Els crits

La nina es desperta pel so del silenci de l'instant recent passat
cor ple, món buit
firmaments com brases extingits

I l'angoixa de quan no ens sentim els crits

De vegades, quan hi pensa,
es descobreix a ella mateixa sospirant per ser el forat
voldria ser el que falta, o allò que s'obvia

Amb la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits

És la mateixa mort immensa
d'una llunyana nit d'estiu
La mateixa mort immensa
d'una joguina al fons d'un riu

Però sovint, sense adonar-se'n,
bat les ales i al voltant li creixen mil milions de flors
fràgils i orgulloses.
L'eternitat és als colors

I la força amb aquells que fan cançons dels crits
I la força amb aquells que dels crits fan cançons

Amb la mateixa llum intensa
d'una llunyana nit d'estiu
Amb la mateixa llum intensa