Ningú no comprèn ningú

Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debò,
i trobar-se viu encara
i cantar sense cap dol.

Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i volem un món tot nou,
amb un cel net d'amenaces,
amb tres núvols per quan plou,
amb el mar a quatre passes
i els que som companys i prou.

Ningú comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem la veritat:
Que la terra no és partida
com un mapa mal pintat,
i que això és una mentida
de molt mala voluntat.

Ningú no comprèn ningú
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debò,
i trobar-se viu encara
i cantar sense cap dol.

Cercles

Els camins són plens de passes sense nom
Ningú sap d'on venen ni allà on van
El mar arrossega un nou vaixell a port
L'horitzó s'acosta, el pot salvar

Pots passar pel món plorant
Pots fer un pas cap a endavant
Res no és mai per sempre es pot canviar

Dins del cercle constant
Les vides que vindran
Seran el fruit dels dies que se'n van

Gira el cercle constant
El cicle que l'amor va renovant

Ara els cors són plens d'estels que escapen
Sovint l'amor i l'odi són germans
Com un crit recorre el vent les places
Les paraules volen al seu pas

Pots quedar-te aquí esperant
Pots seguir també lluitant
Sempre els fills dels homes van canviant

Dins del cercle constant
Les vides que vindran
Seran el fruit dels dies que se'n van

Gira el cercle constant
El cicle que l'amor va renovant

Pots quedar-te aquí esperant
Pots passar pel món plorant
Però res no és per sempre
Els fills dels homes van cantant

Dins del cercle constant
Les vides que vindran
Seran el fruit dels dies que se'n van

Gira el cercle constant
El cicle que l'amor va renovant

Avui

Per damunt del vell passat s'aixeca un nou demà al teu costat
Per damunt de tots els mals ens alçarem més forts i més lleials

Avui al meu camí de pedra i fang hi neixen flors
Avui ballo descalç sobre les brases de la por

Avui el blanc i negre del meu món es fa color
Avui la teva llum ferotge esquinça la foscor

Avui no hi ha paraules per descriure el que sentim
Avui la vida ens guia amb la veu que ens neix a dins

Avui ens em cansat de ser titelles del destí
Avui podem renéixer de les cendres de l'ahir

L'estranya joguina

Un vespre, quan jo era petit, ho recordo bé,
el pare, en tornar del treball, em va dur un paquet molt gran.
Corprès el vaig desembolicar. Amics, què deurà ser?
Si els nusos feien el tossut, jo ho era molt més que ells.

Fa zip i es mou i top si en té prou; rum, quin enrenou!
Què deu ser, amics, que em ve tan de nou? Salta i balla com un ou!

En veure'l jo vaig obrir els ulls, vaig quedar sorprès:
tenia dos piuets vermells, talment dos barrufets.
Primer vaig tocar el primer i l´altre després.
Corria amunt i avall del pis. Jo me l´escoltava com...

Fa zip i es mou i top si en té prou; rum, quin enrenou!
Què deu ser, amics, que em ve tan de nou? Salta i balla com un ou!

I gira-li que tomba-li, del dret i l'inrevés.
Ara se´n va sota el sofà: el busco i ja no hi és.
El pare, riu que riu que riu. Jo, vinga plorar,
però el sol va tornar a brillar, quan vaig poder escoltar...

Fa zip i es mou i top si en té prou; rum, quin enrenou!
Què deu ser, amics, que em ve tan de nou? Salta i balla com un ou!

Els anys, amics, passen volant, i cal sembrar a temps:
ara jo sóc un home gran, tinc un petit hereu.
Té una joguina que jo sé. N'està embadalit,
perquè té dos piuets vermells, talment dos barrufets...

Fa zip i es mou i top si en té prou; rum, quin enrenou!
Què deu ser, amics, que em ve tan de nou? Salta i balla com un ou!

Sona

I sonaré.

Crec, que avui he tornat de nou
amb les mans més buides
però amb la bona sort.

Vinc caminant des de prou lluny
malversant estrofes
tip de tant orgull.

Vull ser
més ràpid que el vent,
i despullar-me entre branques.

Vull ser
el que no he pogut fer,
i dibuixar-te sense mirar-te.

Sona,
amb un ritme constant,
la pluja al meu davant,,
que cau desenfadada i a poc a poc
ens mulla.

Sona,
i porta la il·lusió
que ens va fer canviar el món,
que no s'acabi mai.

I sonaré.

Avui, només falta que brindem
que vindrem quan faltis
que serem eterns.

I esperar sentir dir-te un altre cop
que aquesta nit
ens torni a sortir el sol.

Vull ser
més ràpid que el vent,
i despullar-me
entre branques.
Vull ser el que no he pogut fer,
i dibuixar-te sense mirar-te.

Sona,
amb un ritme constant,
la pluja al meu davant,
que cau desenfadada i a poc a poc
ens mulla.

Sona,
i porta la il·lusió
que ens va fer canviar el món,
que no s'acabi mai.

Tanca els ulls

Tanca els ulls
i diga'm si veus
el mateix quadre que jo.
Com ballen els colors!

I ara són un de sol.
Algun pintor
va creure molt millor
fer els marges de graons.

I salta al mar
si el veus tan blau com jo.
I deixa que els taurons
et parlin de l'amor.

Que després parlaré jo
dels llops enmig del bosc.
I d'un nen que no té por.
Un nen que no té por
i respira poc a poc.

Per tocar el sol
no et cal moure't del lloc.
Agafa't a un ocell
que emprengui avui el vol.

I parla'm de la llum
i el cos que no és el cos.
I parla'm de la vida
d'aquells exploradors.

I, ja tornant,
pareu al meu terrat.
Que en uns segons
arreglarem el món.

Que pugin els veïns
que és festa major!
I algú canta de fons.
I el blanc torna al seu lloc.
I respira poc a poc.

A ritme de cançons

D'una nit a Igualada,
com si fos de passada,
Apreníem lliçons a ritme de cançons.

Que no tot en la vida
se li pot prendre mida.
Que no importen alguns si podem estar junts.
Podem estar junts.

Si els carrers s'omplen de gent
no hi ha res més que tingui en ment.
Que en solitud estic perdut
i junts no ens cal ningú.
Junts no ens cal ningú.

Repassem les vivències
més nodrits d'experiències.
La gent que hem conegut que ens porta a un nou futur.

La més mínima essència
és trobada amb paciència.
Per ser feliç només cal estar amb aquell que s'ho val.
Aquell que s'ho val.

Si els carrers s'omplen de gent
no hi ha res més que em vingui en ment.
Que en solitud estic perdut
i junts no ens cal ningú.
Junts no ens cal ningú.

Si els carrers s'omplen de gent
no hi ha res més que em vingui en ment.
Que en solitud estic perdut
i junts no ens cal ningú.
Junts no ens cal ningú.

Si els carrers s'omplen de gent
no hi ha res més que em vingui en ment.
Que en solitud estic perdut
i junts no ens cal ningú.
Junts no ens cal ningú.

Volcans

 

Sense regles que ens prohibeixin ser qui som,
com si a la nit d'avui se'ns acabés el món,
la llum al cel, com dos volcans en erupció,
ballant junts fins que acabem perdent la raó.

A la trinxera, a la que vam créixer plegats,
em vas fer creure, que tot estava al nostre abast,
i ara tot canvia i ens té atrapats,
busquem una sortida entre mitges veritats,
es una guerra i vull lluitar-la al teu costat.

Sense regles que ens prohibeixin ser qui som,
com si a la nit d'avui se'ns acabés el món,
la llum al cel, com dos volcans en erupció,
ballant junts fins que acabem perdent la raó.

Hi ha un foc que crema, i es imparable quan ho fa
treu-me la pena i encén-me com un volcà,
i quan tot es torça tu ets l'escalfor,
la meva força sempre que em guanya la por,
no hi ha bombers que apaguin el que ens crema al cor.

Sense regles que ens prohibeixin ser qui som,
com si a la nit d'avui se'ns acabés el món,
la llum al cel, com dos volcans en erupció,
ballant junts fins que acabem perdent la raó.

Iaio

Recordo aventures i històries, que hem contaves iaio,
de quan eres jove i passaves mitja vida al camp.
Trossets de records ben presents en aquestes contrades,
la feina i els treballs que vas fer amb les teves pròpies mans.

Camino per terres resseques del tot oblidades,
camino per marges de pedra que estan mig caiguts.
Contemplo els conreus que ara s'han convertit en boscatge,
vestigis d'un món i un passat que mai va ser vençut.

I com t'has anat fent vell, veient com es perd la terra
I com t'has anat fent vell, veient que no hi ha futur.
Que la vida va molt ràpid ja no res és com abans,
que la vida va molt ràpid i ningú la sap frenar.

Records i cançons que ens ompliran el cor de paraules,
de sàvies promeses, històries i de bons consells.
Un camí que comença agafat del braç de les proeses,
són molts anys de revolta on tots hi deixàvem la pell.

Aquelles vesprades que ens passaven mirant la lluna,
ploraves perquè els nostres somnis se'ls enduia el vent.
Tornaran a brotar aquells estels que et servien de guia,
dibuixant un somriure creixent amb el batec latent.

I com t'has anat fent vell, veient com es perd la terra
I com t'has anat fent vell, veient que no hi ha futur.
Que la vida va molt ràpid ja no res és com abans,
que la vida va molt ràpid i ningú la sap frenar.

I si aixequessin el cap tots aquells que et van ensenyar coses,
pensarien que allò que contemplen no és el que et van deixar.
que la terra el fruit han de ser per aquells que treballen,
no pot ser que s'oblidin d'aquells que treballen el camp.

Tàdem

Tu i jo hauríem de ser allà,
amb les mans ben aferrades,
plens de velocitat.
Cantant cançons d'amor,
amb el cor trencat de pura intensitat.

Però la vida ens duu per camins diferents,
jo que segueixo perdut, tu ja no hi ets.
Cada passa que don l'ombra del teu record
segueix aferrada al meus peus.

Jo me faig responsable d'enyorar-te!
I no estic disposat a oblidar-te!

Tu vas marcant el nostre ritme,
dient que sense tu i jo el rock era impossible.
Donaves cada cop, com a batecs del cor
que encara sent a prop.

Tu i jo hauríem de ser allà...

Calor calor

Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.

Alcohol que en baixar ja no em crema
que a l'entranya hi tinc una pedra
pedra de gel feta de pena
ja no li cau ni una llagrimeta
"Nano, tu ets jove", em diuen veuetes
per veure els dies passar tan ràpid
Acaba el trago i aixeca la vista
i surt al carrer i busca qui t'estima.

Arriba un iaio ple de cabòries
menjant cigarros i, a la meva olla,
donant-me brasa sense profit
sempre m'explica ai! deu mil històries
I em dic, que jo puc, que no sóc poruc
però el fred de peus em fa sentir sirenes
cada sirena pel que he perdut
a tots els trens els queda l'esquena
Que no m'esglaio, ni em falten vides
el fred em pela i m'esqueixa a tires.

Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.

Però dins el gel el meu cor batega
bombeja sang a ritme de fera
i el fred de peus ara pica al terra
i el Canigó ara se m'ha tornat cascada
i canto blues amb llengua bastarda
perquè té mare però qui sap del pare
i donc gràcies perquè respiro
vull estimar tot allò que miro

Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.
Calor, calor, falta calor
Acosta't una mica per favor.

Trobo el sereno al carrer mullat
és el tanguero de les altes hores
que canta sol amb l'orquestra mora
i dóna avís del que escolta i senya
i dóna senya al niu de la pena
que no hi ha roca que l'aigua no mogui
que la cançó és per qui la canti
i la guitarra per qui la toqui
Que no m'esglaio ni em falten vides
però no tinc fred ni m'esqueixo a tires

Calor, calor, quina calor que fa
Que ens haurem de despullar

L'ona

Vam cantar al vent de llevant, al sud valent,
de paper de paper, vam fer un vaixell.
Ei, càrrega al fusell, amb les
memòries que guardàvem baix la pell.

Mar Mediterrani, massacre cultural
vam desplegar la vela per tornar a navegar.
Afonàrem el rancor que va fer niu,
remàrem fort en contra del suïcidi col•lectiu.

Ben vius, ben vius, estem ben vius.
Al merder del poder resistim,
amb la mentida a la deriva,
solcarem, guanyarem, desobeint.

I una ona ferotge enmig del mar salvatge
impulsa aquest vaixell entre l'oratge
de lleis, reis, de bitllets, d'excés.
Serem pirates, sempre a punt per l'abordatge.

Torna, retorna la força de l'ona que erosiona,
farem nostre aquest mar que mai es conforma.
Dóna-li la volta, ballem a contra.

Far de rebel·lia que ens guia
i, fent camí, fem la victòria,
un vell acord, una nova melodia,
sempre a bord, a l'Auxili d'altre dia.

Res acaba, tot comença,
hem arribat a port i la ciutat és immensa,
l'ona es cola, poc a poc rebenta
aquells ciments de la vella València.

Sense pressa, juguem en calma tensa,
on no és qui guanye, és qui no es vença.
A l'horitzó es prepara tempesta,
tornem a la mar preparem la gesta.

Que una ona ferotge enmig del mar salvatge
impulsa aquest vaixell i per bandera
quatre barres, una calavera i un missatge:
serem pirates sempre apunt per l'abordatge.

Torna, retorna la força de l'ona que erosiona,
farem nostre aquest mar que mai es conforma.
Dóna-li la volta, ballem a contra.

Brigadistes internacionals

Tu ja saps, no és un conte ni un somni tampoc
La veritat, és ja historia i un trist record
Milers de joves vinguts per a un motiu ben clar
Intentar vèncer l'imperi del terror i la por

Una espurna de llum, per vèncer la foscor

Voluntat, contra bales i foc dels canons
Aturar, tropes d'infàmia i humiliació
Homes i dones de més de cinquanta origens diferents
tots fent força sota la frase del "No passaran"

Del trenta-sis a novembre de l'any trenta-vuit
Brigadistes Internacionals!!

Una espurna de llum, per vèncer la foscor

Del trenta-sis a novembre de l'any trenta-vuit
a Terol a Belchite, Jarama i el front d'Aragó
i a vora de l'Ebre que hi van deixat la pell
tot aprenent per una futura guerra mundial

Del trenta-sis a novembre de l'any trenta-vuit
Brigadistes Internacionals!!

