No em dóna la gana

Vivíem en un món perfecte
mai et trobava cap defecte
tu em demanaves un moment
i jo encara que impacient
et regalava tot el temps

Vivíem en un món confós
on tot sol brindava pels dos.
Vas venir quan vas voler,
vas marxar quan vas poder,
vas marejar-me per no res

I encara que et creus amb el dret,
et creus les teves mentides.
Quan tot semblava veritat
estava tenyit de promeses maleïdes

I encara et creus amb el dret
d’alimentar poesies
I a mi em visita una espurna brillant de nit
Amb aires de rebel·lia

Que no em dóna la gana
De mirar-te a la cara
Ni de dir-te que encara et trobo a faltar
i que no et puc oblidar

Que no em dóna la gana
De mirar-te a la cara
Ni de dir-te que encara et trobo a faltar
i que no et puc perdonar

Vaig ofegar aquella innocència
Somiava nits a fons perdut
no és que pensés una venjança
però l’amor és com la dansa
que trepitja els peus del ruc

I encara crec que tinc dret
d’alliçonar-me la vida
m’has abandonat tu i encara vols
una resposta sense ira

I encara et crec que tinc dret
de curar-me les ferides
I a mi em visita una espurna brillant de nit
que em crida a la rebel·lia

Que no em dóna la gana
De mirar-te a la cara
Ni de dir-te que encara et trobo a faltar
i que no et puc oblidar

Que no em dóna la gana
De mirar-te a la cara
Ni de dir-te que encara et trobo a faltar
i que no et puc perdonar

Què va passa aquella nit
Quan tot es va destruir
Què va passar aquell matí
Quan tot el que érem va fugir
On va quedar el món perfecte

Que no em dóna la gana
De mirar-te a la cara
Ni de dir-te que encara et trobo a faltar
i que no et puc oblidar

Que no em dóna la gana
De mirar-te a la cara
Ni de dir-te que encara et trobo a faltar
i que no et puc perdonar