A poc a poc

Tot el que sóc ho he construït a pic i pala.
He pujat al cel i la pressa m’ha tret l’escala.
Mirant amunt no he vist el que el camí regala
i sense voler m’he convertit en l’home bala.
El món s’embala, se'n va la vida,
no tinc cap pressa, el temps la crida
ara que la paciència és la fruita prohibida,
maleïda flama que em crema l’orgull.
Només vull mirar-te els ulls
si el que resta és mentida,
ara ja li he pres la mida a aquesta vida.
Si t’asseus amb mi, a escoltar-la vora el foc,
farem que passi a poc a poc la nit.

Que no fugi de mi la calma.
Busco un refugi en pau dins del meu cor.
Jo seré ric si el temps és or,
si és or, tu ets el tresor del meu reialme.

Ha embogit l’esperança i la guardo en una caixa
perquè m’ha dit la pluja que tot el que puja baixa.
He deixat a les muntanyes la enyorança adormida
perquè l’ànima és viatge, és un adéu i una ferida.
Com un “tratge” fet a mida, cicatritza l’amistat.
S’han obert de bat a bat totes les portes de la vida,
tan atrevida, tan bel·licosa, tan fugitiva,
tan deliciosa, tan additiva,
tan punyetera i divertida,
no vull córrer gaire ja li he pres la mida.
Només vull mirar-te els ulls
si el que resta és mentida,
ara ja li he pres la mida a aquesta vida.
Si t’asseus amb mi, a escoltar-la vora el foc,
farem que passi a poc a poc la nit.

Que no fugi de mi la calma.
Busco un refugi en pau dins del meu cor.
Jo seré ric si el temps és or,
si és or, tu ets el tresor del meu reialme.

No es pot traçar una línia a sobre de l’aigua.
No es pot treure de l’aire el ritme que balla el món.
Viu, com dos amants que es despullen a poc a poc
en un ball d’espurnes de foc.

Que no fugi de mi la calma.
Busco un refugi en pau dins del meu cor.
Jo seré ric si el temps és or,
si és or, tu ets el tresor del meu reialme.