Vingueren del món amb bona voluntat
txecs i gal.lesos i australians també
egipcis, xipriotes i algerians
s'aplegaren els ianquis amb alegres cubans
de la freda Escandinàvia fins els mexicans
de la Brigada Lincoln a la Thaelmann
tots fent força sota el "No passaran"
tots fent força sota el "No passaran"

Una espurna de llum, per vèncer la foscor

Sortiràs al carrer

Ja sé que últimament les coses no et funcionen gaire
que ja són masses nits tacant llençols tot sol a casa,
tan difícil que es fa trobar companya avui en dia
i tan fàcil que sembla quan ho veus a les pel·lícules.
A vegades penses que tot el millor ja està triat,
només queden pervertits
o testimonis de Jehovà.
Un a un els amics van trobant la seva parella
i un pic ho tenen fet del seu camí desapareixes,
sembla que elles per alguna raó no et poden veure,
qui t'ho havia de dir, però ara ets una mala influència,
sort que no ets d'aquells que de seguida es posen a plorar,
la ciutat t'esguarda
i no val a badar.
Sortiràs al carrer,
no saps on, no saps quan
sortiràs al carrer
però algú t'està esperant
sortiràs al carrer
no saps com ni el perquè
sortiràs al carrer
és qüestió de temps.
Has provat d'anar al gimnàs, has provat treure't les ulleres,
comprar caramelets pel mal alè, que això molesta,
anar un xic més mudat, fins i tot marcant cuquillera,
sols et queda intentar portar calçotets de floretes.
Però per molt que els teus invents sembla que no pintin bé,
tens molt clar com aclarir-ho,
saps molt bé què fer.
Sortiràs al carrer,
no saps on, no saps quan
sortiràs al carrer
però algú t´està esperant
sortiràs al carrer
no saps com ni el perquè
sortiràs al carrer
és qüestió de temps.

Ara estem sols

Puc estar tota un vida espolsant la pilota,
Sempre m'acaba tornant
Puc apostar un poc més, i somriure en les fotos
Ja vindran ells a parlar
Puc allunyar-me del foco, dir que estic loco
Puc intentar encaixar
Tot el que diguen, total vaig pujar a eixa moto
Queda tragar i tragr

Pots allunyar-te del dia, la nit i dels vicis,
ser la persona exemplar,
pots suportar els insults, el rumor, el judici,
saps que és el preu a pagar,
pots ser el més diplomàtic, el rei del trapezi,
pots aguantar i aguantar….
Pots observar a l'espill al senyor de la crisi,
ara comença a plorar.

I ara estem sols
i queden lluny aquelles veus,
aquell soroll de zels i d'impotència
i ara estem sols, la meua pena i jo,
el crit del cor contra la indiferència

Paga que paga el ninot no demana clemència
més interessos que al banc.
Vaga descalç per un mon de taurons, penitencia,
No sap si és merda o si és fang.
S'alça de nit taquicàrdic, perdent la consciència,
sent una guerra al seu cap.
Tot un exèrcit de "listos" demana coherència,
"listos" que estan al sofà.

L'apoteosi
quina afició per parlar, quin suplici,
per difamar i per pontificar,
no aguantarien ni un dia l'ofici.
I cride algú que desperte i que actue,
que traga del cap i del cor, que fluctue.
I calla el cap, perdedor penitent
i crida el cor contra els indiferents.

I ara estem sols
i queden lluny aquelles veus,
aquell soroll de zels i d'impotència
i ara estem sols, la meua pena i jo,
el crit del cor contra la indiferència

Les silenciades

Set del matí, s'aixeca Marta,
Fa fred en gener i està molt farta,
D'aguantar al bar on treballa humiliacions,
Prepara cafè i somia en altres mons.
Hui la jefa l'ha renyada perquè sí,
Es menja l'orgull i pensa en fugir,
En deixar-ho, acabar, en somriure, ser lliure,
En pagar el lloguer, sobreviure.

Isa treballa a un supermercat,
S'ha queda't prenyada, ho porta d'amagat,
Si se n'adonen, al carrer,
Necessita el sou i pagar bolquers.
Passen uns mesos, l'amo la crida,
A Isa l'acomiaden, puta vida,
Costera cap amunt per trobar faena,
No ens deixen ser mares: la nostra condemna.

Són les oblidades, les silenciades
anònimes, les que no són escoltades,
són a les que callen les veus,
són les quotidianes que ningú veu

Marga treballa netejant xalets
Està fent la cuina, l'agafen pel bracet,
És el senyoret amb mirada de desig,
Fuig de pressa, llevant-se del mig.
La pobra no pot evitar el plor,
Per l'assetjament,per la humiliació.
Es sent maltractada, li fa mal el cor,
Que em tracten així és una aberració.

Carme és mare, treballa a una botiga,
Matí i vesprada, horari que fatiga,
Quan arriba a casa no descansa, que va,
Ha de fer el menjar, netejar i planxar.
El seu home relaxa de la dura jornada,
Són les 11 de la nit, la feina no s'acaba,
Ella cuina el dinar de demà, no té sofà,
Ha nascut amb vagina i ha fer el que fa.

Són les oblidades, les silenciades
anònimes, les que no són escoltades,
són a les que callen les veus,
són les quotidianes que ningú veu

Heroïnes sense capa,
En les ombres del sistema que ens atrapa,
Que amenaça, trepitja i amaga,
Llinatge que mai s'acaba.
Generació de dones lluitadores,
Filles, mares, iaies, fortes,
Esquenes trencades, patriarcat,
Femelles insurrectes, coratge desbocat.

Quan cau el sol

Entre les runes
de cases vençudes
escoltem com xiulen
les bales perdudes
Seguim amagades
sota les finestres
retrats de famílies
parets metrallades
Hi ha un nadó que plora
sa mare l'abraça
buscant noves forces
per córrer a les fosques
La nostra ciutat
ha quedat devastada
però seguim lluitant

Entre les neus
de grans serralades
encenem fogueres
sota les estreles
Ens han rescatat
les nostres guerrilleres
armades de vida
bales i esperances
N'hi ha una que em mira
patint en silenci
per la gent que estima
i ha quedat enrere
és la incertesa
que ens mata per dintre
però seguim lluitant

I quan cau el sol
de les nostres batalles
vencem la foscor
amb les antigues danses
som la torxa encesa
dels nostres ancestres
herència i memòria
de la resistència
I sobre les cendres
de tantes derrotes
seguirem alçant-nos
una, dos, mil voltes
la nostra victòria
seran els somriures
que han de venir

Entre les flames
del front de Kobane
resistim el setge
amb armes lleugeres
Sota un mur de foc
hem quedat atrapades
quatre milicianes
a les barricades
Però els nostres dits
en senyal de victòria
combatem la mort
sense esperar la glòria
només ens queden
unes poques bales
però seguim lluitant

Entre la ràbia
de barris en runes
un taüt de fusta
carregat als muscles
Cares esgotades
de tanta barbàrie
caminen callades
però mai derrotades
Unes àvies criden
Visca la guerrilla!
Volen les banderes
i els pètals a l'aire
és el dolor
que conviu amb nosaltres
però seguim lluitant

Entre les flames
del front de Kobane
resistim el setge
amb armes lleugeres
Sota un mur de foc
hem quedat atrapades
quatre milicianes
a les barricades
Però els nostres dits
en senyal de victòria
combatem la mort
sense esperar la glòria
només ens queden
unes poques bales
però seguim lluitant

La guapa

No saps el que et col·lapsa, prens errònies respiracions.
Dos minuts et fan falta per refer-te del tot.
I quan sospites que tothom t'haurà vist ben confós,
S'apaguen els llums de cop.

Et veig i em sembles impossible.
Has enredat el meu món.
Celebrarem aquest vespre amb un brindis per tots.

Oye ye ye ye, oye que viene la guapa!

Despistes la mirada, tan sols vols sortir corrent.
Cremant s'acosta lentament...
I ara què faig, vaig despentinat:
"Què tal?" i "com estàs?"...Com estàs!

Et veig i em sembles impossible.
Has enredat el meu món.
Celebrarem aquest vespre amb un brindis per tots.

Oye ye ye ye, oye que viene la guapa!

Quan passa talla l'aire.
Quan balla, la llum.
La guapa és qui domina els meus instints més profunds.
La quarta gorgona,
Puja com l'heura.
No cal que et miri als ulls per convertir-te en pedra.
I és ella la que se'm clava al pit com una estella.
No és la més "cool", la més "guai" ni la més bella.
Però em té domat, m'ha posat la sella i m'atropella.
Donzella de canyella...
I jo aquí aturat, mirant aquest desig i sense potestat.
Me n'adono que la tinc just al meu costat
Com un felí que busca presa i ja l'ha trobat.
I m'agafa (estira!) i se m'endu ben lluny
I jo agafo aire i tanco el puny.
I és que a vegades un no sap que és juny
Fins que la calor apreta i l'hivern s'esmuny.

Cabells que em semblen impossibles
S'han enredat al meu tors.
Celebrarem aquest vespre amb un brindis per tots.

Oye ye ye ye, oye que viene la guapa!

Vigila

Vigila que t'estàs fent gran
no te n'adones i et passen els anys
amagat entre les pedres
ja no dibuixes el cel amb les mans
ni confies en l'imprevist
ni somies països llunyans
amb la por de que et vegin estrany
ja no vius com ho feies abans

Vigila que t'estàs fent gran
quina és la història que estàs esperant?
si un altre dia normal s'ha acabat
no te n'adones i s'escapen moments
quan els rellotges et roben el temps
tens la lluna al teu abast
tens un món al teu davant
un full en blanc que no està escrit
que al final se't fa petit

Parla la cançó d'una història
de la màgia que fèiem d'infants
dels minuts fer segons i a les hores
robar el temps per no fer-nos mai grans
podíem tocar la lluna
escalant una planta gegant
i dormir entre núvols d'espuma
Vigila que t'estàs fent gran
quina és la història que estàs esperant?
si un altre dia normal s'ha acabat
no te n'adones i s'escapen moments
quan els rellotges et roben el temps
tens la lluna al teu abast
tens un món al teu davant
un full en blanc que no està escrit
que al final se't fa petit

Deixa les penes que dormin
deixa el desig que s'emporti
el teu neguit en silenci
empeny l'eufòria, si és pobre
dona-li força, dona-li vida al present
creant sentit del temps
i mai més perdrem aquest instant

Vigila que t'estàs fent gran
quina és la història que estàs esperant?
si un altre dia normal s'ha acabat
no te n'adones i s'escapen moments
quan els rellotges et roben el temps
tens la lluna al teu abast
tens un món al teu davant
un full en blanc que no està escrit
que al final se't fa petit

Per un copa

Sóc a la frontera entre el vici i el cel
i no entenc i no entenc i no entenc a la gent.
Em critiquen i em miren
quan jo estic aquí fent ambient.

Ones que penetren el meu firmament,
que s'encén, que s'encén, que m'explota la ment.
Un deliri inconscient un enigma sense dubte indecent
que acaba al pitjor moment.

Per una copa, un lloc obert,
per trobar un oasi dins aquest desert
donaria cent, potser mil
potser tot el que tinc.

Tanquen el garito i jo amb aquest colocón
no em toqueu els collons quan comença lo bo.
Democràcia il·legal, llei perversa, falsa moral!!

Visca el president i visca la seva gent
i brindem per la mare del puto porter.
Que els ofeguin a tots en bidons de mil litres o més
de whisky de garrafó.

Per una copa, un lloc obert,
per trobar un oasi dins aquest desert
donaria cent, potser mil
potser tot el que tinc.

Malgrat tot

Pose la vista enrere i no sé
si aquest camí fa que em trobe a mi mateix.
Orgullós de tot allò que he aprés,
de qui m'envolta i de qui no, de qui em propose ser.

No vulgueu madurar,
que mai torna la infància.
Estima però vés a espai,
som vulneralbes si de sentiment es tracta.

Sé que tot arribarà,
visc enamorat d'instants que ericen els pèls,
no em tornaré a fallar,
no canviaré els meus ideals per molt que altres vulguen.

I què diuen, què inventen, què parlen?
Hi ha mirades que no s'equivoquen.
No intentes buscar més errades.
Es va acabar perquè havia de ser.

Ei, que en la vida no tot ha de ser com tu esperes.
Ei, no intentes canviar l'essència de qui estimes.
Teníem diferències que no compreníem,
no érem les mateixes persones que quan començàrem.

Parlàvem un llenguatge propi,
que amb el temps vaig oblidar.
Em vaig cansar de fingir
i vaig marxar del teu costat.

Ei, seguim tancant portes per a obrir unes altres,
seguim creixent per altre camí,
seguim quedant-nos amb el positiu,
amb tot aquest aprenentatge, allò que sols sabem nosaltres.

I què diuen, què inventen, què parlen?
Hi ha mirades que no s'equivoquen.
No intentes buscar més errades.
Es va acabar perquè havia de ser.

Ei, que en la vida no tot ha de ser com tu esperes.
Ei, no intentes canviar l'essència de qui estimes.
Teníem diferències que no compreníem,
no érem les mateixes persones que quan començàrem.

Mel

Si passeu mai per davant de casa
no deixeu mai d'entrar una estona:
ens ajaurem al sol sota les branques
de la més gran de les figueres.
Ens asseurem al sol sota les parres,
o sota un pi o d'una olivera,
i deixarem que les abelles
se'ns enduguin els pensaments
al rusc
per fer-ne mel.

Humans

Brilles, un far en la tenebra per navegants intrèpids
per tots els qui no troben l'estrella polar

Penses, i amb tu neixen idees, l'enginy de tots els savis
una filosofia per sortir del fang

Parles, i aquestes paraules agafen una força
que mai ningú abans m'havia inspirat

Lluites, per tot el que ens fa nobles, per tot el que ens fa lliures
i per aquesta causa et juro lleialtat

Cantes, fas embogir els homes, el cant d'una sirena
que es filtra i es propaga per la meva sang

Creues el cel i les estrelles, enllà de les fronteres
seguint l'instint de creure que no estem tan sols

Tenim el puny, tenim el cor
Tenim la força i el valor

Tenim la llum
Tenim la sort
Tenim la força de l'amor

Remes enmig de la tempesta i sembla que naufraguis
però al límit de les forces mai et rendiràs

