Ja arribem

Ja arribem, s'ha fet llarg però ha valgut la pena.
Ja veiem que la neu no ha pogut amb l'herba,
ni la boira ha esborrat del tot els camins,
i el pantà deixarà d'ofegar-nos els crits.

Ja arribem, ja arribem, ja arribem, ja arribem,
entre tots som a punt de fondre el hivern,
per tots aquells que es va endur el fred
i per nosaltres també, ja arribem.

Serà temps d'arrencar-hi d'arrel les pedres.
Les llavors tornaran a somiar ser verdes,
i amb dos rocs li encendrem un estrip a la nit.
I en el foc llançarem tots els seus vestits.

Ja arribem, ja arribem, ja arribem, ja arribem,
entre tots som a punt de fondre el hivern,
per tots aquells que es va endur el fred
i per nosaltres també, ja arribem.

Hivern de marbre

Va explicar-me en Pere que vora els set turons
n'hi vivia un poeta entès i de renom.
Segons les forneres va agafar un sarró
Farcit d'intenses penes, buit d'inspiració.
Monotonia, cada dia la mateixa
i en la distància el seu amor.
Psicofonies a ràdios hongareses
I en la distància el seu amor.
Ja en puja a la barqueta tronadeta del seu tiet
i se n'hi en va rema que rema cap a mar obert.
Allà on trenquen les vides, on xoquen els sentiments.
Oh! Diga'm on mor la desídia que no ens deixa ser!
Monotonia, cada dia la mateixa
i en la distància el seu amor.
Psicofonies a ràdios hongareses
I en la distància el seu amor.
Calla, calla coi! Què són aquests tractes?
Tu a mi no m'espantes amb les teves pors.
Duc en el cor un hivern de marbre
i a la guitarra una cançó.

La llum que no se'n va

Però si t'atabalo, si us plau, digues-ho.
Quan m'embalo, no callo, que ja ho sé.
Com has dit que et deies?
I què hi fas en un lloc com aquest?
Vaig pintar tot el pis fa quatre dies.
I els diumenges intento quedar amb gent.
Mira, ja són les dues...
L'home posa un bolero i diu: “Marxeu!”.
Tu no deus pas conèixer un bar obert?

Tu que ets jove ajuda'm a trobar un lloc on anar a parar.
Anem a fora. Ajuda'm a trobar la llum que no se'n va, la llum que no se'n va.

Segur que hi ha algú que és com nosaltres.
És, de nit, infinita la ciutat. No et demano pas que entris.
M'és igual si al voltant tinc gent ballant a un volum que no deixa ni pensar.

Tu que ets jove ajuda'm a trobar un lloc on anar a parar.
Anem a fora. Ajuda'm a trobar la llum que no se'n va, la llum que no se'n va.

Mai

Podria començar tot de nou, jurar-te que la lluna no es mou,
prometre't com prometen els vius, un moment tan etern...
Tu què dius?

Cada dia com si fos el primer, cada vida com estimen els nous,
amb els nervis d'un camí sense fer, sense lleis, sense temps...
No hi ha temps?

Tornaria a fer l'amor per encert, tornaria a posar a zero els secrets,
tornaria a treure ciència en el vers, com si res, sense més...
Com et sents?

Tornaria a ser bandera en el cim, encendria mil carícies de nit...
Tornaria a ser dimoni i estel? Potser no, ara no...
Mai tornaria a regalar-te infinits, tornaria a dir la frase de l'any,
juraria que podia canviar...

Ara, sempre i mai tornaria a fer l'amor per decret,
tornaria a dir que tot està bé, tornaria a fer diamants amb el mar...
Ara, sempre i mai!

Podria ser un atleta de Mart, portar-te en una nau especial,
escriure’'t un ‘per sempre’ fugaç...
Ja ha passat, no ha passat... és passat?
Et portaria riu amunt fins el mar, convertiria impossibles en art,
Em moriria si et trobés amb l'atzar?
Potser mai, mai se sap...

Mai tornaria a regalar-te infinits, tornaria a dir la frase de l'any, juraria que podia canviar
Ara, sempre i mai tornaria a fer l'amor per decret, tornaria a dir que tot està fet, tornaria a fer diamants amb el mar...
Ara, sempre i...

Mai tornaria a regalar-te infinits, tornaria a dir la frase de l'any, juraria que volia canviar...
Ara, sempre i mai tornaria a fer l'amor per decret, tornaria a dir que tot està bé...
Fugiríem com amants sota el mar?
Ara, sempre i mai!

Martí

Mai sabrem el teu nom.
No et veurem mai els ulls.
Qui ens omplirà l'endemà tot el lloc
que has cavat a cada un dins el cor?
Mai sabràs de l'amor,
de Sidarta o Banjul,
ni cridarem quan arribis al món.
Ni quan el Barça marqui cap gol.
Una flor no fa estiu.
però sí que fa mal,
oblidar-te sense cap record.
Serà recollir tot el que hem imaginat
I empassar-nos-ho amb pa coll avall.

Se'ns endú la tristesa,
la fe, les manietes de sempre,
les cares tan llargues,
les ganes de veure't,
mitjons que fa temps
que han perdut la parella.
Les forces per riure,
tan cares de veure.
Potser serem presos
d'antigues paraules.
Promeses tan fermes declinen,
cop a cop, pas a pas, aixecar-se i cridar.
La calor del teu cos
ha filtrat el cafè
d'un matí estrany que s'esmuny silenciós
cruel, implacable i trampós.
Haurem d'escurar
Els angles més morts
del talent que ens ha dut fins on som.
Un atles de llums que ens situï de nou
al costat de muntanya o de mar.

Se'ns endú la tristesa,
la fe, les manietes de sempre,
les cares tan llargues,
les ganes de veure't,
mitjons que fa temps
Que han perdut la parella.
Les forces per riure,
tan cares de veure.
Potser serem presos
d'antigues paraules.
Promeses tan fermes declinen,
cop a cop, pas a pas, aixecar-se i cantar.

A cada instant

Has arribat i de sobte has decidit que s'ha acabat.
Has despertat i em dius que no saps ben bé que ha passat.
I ja no hi ha cap pas en fals,
i com puc oblidar aquest final, a cada instant. No!

Has intentat que el teu cop de puny a l'aire no em fes mal.
Però m'ha buidat i m'ha dividit en tres o quatre parts.
I així no puc ni respirar,
i com puc creure si el teu cor se'n va, a cada instant. No!

Avui he somiat que tornaves a casa amb les teves claus.
Avui he somiat que teniem tres fills i que ens féiem grans.

Has arribat i has fet caure els gratacels de la ciutat.
La gravetat és la força que s'emporta el meu passat.
I ara deixa'm intuir
en quin segon vam deixar d'existir, a cada instant. No!

Avui he somiat que tornaves a casa amb les teves claus.
Avui he somiat que teniem tres fills i que ens féiem grans.

A cada instant ens féiem grans,
a cada instant ens féiem grans.

Avui he somiat que tornaves a casa amb les teves claus.
Avui he somiat que teniem tres fills i que ens féiem grans.
A cada instant.

Ens hem alçat

Ens hem alçat mil i una vegades
i hem caigut per tornar a remuntar;
ja res ens pot fer enrere:
la victòria és nostra!
Tantes i tantes ferides
no han fet més que engrandir el nostre afany;
tenim aquesta força
i la victòria és nostra avui!

Jo cavalco al teu costat,
pots comptar amb mi
encara que aquest cel
ens caigui tot a sobre.
Tens la meva mà al davant,
agafa't fort
i unim el nostre cant.

Ens hem alçat sobre mars i muntanyes
convençuts que podíem guanyar.
La sort ens ve de cara:
la victòria és nostra!
Hem assaltat les muralles,
Som la pedra que venç a Goliat.
No hi ha gegant prou gran
i la victòria és nostra avui!

Sents, et parlo des del cor,
si vols venir
prometo que serem els reis
d'aquesta terra.
Saps que aquest és el botí,
unim les mans
i canta fort amb mi.

No vull canviar de pell

El que tinc, el que sóc
potser casual i també pot durar poc,
el que vull, el que faig
pot fer-te mal si ets sempre al meu costat.

No, no, no pensis que és dolent
només és rock'n'roll.

Vaig canviant de ciutat,
no sé d'on vinc, tampoc recordo allà on vaig
ja no sé quants anys, jo no sé que faig,
quan millor em va més perdut vull estar.

Però no, no pensis malament
jo només vull un món diferent.
No vull canviar de pell
m'estimo més un món diferent.

Amb la nit els somnis cauen
al terra brut d'algun bar o al mig del fang,
demà ja és massa tard per viure d'un temps que ha passat
que ja no podrà tornar mai-

He sentit cridar el meu cor
com un ocell que vol escapar
però no sap on ha d'anar ni vol seguir pistes falses
tampoc no vol viure d'enganys
que el facin sentir més estrany

Al carrer, tanta gent,
vull trobar a algú a qui pugui estimar,
no tinc prou, no! satisfacció!
si algú em mossega em sentiré millor.

No, no, no vull canviar de pell.
No, no, no vull canviar de pell.

No vull deixar que el temps em faci córrer,
no vull canviar de pell,
jo només vull un món diferent!!

On sóc

On sóc? On paro?
Em dius que què amago.
Dintre meu hi trobaràs motius per viure.
Dintre meu hi trobaràs motius per riure.
Què tinc? Què et guardo?
Si vens a buscar-ho trobaràs
Que sóc allò que un dia vaig viure.
Trobaràs que sóc el lloc on pots ser lliure.

I que duc per tu la lluita al meu somriure
I als meus ulls llum per fer clars els dies
Que et sentis sola.
Crida'm!

Perquè tinc ales per fer-te volar.
Força per fer-te aixecar.
Ganes de fer els dies grans.
Si em necessites, crida!
Ales per fer-te volar.
Força per fer-te aixecar.
Ganes de fer els dies grans.
Si em necessites, crida!

I si em preguntes pel que veig al meu voltant,
Et diré que sóc d'aquells que mai es quedarà esperant
Que tot s'ensorri al seu davant.
I és que junts som com el foc que encén salvatge la revetlla,
Que junts som com l'espurna d'on neix una nova estrella.
Som nits de festa major.
Junts som l'energia del poble quan es desperta!

Duc per tu la lluita al meu somriure.
I als meus ulls llum per fer clars els dies
Que et sentis sola.
Crida'm!

Perquè tinc ales per fer-te volar.
Força per fer-te aixecar.
Ganes de fer els dies grans.
Si em necessites, crida!
Ales per fer-te volar.
Força per fer-te aixecar.
Ganes de fer els dies grans.
Si em necessites, crida!

El camerino de la Scala de Milà

Encara recordo
L'olor de cafè
I aquell cigarret apagat
Cinc minuts abans de sortir a cantar
I la mare esbroncant-te

Sempre anaves disfressat d'algú
Però jo sempre et veia igual
Ets superheroi, ets pare i cantant
Fràgil i ple de màgia

I quan respiraves davant tota aquella gent
La mare m'agafava de la mà
No em calien àries, maquillatge ni cap duet
Per veure que tu a casa eres igual

I, és clar
S'ha acabat
Però per mi tu sempre seràs especial
I ja està

I quan saludaves davant tota aquella gent
La mare m'agafava de la mà
No em calien àries, maquillatge ni cap duet
Per veure que tu a casa eres igual

I, és clar
S'ha acabat
Però la gent t'admira i el teló ja ha baixat

El nòmada

Caminant de mil camins,
resseguit per pocs;
lluitador de guerres,
caçador d'amors.
Sempre amb ulleres tristes,
l'alegria té els seus colors.
Caçador d'amors,
l'alegria té els seus colors.

Cantant de mil cançons,
conegut per tots;
benvingut a tots els pobles,
natiu d'enlloc.
Sempre amb maletes buides,
la soledat té els seus colors.
Natiu d'enlloc,
la soledat té els seus colors.

La geografia està escrita pel seu caminar,
coneix cada vèrtex d'aquest món
i, a la nit, juga amb la lluna
i, al dia, és l'autor de les cançons .

Errant de mil errors,
enganyat per tots;
contador de mil mentides,
trobador seriós.
Sempre amb sabates llises,
la terra té els seus colors.
Trobador seriós,
la terra té els seus colors.

Acompanyant de mil companys,
oblidat per molts;
nòmada als carrers,
fugitiu als nostres cors.
Sempre amb paraules lliures,
la saviesa té els seus colors.
Fugitiu als nostres cors,
la saviesa té els seus colors.

La geografia està escrita pel seu caminar,
coneix cada vèrtex d'aquest món
i, a la nit, juga amb la lluna
i, al dia, és l'autor de les cançons.

La geografia està escrita pel seu caminar,
coneix cada vèrtex d'aquest món
i, a la nit, juga amb la lluna
i, al dia, és l'autor de les cançons.

Faves enlaire

La mare que et va parir
et va parir al mig del camí,
igual que a mi.

Perseguim per saber,
per seguir no cal res,
primavera d'hivern
que es guarneix.

Un glop de riu, un cant d'amor,
un candemor, un cant de cant de cant de camp.
Un salt mortal, un fan del fang
que va vivint el que ha passat.
Si el futur existeix, no l'ha viscut ningú,
no cal que corris tant.

No pateixis perquè sí,
que així es fa més fosc el camí
i no ho veus clar.
No sé què vull ser de gran,
llenço la pressa i ja vindrà.
Ei! Va que, va que tant fa.

Tot va bé, tot va va, faves enlaire.
Tot va bé, tot va va, faves.

S'escriu la vida sola, no n'hi ha prou amb paraules,
no expliquen els paisatges, ni l'amor, ni les cares.
No sap volar però vola l'aire allà al mig dels arbres,
no cal donar-li voltes, va passant.

Un glop de riu, un cant d'amor,
un candemor, un cant de cant de cant de camp.
Un salt mortal, un fan del fang
que va vivint el que ha passat.
Si el futur existeix, no l'ha viscut ningú,
no cal que corris tant.

Parla amb el karma,
faves enlaire.
La Carme parla,
faves enlaire.

Massa tard

Volta pels carrers enfurismat
deixant gemecs i crits a cada pas
despertant el veïnat a cops

dos hores enrere en aquell “antro” mig tirat
la Maria el deixava mig plorant
les infidelitats, factura l'hi han passat

d'entre els edificis brilla un vell fanal encès
que amb la seva llum de colors canviants
captiven tots els seus sentits

com si d'un mariner que des del seu vaixell respon
a càntics de sirenes que amb tacons, i llavis carmesí
confabulen per poder-se'n enriquir

diga-li, que no és massa tard, que vols tornar
penedit dóna-li la mà, i mira-la als ulls que anuncien un mal desenllaç
que la vida sense ella és un fracàs

ella es pentina i es maquilla en el mirall
somriu imaginant-se'l al costat
despertant tot el seu desig

i mentre espera resignada mira a través de la finestra
i veu com ell s'endinsa sol, navegant entre les ombres d'un fanal.

diga-li, que ara és massa tard, per continuar
ni penedit ho farà canviar, i mira'l als ulls anunciant un mal desenllaç

just quan torna a casa, la Maria l'espera amb recança
creua el passadís sense mirar-lo amb un to despectiu
diga-li que tot va bé, que no has buscat algú amb qui poder compartir
que tot va bé, que no és massa tard
diga-li que tot va bé, que no has buscat algú amb qui poder compartir
que tot va bé, que no és massa tard

diga-li, que no és massa tard, que vols tornar
penedit dóna-li la mà, i mira-la als ulls
diga-li, que ara és massa tard, per continuar
ni penedit ho farà canviar, i mira'l als ulls anunciant un mal desenllaç
que la vida sense ella és un fracàs

Obriu les portes

"La música és el batec dels pobles
i amb nosaltres portem els seus camins.
Obriu totes les portes.
Benvinguts al cor de la terra"

He vist el cel cobert de plom
He vist ciutat desaparèixer com la pols.
He vist un mur furiós al mar, plorar la mare terra.

He recollit metralla al cor;
dels que han fugit des de les portes de l'horror.
Que cremi roig el foc d'un vers contra el foc de la guerra.

Pararem el temps,
hem vingut de lluny.
De, ventre de l'Orient,
dels camins perduts.

Paparem el temps,
canviarem el rumb.
Un crit al vent rebel.
Benvinguts, Salam Aleikum.

Som tot allò que no té nom.
Som el demà de la tristesa i de la por.
Hi haurà un camí sota la nit, hi haurà esperança.

He vist la mort parlar d'amor.
He vist els pobles despertar en una cançó.
Mira'm als ulls, no estarem sols, un altre món esclata.

Pararem el temps,
hem vingut de lluny.
De, ventre de l'Orient,
dels camins perduts.

Paparem el temps,
canviarem el rumb.
Un crit al vent rebel.
Benvinguts, Salam Aleikum.

"En la tierra hace falta personas que
construyan más y destruyan menos,
que prometan menos y resuelvan más,
que esperen recibir menos y dar más,
que digan mejor ahora que mañana."

Avui s'obriran totes les portes,
tots els camins en un instant.
Nua la nit al teu davant.
Avui trobaràs un mar en calma,
tots els records dels oblidats.
Nua la nit al teu davant.

Menteix la primavera

Ni els teus ulls són tan clars ni la teva pell tan fina
ni tens les cames tan llargues ni el cos de ballarina
No ets gaire divertida, ni modesta ni sincera
Fent tard ets la primera tan a casa com a l'oficina
El per què ja no m'interessa ni si encara et fa ai el cor
la primavera

Se que tampoc et faig el pes amb aquesta veu desagradable
Dius que he envellit molt i estic obès, que tinc l'humor inestable
que la meva única higiene és per netejar-te la cartera
que m'ho prenc tot a la lleugera menys el tabac i la tele per cable
Però jo ja t'ho vaig dir, jo no et vaig mentir, va ser
la primavera

Aquella nit d'abril compartint paraigua sota el xàfec
la vam canviar per mil avorrides tardes l'un amb l'altre
Vam passejar els nostres reflexos pels carrers molls de Barcelona
Ara ens acompanyen com fantasmes que no obliden ni perdonen

Amb aquestes pells d'ortiga i aquests nassos de patata
cintura avall tot ens fa figa i tenim la sang d'orxata
Ens fa falta silicona pel davant i pel darrera
Ja no tenim trempera ni per cordar-nos les sabates
Però ja torna a ser aquí, ens vol a tu i a mi,
la primavera

Aquella nit d'abril compartint paraigua sota el xàfec
la vam canviar per mil avorrides tardes l'un amb l'altre
Vam passejar els nostres reflexos pels carrers molls de Barcelona
Ara ens acompanyen com fantasmes que no obliden
ni perdonen
Sé que no us descobreixo res, però és així com ens menteix
la primavera.

Viatge al centre de la guerra

Viatge al centre de la guerra,
ja no hi ha treva,
la pau està trencada,
la veu desafinada.
Algú m'espera a la trinxera
de la meua esquela,
esquive les bombes.

Dins dels teus ulls
llengües de napalm,
artèries de foc
devoren la selva.
El comandament general
del teu cos m'ordena
redoblar la defensa.

Tropes del vent ataquen la casta,
besos de plom ocupen l'escena.
Baixe a l'infern i no baixe la cara,
aquest és el meu viatge al centre de la guerra.

Com una riuada, com una tempesta , una pedregada.
Cantar a cor obert, obrir les venes i exhalar la mort.

Viatge al centre de la guerra,
Els peus a terra,
Un ull a la lluna, els dits a la guitarra.
L'ull que em queda,
a la carena de la teua esquena,
Recórrec les dunes.

Dalt del meu cap núvols de cendra,
A l'interior riuades de lava.
Sense pausa, sense pressa,
porte del perdedor l'elegància.

Sense estendards i sense bandera.
Sense generals i sense jerarquia,
La història des de la claveguera.
Aquest és el meu viatge al centre de la guerra.

Com una riuada, com una tempesta , una pedregada.
Cantar a cor obert, obrir les venes i exhalar la mort.

El plat a taula

Sense cap pressa parem la taula, una cervesa, patates braves.
Sense problemes tot és tan fàcil, una conversa i un piscolabis.
Quan tinc el plat a taula i els amics al meu voltant
no hi ha vida més senzilla ni conversa més genial.
Diem quatre tonteries, ens agrada discutir,
parlem sense cap mania. Visca les dones i el vi!
Mitja vida al meu voltant. Amb amics hi estic tan bé!
Com vols que no t'estimi amb aquest arròs que em fas,
amb la fruita que és tan dolça i amb aquest bon temps que hi ha
No hi ha vida més senzilla, vull estar ara i aquí,
no hi ha cap més teoria que la de saber gaudir.
L'alegria s'encomana, el meu déu és el trufat,
no hi ha cosa més bonica que sentir-se estimat.
Els àngels hi cantaven i jo en faig una cançó,
una xefla a la setmana, ai l'airet, l'airet, l'airó.
Mitja vida al meu voltant. Amb amics hi estic tan bé!
Sense cap pressa parem la taula, una cervesa, patates braves.
Sense problemes tot és tan fàcil, una conversa i un piscolabis.
Quan tinc el plat a taula i els amics al meu voltant
no hi ha vida més senzilla ni conversa més genial.
Diem quatre tonteries, ens agrada discutir,
parlem sense cap mania. Visca les dones i el vi!
Mitja vida al meu voltant. Amb amics hi estic tan bé!
Mitja vida al meu voltant. Amb amics hi estic tan bé!

Ara que tot va bé

Sota la conversa d'alguns viatgers
seuen les cadires a fora del cafè.
Un gos que s'ajup i rasca amb desgana un pensament.

I perdem la tarda, jo i aquest ressol
de parets pintades d'un blanc qualsevol.
Hi ha algun lloc on vaig, on la vida passa a poc a poc.
Ja veus,
que no hi ha cap pressa, som eterns
i anem a càmera lenta pels carrers distrets.
Ara que no hi ha res de nou,
ara que tot va bé.

Porto la mirada de l'observador,
amb la calma encesa des d'algun botó.
Compartim el temps
mentre fem de vells desconeguts.

Mai no duc sabates,
vaig vendre els mitjons.
Visc en una plaça, decorant cançons,
a un poblet de mar, on la lluna surt a poc a poc.
Ja veus,
que no hi ha cap pressa, som eterns
i anem a càmera lenta pels carrers secrets.
Ara que no hi ha res de nou,
ara que tot va bé.

I juguem a caçar-nos els llavis,
i la llum que té gust de Polaroid,
i de lluny ens somriuen dos avis,
i la tarda passa a poc a poc.

La barca d'or

Passejant pel món he vist un tros
On seure i esperar l'amor/la mort
Els cabells vaig veure blanquejar
I boniques llunes van minvar

Vaig aprendre-ho tot
Més aviat res
El vell mussol em deia 'Vés,
Vola més enllà del teu enyor

I una barca d'or
I una barca d'or
Ens haurà de portar a port'

I tu que parles tan bé
I ets tan legal,
El dia arribarà,
Trepitja a fons

Ni boniques flors
Ni tants regals
Podran canviar del tot
Allò que tu vols, un Sí o un No

I una barca d'or
I una barca d'or
Ens haurà de portar a port

Trinxeres en la foscor

Vull canviar el món, tombar les barreres,
fer desaparèixer del nostre mapa les fronteres,
vull parar les bales, desplegar les ales,
ser el missatge de pau que transforme les quimeres.
Vull que el poble saharaui siga lliure
i vore un somriure en la cara de cada xiquet,
que l'educació no siga un privilegi si no siga un dret,
que la felicitat no siga un secret.
Vull pintar amb tu de colors este futur tan negre,
vull aparentar ser fort encara que sóc feble,
ser el teu denominador comú, trobar l'illa de Mu
i que un minut amb tu dure com un segle.

Un segon, una fracció,
per entrar junts en acció,
trinxeres en la foscor.
No perdrem la direcció,
fem junts la revolució
per a canviar este món.

Vull parar les màquines i baixar-me'n del tren,
per camins de pols vull trobar els referents,
llevar-me les sabates, banyar-me en catarates,
vull quantificar la quintaessència de la gent.
Vull seguir al vent, sense dogmes ni sigles,
amb poc equipatge i companyies dignes,
vull contar amb tu per resoldre els grans enigmes,
parar-me a descansar, amb els invisibles.
Vull desobeir per vèncer i somniar despert,
deixar de posseir, decrèixer, fer pedagogia per convèncer,
vull que '’amenitzes esta marxa del desert,
vore't amanèixer amb el cor obert.

Un segon, una fracció,
per entrar junts en acció,
trinxeres en la foscor.
No perdrem la direcció,
fem junts la revolució
per a canviar este món.

Vull anar ben lluny,
fins acariciar amb les mans obertes l'oceà,
deixant darrere la pols que difumina l'horitzó
i ens fa creure que estem dins de la foscor.
Vull que m'agarres fort la mà
i que entrem a la nova dimensió,
on ens quedarem i ballarem,
fins que isca el sol.

Un segon, una fracció,
per entrar junts en acció,
trinxeres en la foscor.
No perdrem la direcció,
fem junts la revolució
per a canviar este món.

Demà crec que vindràs

Avui ha estat
un dia d'aquells tan foscos que
que m'han matat
i no puc oblidar.

La ciutat
és un cúmul de merda i jo aquí estirat
en un prat
sols espero impacient que arribi
Demà, demà demà
demà crec que vindràs.
Demà crec que vindràs i no
no crec que em demanis perdó
Ahir vas espatllar-ho tot
vas espatllar-ho tot.
Però sota la catifa
sortirà un califa
cantant una cançó d'amor.

Demà, demà demà
demà crec que vindràs.
i serà
com tornar-te a estimar.

Avui ha estat
un dia d'aquells tan foscos que
que m'han matat
i no puc oblidar que va que va que va
que va
La ciutat t'ofega i què pensar
si l'únic que
l'esperança és l'únic que ens resta

Demà, (un nou dia serà) demà (un nou dia serà) demà
demà crec que vindràs.

Demà crec que vindràs i no
no crec que em demanis perdó
Ahir vas espatllar-ho tot
vas espatllar-ho tot de debò de debò
de debò.
I no podré oblidar que les teves mirades i els teus petons (vés per on)
vés per on van enamorar-me.

Demà, (un nou dia serà) demà (un nou dia serà) demà
demà crec que vindràs
i serà
com tornar-te a estimar.

L'adrenalina

L'adrenalina que em corre pel cos,
va tan ràpida que no em deixa estar quiet.
Tot es remou per dins del meu cos,
aquesta es la nit que em menjo el món.

Va capa al cap
acaramel·lat
em marejo
seguin els teus tacons.
Va cap a cap
acaramel·lat
ploriquejo
sense petons.

L'adrenalina és la medicina
amb una bandolina espanto una veïna.
L'adrenalina es la medicina
però el cambrer em crida perquè esvero la cantina.

L'adrenalina que em fa estar viu
són totes les nits que passo amb tu.
Quan no funciona el despertador,
quedem que ens trobem a Can Somiador.

L'adrenalina es la medicina!
Que regui un somriure i que balli un reggae.
L'adrenalina es la medicina!
Que ningú es quedi sense gasolina.
L'adrenalina es la medicina!
Que ballin que beguin i que no dormi ningú!
L'adrenalina es la medicina!
Fins que se'ns enduguin cap a l'hospital!

El núvol i tu

Cada cop que em veus penjat d'un núvol fet de dubtes,
rius i dius que mai és massa fosc

Cada poc el vent es torna del color dels teus incendis vius…
Somric i dic que vinc!

Sé caminar per sobre del cel
Sé caminar cada cop que es crema el món

Cada nit ets ventre i sobirana d'una lluna sense por,
que em va buidant la son

Cada llit és temple i ara sembla que les hores són colors…
Som miracles ambulants?

Sé caminar per sobre del cel
Sé caminar cada cop que véns amb mi

Sota el llit hi ha el fons del mar, anem a mirar?
Les coves d'un corall tallen el meu plor, ple de res
A sobre el llit vivim els dos, en un mantra singular
que ens uneix les boques i ens desfà les ombres

Sé caminar per sobre del temps
Sé caminar cada cop que es crema el món,
cada cop que véns amb mi,
cada cop que rius així…

Cada cop em fa més fort!

Moustaki

Sempre procurant de no
quedar-vos mai tots sols.

Teníeu por d'aquella llum tan ambiental.

Éreu dos punts d'un Seurat
parlant sense interès del grup

mentre aguantàveu la mirada i un vas buit...

us rendia la vergonya.

I millor així...

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu, tot de tu, tot de tu, tot de tu…

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu.

Estàs pensant el mateix que jo? Hòsti… però…
Vols dir que… no ho sé… pot ser…
Millor així, millor així…

Desitjàveu veure l'alba
des dels seients inclinats

d'un Nissan Micra.
Com l'haguéssiu entelat!

El Tercer, quan va notar
el trist fora de joc,

va fer-te entendre que era tard
i em saludà.

Hi va haver un sospir tan crític.

I millor així…

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu, tot de tu, tot de tu, tot de tu…

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu.

Vas marxar de la mà d'un estrany…
Ell no sap de tu qui se t'enduia a França amb…

Moustaki pel camí
amb qui ho sap tot de tu, tot de tu, tot de tu, tot de tu…

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu.

A punt i a part

Vius amb ganes de tapar
I quan grates torna a brollar
Tot allò que deixes pes camí
Tot allò que no fa falta dir
Tot lo que vendrà comença aquí
Ara
Mors de ganes per tornar
I cors massa, t'hi has topat
Tot allò que no pots decidir
Tot lo que te quedarà dedins
Tot lo que vendrà comença aquí
Ara
Si, s'acaba, és normal
Escrius paraules a punt i a part
Si, t'agrada, és igual
Vius i ho calles, vas tirant
Si t'ho guardes pes final
Pesa massa i és tard
Si, s'acaba, és normal
Rius i ho passes a punt i a part

Tsunami

Podria escriure els textos més tristos que es llegiran.
Podria plorar tot un riu sencer.
Podria provocar un suïcidi col·lectiu.
Podria fer volar les papallones del tsunami radiactiu.

Podria fer dels dies una nit sense retorn,
obscura, gris i un infinit malson.
Podria ignorar que respira quan escriu.
Podria fer volar les papallones del tsunami radiactiu.

Però no! Tots voldriem ser com ell.
Creure sempre amb la gent.
Ell és l'ànima que ajuda, que ens fa veure que hi ha temps.
Però no! Tots voldriem ser com ell.
El somriure de la gent.
Ell és l'ànima que ajuda, que ens fa creure, que ens comprén.

Podria fer que els àngels ens traïren dins del bosc.
Disparen bales i avui no hi ha errors.
Deixar-nos a les mans del doctor fragilitat.
Deixar-nos escapar com papallones d'un tsunami nuclear.

Però no! Tots voldriem ser com ell.
Creure sempre amb la gent.
Ell és l'ànima que ajuda, que ens fa veure que hi ha temps.
Però no! Tots voldriem ser com ell.
El somriure de la gent.
Ell és l'ànima que ajuda, que ens fa creure, que ens comprén.

La vida bonica

Per fi, ha arribat el gran moment d'olorar la teua pell
i sentir-te a prop com jo volia.
L'alegria d'escoltar el teu batec
em porta la serenitat i té la força de la vida.

En realitat, has de saber que hi ha llops ganuts,
que mai tenen prou, es volen menjar a tot el ramat,
cabretes asustades demanant pietat.
Bruixes corruixes, homes del sac, butonis amb sotana que van predicant,
prínceps, princeses que et xuplen la sang, però tu has de ser valent...

Perquè anirem a estovar-se en el “manpeixet”,
pel terme hi passejarem, veurem la cara oculta de la lluna,
escalarem el cim més alt tocant el sol per a dir-te a cada pas:

Que la vida et vaja bonica!

No faces cas de l'home del sac.
Afronta als butonis i als llops famolencs.
Creu-me, tu vals més que totes les seues mentides.

I aprèn a volar cada dia més alt
sense oblidar els que t'han d'estimar.
La vida quan passa ja no ha de tornar, no dubtes en disfrutar.

Perquè anirem a estovar-se en el “manpeixet”,
pel terme hi passejarem, veurem la cara oculta de la lluna,
escalarem el cim més alt tocant el sol per a dir-te a cada pas:

Que la vida et vaja bonica!

I escoltar la teua veu cada matí,
i descobrir nous llocs jugant pel camí.
Aprendre amb tu en tot moment, riure amb tu intensament.
Ensenyar-te a nadar a contracorrent.
I escoltar la teua veu cada matí,
i descobrir nous llocs jugant pel camí.

Que la vida et vaja bonica
i que sàpigues veure les coses bones
que davant ella ens fica.
Que camines ben recte, la vida es un repte.
Quan caus tu t'alces i mires món amb un gran somriure.

Que la vida et vaja bonica!

Xala-la

No me diguis que sa vida se t'acaba en dos dies
no t'inventis una presó
que mai faràs tard per omplir-te d'alegria
somriu i compliràs sa visió
De sentir-te cada dia com un tros de parafina
que se tanca i surt escopida en gol
cada dia és curt, i es caragol avui surt,
de ca seva com un cap de fibló

Xala-la,
Disfruta de sa vida com si fos una addicció.
Xala-la,
Sintonitza't aquesta cançó.

De tant en tant va sorgint sa vitamina,
que t'omple es cor de somnis de colors
I vas fent camí caminant cap enlloc
improvises una expedició
De sentir-te cada dia com un tros de parafina
que se tanca i surt escopida en gol
cada dia és curt, i es caragol avui surt,
de ca seva com un cap de fibló.

Xala-la,
Disfruta de sa vida com si fos una addicció.
Xala-la,
Sintonitza't aquesta cançó.

Retornant a un lloc, enfora des temps
creixíem tan a poc a poc
Érem inconscients, tendres i valents
sa vida era de color groc,
amb cançons d'amor, gaudíem es present
creixíem tan a poc a poc
Érem inconscients, tendres i valents
sempre esquivant es foc.

Tothom vol a tothom

Tothom vol a tothom.
Ningú no vol a ningú.
Si no estàs no trobe la son.
Em perd si no estic amb tu.

Tothom vol a tothom.
Ningú no vol a ningú.
Si no estàs no trobe la son.
Em perd si no estic amb tu.

Salvador

Sé que en un punt molts de vostès arrufaran el nas,
però jo em limitaré a explicar el que aquests dos ulls van veure.
La bona història sempre costa un xic de creure.
Però el relat és tan verídic com fatídic el final.
En Salvador sent repugnància per la humanitat i,
amb setanta anys, diu que no té perquè amagar-se'n.
Sorprèn a tots: per segon cop vol apuntar-se.
Autobús i caminada. Un diumenge pels estanys.
Ningú no ho sap però l'home va quedar corprès
fa un any quan una viuda de l'esplai d'Esparreguera,
picant l'ullet me li va dir, ben sorneguera: “I vostè no sap somriure?”.
No hi parava de pensar. Paro el bus i veig que ell baixa ràpid,
va buscant-la entre un mar de jubilats.
El cor li batega, pregunta per ella, hi ha algú que contesta:
“No busqui més, mestre, que fa poc va traspassar.”

La gent va a ritmes diferents tot vorejant l'estany.
Grupet de cinc, dels que s'ho agafen més amb calma.
En Salvador, cagant-se en tot, diu: “Vull anar a casa”,
mentre els altres coincideixen que es viu tan bé retirat.
I en un moment en què la vista és espectacular, “Fem-nos una foto”,
suggereix una senyora. “Ja us la faig jo i cardem al camp”,
diu el nostre home. Fan “Lluís” des de la riba i comencen a notar
que de cop cap dels quatre es pot moure, que ja tenen els peus ben enfonsats.
L'heroi de la història els intenta socórrer.
Ell crida, els estira i el fang desafia però ja no hi ha res a fer.

Lentament la Terra se'ls va empassant,
sense dir-se res tots van acceptant que serà un adéu molt llarg.
Però morir no implica capitular.
I amb la dignitat dels qui tenen clar que està tot lluitat, se'n van cantant.

Coristes i numismàtics

Mira aquests ocells mediterranis
No els empara l'alegria
Com si la veu l'haguessin perduda
On s'amaga la melodia?

Mira aquests ocells transoceànics
No els cal pas la poesia
Si fa bon temps hi ha bona onda
Mai no perden la sintonia

Esgarrapant un tel d'aigua
S'escampa la llum del soc
Algú ha obert un paraigua
Algú que balla tot sol

Poso el pilot automàtic
M'enfilo pel cel grissós
Coristes i numismàtics
S'esmunyen de dos en dos

Si miro per la finestra
Ja no recordo el meu nom
Si escric una carta al mestre
Puc preguntar i no em respon

D'aquí a Honolulu n'hi ha molts
De transatlàntics i avions
Caminem per mar i cel
Puix que el planeta és obert
A les humanes inquietuds
Provem d'anar-hi en autobús

Cada diumenge a la tarda
La mitja llum del saló
El taverner que ens esguarda
Pel mirall del tocador

La processó és començada
S'exhibirà un nou model
De petonet i abraçada
Per aconseguir amor fidel

Però jo vull ser explorador
Desafiar grans perills
Conèixer el rei Salomó
I traficar un nou estil
D'aquí a Honolulu n'hi ha molts
De transatlàntics i avions
Caminem per mar i cel
Puix que el planeta és obert
A les humanes inquietuds
Provem d'anar-hi en autobús

O, si no, en ferrocarril
O en bicicleta pel carril