Aubons

No tenc cap poder
per saber quan ni com passarà
de quina de ses formes
Déu se manifestarà.

Prenc sa bellesa
que queda
i me desprenc de sa pols,
som tot tendresa
i es camí és ple d'aubons.

Prenc sa bellesa
que queda
i me desprenc de sa pols,
som tot tendresa
dins un somni de sords

Me sobren paraules
per dir-te que t'estim,
enyorarem
ses petjades de sang,
ses ditades d'amor i regalim
No miram prim.

Tants d'anys de no veure-hi
i ara hem de mirar prim

Prenc sa bellesa
que queda
i me desprenc de sa pols,
som tot tendresa
i es camí és ple d'aubons.

Prenc sa bellesa
que queda
i me desprenc de sa pols,
som tot tendresa
dins un somni de sords.

La tàctica Mollá

Para't un segon, ens estem passant de llarg.
Ens empeny la fam d'un eretisme total.
Sucumbirem com sempre, caurem desplomats
i aquesta empremta poc a poc s'esborrarà.

Què farem demà en sentir-nos ruboritzats
impotents per recordar alguna porció d'avui.
Vull impregnar-me de detalls, assimilar-los lentament,
sentir l'abstinència de voler repetir.

Ens retirem a temps amb la tàctica Mollá.
El gran moment ens l'enduem tatuat.
En un nou instant, quan ens veurem despullats
recordarem les nits de la tàctica Mollá.

Ens retirem a temps amb la tàctica Mollá.
El gran moment ens l'enduem tatuat.
En un nou instant, quan ens veurem despullats
recordarem les nits de la tàctica Mollá.

Dracs i princeses

Quan el març deixa l’hivern enrere
i l’abril fa els sols més llargs,
diuen que és just quan els camps s’encenen
i s’ajunten els enamorats.

Quan les nits s’enyoren de llegendes,
quan els somnis volen baix,
vull que sortim al carrer
i passegem plegats,
com dos nens que van imaginant…

Històries de dracs i princeses
que ens canviïn els anys per disfresses
que pintaran de flors els llibres de tothom.

Una de les llums d’aquesta terra
un conte etern sense final
un record fet de la nostra llengua
un nom que costa d’oblidar

I aquest aire que la sang altera
Ja ho fa tot prou especial
Agafa’m de la mà ben fort
i passegem plegats
com dos nens que van imaginant

Històries de dracs i princeses
que ens canviïn els anys per disfresses
que pintaran de flors els llibres de tothom

Dona d'aigua

Dona d'aigua.
Esperit rebel del bosc,
criatura de la lluna.

Decidida a avançar fermament
per damunt de tots els encanteris,
vas deixar anar silencis, mil·lennis
de ferro roent.

En els cabells dus la força del vents
i en la mirada l'estel de l'alba.
Ni submisa, ni cortesana. Guardiana
del temps més present

Ventre de vida i de besos humits.
Cicle complet de la lluna i de l'aigua.
La decisió, la unitat, la màgia. La dama
dels fills de la nit.

Dona d'aigua.
Esperit rebel del bosc,
criatura de la lluna.
Dona d'aigua.
Sentinella de tresors,
puny encès i esquena nua.

Perseguida per dogmes de fe,
colpejada al bell-mig de l'ànima.
Tu que mai vas baixar la cara
companya, senyora del cel.

Il·lumina la nit dels teus fills
per poder admirar la bellesa.
La bellesa de dona valenta
que trenca l'espill del destí.

Una imatge blanca vola
i creua el cel lliure.
Renaix del temps,
renaix del temps.
Si te la conten no t'oblides de contar-la
i que la lluita de les dones,
dones d'aigua et guie...

Quan ens eclipse un altre cop
la teua gràcia inevitable
anticiparem el veredicte.
Quan ens eclipse un altre cop
la teua gràcia inevitable
jugarem de nou a fer-nos l'ombra.

I ara que has obert la veda,
i ara que em fas caure a totes,
saps que des de lluny et mire
esperant una tornada,
esperant una mirada
que elimine la distància
que ens separa.

I al Barranc de l'Encantà
m'he deixat les espardenyes,
i jo tornaré a per elles
i jo tornaré a per elles
al Barranc de l'Encantà.

Dona d'aigua.
Esperit rebel del bosc,
criatura de la lluna.
Dona d'aigua.
Sentinella de tresors,
puny encès i esquena nua.

Dona d'aigua...
Ama i senyora del teu cos.

Això te sabor

Companys, companyes,
ja és aquí, ja ha arribat
9Son descarrega el seu fruït
que tumba la rumba i ventila la nit.
Companys, companyes,
9Son ja ha arribat
Per gaudir sense fronteres
que aquí tots som germans.

Caminant!
Per avançar sense crosses,
Caminant!
Sabent que no tot són roses,
Caminant!
I abandonant cada cosa,
que per vici o desfici carreguem a la bossa.
Caminant!
Per despertar cada dia,
Caminant!
I compartir l'alegria,
Caminant!
Intentant des de la paciència fer,
la revolució de la consciència.

Venim del nord venim del sud,
de terra endins de mar enllà.
Tots tenim la sang mestissa no ho hem d’oblidar.
Barcelona, Caracas, Blanes i Premià,
tot això són pobles que em fan sentir català

Caminant!
Per avançar sense crosses,
Caminant!
Sabent que no tot són roses,
Caminant!
I abandonant cada cosa,
que per vici o desfici carreguem a la bossa.
Caminant!
Per despertar cada dia,
Caminant!
I compartir l'alegria,
Caminant!
Intentant des de la paciència fer,
la revolució de la consciència.

I obrim un nou cicle en la música actual,
Cuba i Catalunya unió territorial.
Mestissatge, barreja, rom amb pacharan
9Son t’ho porta no saben com s’ho fan.
Malecón, Passeo del Prado, Castillito Marianao
Barri de Gràcia, Horta  to’mesclao to’mesclao

Això té sabor!
Això sí que té sabor!
Això sí que té sabor a 9Son!
Això sí que té sabor a son!

Aquesta vora

Em diuen antipàtic, com explicar-ho en 10 cançons,
Com explicar sensacions, vivint tan ràpid.
I simular el que no som, eh?
com explicar-los les goteres del meu àtic.
Jo també vull un algo clar, amic
però a la musica m’agrada jugar amb fango,
i mire més el món real que el meu melic
i necessite provar, errar, fer algo.
El cos demana el que demana,
Jo soles fique veu a una inercia.
A esta pulsió descontrolada,
que no entén d’ etiquetes ni de ciència.
I el nervi toca les mans, idees venen,
i el peu em marca el compàs, i les mans cremen,
i el boli està ahí al costat, i mate la soledat,
i el que volíeu ha passat: ZOO i DREMEN.

Aquesta vora, on tot arriba podrit i a deshora
Aquest infern, on fica normes i límits la gent.
Y el mundo llora, de rabia y pena al ver una escena
Desoladora, que corrobora, que en esa jaula han metido un poema

Y me llaman antisocial,
Cómo explicarlo sin hablar de crítica
Sin levantar ampollas, sin poner sal en las heridas
Sin sacarle colores a la polémica

La licencia poética, de decirte que hace tiempo
Que el norte se difumina, que la música hace
Caja en cada esquina, somos la puta más
Barata del gremio que nos domina
Disciplina, constancia, a mi me vale
Como fórmula, mantiene viva la sonrisa
Sin ganancias. La mirada incrédula sin importancia
Exagero como el velatorio del cura con ébola
Que nos quiten lo bailao el cosquilleo
El estómago llenito de crisálidas
Aún amo mi profesión entre tanto mamoneo
Cuando nos vemos las caras en las cuádrigas

Aquesta vora, on tot arriba podrit i a deshora
Aquest infern, on fica normes i límits la gent.
Y el mundo llora, de rabia y pena al ver una escena
Desoladora, que corrobora, que en esa jaula han metido un poema.

Deixem-ho tot

Obre els ulls està passant
Em deixes escapar
Fes-li un lloc a la raó
No és el que diran , és el que tu vols

Saps com canviar el meu món
Amb un sol gest, gires la història
Prova-ho no tinguis por
Vine i deixem-ho tot

Digue'm el què penses
Sé que és el mateix que jo
No hi ha temps a perdre
Vine i deixem-ho tot

No és tan fàcil ser com vols
Si tampoc planteges cap opció
Em fan falta explicacions
Per poder trobar la clau que t’obri el cor

Digue'm el què penses
Sé que és el mateix que jo
No hi ha temps a perdre
Vine i deixem-ho tot

Quan vulguis donar-me una oportunitat
Tot i no estar a prop meu envia'm una senyal
Estaré esperant-te, algun dia tornaràs
No et facis enrere queda't al meu costat

Vine i deixem-ho tot

Digue'm el què penses
Sé que és el mateix que jo
No hi ha temps a perdre
Vine i deixem-ho tot

Esperant una senyal

Els rius es van dividint

Som com dos embrions surant,
melics units amb fil de lli,
sense un compàs però amb mil motius,
seguim buscant amb sal als dits
el nostre cel més dolç, el nostre mar més llis.

Les llanes són blaves,
els rius es van dividint...
Les nostres històries corren,
en faran de noves!

Som plens d'infants, vessant records,
tu i jo seguim aquí per sort,
sense saber quin és el so
que ens xiula dins tot encongit,
sents com s'ofega el crit?

Sents com es fa petit?
Les llanes són blaves,
Els rius es van dividint...
Les nostres històries corren,
en faran de noves!

Tren sense destí

Camino perdut per carrers sense nom
buscant nous camins que s'escapin dels mapes,
buscant la guspira que encengui aquest foc,
que cremin mentides dels que sempre guanyen.

Camino i no espero que arribi el meu torn,
massa temps vivint una història inventada.
Ser el protagonista de tot aquest joc
que avui em segresta i que mai no s’acaba.

Fugint de tot seguint les vies d'algun…

Tornada
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.

Sospira la vida per no ser un record,
per veure't somriure una altra matinada,
trencar tots els murs i començar de nou,
trobar aquella escletxa que el temps amagava.

Sospira la vida per tenir-te a prop,
redescobrir el món i fer junts cada passa,
buscar tots els somnis que ens fan ser qui som,
prometo tornar si la nit se't fa llarga.

Fugint de tot seguint les vies d'algun…

Tornada
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.

Vull descarrilar-me sobre els teus encants, juntar les mans i que ens llepem les ferides.
Sense mentides sentir-te plena a cada pas que tu donaràs, lluny de renúncies antigues.
Vull infiltrar-me en la gola del llop, sentir que ens pica i ens cou, cada victòria és un glop.
Sentir l’alè que fa cremar tots els ploms, són l'adversari de les seues passions.

Perdent la por, fugint de tot, sóc un actor, seguint les vies d'algun…

Tornada
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.

Corre l'estiu

corre l'estiu que tota cuca viu
ja corre la patxanga
i per tot arreu s'escampa
corre l'estiu que tota cuca viu
mil faldes i un escot
volen per la cantonada

corre l'estiu que tota cuca viu
un sol ben matiner
s'estén damunt l'arena
corre l'estiu i i i iu
mos queda tant per fer
tu tria i remena

corre l'estiu que tota cuca viu
les núvies van de blanc
los joves de ressaca
corre l'estiu que tota cuca viu
la iaia trau gelats
pa tota la mainada

corre l'estiu que tota cuca viu
i un sol ben matiner
s'estén damunt l'arena
corre l'estiu i i i iu
mos queda tant per fer
tu tria i remena

corre l'estiu que tota cuca viu
canyetes a la mar
revetlles a la plaça
corre l'estiu que tota cuca viu
onades de passió
amors de matinada

corre l'estiu que tota cuca viu
i un sol ben matiner
s'estén damunt l'arena
corre l'estiu i i i iu
mos queda tant per fer
tu tria i remena

ai garrotin ai garrotan
a la vera vera vera de San Joan
remena la moreneta
la viuda i'l capellà
les iaies a la fresqueta
amb la canyeta lo granissat
ai garrotin ai garrotan
a la vera vera vera de San Joan

Cançó 36

No, no ploraré per tu,
no perdré ni un trist segon mai més.
Guanyo, ja sento el futur,
el plany no té cabuda en els nous temps.

Obro els ulls i aixeco el puny
però em caldrà oblidar-te, en sóc conscient.
Marxin els teus records ben lluny,
adéu també les pors d'adolescent.

Que no tinc pas edat per esperar
i els anys pugen feixucs al caminar.
Que no, no tornis mai a mi,
no et pensaré ni et portaré per dins,
que moris i t'ofeguis en l'oblit,
que fugis i t'engoleixi la nit.

No, no plorarem per tu,
no malgastarem aquest present.
Adéu i marxa sense rumb,
desapareix, que se t'emporti el vent.

Fàcil, que fins i tot espanta,
buidar-nos per deconstruir el cos.
Força, que arreli l'esperança,
que ens creixi la llavor de l'ésser nou.

Que no tenim més temps per esperar
i els anys pugen feixucs al caminar.
Que no, no tornis mai aquí,
no et pensarem ni et portarem per dins,
que moris i t'ofeguis en l'oblit,
que fugis, que cremis,
que nedis en verí.
Que et perdis, que bullis,
que et fonguis en la nit
però no, no tornis mai a mi,
no et pensaré ni et portaré per dins,
que moris i t'ofeguis en l'oblit,
que fugis i t'engoleixi la nit.

Fets a mida

Tu tan cridanera i sense paraules,
jo callat i tu mirant endavant.
Tu que ets més de bar demanes un altre,
jo que vull marxar, et miro emprenyat.

Tu tan impacient i desordenada, jo tan orgullós i despreocupat.
Tu desfàs el temps amb una mirada, jo que no se com...
Torno a començar.

Tu que has oblidat que ets tan despistada,
jo que sóc tossut, segueixo enfadat.
Tu tan incoherent quan rius encantada,
jo tan presumit davant del mirall.

Però t'he trobat caminant al meu costat,
donam la mà, farem del temps eternitat.

Seguir rient quan ningú escolta,
quan la conversa ja ha acabat.
Fer tan petit el que ens envolta,
per convertir-nos en gegants

Seguir rient quan ningú escolta,
quan la conversa ja ha acabat.
Fer tan petit el que ens envolta,
per convertir-nos en gegants

Torna a ploure i se que és per nosaltres.

Filomena

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Allà baix als astilleros Filomena se'n va anar
amb un jove barquillero que l'ensenyés a remar.
Quan va ser al mig de l'aigua li van venir tremolins
en veure com aquell home la ficava tan endins.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Tal com diu la Filomena del descans dominical,
encara que les portes tenquin, a ella no li fa cap mal.
Doncs el pis on ella habita, a sota hi ha un adroguer
a qui li dóna per darrere tot el que ha de menester.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

La Maria carnissera, que viu al carrer del Call,
va dient tota riallera que ella ven el millor tall.
Té unes cuixes que enamoren, d'aquelles que fan desig,
però el que té millor encara és el tall rodó del mig.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Una noia boniqueta, que sopava a cal Trempat
va demanar un plat de sardines, i també dos ous al plat.
I amb aquell tip de sardines satisfeta n'ha quedat,
la sardina la té a dintre, però els ous no li han passat.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

La Pepeta verdulaire diu que té un judici oral
per tirar-li una patata al cap d'un municipal.
L'advocat que la defensa creu tenir-ho tot perdut,
perquè això de la patata és un assuntu molt pelut.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Ambaixador d'enlloc

Aquí em teniu, amb la valisa diplomàtica
plena de vent i de bombolles de sabó.
Tinc una tarja escrita amb tinta tan simpàtica
que no l'entén qui no li sap donar escalfor.
M'he fet una ambaixada amb murs de fantasia,
tot dibuixant la porta amb guix i amb carbó el pany.
Els dits han pres el pom, sabent que cediria,
i m'hi he ficat, amics: tal dia farà un any.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
Sovint el trobo en els meus mots,
sovint s'assembla als meus companys.
No té ni reixes, ni barrots,
ni jerarquies, ni paranys.

Per a pujar fins al despatx, tinc una escala
de quatre-cents dotze graons, tots de paper.
L'arxiu el faig servir només per 'balls de gala:
quan n'organitzi el pròxim, ja us convidaré.
Evidentment, em feia falta una bandera,
i observareu que la que oneja és transparent.
Que cadascú la pinti a la seva manera,
que cadascú la faci moure amb el seu vent.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
No s'ha imposat mai a ningú
ni ha consentit ser trepitjat.
Sempre es passeja amb el cor nu,
que el vol sentir ben airejat.

He concedit asil a un gat dels de teulada,
a un gos perdut i vell i a un lloro dissident,
però encara queda lloc per 'fer una bona estada:
passeu, si us plau, passeu, no feu cap compliment.
I, si us empaiten, no tanqueu darrere vostre:
sé que la por no sap creuar una porta així,
i que tampoc podrà dormir sota el meu sostre,
ni trossejar el meu pa, ni beure del meu vi.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
Vagi allà on vagi, el porto amb mi,
dins les butxaques i al cervell:
n'escampo els virus pel camí
perquè us arrelin a la pell.

Corre tu que pots

Quan et miro només puc pensar com és la teva vida.
Quin és sempre el teu despertar. Que fas quan se n'ha anat la llum.

Quins són els vicis i obsessions que et guanyen cada dia.
Els teus secrets més ben guardats. Allò que et fa sentir orgullós.

I quan estàs sol, no hi ha ningú,
quina és la cançó que et ve al cap.
I quan estàs sol, no hi ha ningú,
quina és la veritat?

Corre tu que pots córrer més que els altres.

Al bons amics per peteneres

Passa i sona i ressona,
el temps té un so especial
que quan passa desentona
i t'emprenya i et fa mal.
El temps té un so especial
que t'emprenya i et fa mal.

Passa el temps, passen les coses,
i prisa el trist passat,
i no arriba el temps novell.
Mentrestant vaig fent-me vell,
mentrestant vaig fent-me vell
i no arriba el temps novell.

Però si em faig vell no importa,
m'importa una veritat
i la busque amb pic i pala,
com un tresor amagat.
Picaré fins al comiat!
Picaré fins al comiat!

Sóc al món! S'ha de notar!

I un cop s'acabe la rifa
que la vida m'ha donat,
si és possible sota terra
faré crits de llibertat.
Entre cucs i terra i fusta
faré crits de llibertat.

La mort no m'esborrarà!

Tan lluny de tu

Estas tan lluny de mi
com el meu poble del seu país
com la bohèmia de Paris
com el meu dol del teu llençol
estic tan lluny de tu
com l'amor és lluny de Roma
com nova York de la foscor
com el meu front del teu petó

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

I quan no en quedi més alè
seguiré, pero mes a poc a poc
Estas tan lluny de mi,
com el ball de Santa oli,
com Brusel·les de Paquistan,
com el turista del immigrant
com el vassall del noble
com e polític del seu poble
com el refugiat de Malta
com els meus llavis de la teva galta

Ploro i enyoro,
tot allò que mai a passat,
però que sempre he imaginat.
Ploro i enyoro,
ser més a prop del teu costat,
però la distancia em té atrapat.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Ploro i enyoro,
tot allò que mai a passat,
però que sempre he imaginat.
Ploro i enyoro,
ser més a prop del teu costat,
però la distancia em té atrapat.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Bruixes

Meigas, feitizos e bruxas
que persegue a inquisición;
sen máscara, socaliñas
de cregos e frades son...
Chámanlles bruxas vellas
por ter cara de cartón,
pero soamente hai meigas
onde hai inquisición.

N'eren temps de misèria, de por, plors i histèria
quan dues joves es van decidir.
Varen emprendre un viatge, sols aire a la butxaca,
i van fer cap al poble veí.

Un home les va veure i les convidà a seure,
en una taula envoltada de fum.
Negra n'era la nit, negre n'era aquell llit
on la trampa esdevingué malson
quan l'emmetzinarem amb els seus propis petons.

Com a bruixes dictem que et toca morir
per les venes et corre el nostre verí!
Com a bruixes dictem que et toca morir
per les venes et corre el nostre verí!

Entre els crits del feudal, ja en ve la Guàrdia Reial,
trobant allí l'escena d'un crim.
S'implantaren mesures a les desconegudes
sentenciades per Ordre Diví.

I la gent d'aquell poble, portant fustes i mobles
una gran pira van construir.
Avivant la foguera, criden: “foc i més llenya!”
còmplices del terrible destí.

Les bruixes ja s'encenen, la flama les encega,
maleeixen tot agonitzant:
“nostra vista us aterra, doncs claveu ulls a terra
perquè mentre ens cremeu, de la flama veureu
com reneix l'esperit de la dona fet crit!”

Com a bruixes dictem que us toca morir,
per les venes us corre el nostre verí!
Com a bruixes dictem que us toca morir,
per les venes us corre el nostre verí!

Meigas, feitizos e bruxas
que persegue a inquisición;
sen máscara, socaliñas
de cregos e frades son...
Chámanlles bruxas vellas
por ter cara de cartón,
pero soamente hai meigas
onde hai inquisición.

Quan al matí següent, no canta el gall i veiem
aquell poble mort i devastat.
I d'enmig de les cendres s'entreveuen dues nenes
que desperten i aixequen el cap.

I en aquell lloc de misèria, de por, plors i histèria
quan dues joves es van decidir.
Varen emprendre un viatge, sols aire a la butxaca,
i van fer cap al poble veí.

Sonunucell

No et vull veure amb cara de no haver fet l'amor,
llença aquesta cara de tenir tan pocs amics.

Que si les pomes són agres, busca un altre pomer.
Si el trobes fantàstic, i si no també.

Passa-t'ho bé, no busquis tant,
sigues feliç, sense permís,
menja pernil, menja pernil,
menja pernil, I want to break free.

I el seny és una fruita, i el cel és infinit.
I els secrets Sonunucell, Sonunucell, Sonunucell,
són un unununocell.

Ai, pessiga'm i regala'm el moment,
intento fer el que dic i ser coherent.
De tot el que vaig dir he fet la meitat,
i continuo dient el que faré.

Tantes ganes de fer de tot, i faig tot el que puc,
què és el que vull.
Vull fer el que puc, fent el que vull.

Sonunucell, Sonunucell
Sonunucell, són un unununun ocell.

Deixa la tristesa en un racó del cor.
La teva passió fa massa temps que dorm.

Deixa la tristesa en un racó del cor.
La teva passió fa massa temps que dorm.

Són un ununun ocell,
Sonunucell, Sonunucell.

Som moviment

Hui és un dia fotut, no tens escut,
voldries perdre't en l'Àrtic.
No vols comprendre que viure és fantàstic,
que no ets un més entre el públic.
I mire els teus ulls i veig que eres únic,
l'actor principal d'una peli de Kubrick.
No has de parar de lluitar,
doncs has d'acabar “d'ensamblar”
el teu cub de Rubik.
Som aigua, som moviment,
som l’alegria latent amb el cor calent!
Som pulsacions en l’espai i en el temps,
som l’energia que explota, i tot naix de repent.
Som el potencial que pot fluir
sempre que tingues un sostre i abric,
un plat a taula, uns quants amics,
fins al final del camí.

No, no has de parar de luchar,
que tus puños nos harán levantar.
Grita el fuego, grita el viento,
déjate llevar!

Deixa d'escriure la teua història
amb tinta xinesa i paper higiènic,
has de saber que el teu lloc en la Terra
està entre el Nadir i entre el Zènit.
Deixa't portar per el ritme i el nostre algoritme
farà que et tornes electrònic,
sempre burlant a la mort, crida més fort,
fins a que et quedes afònic.
Som tots els mínims comuns que caben en tu,
el canvi que arriba al moment oportú quan trobes algú
que t’ensenya a mirar diferent i a saltar els teus murs.
La humanitat necessita cuidar la cançó,
que la felicitat no depèn de ninguna equació,
eixa és la revolució!

No, no has de parar de luchar,
que tus puños nos harán levantar.
Grita el fuego, grita el viento,
déjate llevar!

Haize ziztu batek eramaten duen hautsa besterik ez gera
Handitasunean murgiltzen den galdutako hotsaren tankera
Errekak bezala aldapan bera
Indarrak batuz beti aurrera
Hala da bizitza
Segundo bateko aukera
Esperantza ez galdu
Barneko sua piztu
Elkarren indarrak batu
Ta eutsi eskutik estu

No, no has de parar de luchar,
que tus puños nos harán levantar.
Grita el fuego, grita el viento,
déjate llevar!

Les cosines

A l'estació un vespre de Juliol
els va preguntar el nom,
tot i que ja el sabia.

Va carregar maletes i regals,
va deslligar els cavalls,
arribaven les cosines.

En el sopar se'l van quedar mirant:
a estones estàs bé,
però dius massa tonteries.

Durant el ball van prendre'l de la mà:
ens han dit que hi ha un riu
i ens han dit que tu hi guies!

Oh! La lluna és un llop que campa pels camins
platejant el sotabosc.
Tres ombres sense pantalons saltaran per comprovar
com està l'aigua del gorg!

I estava bé! I s'ha de dir que estava bé!
Quan va voler parlar
d'un amor que ell tenia,

El primer sol els va assecar les pells.
"Quan tot sigui menys greu -van dir-
i dramàtic, ens avises..."

A l'estació, un vespre de Juliol,
va pronunciar el seu nom
i va empassar saliva.

La vida ha estat cruenta i fugaç,
però, com passar-ho bé, noi,
ho sabien les cosines.

Ho sabien les cosines,
ho sabien les cosines,
com passar-ho bé, company,
ho sabien les cosines.

Protagonista

He estat protagonista del teu somni aquesta nit.

Segrestat, m'has fet príncep d'un reïnat.
ple d'enigmes i secrets que no havies confessat.
M'has portat per racons insospitats
que mai vaig imaginar a les golfes d'un castell abandonat.

He estat protagonista del teu somni aquesta nit.

D'amagat senyalant-me un vell fanal
que il·lumina un camí fosc on fa temps vas decidir canviar el teu nom.
T'ha costat admetre que fa tants anys
que el destí ens ha portat per un conte diferent del que havíem somniat.
I jo (I jo, I jo),
gastaria mil vides per sentir un cop més el plaer de tornar a mirar-te.
I jo (I jo, I jo),
gastaria mil vides per sentir un cop més el plaer de tornar a tocar-te.
I jo (I jo, I jo),
gastaria mil vides per sentir un cop més el plaer de tornar a besar-te.
I jo (I jo, I jo),
gastaria mil vides per sentir un cop més el plaer de tornar a estimar-te.

He estat protagonista del teu somni aquesta nit.

Deixa'm

Deixa'm portar-te al mar, allà on vam somiar.
Deixa'm portar-te ben lluny, allà on vam pensar.
Que no hi trobaríem rancor, no hi hauria dolor
ni cap mà sense mà.
On no hi trobaríem ningú que volgués fer-te mal,
que volgués fer-se el dur.

Deixa'm portar-te al bell far allà on vam cantar.
Deixa'm portar-te al futur que t'he imaginat.
On mai dormiríem amb por de poder despertar
i que tot hagi canviat.
On mai sentiràs com el fred et ve a veure
i et deixa glaçada la pell.

I ara deixa'm portar-te ben lluny.
I ara deixa'm mostrar-te qui ets tu;
Allò que sovint veig que oblides,
quan fa massa dies que no et vols mirar.
I ara Deixa'm portar-te ben lluny.
I ara Deixa'm mostrar-te qui ets tu;
Tot el que has oblidat quan penses que ets tu
qui amb el temps ha canviat.

Deixa'm portar-te al mar, allà on vam somiar.
Deixa'm portar-te ben lluny, allà on vam pensar.
I no tinguis por, no em prenguis per boig,
i agafa'm la mà abans que despertis caient del sofà.

I ara deixa'm portar-te ben lluny.
I ara deixa'm mostrar-te qui ets tu;
Allò que sovint veig que oblides,
quan fa massa dies que no et vols mirar.
I ara Deixa'm portar-te ben lluny.
I ara Deixa'm mostrar-te qui ets tu;
Tot el que has oblidat quan penses que ets tu
qui amb el temps ha canviat.

Super guai

Tot cantant
la vida baixa per un tobogan
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
me sento súper guai
tot ballant

Estén los braços, pren-me de les mans
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
me sento súper guai

Tu ets la llum del meu camí
l'aigua que rega les flors del jardí
la calor que batega al meu pit
i em fa sentir tan guai

Tu ets la pau
la sal que dóna vida al meu destí
lo solet que il·lumina'l matí
i em fa sentir tan guai

Tu que em fas oblidar qui sóc del tot
la vida pren un altre nord
lo teu cap recolzat al meu cor

Tot ballant
estén los braços, pren-me de les mans
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
i em sento súper guai

Súper guai

Tu ets la sang que em corre per les venes
la passió que em desfà les trenes
la raó de ser el meu despertar
tu em fas sentir tan guai

Si tu estàs no em cal res més
un somriure val per tres
tot lo món gira del revés
tu em fas sentir tan guai

Tu que em fas oblidar qui sóc del tot
la vida pren un altre nord
lo teu cap recolzat recolzat al meu cor

Tot ballant
estén los braços, pren-me de les mans
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
me sento súper guai

Jo la terra, tu la flor
la nineta del meu cor
la cançó que em trau la son
i em fa sentir tan guai

Dos princeses que en sou una
font de la meua fortuna
dos cireres, una pruna
si tan guai

Tu que em fas oblidar qui sóc del tot
la vida pren un altre nord
lo teu cap recolzat al meu cor
tot ballant

Estén los braços, pren-me de les mans
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
i em sento súper guai

Súper guai

Súper guai

Mals temps

Despertes ja cansat
La tele està engegada a qualsevol canal
No saps ni quant temps fa
De l'última vegada que et vas dutxar

M'haig d'aixecar, ja ho sé
Sempre penso el mateix
Demà estaré millor
Em despendré d'aquesta olor

Em miro al mirall
Haig d'aconseguir un treball
No és massa tard per mi, ja ho sé
Només són mals temps

Escolto els tertulians
Pintant-me un panorama força delirant
La ment em va a cent
La quarantena em persegueix insistentment

Tens la sensació impotent
Que el temps escanya sempre molt lentament
No pots badar molt més
O et quedaràs arraconat fins a la fi dels temps

M'haig d'aixecar, ja ho sé
Sempre penso el mateix
Demà estaré millor
Em despendré d'aquesta olor

Em miro al mirall
Haig d'aconseguir un treball
No és massa tard per mi, ja ho sé
Només són mals temps.

Tan afortunats

Som tan afortunats,
sou tan afortunats, oi tant,
que avui serem tots junts,
serem com dos amants.

Si cada petó pot calmar el nostre dolor,
besem-nos sempre,
junts caminarem fins les portes de l'infern,
el nostre Edèn.

Som tan afortunats...

Amunt el vell teló,
que res privi la passió
d'embolicar-nos junts
i fer l'amor en do. (mi, sol, si bemoll)

Tan afortunats, som, sou, tan afortunats,
la vida és dolça.
I seguirem cantant i que calli el que es fa gran.
Pequem, amants!

Tan, tan i tan, i ho som tant, tant i tant,
i ho som tant, tant i tant, tant i tant:
Afortunats!

Lluna de mandarina

Oh, Lluna de Mandarina,
què m'has fet?
Tots estos anys
contemplant el cel.
Buscant la llum,
buscant un senyal
I tu sempre em parlaves
de com millorar.
Tu que sempre em donaves
l'esperança d'amar.
Oh, ara no estàs.
Oh, Lluna de Mandarina
què m'has fet?
I jo que havia trobat
algú amb qui parlar,
que em donara forces
en este món tan ingrat.
Ara el món pega voltes
i jo estic ací cantant
esperant tot a fosques
l'esperança d'amar.
Oh, Lluna on estàs?

I tu sempre em parlaves
de com millorar.
I tu sempre em donaves
l'esperança d'amar.
Ara el món pega voltes
i jo estic ací cantant
esperant tot a fosques
l'esperança d'amar.
Lluna de Mandarina
què m'has fet?
Lluna de Mandarina
què m'has fet?

Trona

Trona, trona i s'encén la nit
les parets cauen i s'escolta un crit
plors i misèries tornen a les goles i es tornen a repetir a les poques hores

Trona, trona però cau a l'oblit
ningú s'enrecorda ja no hi ha sospirs
pamflets que soterren la nostra memòria
i el hui permanent que esborra la història

I entre la boira que forma la pols
es dibuixa el perfil de qui repta a la por
i entre la boira que forma la pols
s'intueixen els guerrers que sembren la llavor

Trona i cau el sostre
farts de mullar-se, d'agenollar-se
trona i cau el sostre
buscant l'espenta, decidits a alçar-se

Sonen, sonen sirenes familiars
açò no és res nou, ha tornat a passar
i la pregunta: a qui trobaràs a faltar, eh?
Els comptes ja no donen per a restar més

I la ràbia s'engega i activa la raó
per no caure en la pena i així respondre fort

I entre la boira que forma la pols
es dibuixa el perfil de qui repta a la por
i entre la boira que forma la pols
s'intueixen els guerrers que sembren la llavor

Trona i cau el sostre
farts de mullar-se, d'agenollar-se
trona i cau el sostre
buscant l'espenta, decidits a alçar-se

Tot es torna obscur i de sobte
creues la boira, la pols t'afona
tanques els ulls amb un nus a la gola
trona i tremola, un crit ja sona
mirada perduda que plora i enyora
enyora l'esperança perduda a cada batalla
i plora la sang derramada la metralla tatuada
per tot el cos ell dispara
i un altra persona que cau assassinada
el poble palestí que intenta trobar una eixida
però Israel no val acabar la partida
els nazis als carrers la dreta demanant lloc
amenaça, presos polítics lluny de sa casa
pànic que sembra el veure caure les bombes
forces perdudes intentant dir be les coses
“hasta la victoria compañera”
si cal, si pots, si vols, tornarem a la trinxera.

Trona i cau el sostre
farts de mullar-se, d'agenollar-se
trona i cau el sostre
buscant l'espenta, decidits a alçar-se

En un món lliure

Eren tan petits que els ignoràvem.
No conformes amb la llei del creador
ens miraven amb els ulls de la innocència
i brillaren com els sols dels endemàs.

No van veure que van néixer condemnats
i els vam sacrificar dalt dels altars.
Esperàvem ser perfectes en la terra
i els titllarem: són els danys col·laterals.

I han crescut entre els fantasmes de l'amor,
entre braços i somriures fugissers,
les pupil·les dilatades de rancor,
les deixalles, la deshumanització.

No portaven els bolquers de la moral
ni els estigmes quan parlaven divertits.
Responien amb tan sols quatre paraules
i comptaven amb els dits les dues mans.

Van sofrir tots els verins de la misèria
i els dits acusadors neoliberals.
Les retines miserables dels hereus
vam prohibir procurar-los una llar.

I han crescut entre els fantasmes de l'amor,
entre braços i somriures fugissers,
les pupil·les dilatades de rancor,
les deixalles d'allò que anomenem: civilització.

I entretant alguns ja han arribat a grans
i conserven les rialles dels infants.
Amb joguines foragiten tots els monstres
però per vèncer cal ser part de l'enemic. Civilització. Sí, civilització.

Ple de gom a gom

Amb la mostassa a la bartola
tot l'estiu en un videt.
Cantant ‘L'estaca’ amb noies maques
fingint interès atentament.
Som la morralla encantadora
els que paguem els pastís.
Jo no jec al terra
ni pixo als arbres
ja vaig rebre el primer avís.

Ple de gom a gom
ple de gom a gom
el carrer està ple,
ple de gom a gom

ple de goma-2
ple de goma-2
abans que esclati toquem el dos.

Ens falta l'aire
ens sobra esperma
som víctimes i botxins.
Si estem de conya
no es veu la ronya.
No tots sabem pas mirar endins.
Cada dia hi ha algú que guanya
alguna copa del món
i tots diuen que així és la vida
però ja no ens creiem res
ni estant d'acord.

Ple de gom a gom
ple de gom a gom
el carrer està ple,
ple de gom a gom
ple de goma-2
ple de goma-2
abans que esclati toquem el dos.