Mates per l'odi i les enveges, quan no vols reconèixer
que l'amor és necessari, tant com respirar

Cremes la terra per on passes quan t'omples de supèrbia
i ens deixes la tristesa entre monedes d'or

Salves les ànimes trencades, millores quan perdones
no crec en Déus benignes, només crec en tu

Tenim el puny, tenim el cor
Tenim la força i el valor

Tenim la llum
Tenim la sort
Tenim la força de l'amor

L'amor que ens eleva molt més enllà
Lluny de les ombres
Lluny de les pors més fosques

Et vull fer un favor

Hi ha una bèstia dins el meu cos (ui sí)
Que ho contempla tot menys el gos (o no).
I es pateix, i és molt fort,
si cada cop que et miro,
hi ha un misteri als meus pantalons.

Si ma mare diu que sóc un malalt (malalt)
i al tren tothom canta "que el castrin ja!"
I es pateix, de veritat
si cada cop que et miro,
la cucurella pot més que el cap.

Et vull fer un favor,
i a tu, i a tu, i a tu i a tu (very very very, fort fort).
Un favor d'amor, un favor molt fort.
Et vull fer un favor,
i a tu, i a tu, i a tu i a tu.
Que acabi per sempre amb el que tu pensaves de mi.

Et vull fer un favor,
i a tu, i a tu, i a tu i a tu (very very very, fort fort).
Un favor d'amor, un favor molt fort.
Et vull fer un favor,
i a tu, i a tu, i a tu i a tu.
Que acabi per sempre amb el que tu pensaves de mi.

I un dia tot d'una vaig trobar un forat obert
i una simfonia, va portar-me cap al cel.

Et vull fer un favor,
i a tu, i a tu, i a tu i a tu (very very very, fort fort).
Un favor d'amor, un favor molt fort.
Et vull fer un favor,
i a tu, i a tu, i a tu i a tu.
Que acabi per sempre amb el que tu pensaves de mi.

Llenya

Fas olor de llenya
i els teus camps són lluny d'aquí.
Fas olor de llenya
i ets com un gos petit.
Fas olor de llenya.

Alzines, roures, faigs pelats,
no arriba aire dalt del prat.
Revolen mosques del ramat,
cavalquen tropes d'encenalls damunt la lluna.

Fas olor de llenya
i els teus camps són lluny d'aquí.
Fas olor de llenya i ets com un gos petit.
Fas olor de llenya.

Durant la nit no hi ha fanals,
només fogueres sobre tres troncs blancs,
repiquen blancaneus i nans,
ressonen veus i fan badalls.
Com una lluna. Con una lluna.

Els teus cabells fan olor d'orenga,
i els teus ulls, tendres com la cendra.
Els teus cabells dan olor d'renga,
i els teus ulls, tendres com la cendra.

Fas olor de llenya.

Quan tot és cert

Sabies el nom de cada estrella.
Parlaves de planetes
que poca gent coneix.
T'adormies mirant per la finestra
i tornaves de galàxies
perdudes enmig de l'univers.

El món et mirava i som-reia.
Els nens et dibuixaven
amb un casc a sota el braç
i una nau carregada de profetes,
que s'enlaira enmig del fum
i s'endú un desig de cadascú.

En què creus quan tot és cert?
Quan el negre és un mirall.
Quan la vida pesa menys.

Com ens veus des d'allà dalt?
On el blau és tan intens
i el dolor es tenyeix de verd.

Aquí, tot bé. Passant els dies.
Ahir des del terrat
jugava a imaginar que fent senyals
de llum potser em veuries
i em vindries a buscar
abans que se'ns endugui el mar.

En què creus quan tot és cert?
Quan el negre és un mirall.
Quan la vida pesa menys.

Com ens veus des d'allà dalt?
On el blau és tan intens
i el dolor es tenyeix de verd.

Bandera blanca

Obrint els ulls despertem en un món on res no està clar.
Emocions, devocions queden preses perquè ens fan callar.
Quan la tragèdia es perdrà i podrem conviure en pau?
Sota terra les armes de guerra volem silenciar.

La terra és de tots, ens recorda el que som, ens retorna el que fem.
Volem ser capaços d'entendre'ns però no ens escoltem.
Encara no hem despertat ni hem trobat la clau
per mostrar-nos tal com som sense por a ser ofegats.

I en el cel banderes blanques que van onejant,
i les terres ni teves ni meves, s'acaba el combat.

Obrint els ulls despertem en un món on no res està clar.
Emocions devocions queden preses perquè ens fan callar.
I així podrem avançar unint les nostres veus
per lluitar contra totes les guerres i tant foc creuat.

I en el cel banderes blanques van onejant…

Res justifica tota la injustícia que pots suportar.
Només els més forts sobreviuen per no renunciar.
Quan la misèria es perdrà i podrem conviure en pau?
Sota terra les armes de guerra volem enterrar.

I en el cel banderes blanques van onejant…

Vaixells

No hi ha millor viatge
que es de conèixer,
encara que costi tant conèixer-mos.
I aprenc a conèixer-me,
i aprenc a decidir.
M'ensenya sa distància de lo estimat.

Quants vaixells arribaran,
que venguin d'un port llunyà,
que vagin a alguna banda?
Escolto veus a la mar,
seran ses ones, que estan
cantant-l'hi a n'es meu viatge.

I, abans de sa pluja, em veuràs agafar
un d'aquests vaixells que s'allunyaran,
que s'allunyen.

Els carrers seran sempre nostres

Som el brot de l'esperança caminant sense recança.
Som la veu contra l'espasa. Som heures del foc d'Almansa.
Esmolant ben bé les eines, hem anat segant cadenes.
Despullant el jou del regne, resistint l'estat de setge.

Som diada, som la vaga. També l'urna i custodiada.
Som l'acció organitzada que l'estat més “franc” ataca.
Estudiants que buiden l'aula, fent història sense taula.
Escultors de la paraula tallant fins l'última baula.

Junts tombarem l'estaca que estava camuflada...

Som el puny mediterrani. Del feixisme som l'escarni.
Som els que estimem el barri. Som el mot més incendiari.
Som la força, la revolta, som el crit amb nus de gola.
La pedra contra tisora. La consciència que ara és l'hora...

L'esperança venç la por.
Mans enlaire i clama el cor:
“Els carrers seran sempre nostres”
La tendresa venç el cop.
Cant uníson d'emoció:
“Els carrers seran sempre nostres”

Som les nits a la intempèrie. Els cartells amb mots heretges.
El mural dels vells poetes nodrint les noves empremtes.
El bomber extingint violència, els tractors de la paciència,
ports que estiben resistència, fills de la desobediència.

Junts tombarem l'estaca que estava camuflada...

Vells plors de reminiscència banyant sòls, regant l'herència.
Abraçades a la urgència quan palpem alguna absència.
Som llavor, som primavera. Som guardians en la incertesa.
Som la pau més guerrillera, el col·liri a la ceguesa.

L'esperança venç la por.
Mans enlaire i clama el cor:
“Els carrers seran sempre nostres”
La tendresa venç el cop.
Cant uníson d'emoció:
“Els carrers seran sempre nostres”

Jo dic sí

El llarg hivern s'està acabant
les paraules d'abans i la por han marxat
tempestes de somriures
tempestes de petons
portem al nostre cap un nou món

camins, places i carrers
lo riu valent, el ponent daurat
el sol, a mar obert
els cims del nord ballen amb el cel

a estimar jo dic sí
a la terra jo dic sí
amb coratge i pas ferm
el millor està per venir

a somiar jo dic sí
a ser lliure jo dic sí
amb coratge i pas ferm
avancem tots decidits

viurem el temps de sega
amb la teva mà dreta
i amb la teva mà esquerra

hem deixat de veure el pa blanc
perquè sempre ha estat només negre

camins, places i carrers
lo riu valent, el ponent daurat
el sol, a mar obert
els cims del nord ballen amb el cel

a estimar jo dic sí
a la terra jo dic sí
amb coratge i pas ferm
el millor està per venir

a somiar jo dic sí
a ser lliure jo dic sí
amb coratge i pas ferm
avancem tots decidits

El primer dia d'octubre

S'esperaven per votar al mateix col·legi
entre l'un i l'altre, dues files de gent
ressonaven els tambors i les sirenes
l'enemic era present.

Les notícies informaven del desastre
tots a protegir les urnes i l'honor
la casualitat els va portar l'un al costat de l'altre
mentre el mal era molt a prop
vestit d'uniforme disparant bales de goma.

I enmig d'una bassa de sang
van caure l'un sobre l'altre
i cridaven espantats som gent de pau
però les bèsties no paraven de mossegar.

I enmig d'una bassa de sang
no deixaven d'abraçar-se
protegint-se dels cops vam decidir
que el primer dia d'octubre
també sigui el dia dels enamorats.

Van convertir tota la ràbia en amor
van lluitar fins a trenc d'alba
s'hi van deixar la veu, el cor
ho van fer per tu
ho van fer per mi
en nom de la revolució
vestit d'uniforme, disparant bales de goma

I enmig d'una bassa de sang
vam caure l'un sobre l'altre
i cridaven espantats som gent de pau
Però les bèsties no paraven de mossegar

I enmig d'una bassa de sang
no deixaven d'abraçar-se
protegint-se dels cops vam decidir
que el primer dia d'octubre
també sigui el dia dels enamorats.

I enmig d'una bassa de sang
no deixaven d'abraçar-se
protegint-se dels cops vam decidir
que el primer dia d'octubre
també sigui el dia dels enamorats.