Deixar-te un dia

Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat,
Caminàvem rumb a casa, el sol s'amaga entre terrats.
La teva veu sonava lluny, com el xiulet de trens perduts,
Com la remor d'un riu nascut en cims nevats, muntanya amunt.

I aquella idea il·legal m'anava inundant el cap.
M'hauràs de disculpar amor meu
Que vaig pensar deixar-te un dia,
Abandonar-te a la teva sort...

Només esperava en silenci que es presentés el moment
de fer-ho volar tot pels aires, fent veure que era un accident.
Diria unes paraules greus mirant a l'infinit.
Les sentia dins la boca tenses, preparades per sortir.

Venien frases solemnes que ens matarien com un poltre coix.
Venia a arrossegar el cos mort del nostre amor
Fins a un racó discret per amagar-lo entre les flors.

Oh, savis que aneu predicant pels carrers
Que l'amor es transforma amb els anys.
Veniu urgent a explicar-nos si es transforma tant,
Si es transforma tant, si es transforma tant,
Si es transforma tant!

Ja s'intuïa a l'horitzó la costa verge d'un nou mon,
Ja em desplaçava més lleuger alliberat del pes del teu amor.
Ja se sentia algú rient, l'escalfor d'una altra gent,
Un altre cos, una altra veu capaç de fer-me més content.
Ja m'allunyava caminant mirant als ulls als vianants.
“Sabeu el meu futur?
Avui m'he disparat amb munició de plata apuntant directe al cor.”

En aturar-nos per creuar vas agafar-me la mà.
Vaig tornar una bola rasa a un nen que jugava en un portal.
“No ho expliquis a ta mare que es curtirà el proper Nadal”