És impossible la fuga per l’escala.
I has regirat tot el pis de dalt a baix.
Has mig obert la finestra per si torna el nostre gat.
Tu vas sopant teories en silenci,
però, de calaix, és un cas de deserció.
Vol estar lluny i amagat per quan comenci a dir-t’ho tot.
I per això hi ha un gos que està udolant.
I per això els ocells, esperitats, ara volen baix fent gargots a l’aire.
El poder secret dels animals: ensumar el perill que es va acostant.
Queda escrit el pròleg de la catàstrofe.
Quan ho tenia a la punta de la llengua
m’he fet enrere i ho torno a mastegar.
L’única sort de ser tu el de l’altra banda: no hi ha un abans.
I per això hi ha un gos que està udolant.
I per això els ocells, esperitats, ara volen baix fent gargots a l’aire.
El poder secret dels animals: ensumar el perill que es va acostant.
Perdoneu, només serà una nit.
Et vaig dir que eres aire, remei i cançó,
la paraula que canvia la vida,
el batec que s’escapa del cor.
Et vaig dir que ni rastre de dèries ni pors,
jo que mai regalava un per sempre,
els devia guardar per tu tots.
Et vaig dir que allà a fora era ple de farsants,
de trileros del verb comprometre,
i que amb mi te n’havies salvat
Et vaig dir que podríem amb tots els embats,
si amb els anys arribaven les presses per les vides que no hem visitat.
Et vaig dir que tu i jo mai seríem estranys,
ni uns amics que es fan companyia, que es podia estimar com abans.
Et vaig dir que tu i jo mai seríem estranys,
ni uns amics que es fan companyia.
Fem, almenys, que això sigui veritat.
Quan et miro de fora el replà veig que el gat apareix en escena i se t’estira a la falda roncant.
Ja vindré un dia, més endavant. Quan no hi siguis, faré la maleta. Potser així no faré tant de mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada