La cançó dels amors entrellaçats

Marc, Neus, Quim, Pol, Rut,
Jan, Cesc, Nil, Boi, Hug,
Mar, Bet, Guiu, Roc, Lluc, Blai,
Marta, Fèlix, Aina, Jofre, Bruna, Xavi, Cèlia, Jordi,
Pau, Greta, Pep, Núria, Max, Clara, Toni, Hèctor,
Gemma, Carles, Aida, Víctor, Alba, Dídac, Carla, Nèstor.

La Laia i en Robert fa molts anys que viuen junts,
i en Pol i la Marina tot just porten dos mesets,
però res prohibeix que en Pol besi la Laia amagant-se entre parets.

En Pol ni tan sols sap que el dimecres i el dijous,
quan creu que la Marina va al gimnàs a fer flexions,
ella es troba amb en Francesc, li recita poesia i li esvera les passions.

I en Francesc quan torna a casa li explica a la Queralt
que el dia ha estat llarg i ella li contesta "el meu també",
però no li diu que es veu sovint amb l'Oleguer.

La cançó dels amors entrellaçats
—tothom la sap, tothom n'és part.

El bo de l'Oleguer té un amant que es diu Lluís
que toca la guitarra i li ha escrit una cançó:
diu que és un cercle viciós, que s'estan equivocant, que és un error i que té por.

I en Lluís per consolar-se va amb la Sònia i la Dolors:
adolescents, bessones incansables de plaer
que quan acaben van de dret cap a l'Albert.

La cançó dels amors entrellaçats...

M'estima, ho veig als ulls dels altres
i l'estimo, i li dic quan faig l'amor al llit d'un altre (d'una altra).

Mar, Bet, Guiu, Roc, Lluc, Blai, Neus, Quim,
Marta, Fèlix, Aina, Jofre,
Pau, Greta, Pep, Núria,
Bruna, Xavi, Cèlia, Pol.

L'Albert té l'afició de fer molta natació,
hi va cada matí i encara mai no ha sospitat
que la seva monitora (l'Anaïs, amb qui s'enrotlla) també ho fa amb el seu cunyat.

En Manel, que és el cunyat, és tan lleig com un pecat.
La bella Agnès finalment es treu l'anell
perquè a qui estima és a Tu i no vol viure més amb ell.

La cançó dels amors entrellaçats...
M'estima, ho veig als ulls dels altres...

Marc, Neus, Quim, Pol, Rut,
Jan, Cesc, Nil, Boi, Hug,
Mar, Bet, Guiu, Roc, Lluc, Blai.
Marta, Fèlix, Aina, Jofre, Bruna, Xavi, Cèlia, Eva, Arnau.

Junts

Un casteller tot sol no fa castell,
una flor de clavell no fa remell, mai ho farà.
Un mariner somia es seu vaixell

I es cel obert vola un ocell.

Es desig, es sentiment, és evident.
És s'estiu d'una cançó que canta el vent.

Junts, arribarem més lluny
serem es foc i es fum,
o el que tu vulguis,
però sempre junts,
arribarem més lluny,
serem es foc i es fum
o el que tu vulguis però sempre junts.

Un dia es fa de sol i lluna,
pensa en el símbol del Ying-Yang.
I amb ses dos cares d'un disc de vinil
es nostro món és terra i mar.

I és que som tan diferents i tan iguals,
compartint la vida i lo que ens donarà.

Junts, arribarem més lluny
serem es foc i es fum,
o el que tu vulguis,
però sempre junts,
arribarem més lluny,
serem es foc i es fum o
el que tu vulguis
però sempre junts.

Vell plaer

Rialles i plors perduts entre el goig vell plaer.
Braços i mans, dits dibuixant als llençols.
Estire del fil, vaig resseguint el teu cos
al meu antull, sota este caprici antic.

Trèmul cos, titil·la a l'albor.
Fes-me dany suau i dolç.

Fila, fila fortuna, amb trage nou,
la història més bella i més pura
que altres visqueren abans dels dos.
Tots demanaren a la lluna
una nit serena, sense cresol.
Espurna encesa que escalfa i encara crema,
com un cristall al sol.
Que mai no amaneixera.

Llengües de foc cremen i escalfen els cors.
Les engonals couen del frec contra carn.
Un fil de veu que mormola el teu nom.
So d'altres temps del que el temps du el ressò.

Trèmul cos, titil·la a l'albor.
Fes-me dany suau i dolç.

Es deixaria caure una i mil voltes
entre els seus braços i les aigües
batejarien a nous apòstols
als que no calen crucifixos,
ni ulls d'espant.
Altars sagrats als quals, amb culpa, sacrifiquen.
mentre al llit d'amor seré,
d'amor seré i segur, naveguen.

Fila, fila fortuna amb trage nou
la història més vella i més pura

El vent tallant

Tant de bo pogués ser un indi!
Al galop del meu cavall, el vent tallant.
Estremint-me constantment, a batzegades.
Sota meu, la terra tota tremolant.
I deixar anar els esperons, que ja no hi eren.
I llençar les regnes perquè no n'hi havia pas.
I llavors veure la terra, com si fos un camp segat gegant.
Ja sense el coll ni el cap del cavall.

De sol a sol

Hi ha matins que són com nits
I hi ha nits que surt el sol
Vull creuar amb tu els meus dits
Per si avui la sort ens vol

Quan estic amb tu el temps s'empassa
Tot aquest espai que ara ens abraça
Vine cap aquí, fes-ho per mi
Que aquest nou camí ens marqui les passes

I girarem, girarem,
girarem com el món.
Fes la revolta amb mi,
avui no et quedis sol.

I girarem, girarem,
girarem com el món.
Desperta aquesta nit
i serem un de sol.

El temps ara no importa
Quan el que tens no pesa
I obrint-te les meves portes
Noto ingravidesa

Si em mires no tinc roba
Però em robes la vergonya
Despulla'm els sentits
que ens vestirem d'eufòria

De sol a sol
Vivim de sol a sol

Ulls de pallasso

Ja no t'importa escoltar-me,
tot i que era apunt per sortir a cantar-te.
I m'he fet equilibrista del circ del teu món.
Vam viure set o vuit nits a la caravana dels clowns.
I em descobreixo trontollant a la corda fluixa,
del somni a la fúria.

M'han dit que últimament se t'ha vist
recorrent el món, tot sol.
Que t'has convertit en nòmada,
on t'has deixat el cor?
Cadascun dels somriures fingits
dalt de l'escenari, rodó.
Sé que se'ls creu cada nit
algú que igual que jo,
no sap escapar-ne.

Foc, equilibris i contorsions,
jocs malabars encenent els canons.
Foc, equilibris i contorsions,
jocs malabars amb bales per matar.
No et fiïs mai dels ulls d'un pallasso.

Sento venir el teu acordió,
notes mal tocades, tot i que em perforen.
M'esforço en pensar que t'has cansat
ja de fer el rodamón.
T'esgarrapo el maquillatge
que portes als llavis farsants.
Però com a bon escapista
desapareixes,
colgat entre estrelles.

Foc, equilibris i contorsions,
jocs malabars encenent els canons.
Foc, equilibris i contorsions,
jocs malabars amb bales per matar.
No et fiïs mai dels ulls...
No et fiïs mai dels ulls d'un pallasso.

Berlín

A Berlín, la neu no es cansa mai
I el terra congelat et pot fer caure.
A Berlín, el fred és infernal
I mentre espero el tren el nas se’m glaça

Per què has d’estar tan lluny?
Tinc sort quan penso en tu.

A Berlín el mur encara és alt
Si em parles de petons i d’abraçades
A Berlín les nits són de colors
I en mil racons perduts busco trobar-te

La barricada de Sant Pau Centdéu

Asseguts tan tranquils
prenent el sol al portal
no tenim ni som res
i per no fer, no fem res
no esperem ni volem res
només prenem el solet
no ens fa falta de rés
ni tenim cap interès
per res de res
nosaltres només...

Prenem el sol, prenem el sol
i què més que podríem fer
en aquest poble de mala mort,
quina cosa que no sigui prendre el sol?
Insolació! Insolació!

No insultem ni lluitem
no ens revolucionem
no votem ni resem
no estudiem ni treballem
no ho creiem i és que estem
en contra però no protestem
tenim fitxats tots els fills de puta
però nosaltres, callem…
i doneu gràcies
que només estiguem...

Prenem el sol, prenem el sol
i què més que podríem fer
en aquest poble de mala mort,
quina cosa que no sigui prendre el sol?
Insolació! Insolació!

No passa res, descansem
som jovent però estem vells
no som covards ni valents
pica el sol, passa el temps.
Suem tant que ens cremem
però estimem el portal.
aquí estem i estarem
també som i serem
però no fem ni farem
nosaltres només...

Prenem el sol, prenem el sol
i què més que podríem fer
en aquest poble de mala mort,
quina cosa que no sigui prendre el sol?
Insolació! Insolació!

Serà el sol serà el calor,
o només una momentània insolació…
Insolació! Insolació!

La fortuna

Hem viscut tots aquests anys compartint les nostres vides,
cada estiu tornem a dir aquest serà irrepetible.
Hem passat mil i una nits navegant a la deriva,
quan xerrem pels descosits que el temps passa se'ns oblida.

Tu ja saps quan bufa el vent les paraules marxen soles
i el silenci es fa present quan no hi ha ningú a la vora.
I tan sols per un moment,
callem tots i veiem caure el sol rogent sobre mar blava.

Si algun dia em vens a veure, t'explicaré “batalletes”
com les que expliquen els avis als seus néts les nits més tendres.
I és quan lluites pel què vols, vas encara més enllà
i quan t'adones que el món és tan petit et sents més gran.

I amb una mica de fortuna
volarem fins a la lluna,
reviurem aquelles nits
de cançons vora del mar.

Ballarem sobre la sorra,
parem el temps una estona,
perquè amb tu mai es fa tard.

I quan no ens tenim, ens trobem a faltar
és quan estem junts que mai volem marxar.
I quan menys sabem més tenim per aprendre
somiem el que volem no hi ha res a perdre.

Si algun dia em vens a veure, t'explicaré “batalletes”
com les que expliquen els avis als seus néts les nits més tendres.
I és quan lluites pel què vols, vas encara més enllà
i quan t'adones que el món és tan petit et sents més gran.

I amb una mica de fortuna
volarem fins a la lluna,
reviurem aquelles nits
de cançons vora del mar.

Ballarem sobre la sorra,
parem el temps una estona,
perquè amb tu mai es fa tard.

Perquè amb tu mai es fa tard!

Mero

Mero, vull un mero.
Vull anar a la mar,
i pescar-lo en filferro.
Mero mero, vull un mero.
Vull anar a la mar,
i pescar-lo en filferro.

Era estiu, feia calor,
tots anàvem en banyador.
Era estiu, feia calor,
i encara que fresc sempre fa pudor...
(jo dic)

Mero, vull un mero.
Vull anar a la mar,
i pescar-lo en filferro.
Mero mero, vull un mero.
Vull anar a la mar,
i pescar-lo en filferro.

Amb els amics, un dia a la mar,
tots anàvem a passar-ho bé.
Però els vaig dir: que m'és igual!
Tots sabeu el que jo vull fer!
(Pescar un...)

Mero, vull un mero.
Vull anar a la mar,
i pescar-lo en filferro.
Mero mero, vull un mero.
Vull anar a la mar,
i pescar-lo en filferro.

Bonus track

Donar-li impuls a l'esperança
Mitjançant melodies que resonen
Que sonen per remoure emocions i despertar la vida
Agafem-nos de la mà i deixem la ciutat
Ens queden motius per continuar
Junts trobarem la manera d'espentar el vent i riure denou.

I mirarem pel mirall i no veurem cap bèstia
Per fer eixir el sol allunyant la tempesta
Equilibrant la teua ment determinarem l'actual
Farem vibrar el món i el pintarem de colors

Quasi m'oblide de tu

El dia ha començat,
els forns ja no fan pa,
les cambreres van i es giten
i tornen a l'anonimat.
La química es desfà
i l'alcohol ja no fa mal
i el sol en les muntanyes
em durà fins al sofà.
I jo quasi m'oblide de tu.
El periòdic ja no va
tan carregat com abans
i les botigueres preparen
les paraês del mercat.
Els taxistes que fan
que el camí siga tan llarg
em recorden que demà
he de tornar a treballar.
I jo quasi m'oblide de tu.
Quasi m'oblide de tu.
T'he trobat a faltar
pels carrers de la ciutat.
La clau en el pany
i tu...
I jo quasi m'oblide de tu.
Quasi m'oblide de tu.
Quasi m'oblide,
quasi m'oblide,
Quasi m'oblide de tu
Quasi m'oblide de tu.
Quasi m'oblide de tu.
I quan em despulles
torne a ser lliure:
ma que sóc poc sense tu.

Faena

Nom, direcció, telèfon, e-mail
foto amb la cara de ser super guai
premis guanyats, curros passats
cotxe, carnet, habilitats
incorporació immediata
disponibilitat: jornada completa
deixar de banda poble i amics, paga la pena
el sacrifici comença per mi

Experiencia: birres i birres
sempre fent barres;
el Dalai Lama aguantant macarres
a homes que aspiren a ser mobles
menjant-me les lliçons de vida de mig poble
un veterà de guerra, un tonto en el amor
un somniador, un inventor de jerga
un vividor de barri, del under el millor
sempre perdent al joc de menjar merda

Fuck! foc! maten a base de por
precarietat i tristesa
no té altre nom: explotació,
trauen de tu la riquesa
volen que et trenques l'esquena
ningú mereix eixa pena
nuga al patró, plena el bidó
foc i fi de la faena

I tu? De part de qui vens? Quants diplomes?
Quina és la formació que tens? Que ens dones?
Què pena un expedient tan impecable
tu eres pa mi sols un negoci, estalvis
contrat de pràctiques, faena inabarcable
treball infame, salari miserable
paga la pena fer-ho en negre, al final
ells no perden i tu no vas a jubilar-te mai

Curriculum amunt i avall, deseperança
la cara del que sap que açò no avança
quants volen convertir-se en un heroi trobant feina?
quants tenen ja la soga al coll?
les ganes de morir-se o matar, equilibrismes
caminant per abismes
les ganes de cremar ETT's indignes
que anomenen treball al esclavisme

Fuck!! foc!!! maten a base de por
precarietat i tristesa
no té altre nom: explotació
trauen de tu la riquesa...
volen que et trenques l'esquena
ningú mereix eixa pena
nuga al patró, plena el bidó
foc i fi de la faena

Massa pressió, poca passió
molta rutina, obligacions
poc de jornal, trist i real
massa que perden, tants pocs guanyant
moltes mogudes i gordes
massa reformes i normes
poca justicia social,
molta avarícia i molt poca sal!

Fuck!! foc!!! maten a base de por
precarietat i tristesa
no té altre nom: explotació
trauen de tu la riquesa...
volen que et trenques l'esquena
ningú mereix eixa pena
nuga al patró, plena el bidó
foc i fi de la faena

La rumba ebrenca

La rumba que sona
és la rumba ebrenca.
Los malacatones
pa la fragoneta.

Sóc de la Ribera,
tinc padrí i padrina,
però els meus besavis,
van vindre d'Hongria.

Una gota caló
a la meua sang,
una gota catalana
jo no sóc de fang.

Tinc un iaio paio
fill d'aquesta terra,
va morir a Pàndols
a l'última guerra.

M'ha deixat d'herència
un cabell ple d'ones,
i un bancal a l'horta
de malacatones.

La rumba que sona
és la rumba ebrenca.
Los malacatones
pa la fragoneta.

I tots los meus primos,
estan escampats,
ai per la Ribera,
i pel Priorat.

I per la Terra Alta
i també al Montsià,
i també al Baix Ebre,
jo sóc català.

I un iaio caló
de la CNT,
i un tractant de mules
també era barber.

M'ha deixat d'herència
esta guitarreta,
la rumba que sona
de la fragoneta.

La rumba que sona
és la rumba ebrenca.
Los malacatones
pa la fragoneta.

Et dono casa meva

Arrenca l'any i arriba abril;
hi ha un país que és país nostre
i és país com les arrels.

I dient sud diem país,
que és dir arrels, dir que vivim,
perquè volem, perquè existim.

Quilòmetres fan Delta avall,
els ponts de l'Ebre,
i tot el que els nostres governs volen canviar.

I quan passem per Burjassot,
recordem i no oblidem
companys i amics que ja no hi són.

Cap a Alacant, tenim concert,
pel 9 d'octubre, mil carrers;
seran mil cops que guanyarem.

T'estimo, Alcoi, i et beso els peus,
potser són cendres, o la gent,
barranc del Cint; et veig, on ets?

Tocar la mar un juliol,
per La Marina, prop de Xàbia,
arribar a Eivissa aquell agost.

De Santa Eulàlia a Llucmajor,
Tramuntana és dir amor;
"amor, t'espero a Maó".

Et dono casa meva,
et dono tot allò que porto a dins de les butxaques.
Et dono la mirada,
et dono i només dono; no perdrem mai la batalla.
Voldria dir-te, avui,
que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules.
I, algun dia, amiga,
fer l'amor sense posar preu a les nostres cares.

Amb avions s'escurça el món,
i el meu món comença aquí,
aquí et deixo una cançó.

A les espatlles, llibertat;
el dibuix de poder ser,
d'esdevenir sense horitzons.

Bec de La Tet fins a Canet,
que és beure el cel, beure't a tu,
i ser un setembre al Rosselló.

Sempre hi haurà un mur obert,
damunt dels Ports, camí a Beseit;
tens el país sota els teus peus.

Et dono casa meva...

Karrasketon

S'amaga el Sol, les raboses tenen fam.
Somriures a la cara, han quedat els germans.
Sopar a la fresca, terrassa i cassalla.
Jaleo al carrer, cubata i metralla!

Et mire als ulls, les pupil·les es fan grans.
Foc i festa a la vora de la mar.
Agafa'm de la mà, 'nem a la barra.
Calfa vas a eixir, el futur és ara!

Perquè la nit és nostra!
Foc al meu llit! Foc! Foc! Foc!
Perquè la nit és nostra!
Foc al meu llit! Balla-li, balla-li! Acosta't!

No estic improvisant, ho porte escrit de casa.
El flow impregna Al-jazira, què passa!
Sube el caché, que vengo con la banda.
Dile a tu panda que la Fumi manda!

El ritme sona, arriba la tempesta.
Queda't amb mi que esta nit farem gresca.
Dasousa en Atomic Studio prepara la mescla.
La Fúmiga i Pupil·les, que comence la festa!

Perquè la nit és nostra!
Foc al meu llit! Foc! Foc! Foc!
Perquè la nit és nostra!
Foc al meu llit! Balla-li, balla-li! Acosta't!

Perquè la nit és nostra!
Foc al meu llit! Foc! Foc! Foc!
Perquè la nit és nostra!
Foc al meu llit! Balla-li, balla-li! Acosta't!

Perquè la nit és nostra!
Foc al meu llit! Foc! Foc! Foc!
Perquè la nit és nostra!
Foc al meu llit! Balla-li, balla-li! Acosta't!

Sense por

Tenies por als rajos de sol, por a l'obscuritat,
a la policia i a l'abús de les autoritats.
Tenies por a cridar per la llibertat,
por als espais oberts i por als espais tancats.
Volen que tinguem la por a les profecies,
por a l'inmigrant i a les malalties,
por a que vinga el futur i no tanquen les ferides,
por per a que creiem en falsos mesies.
Por a que algú et trencara el cor,
por a la vida i por a la mort.
Tenies por a no tindre sort,
però ara som tan forts, que ja no tenim por!

A construir el món i començar de zero,
a viure la vida al ritme del teu cor,
a somniar desperts i doblegar el ferro,
a cridar als 4 vents que ja no tenim por!

Por al desconegut, por a la veritat,
por a intentar-ho per la por a fracassar,
por a volar, por a canviar,
tenies por fins i tot a deixar de respirar.
Volen que tinguem por a no complaure a les dinasties,
por a que et furten tot el que tenies,
vols canviar el món i tu mai canvies,
por a dormir, per si de cas somnies.
Por a que algú et trencara el cor,
por a la vida i por a la mort.
Tenies por a no tindre sort,
però ara som tan forts que ja no tenim por!

A construir el món i començar de zero,
a viure la vida al ritme del teu cor,
a somniar desperts i doblegar el ferro,
a cridar als 4 vents que ja no tenim por!

Tenemos miedo a la verdad,
miedo a las mentiras, miedo a la realidad,
miedo a lo que piensen,
también miedo al qué dirán,
miedo a ser esclavos, miedo a la libertad.
Tenemos miedo, miedo a este juego,
miedo en cada casa, en cada pueblo,
miedo a la Ley Mordaza y desde luego;
a ver crecer a niños en un mundo sin consuelo.
Estamos encerrados en la carcel del silencio con papel y un lapicero, para crear un mundo nuevo y limpio desde cero,
Green Valley y Aspencat con la voz en alma y fuego,
luchando con la música en contacto con el pueblo

A construir el món i començar de zero,
a viure la vida al ritme del teu cor,
a somniar desperts i doblegar el ferro,
a cridar als 4 vents que ja no tenim por.

Piénsalo, nos tienen encerrados, ataos de pies y manos.
Nos quieren silenciados, mira hermano digo piénsalo.
Venimos hoy armados Green Valley y Aspencat
para quemar con nuestro fuego todo el miedo.

Un nou paradís

Trenquem les cadenes i totes les parets de fum
que no son res més que una presó on t'has tancat.
Reinventa't els dies, imagina la vida que vols viure,
si no ets tu, qui crearà per tu un nou paradís?

Quan no saps on ets, ni qui ets, ni perquè passen les coses,
cada dia costa més llevar-te al dematí.
Per cada pas endavant en fas tres enrere
i la llum del sol radiant ja no escalfa com abans.

Vols plorar, vols cridar, desfer-te ja de la boira que
ara et va de la mà i no et deixa veure-hi clar.
Vols saltar, vols volar, ara enyores els dies on
cada instant, cada moment, era excusa per somiar.

Trenquem les cadenes i totes les parets de fum
que no son res més que una presó on t'has tancat.
Reinventa't els dies, imagina la vida que vols viure,
si no ets tu, qui crearà per tu un nou paradís?

Mira't al mirall per no veure-hi més un estrany, veuràs els records, els valors i els somnis que vindran.
Escolta el crit dels sentiments, ells no enganyen mai, ells són sincers, si el cel és clar mai no plourà.

Vols plorar, vols cridar, desfer-te ja de la boira que
ara et va de la mà i no et deixa veure-hi clar.
Vols saltar, vols volar, ara enyores els dies on
cada instant, cada moment, era excusa per somiar.

Trenquem les cadenes i totes les parets de fum
que no son res més que una presó on t'has tancat.
Reinventa't els dies, imagina la vida que vols viure,
si no ets tu, qui crearà per tu un nou paradís?

Atlantis

Atlantis no cau, Atlantis (callau!),
Atlantis fa llum, Hipòlit Dalmau.
Atlantis se ven, Atlantis depèn,
Atlantis se clou, tentacles, espets.

Ciutat en silenci al fons de la mar,
columnes hercúlies, escoles navals,
el rei i la reina: una xerna, un anfós,
registre de peixos, comerç, migracions.

Atlantis se cruix, sa nit de s'hivern,
Atlantis se perd, llampecs, calabruix.

Ciutat en silenci al fons de la mar,
columnes hercúlies, escoles navals,
el rei i la reina: una xerna, un anfós,
recompte de feixos, querelles, sancions.
Ciutat en silenci al fons de la mar,
columnes hercúlies, escoles navals,
el rei i la reina: una xerna, un anfós,
sumam desperfectes, obram extincions.

Atlantis no cau, Atlantis (callau!),
Atlantis fa llum, Hipòlit Dalmau.

Orfeu

Sempre de nit, confusament,
cremen els mots, neixen imatges;
maduren cels, aurores, platges,
tot es fa símbol transparent.
Dominaré somnis de vent,
pors de la nit, ones de febre,
amb aquest do: càntic vivent?
Dret en el cor de la tenebra,
sóc esperança, moviment
cap a la llum, veu que celebra.

Últim ball

Pels ulls de la gent normal
Ella és una més del poble
És la filla del practicant

I avui a la plaça és nit de festa
I entre multitud i gresca
Ens saludem mentre brindem

Parlem amb un gest i una mirada
Mentre es pentina de passada
No cal res més, ja ens entenem

I l'últim ball, no serà fins que canti el gall
Fins que caigui aquesta lluna
Que tant de temps està esperant
L'últim ball, no serà fins que canti el gall
De bracet fins el replà
Que tu ja t'en has d'anar

Pel carrer gran, jo m'entretinc amb la teva pell fina
Mentre el forner amb sacs de farina
Mitja rialla es va guaitant
I les monges, ja despertes de matinada
Encara mig endormiscades, no en reconeixen les cares

Surt el Sol, i mentre posen el carrer
Tu em fas un petó de bon dia o de bona nit
Jo ja no ho sé

Sort que ja hi som
Tu rai que ja has arribat
A mi em queda un camí prou llarg
Per recordar el que ha passat

I l'últim ball, no serà fins que canti el gall
Fins que caigui aquesta lluna
Que tant de temps està esperant
L'últim ball, no serà fins que canti el gall
De bracet fins el replà
Que tu ja t'en has d'anar

L'últim ball, no serà fins que canti el gall
Fins que caigui aquesta lluna
Tant de temps està esperant
I l'últim ball, no serà fins que canti el gall
De bracet fins el replà
Que tu ja t'en has d'anar

I l'últim ball, no serà fins que canti el gall
Fins que caigui aquesta lluna
Que tant de temps està esperant
L'últim ball, no serà fins que canti el gall
De bracet fins el replà
Que tu ja t'en has d'anar

L'últim ball
L'últim ball
L'últim ball, no serà fins que canti el gall

Rellotge de fang

Vols tota la llum del far,
no deixes claror per res més,
i de tant i tant mirar-te
no veus on ets.

Surt i no et facis més mal,
surt, que acabi sempre bé,
que les penes marxen quan t'agafa el vent.

Em penso que sé qui sóc però no ho sé,
perquè sempre sóc diferent.
T'ho prometo, intento fer-ho sempre bé,
encara que ho faci malament.

Tinc una part que crema, un tros de mi s'encén,
em capgira per dins, desfà el neguit eixut
i neteja els draps bruts.
Un tornavís de pedres, un cop de puny al vent,
una cançó de viure, una tarda plovent,
que m'empeny, que m'empeny, que m'empeny.

Si et vaig dir que sabia on anava,
No en tenia ni idea, presumia de ganes.
Vull pensar que és així, que en el fons és senzill,
tinc els núvols de blanc i un rellotge de fang.

Sigues aigua vida meva, sigues aigua.
Vine i marxa aquí a prop de la costa.
Sigues aigua vida meva, sigues aigua,
Tros de cel de colors que s'escampa.

Deixa que vinguin els dies
que et tremolin les cames,
que ploris de riure.
Que les llàgrimes parlin perdudes,
no entenen la vida, només volen viure.

Mil ocells

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa'm descobrir
estels sobre la pell.

Ara que tu i jo
tenim les ales
de mil ocells.

Ara que el desig
flota pels arbres
dels teus cabells.

Un vell estiu de nou esclata.
Volaran estels a l'aire,
seguirem pel llarg viatge dels teus dits.

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa'm descobrir
estels sobre la pell.

No oblidis el camí
si et porten lluny els vents.
Un dia vam ser aquí
i no ens va faltar res.

No és el pas del temps
qui ens porta a créixer,
són els seus cops.

I a cada cop
que ens aixequem del terra,
vencem la por.

Deixa't anar d'allò que pesa,
pren el vent amb la incertesa,
sent la flama i deixa néixer el teu instint.

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa'm descobrir
estels sobre la pell.

No oblidis el camí
si et porten lluny els vents.
Un dia vam ser aquí
i no ens va faltar res.

Ara que tu i jo
tenim les ales
de mil ocells.

A Terrassa hi ha una plaça

A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se'ns planta
al bell mig d'un cau d'humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.

Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l'enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l'escola campanera de l'asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d'anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.

A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d'ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.

Les jaquetes endolades
s'hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.

Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l'art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l'infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d'uns pixavins enjogassats.

Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s'alça encara la presència
poca-solta i d'ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,

feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d'or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.

Trenca la finestra

Només queda una lluerna per atrapar
que done llum al meu caminar.
Si mire cap enrere,
la senda es torna fosca, no té final.

He de fer-ho ràpid, prou de pensar tant
el cervell no hem para mai.
No escolte, no mire,
que el temps m'està guanyant.

Fer camí, cap a tu
fugir de mi, no vore els murs.
Eixa caixa fosca apaga el foc,
no et fa més dur.

Fer camí, cap a tu
Vore't ací si obris les ulls
Tots els mals s'espanten
quan marquem el ritme junts.

Ja no queda claveguera , forat ni cau
que torne negre aquest cel tant blau.
Els plors ja no m'ofeguen
les pors van fugint al meu pas.

i ara mire al meu voltant,
per gaudir de ser l'estrany,
que ha eixit de la cova,
Adéu monstre final!

Fer camí, cap a tu
fugir de mi, no vore els murs.
Eixa caixa fosca apaga el foc,
no et fa més dur.

Fer camí, cap a tu
Vore't ací si obris les ulls
Tots els mals s'espanten
quan marquem el ritme junts.

Trenca la finestra
desfés aquells nucs que t'han lligat
Farem que en cada festa
sone el teu nou compàs.

L'espectre de Maria Antonieta

Clar que arriben dies on tothom li sembla imbècil i opta per callar.
Clar que si es concentra pot sentir perfums exòtics recorrent-li el braç.
Clar que es fa pesada amb els seus contes de carrosses que travessen prats.
No goseu jutjar-la des dels vostres cossos momentàniament tan vius i sans!

Que al tombant de vespre,
quan el sol se'n va,
Maria Antonieta
surt a investigar.
I travessa el trànsit
i es cola allà on vol
per fer por a nenes
i a homes sense son.
I amb altres espectres
es riu dels mortals
asseguda en punxes
de la catedral.

I sobrevolant París desert es diu:
«Maria, ets aquí, tan llesta com et penses i no veus com els records t'estan mentint,
t'estan mentint!».
I es diu:
«Maria, només tu saps com vas arribar a avorrir la vida a l'interior d'aquells jardins, d'aquells jardins!».

Diamant 232

Agafa els nens i fuig d'aquí que ja arriben els cretins,
vés corrents cap allà baix que t'esperen els veïns.
Mira els ulls de la Dolors, té el seu home lluny, al front,
amb fusells combat la por però ella encara la duu al cos.

Els canons ja tenen néts que disparen contra drets.
No remoguis aquells fets; de l'oblit, n'han fet govern.

Avui l'Eugeni no és aquí, tant de bo no fos ferit
per poder fer-li un petó, tan sols l'últim, al seu fill.
La Mariona es palpa el cor quan rugeixen els motors,
una bomba l'ha deixada sense poder sentir el món.

Els canons ja tenen néts que disparen contra drets.
No remoguis aquells fets; de l'oblit, n'han fet govern.

Les sirenes van sonant, tothom corre a Diamant!
Sobretot apaga els llums, sota terra estem segurs
dels ocells de ferro i foc, de ferro i foc!

Agafa els nens i fuig d'aquí que ja arriben els cretins,
vés corrents cap allà baix que t'esperen els veïns.

Dos desconeguts

Com dos desconeguts,
que marquen el seu pas,
avui et veig tan lluny.

Tan desapareguts,
quan no trobem el mar,
buscant un raig de llum.

Com aquell nen tossut,
que ja no vol canviar,
pensant el que em sigut.

Se que no t'he perdut,
però no pot funcionar,
avui et veig tan lluny.

Vull tornar a recordar,
per no pensar el que vindrà.
Vull tenir-te al meu costat,
per no pensar el que vindrà.

Vull tornar a recordar,
per no pensar el que vindrà.
Vull tenir-te al meu costat,
per no pensar el que vindrà.

No, oh, oh...

Didi

Has arribat i fas veure que no em veus.
La Clara ho diu i entre rialles ho comentem.
Tinc tantes ganes que arribis on estem
per abraçar-te i tocar la teva
pell morena i feta de fang,
palpar un moment
la tela del jersei blanc,
mirar aquests ulls que són de mel i que brillen diferent,
i és que ja ho diuen que aquest arriba sense avisar.

I no, no t'ho negaré:
l'amor és boig i em fa molta por l'adéu.
Però què puc fer-hi si jo vull estar a prop teu?
Quan neix el dia, quan brilla el sol,
quan plou la sort i l'aigua pinta el nostre món de mil colors,
quan la nit arriba i tanques els ulls,
per fer-te mil petons.

Casa en venda

Vam creuar tot el bosc.
No vam voler fer cap
drecera perquè era l'últim cop.
De nou, el gran revolt
ens anava descobrint la casa.
Vam saltar la tanca
i vam seure prop del roure gros.
Vaig preguntar: “Fem bé?”.
I tu em vas dir, germana meva:
“Ja no és nostra”, agafant-me de la mà ben fort.

I si et truco tan tard
és perquè ningú més
pot entendre-ho. Ningú.

I si et truco tan tard
és perquè ningú més
pot entendre-ho. Ningú.

La casa dels estius.
Parlo de tardes infinites.
De com l'àvia reia
quan ens veia jugar els dos.
L'avi tornant de l'hort,
amb aquell gos que mai no creia.
Deia: “Ja m'hi poso”,
i es deixava marcar tots els gols.

Tu també encara els sents?
Tu també encara els notes a prop?
Tu també encara creus que,
de tot el món, els nostres eren els millors?