No t'enamoris (represa)

I en Jacint, que no ha vingut?

Prou que ens pensàvem que era allà amb vosaltres.

Doncs nosaltres no l'hem pas vist.

Ni en Cinto, ni l'altre...

Segur que deu ser per algun racó amb alguna llibreta o algun llibrot, allà, cremant-hi els ulls i les celles. Es deu pensar que fent versos arribarà a ser algú; només perquè quatre vells de Barcelona li han rigut les gràcies.

Estranyot com és, segur que ja s'hi veu: “Jacintu Verdaguer: Poeta Nacional!”

Ep, que mon avi també en feia, de versos, i mira-te'l: porquerol tota la vida. Oh, i els porcs contents, eh!

No ha vingut, doncs?

Ahir dos ocells cantaven,
avui no ne canta cap;
ai, Roser, no tens espines
que al teu cor les has clavat.

Amorets són una herbeta,
amorets són una flor

—no t'enamoris...—,

que pels uns és tot espines

—pels uns és tot espines—

i pels altres tot olor.

No t'enamoris...

Va, espavilem! Deixem-nos de Verdaguers, Verdagars i Bordegassos.

I d'hereus de tres pessetes...

Això: i si no hi són, per ells farà!

Us portem unes floretes maques maques per donar-vos i encara se'ns pansiran als dits!

Boniqueta sou, minyona,

boniqueta com l'or fi,

bé en sereu més boniqueta
quan haureu dormit amb mi.

Si jo sabia, minyona,
la cambra on vós dormiu,

a genollons jo hi aniria
per veure quin llit teniu.

Los cantons d'aquesta casa
són voltats de fulles d'heura;
les minyones són boniques
i els fadrins les ‘nem a veure.