A Metròpolis sacs serradís, sol postís i fals, vaig cosit a pals.
He escollit a mort es camí vital, no me feia por, era natural.
Antibiòtics me perseguien amb equipatge de policia.
Una escala amunt, s'escotilla a dalt, no hi havia res més que molt d'espai.
Anava caminant, ningú a part de jo, era cert allò més que lo de baix.
I fa mil dies, vivint i treballant, i jo diria que ja m'han oblidat,
Menjant garroves, som com un animal, m'he fet ca nostra i ho tenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada