Alerta muntanyeses

Dels nous festejadors, guardeu-vos-en donzelles, que és del primer amor d’on ve la flama vera.

Alerta, alerta, alerta muntanyeses.
Alerta, alerta, alerta muntanyeses,
les que teniu los llavis
de color de maduixa,
de gust de sucre candi.
Alerta, muntanyeses.

Si n'era una donzella
bella com cap n'hi hagi,
que tot venent maduixes
ne rodava pel barri;

si n'era una donzella
bella com cap n'hi hagi,
tot rodant per la vila
un hereu va parlar-li:

“Me'n donaries una
per eix anell de sàfir?
Me'n donaries una?”

“Portau-vos-les-en totes
mentres una n'hi hagi.”

“No m'agraden d'aqueixes,
oh ramellet de dàtils;
una altra jo en voldria
que més que totes valgui;
per purpurada i fresca:
la que dus en tos llavis.”

Alerta, alerta, alerta muntanyeses...

“Amb festes i més festes
pregant-li sens cansanci,
fent-li veure la joia
i de guanyar lo fàcil.
Amb festes i més festes
pregant-li sens cansanci,
lo llavi de maduixa
poguí petonejar-li.”

“Móres
se m'han tornat los llavis
quan aquí de maduixes
solia el tint mirar-m'hi.

Ai! Que m'ha emmetzinada
lo petó d'aquell gànguil;
ai! Que sa negra boca
m'ha comanat son hàlit.”

Son hàlit!

Buagh!
Alerta, alerta, alerta muntanyeses...

Alerta —muà!, muà!— muntanyeses! Muà!