Fes-me lloc que ho intentaré.
Sortirem d’aquí.
Ara escolta’m bé:
crec en tu perquè no he sabut
ni sé endevinar-te
els ulls o predir-te el gest.
Ja vaig renunciar a llicenciar-me en tu.
Ara ho tinc tan clar:
no hi puc veure a contrallum.
I potser el que he dit t’ha caigut tan lluny,
als afores, en un descampat perdut.
Vull un altre intent:
i si aquesta cançó fos,
per fi, el senyal que esperaves?
I si no existís el millor moment?
I si et cal saltar per tornar-te ocell?
I que diguin missa!
I que ens diguin folls!
La veu dels covards,
dels desperta pors
aquest cop només serà una remor.
Confondrem els planys
entre el vent d’un bosc
que ja és tan petit quan girem els ulls…
Quasi hi som, quasi hi som.
Escriurem el final tots dos,
anem molt bé si també et tremola el pols.
He somiat la ciutat mil cops, hi arribem de nit,
caminem ben sols, per carrers estrets,
empedrats i molls; de fanals groguencs,
d’infinits balcons.
Em dius:
“Tant de bo no estiguéssim sols.
Si sortís algú a desitjar-me sort…”.
I jo et dic:
“Hi són. Que no els sents com canten?”.
Escriurem el final tots dos,
anem molt bé: tenim por.
Escriurem el final tots dos, lluny d’aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada