Diu que creuen l'Ebre,
ballen i canten fort
quan no hi ha res a perdre.
Que tornen a creure
somnien en l'agost
un trenta de setembre.
Un mar que uneix els horitzons,
cançons viatjant pel corredor.
La mare, la llengua del ventre,
que els fa sentir, parlar i entendre.
La filla, la sang a les venes
batega al ritme d'un sol cor
i en un sol mapa tres tresors.
Abraçats el sud i el nord
i amb ses illes són més forts.
Tres germans, res més que entendre,
que la cultura és un bressol
i el balanceig el nostre so.
No hi ha nit que dure sempre.
Retrobar-se al front
irreductibles barricades de cançons
i en tocar el fons
resistències compartides i il·lusions.
Diu que la distància és passatgera,
que la espera no els fa res.
Saben que vindrà la primavera
vestida d'estrella enmig la nit.
Un mar que uneix els horitzons,
cançons viatjant pel corredor.
Abraçats el sud i el nord
i amb ses illes són més forts.
Tres germans, res més que entendre,
que la cultura és un bressol
i el balanceig el nostre so.
No hi ha nit que dure sempre.
Retrobar-se al front
irreductibles barricades de cançons
i en tocar el fons
resistències compartides i il·lusions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada