Tic tac

Amb una mirada ens entenem,
passen les hores
i el sol s'apaga fins demà...

Tic-tac!,
a contra-rellotge vaig,
m'augmenta la pressió arterial,
senyal que estic com un flam,
l'adrenalina esclata com un volcà.

Que vénen!, que arriben!,
que ja estau a punt!,
que ja estam a punt!

Mans amunt!,
Meam qui toca el cel?
Aquesta nit traurem la fel!
Mans enlaire!,
agafem aire que aquesta nit arrasarem,
ens enorgullirem de ser nosaltres mateixos!

Amb una rialla ens relaxam,
però el cor s'accelera
quan la gent s'esvera
perquè s'ha de començar...

Tic-tac!,
avança el temps inclement,
ja comença a arribar la gent
i els nervis a flor de pell...
segell de compromís per tots vosaltres!

Que vénen!, que arriben!,
que ja estau a punt!,
que ja estam a punt!

Mans amunt!,
Meam qui toca el cel?
Aquesta nit traurem la fel!
Mans enlaire!,
agafem aire que aquesta nit arrasarem,
ens enorgullirem de ser nosaltres mateixos!

Por de no fallar,
por a deixar de cantar,
por a desencantar-vos,
por que arribi el punt i final,
por que no tornin les fades,
por de no estar a l'alçada...
aguantarem fins a la matinada!

Mans amunt!
Meam qui toca el cel?
I aquesta nit traurem la fel!

Una nit a Berlin

Una nit a Berlín
a cos descobert,
sense escut ni cuirassa,
mirant-nos als ulls.
Una nit a Berlín
de grans confessions:
traiem els dimonis
a passejar.
Una nit a Berlín
deixant-nos la pell
en cada paraula
que pronunciem.
Una nit a Berlín
parlant del passat,
amb les galtes humides
i el cor fet un drap.
Una nit a Berlín
vagant pels carrers,
perdem, de seguida,
la noció del temps.
Una nit a Berlín
comptant cicatrius,
sumant les ferides
que compartim.

Una nit a Berlín,
seguim conversant,
contant-nos misèries
en un vell sofà.
Una nit a Berlín,
som dos confidents,
guardant les distàncies
per a un altre moment.
Una nit a Berlín
temptant a la sort,
intente besar-te
i no em correspons.
Una nit a Berlín,
ens quedem callats
durant una estona,
agafats de la mà.
Una nit a Berlín,
se'ns ha fet molt tard:
t'acompanye a casa,
abans de marxar.
Una nit a Berlín,
no cal dir res més,
amb aquesta abraçada
ens acomiadem.

Cada moviment

Quant surts del llit d'hora al matí a treballar
I, lentament, m'ensenyes els teus ullals...
Has decidit, mai més ningú et farà mal,
Però el teu instint dorm al meu costat.

Cada moviment,
em mires i entens que mai no saps el que vols
Però en aquest moment res t'importa menys,
sola enmig de tothom.

Cada moviment,
em mires i entens que mai no saps el que vols
Però en aquest moment res t'importa menys,
Nua enmig dels meus llençols.

I la gent que et creues diàriament
Tots diuen “Què estàs fent?”
I ja deu ser que aquest món va al revés!
Tot i fer-ho malament estem bé,
Tot va bé.

Rèquiem per la mort d'Abel Costafreda

Han trobat mort a l'Abel al pati de casa
amb un tret al pit i una lletra gravada al seu rostre
una inicial grafiada a punta de navalla
una vocal amb serifa traçada amb paciència

Abel Costafreda Duran fill de casa sastre
els qui t'han estimat Abel no t'oblidaran mai
els seus veïns aseguren que no saben nada
una persona educada que siempre saludaba

i a la plaça son pare crida venjança Abel Costafreda Duran hereu de
casa sastre

Aquella nit em desperten amb una trucada
i una veu em diu que diuen que sóc el culpable
vosté és el presumpte assassí d'Abel Costafreda
té fins demà al matí per marxar d'aqui

Sóc l'assassí he de fugir abans de trenc d'alba
m'ha desterrat d'aquest poble que m'ha vist créixer
Sóc l'assassí he de fugir de matinada
m'han desterrat d'aquest poble on jo vaig néixer

i al capvespre fugaç surto de casa serà l'últim cop que trepitjo els
carrers i la plaça

Camino i rumio pel marge de la carretera
de sobte s'atura un vehicle just al meu davant
em fa un senyal i m'acosto a la finestreta
és una dona extraviada amb un mapa a les mans
hi ha un nen petit assegut dormint al darrera

Puja si vols vaig cap al nord busco una frontera

De pares a fills

com caminant sobre l'aigua
t'obriràs totes les portes
sempre el somriure a la cara
no et faltarà cap resposta

viuràs més de mil vides
tastaràs els millors vins
trepitjaràs terres llunyanes
mai no perdràs el camí

podria dir que la vida et serà sempre fàcil
però el temps del dubte vindrà
no temis caure en els llocs més difícils
viure és aprendre a aixecar-se

com caminant sobre brases
també coneixeràs drames
quan la vida ensenyi les urpes
respon amb l'amor més ferotge

no et mancarà mai coratge
per enfrontar les teves pors
troba el teu somni invencible
i crida'l amb tot el teu cor

Corre, salta, brinca, vola

Aquesta és una cançó
Per abans d'anar a dormir
Perquè descansis convençuda
De que ets feliç de ser aquí.

Que fas bé deixant sortir
Els teus comentaris espontanis
I que tens raó de deixar els mals
Oblidats al soterrani.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Ara encara ets petitona
I no entens ben bé què et dic
Perquè com que ets petitona
Segur que ja ho fas així.

Però quan creixis, si ensopegues
O algú et trenca el cor
Promet-me que seguiràs sent
La que res no li fa por.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.
I me n'estava oblidant.

Això t'ho dic, suposo,
Perquè no et passi com a mi
Que, en alguns moments al créixer,
M'he oblidat de ser així.

Jo el que vull és que els teus ulls dolços
Brillin sempre com tresors
I que dormis ben tranquil·la
I sense preocupacions.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Corrandes de l'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Caricies

He fet pastís de poma, l'he mossegat a estones,
He volgut ficar-me dins la rentadora,
He sortit al pati i he tornat a entrar,
He mirat enrere i cap endavant,
He demanat molt més, he dit no hi ha dret...
He canviat nostàlgia per coses a fer,
He cridat el bon temps i ha sorgit de cop
Una mena d'energia que em convida a ser millor.

I tu... què has fet,
que em vens a buscar?
I tu... vens de tan lluny... i tan puntual.

He fet veure que no quan era clar que sí,
Però m'he vestit de blau si el dia estava gris.
He sortit corrent i he tornat volant
I clavada al sostre no he volgut tornar.

I tu... què has fet,
que em vens a buscar?
I tu... vens de tan lluny... i tan puntual.

I he passat de tot, perquè tot és molt,
I m'he cagat en tot, perquè tot és por...

I tu... què has fet,
que em vens a buscar?
I tu... vens de tan lluny...
I tu... què has fet,
que em vens a buscar?
I tu... vens de tan lluny... i tan puntual.

La perla

sap anar amb esclops i no calla
cou mentre el cabell es raspalla
tots els platets li remenen
el seu pèl roig estavella
quan el seu sol t'il·lumina, rius!
el més curiós serà màgic!
el supercòsmic t'espanta
però ella sap com atrapar-te'n
els seus nusos son galàctics
és tan brillant que enlluerna
quan està absent, et despista
no sabràs com apartar-te'n
balla el seu vals i no et queixis
que afortunats de tenir-la
creus que ets capaç de triar bé
però ni tan sols veus passar-ne.

Una estranya situació

És una estranya situació,
M'he acostumat a la teva olor.
No marxis ara, no veus que em trobat
La forma de parlar i no fer-nos mal?

Les apostes van cinc a vint
En contra de que continuarem junts.
Enviem-los a la merda, què sabran?
Envejosos tots ells, què diran?
I si és veritat que no tenim futur...
Més motiu per aprofitar ara que estem junts!

És una estranya situació,
Ara he entès que ets única al mon.
I si desprès del meu gran descobriment
Encara em preguntes com i per què
M'exposo cada mati al teu davant
Disposat a que em trenquis com un mirall.

20 minuts d'espera

Vint minuts d'espera
el meu tren ja arriba,
per què tu no estàs aquí?
El meu temps s'acaba,
necessito veure't,
necessito dir-te adéu.

Vint minuts d'espera...
és tard però sona cru.

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
dir-te tot allò que sento per tu.

L'estació està buida,
només quedo jo esperant
fins l'últim instant.
Última calada, em toca partir,
però desitjo tan sols veure't aquí.

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
dir-te tot allò que sento per tu.
I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
perquè jo de tu només tindré un record,
perquè jo de tu només tindré un record.

Vint minuts d'espera
el meu tren ja arriba,
per què tu no estàs aquí?
El meu temps s'acaba,
necessito veure't,
necessito dir-te adéu.

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
dir-te tot allò que sento per tu.
I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
perquè jo de tu només tindré un record,
perquè jo de tu només tindré un record.

La porta del cel

El Pla de Corona desperta cobert per la boira
les cases esquitxen els camps d'ametlla i garrova
Les cales amb roques esquerpes i peixos al fons
el motor d'un llaüt que rondina tornant cap al port

La Porta del cel, on neixen les estrelles
i els somnis valents forjats per mil tempestes

La llum dels estius que semblaven allargar-se per sempre
la tímida espelma que balla amb la brisa del vespre
L'olor de la fusta de pi i la sal a la pell
l'escuma del mar enredant-se entre els teus cabells

La porta del cel, on neixen les estrelles
i els somnis valents forjats per mil tempestes

Fotos de calaix

Dolç infant que ara tens son, procura relaxar-te.
Demà no cal anar a l'escola a estudiar, que ja et vindran a veure.

I és que tan bé t'has portat que la mare i el pare s'esforcen per
calmar a tantíssima gent que ve a felicitar-te.

I avui encara ets el que un dia vas ser. I la teva vida és eterna.
I et coneixerem amb fotos de calaix aquells que no et vam poder veure.

Com poder imaginar l'orgull inesgotable. Aquell que ve amb la sang.
Podem amb desconeixement. Fins i tot estimar-te.

I avui encara ets el que un dia vas ser. La teva vida és eterna.
I et coneixerem amb fotos de calaix aquells que no et vam poder veure.

La nit de sant Joan

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de "verbena" ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Sembreu-me la llibertat

L'avi Antoni sap bé
que tots els somnis es fan a mà.
I, a la masia, sense la Pilar,
tot és difícil, també somiar.

Cada migdia, després de dinar,
baixa al taller i recorda com era abans.
Separa les eines, ordena el calaix;
tota una vida se li'n va de les mans.

Damunt del prestatge, prop del mirall,
una foto gastada de quan es van casar.
I, a la finestra, tot el que pot mirar
són els arbres com cauen, màquines de combat.

Lladres de somnis, venedors del fum i la por.
A tots els germans de la utopia;
preneu la terra i sembreu-me a la llibertat.

A la porxada, s'asseu,
augura un final, però vol tenir els ulls oberts.
I, a la distància, ressona el soroll;
monstres que avancen, ho omplen tot amb la pols.

Les excavadores han entrat a matar;
són a menys de cent somnis que ja no es poden somiar.
"No em preneu la vida, arrenqueu-me les mans!
Vull morir al mateix llit on va morir la Pilar"

Lladres de somnis, venedors del fum i la por
Si arranquen una vida,
ompliran amb formigó tots els abismes.

Lladres de somnis, venedors del fum i la por.
A tots els germans de la utopia;
preneu la terra i sembreu-me a la llibertat.

Noi coix

Nans de fil té el noi coix
Dos crosses de fusta l'aguanten de peu
El noi coix fa un passeig
i la gent se'l mira,
caminar tan lent.
El noi coix fa una passeig i
la gent en fa safareig.
Diuen que és fill del mossèn
que va patir un greu accident,
fatal.

Res semblant a res

Vam fer-nos pas a pas on no hi havia cap camí,
ens vam deixar portar per les cames del destí.
No volíem ser dèbils ni forts, ni valents ni covards,
només érem com el vent fugaç, no veníem a lluitar.

Com la pluja cau sobre el matí, sota el vent de mestral.

Vam veure com la nit ens omplia de dolor
d'estrelles sota un cel que es mirava en la tardor.
I les hores que passaven ens deixaven per escrit
un comiat, uns versos, uns records i el silenci per amic.

No volíem res semblant a res, portats llunys per el destí.

No hi havia un lloc on parar, ni on viure del passat.
No hi ha res a esperar, només pots seguir endavant.
Només seguir endavant.

Vam aprendre a oblidar i a resistir-ho tot,
viure la inseguretat i a ser feliç amb poc.
A parlar sense paraules i no haver d´entendre-ho tot,
a assemblar-nos l'un a l'altre i no voler arribar enlloc.

Ens vam deixar portar per el destí.No volíem arribar.

Volaré per tornar a caure

Sota la llum de la nit
no he parat ni un sol moment,
he seguit entre uns acords
tanta màgia, tants records,

esperant tenir l'oportunitat
de reviure almenys un cop
tot el viatge per tants llocs.

Com el somni d'una nit,
mai sabré si tot és cert.
Em desperto cada cop
amb més ganes de saber

si podré venir, si podré fugir,
si mai tornaré a sentir
com sona el cel.

Vull tocar més sovint tots els instants,
vull sentir la veu que em porta més enllà.
Somio més quan sota la pell trobo tantes sensacions.
Volaré per tornar a caure.

La distància perd sentit
si el meu cap ho sent a prop.
No hi ha mur que pugui ser
insalvable pel meu cor.

Però mai sabré del cert si podré venir,
si mai tornaré a sentir
com sona el cel.

Baobab

Com costa decidir quin és el camí a triar en aquest desert.
Com costa acceptar i aprendre a oblidar, que fàcil que és regnar en aquest desert.
Comptarem estrelles, renegarem del temps passat, jurarem en va, ens deixarem de saludar.
I veurem per a oblidar, parlarem per no callar...
Que fàcil és fingir i aprendre a dir que sí, en aquest món tan cruel.
Com costa acceptar i aprendre a oblidar, que fàcil que és regnar en aquest desert.
Comptarem estrelles, renegarem del temps passat, jurarem en va, ens deixarem de saludar.
I veurem per a oblidar, parlarem per no callar.
Jo t'esperaré sota l'ombra d'un baobab, jo t'esperaré mentre vosaltres us feu grans...

Creu-me

Creu-me que aquest sol
brilla igual per a tothom,
brilla igual per a tothom.
Creu-me que no ets sol,
que brilla igual per a tothom,
brilla igual per a tothom.

Quan de nit ets sol davant la teva ment
totes les certeses tremolen.
Ets igual que tots, igual que l'altra gent,
ets un cor que busca resposta;
milions d'altres éssers
que tu representes, tu representes.

Creu-me que aquest sol
que brilla sense control,
brilla igual per a tothom.
Creu-me que no ets sol,
que brilla igual per a tothom,
que brilla igual per a tothom.

Només tu,
creu-me que tu pots.
Si l'amor és la resposta
no em preguntis cap qüestió,
i no en dubtis mai més.

Creu-me que aquest sol
brilla igual per a tothom,
brilla igual per a tothom.
Creu-me que no ets sol,
que brilla sense control,
brilla igual per a tothom.

Dia a dia a dia

Dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia
Aixeca't i dutxa't, esmorza i puja al cotxe, arriba, aparca, camina i
Fitxa i puja l'escala, saluda i tenca la porta i mira la taula.
La feina prevista, un dia a la vista,
Fes una llista, truca a la gent, al matí és un bon moment.
Correu, missatges, post-its i cartes, notes disperses, trucades previstes
Un dia que arrenca, reunió immediata. Tensió a la sala, tensió a l'esquena.
De nou esmorzar, avui de formatge, cafè, diari, conversa dispersa
Tornem a pujar, una trucada, ets tu...
Dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia
I passen les hores i et passen trucades, reunions, badalles, tens son prò
Treballes. Visita, reunió, trucada pendent, un altra reunió i un informe urgent!
Hora de dinar, menú, nou euros, postres de músic, un altre cafè, una altra conversa dispersa una altra vegada tots a treballar.
I ja són les cinc, i arriba la nyonya,
La son s'apodera, s'apodera de mi...
Hora de plegar, me'n vaig cap casa, sopar, sofà, demà serà un dia més clar i hauré de lluitar per mi...
Aixeca't i dutxa't, esmorza i vinga va!

Paisatge núm. 8

Open Up your eyes...
Open up your eyes...
And don't feel anything...
Open Up your eyes...

La tristesa fa olor d'herba,
la distància és un mirall.
Un cometa cau a l'Índia.
Tatuatges a les mans.
Com les gotes a la dutxa
S'evaporen i s'en van.

Open Up your eyes...
Open up your eyes...
And don't feel anything...
Open Up your eyes...

El carrer dels jocs florals

Sota de les vies
hi ha el passeig de l'alegria
on el temps mor i brosta la vida

I, en aquest passatge,
hi viu mig àngel mig diable
i el meu cor

On tot ve de nou
i estan per estrenar les claus del món
i la son passa de llarg
i mai s'apaguen els fanals
quan es fa tard

Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer brillar els dies al carrer dels jocs florals

Resseguint la riba
va arribar el mes de Maria
i les flors que han guarnit els dies

I ajuntant els cossos
per clavar-nos tots els ossos
vaig trobar…

…un lloc que fa olor de mel
i llençols blancs i menjar bo
I, a poc a poc, jugant jugant
va fer-se l'heura als finestrals
del carrer dels jocs florals

Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer florir els dies al carrer dels jocs florals

De matinada

Música de verbena de borratxera
d'Assemblea Jove i de festa major
per plantar la foguera amb lluna plena
i botar-los foc a tots els postres malsons
Dóna-li a un amic qualsevol cosa que estimes
si és igual que tu no haureu de patir per res.
La vida et dóna coses i tu les vas rebent,
no oblides mai qui eres i tot anirà bé
Per donar dolçor a la nostra amargor
I la nostra ràbia pintar-la de colors

De matinada
fins els nostres mals sons

Donant allò que es pot donar,
açò no és el ball final,
no és el ball final
Buscant un nou accés
als vells camins
que ningú a xafat,
que ningú a xafat.

Per donar dolçor a la nostra amargor
I la nostra ràbia pintar-la de colors

Música de verbena de borratxera
d'Assemblea Jove i de festa major
per plantar la foguera amb lluna plena
i botar-los foc a tots els postres malsons

Per donar dolçor a la nostra amargor
I la nostra ràbia pintar-la de colors

Música de verbena de borratxera
d'Assemblea Jove i de festa major
per plantar la foguera amb lluna plena
i botar-los foc a tots els postres malsons

Música per estimar,
per desfer-nos dels bossals
mossega, mossega!
Ningú no podrà parar tota aquesta voluntat
d'evadir la pena
Música per estimar,
per desfer-nos dels bossals
mossega, mossega!
Ningú no podrà parar tota aquesta voluntat
Trencarem la gàbia.

Dóna-li a un amic
qualsevol cosa que estimes
si és igual que tu
no haureu de patit per res
La vida et dóna coses
i tu les vas rebent
No oblidis mai qui eres
i tot anirà bé
Dóna-li a un amic
qualsevol cosa que estimes
si és igual que tu
no haureu de patit per res
Dóna-li a un amic
qualsevol cosa que estimes
qualsevol cosa que estimes...

De matinada
fins els nostres mals sons

La bufetada d'un mandril

Enfilat a l'esquena d'un banc singular, rastrejà la veu de l'ironia
i contemplant el cotonós cel blau,
reflexionà si el que passava era desitjable o desitjat.

Sota el seus peus brotà la desesperació, i va acabar balancejant-lo,
cap una banda i cap a l'altra, cap una banda i cap a l'altra.

En el perill imminent de perdre el equilibri,
va agafar fort el seu paraigua, provocant la irremeiable precipitació,
del seu cos cap un no res, d'un cos cap un no res!

En la caiguda va saber resoldre amb si mateix el dilema de l'oblit,
i arrabassà del No Res la seva essència, la bufetada d'un mandril...
La bufetada d'un mandril!

Estabornit per la castanya del seu descubriment
va obrir els ulls embadalit!
I contemplant el cotonós cel blau, va decidir que el fet en si...
Havia estat indesitjat! Havia estat indesitjat! Havia estat indesitjat!

I si demà no tornara

La por em desvetlla
a les nits sense dormir
i sent el vell revòlver
que descansa sobre el pit
en aquest bosc humit
els silenci és l'enemic
a trenc d'alba partim
seguint les llums del matí

Travessem l'aurora
entre els cingles del massís
en aquestes muntanyes
sobreviure és resistir
hem canviat mil cops de nom
però tots sabem qui som
guerrillers supervivents
combatents de l'últim front

Unes flames roges
cremem el nostre horitzó
la casa on dormirem
és un esquelet de foc
han matat el masover
ens solia refugiar
anit em va somriure
quan ens vam acomiadar

La lluna ens recorda
que som com estels errants
ombres d'una guerra
perduda en sendes de fang
i quan la foscor em venç
acaricie en soledat
un record en blanc i negre
el motiu del meu combat

I si demà no tornara
al lloc on et vaig deixar
vull que recordes que un dia
joves com nosaltres vam marxar a lluitar
armats d'amor i coratge
i un clavell roig amagat
combatrem fins l'últim dia
sota bandera de la llibertat

Natura morta

Es desperta tossint com cada matí
I s'activa el sensor d'un canari de plàstic
Que canta melodies italianes del setanta
Ulls vermells, bec automàtic
De peu, per esmorzar, un trist tros de pa
Recorda aquells dies quan berenava gintònics
Però res desapareix, només canvia d'aparença
Ara compra animals pel seu zoològic

Cocodrils d'espuma
Crustacis de goma
Insectes de plàstic
Paquiderms de broma

Cada mes consumeix amb celeritat
El subsidi de l'estat
Comprant espècies de mirada inexpressiva
En un basar xinès al costat de casa seva
I, quan cau el sol, s'adorm al sofà
Com un nadó
Les rates corren lliures per la cuina
I es busquen la vida com tu i com jo

Cocodrils d'espuma
Crustacis de goma
Insectes de plàstic
Paquiderms de broma

Com la sal al mar

Una platja diminuta,
però era tot el nostre afany.
Plens de sorra blanca ens hi estimàvem
fins que el dia es feia clar.

Quan el sol ja despuntava,
ens separava tot el mar,
i entre les onades hi dansava
la meva Sirena.

I l'endemà hi tornàvem,
jugàvem a creure-ho tot nou.
Somreies quan et cantava
un cop més amb el teu nom:

Sirena, Sirena, Sirena.
Quan et feia una carícia,
res podia fer-nos mal.
El temps s'aturava per nosaltres
i ja ens abrigava el mar.

Nit rere nit tornava
i nit rere nit somiava.
Somreies quan et cantava
un cop més amb el teu nom.

Una platja diminuta,
però era tot el nostre afany.
Plens de sorra blanca ens hi estimàvem
fins que el dia es feia clar.

Quan el sol ja despuntava,
ens separava tot el mar,
i entre les onades hi dansava
la meva Sirena.

Ara escolto les onades,
ja no em parlen més de tu.
Com un dolç cristall de sucre blanc
vas fondre't com la sal al mar
–com la sal al mar.

Tocant el cel amb la mà

Sortint de casa a mig matí,
pantalons blancs i camisa,
amb la faixa sota el braç,
i a la cara un somriure.

Arribo al mig de la plaça,
l'emoció aquella m'abraça,
i m'hi busco el meu color,
tothom s'enfaixa,
s'està muntant la pinya,
em poso al meu lloc.

I un dels més petits,
és el més alt del món.
I toca el cel amb la mà.
Finets i pel mig,
tornaràn a baixar.

I toca el cel amb la mà
amb pit i collons,
el farem descarregar.

Som amics de la terra,
de les gralles i les festes populars
ningú ens n'arrancarà si fem pinya
fem folres, manilles,
abraçats ens trobaràs.

El pom puja de pressa,
va bé, està ben quadrat,
es col·loquen dosos,
la canalla arriba a dalt.

L'acotxador s'ajup,
tres passes de l'enxaneta, s'encavalca
"Tenim aleta"

I ara bé el millor, on es nota l'assaig
on la colla es fa gran,
això es replega enmig de suor,
castell descarregat!

I un dels més petits,
és el més alt del món.
I toca el cel amb la mà.
Finets i pel mig,
tornaràn a baixar.

I toca el cel amb la mà.
Amb pit i collons,
ja l'hem descarregat.

Som amics de la terra,
de les gralles i les festes populars
ningú ens n'arrancarà si fem pinya
fem folres, manilles,
abraçats ens trobaràs.

"Els castells són força,
equilibri, valor i seny.

Els castells són rauxa,
quan els descarreguem

Els castells són força,
equilibri, valor i seny."

"PATRIMONI DE LA HUMANITAT!"

Quan tot s'enlaira

Saltimbaquis...
Somiadors...
Arlequins...
Clowns...
Somiatruites...
Equilibristes...
Trapezistes...
Mims, mags...
Viatgers...
Il·lusionistes...

Vaig estar temptant la sort,
mesurant les paraules,
vaig flotant entremig dels records.

I flotant buscant el paradís,
retallant les distàncies que
em transporten a un món indecís.

Però jo mai seré feliç com ho he estat aquesta nit.

Quan tot s'enlaira
toco els somnis de puntetes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.

Vaig flirtejant amb la por,
navegant entre dubtes
vaig somiant amb la teva escalfor.

I somiant que tu remes amb mi
fins que aquella incertesa
es fon quan se'ns creuen els camins.

Però jo mai seré feliç com ho he estat aquesta nit.

Quan tot s'enlaira
toco els somnis de puntetes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.

De Bosc II / Tots son molt millors

I anar-se curtint
i veure-les passar
i veure-les venir
i viure més lent
i disfrutar la gent

I viure més lluny
i viure més fort
i viure més bé
i viure tranquil
i acabar sent de bosc.

I viure més lluny
i viure més fort
i viure més lent
i viure tranquil
i acabar sent de bosc

Adéu, adéu, adéu siau.

Tot
va
molt
millor
si estem
contents.

Tots
estem
contents
si ens va
millor.

Tots
som
molt
millors
estant
contents.

Curiós

Vist que la terra és plana,
que hi ha mugrons que no són rodons,
que les escales només pugen i
que els llençols només s'abaixen,
encara que també s'enganxen.
Cal fer front a la conjuntura
anant a missa o a costura,
que tot això s'està perdent.
Igual que la democràcia
que s'ha quedat sense clients.

És curiós sentir
com enredem el camí.
Vull una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

Sempre han dit que els nens petits
s'estranyen de veure's els dits.
I després quan ens fem grans
necessitem fer estranyes les mans.
Déu n'hi do quin embolic.
Quan el que ens queda és un pessic
d'aquell brètol inconscient
que érem abans de ser decents.
Cosa tampoc del tot dolenta.
si ens salvéssim de la renta.
I és que el boig és qui veurà,
un món nou i de veritat

És curiós sentir
com enredem el camí.
Vull una nana per dormir
que curi els mals sota el llit

La noia del país del nord

Si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna'n records a una noia d'allà
ja fa temps l'havia estimat.

Si és quan hi ha tempestes de neu
quan el riu gela i l'estiu se'n va
mira si té un jersei prou calent
a l'abric dels crits que fa el vent.

Mira si els seus cabells són tan llargs
si fan rius juganers sobre els pits
mira si els seus cabells són tan llargs
si els duu com sempre els he recordat.

No sé si encara em guarda record
jo per ella he pregat molt sovint
tan de nit en la meva foscor
com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna'n records a una noia d'allà
ja fa temps l'havia estimat.

A tot color

m'he topat amb els teus ulls
que em miraven des de lluny
on es troba el què em falta i el què vull

i oblidant-nos del present
hem tornat a ser com nens
abraçant amb valentia aquest moment

l'eufòria ens aixeca per sobre la gent
la vida és més bella i el món menys dolent

quan un matí obris els ulls veuràs
que tot és més senzill quan sumem dos
i sortiràs amb un cafè al terrat
que avui s'encén el dia a tot color

tantes nits comptant estels
entre riures, plans i anhels
però tu segueixes buscant el que ja tens

és massa temps fent-nos els sords
ignorant la veu del cor
en una cursa interminable cap a enlloc

Teresa Rampell

El gos devia bordar quan has sortit, Teresa Rampell.
No ho admetràs, però et veus en el mirall de l'ascensor i et trobes guapa.
Uns amics fan sonar el clàxon des de l'altra banda del carrer.
Mmmm, so d'un motor accelerant sobre el Pont de Vallcarca.
Que soni un rock'n'roll, que baixin les persianes tots els comerciants,
que hi hagi una conversa tonta sota una lluna clara.
El barri dorm tranquil aliè a que hagi arribat el dia gran.
Mmmm, la cara de la Teresa s'il·lumina quan un cotxe ve de cara.
Uns macarres us saluden al semàfor i somrius
i, mentre arrenquen, el més xulo, abans que se'l mengi la nit,
et mira als ulls i juraries que diu que ve l'Amor, que ve l'Amor,
que ve l'Amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L'Amor ja es va propagant com un incendi forestal!
Teresa Rampell, avui l'Amor, per fi, retorna a la ciutat!

Camina decidida entre billars, Teresa Rampell,
detecta els forasters mentre t'apropes a la vostra taula.
Desplaça tot el teu talent, conscient de cadascun dels moviments.
Mmmm, és el ball del teus malucs, el balanceig de les arracades.
I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet
i passa un enemic i feu les paus amb un brindis de cubates
i, mentre et cantem, milers d'homes al món amb gavardina, de passeig,
mmmm, somien en trobar una dona amb la teva cara.
A les teles interrompen uns minuts els videoclips
i ara hi surt un periodista estressat pels teletips
i no hi ha volum, però juraries que diu que ve l'Amor, que ve l'Amor,
que ve l'Amor ressonant com un incendi de timbals!
L'Amor ja es va propagant com un virus tropical!
Teresa Rampell, avui l'Amor, per fi, retorna a la ciutat!

L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar,
és a les mans de la gent, és als joves quan ballen.
I reconeixes una força antiga i sense discussió t'hi entregaràs
i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s'hi amaga.
L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada.

El dubte

El dia s'apaga i les flors es tanquen dins el teu jardí
He pensat dir-te moltes coses però ara ja no les vull dir
Demà
Potser
No ho sé
Tot és confús

El que avui sembla senzill, l'endemà es torna complicat
El desig posa el peu a la porta perquè l'amor pugui entrar
I quan
És dins
Sovint
Et sents perdut
Submergit en el dubte

La vida premia als que busquen un camí sense marcar
Però el dubte mossega a l'hora de triar el moment que has de parar
I aquest
Moment
Concret
No arriba mai
Submergit en el dubte etern

Ulls tancats

Passes les tardes retallant alguns records;
No surts de casa ni de la teva habitació.

La Joplin i el Marley et miren des de la paret,
Sembla que riuen veient-te reciclar moments.

Les llums d'un cotxe fan ballar
Les ombres dins del teu cau;
La teva ombra no ha ballat,
Només la força d'un llamp la pot fer tremolar.

Vius amb els ulls tancats per la por.
Agafa't fort al que et digui el cor

Coneixes algú i com tots,
Només veus les diferències entre tots dos.
Més tard, són les similituds
Les que et fan veure en ell un amic per tu.
Vius amb els ulls tancats per la por.
Agafa't fort al que et digui el cor.

Tens una obligació: la de no rendir-te mai.
Dubtar no és un error,
És com un somni en la son.

Vius amb els ulls tancats per la por.
Agafa't fort al que et digui el cor.
Agafa't fort a les oportunitats,
Una decepció pot ser un bon principi
I no un final.

Encara no

Any rere any m'he dedicat
a 'nar aplanant el terreny
i ara que casi ho tinc
l'únic que em fa partir
és que ara tot quedi aquí
i s'acabi així.
No, encara no, si us plau,
per favor, no així.
Que no quedi aquí,
que no acabi així,
que no em toqui a mi.
Per favor no a mi.

Satinfecció

Som la flor de les voreres,
sempre buscant les dreceres.
Afluents del Llobregat,
el Congost ens heu matat.
La muralla de la Xina, d'un poble ben aturat.
Ben tapat, ben barrat,
I espantat de tot plegat?
Uniformes de colors,
que encara fan més pudor:
Més val que aquesta riuada.
s'emporti gent adequada
Fum, fum fa pudor, fa pudor.

Una violeta pel cel.
Un riu contaminat amb regust de caramel
Trossos de pell sota el pont.
Barrejats amb la sang de la son i del fang

Som la flor de les voreres,
sempre buscant les dreceres.
Afluents del Llobregat,
el Congost ens heu matat.
La muralla de la Xina, d'un poble ben aturat.
Ben tapat, ben barrat,
I espantat de tot plegat?
Uniformes de colors,
que encara fan més pudor:
Més val que aquesta riuada.
s'emporti gent adequada
Fum, fum fa pudor, fa pudor.

Una violeta pel cel.
Un riu contaminat amb regust de caramel
Trossos de pell sota el pont.
Barrejats amb la sang de la son i del fang

Satinfecció!
Convertint l'aigua en pudor.

Res tornarà a ser igual

Avui no em surten les paraules.
No tinc alè per caminar.
Una finestra se me'n porta
i no tinc forces per tornar.
He viscut un temps despert,
he viscut un temps somiant.
He viscut un temps serè
i he viscut un temps com cal.

Res tornarà a ser igual
i lluitarem fins al final.
Un nou matí pot començar...
si tanco els ulls me'n vaig al teu costat.

He après de tu tantes coses:
m'has ensenyat què és estimar.
M'has portat fins a la porta
i he descobert la meva clau.

He viscut un temps rebent
i he viscut un temps donant,
i he viscut un temps al cel,
i en un desert sense final.

Res tornarà a ser igual
i lluitarem fins al final.
Un nou matí pot començar...
si tanco els ulls me'n vaig al teu costat.

Res tornarà a ser igual
i lluitarem fins al final...
Un nou matí pot començar...
si tanco els ulls me'n vaig al teu... costat.
Me'n vaig al teu costat...

Llàgrimes de marbre

Llàgrimes de marbre amb què amaga sota la pell,
paraules mudes que ningú no sent.
Llàgrimes de marbre contemplant el pas del temps
quan tanta glòria l'ha fet Déu.

Ah la pedra vol ser sorra avui,
ah la sorra vol ser ocell.

Llàgrimes de marbre que ara plora l'antiheroi,
quan la batalla l'ha dut fins al fons.
A la mateixa plaça imagina un horitzó,
una línia certa, un últim torn.

Ah la pedra vol ser sorra avui,
ah la sorra vol ser ocell.

Ah la pedra vol ser sorra avui,
ah la sorra vol ser ocell.

I demà tot seguirà igual
i demà ja l'espera,
uh uh uh
només vol volar només vol volar.

I demà tot seguirà igual
i demà ja l'espera,
uh uh uh
només vol volar només vol volar,
només vol volar més amunt.

Camals mullats

Cinc de la matinada no esperava que acabarem
pels carrers de ciutat vella, tu davant i jo darrere
València banyada. Camals mullats.
València banyada
Pel carrer de cavallers dalt d'una bicicleta vella
recorríem la distància i guardava l'equilibri
fregant-te amb les galtes l'esquena.
Camals mullats,
fregant-te l'esquena.
Carrer de la Pau, Parterre, Glorieta,
semàfor de jutjats,
frenada en sec i el dos a terra
somrius i et bese .
A la dreta govern militar
hi ha un tio amb metralleta
que ens mira molt mal.
Ja saps que passa.
T'estime, t'estimo, t'estim.
Poetes de la nit que fan que parlen les parets
a la València de Blanquita i Estellés.
I hem fet música, mètrica , sàtira.
Per canviar els teus desitjos
Per matar els teus silencis
Finestres, balcons que no esperen Benet
a la València de la FAI i de Basset.
I a cada barri se sent rebombori,
unim les nostres forces
come together everibody
He retrobat l'espurna
a l'altra cara de la lluna
amb els veïns del Cabanyal
i les veïnes deportades
de La Punta, l'espurna,
l'altra cara de la lluna.

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen
T'estime, t'estimo, t'estim.
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases

Murs de la metròpoli són de carbó,
les línies del metro la nostra presó
spray i les parets de colors
qui observa els mossos bon observador
a la city li és igual per on surti el sol,
sap que si aixeco el cap només hi veig pols.
El barri somriu perquè no estem sols
parem els seus pals, exemples són molts
però cadascú amb el seu entorn
xarxa d'afinitats dinamitant els ciments del món.
Joventut i experiència referents potents
des de Sants fins a València

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen
T'estime, t'estimo, t'estim.
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases

No hi ha tanta diferència
la ciutat té barrots de ferro,
Barna, Sants, València
porten les seves credencials
La Gossa Sorda, Pirat's Sound Sistema
Heu sentit l'olor a podrit
de traïció bellesa morta i violència
o és que algú ha dit el nom de València.
En l'aire barreja de fem i salobre
i sota terra la mort,
la mort al metro dels pobres.

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen
T'estime, t'estimo, t'estim.
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases

Cinc de la matinada no esperava que acabarem
pels carrers de ciutat vella, camals mullats.

Flip flops

Que jo no soc tu.... (I tu no ets jo...)

Perquè jo no soc tu... (I tu no ets jo...)
Per mi és evident que no ens entendrem amb
sabates o bambes.
Per mi és evident que no conjuntem amb
xandalls o bufandes.
Som tan diferents, tan poc polivalents quan no
estem de vacances. Som tan depriments,
plens de remordiments, d'odis i de recances.

Jo crec que és molt millor portar banyador
i hawaianes.
Jo crec que fa menys pudor quan enlloc de
sabates portes xancles, o Flip Flops, o Flip Flops,
o Flip Flops, o Flip Flops!

Nosaltres no ens avorrirem, ballarem i riurem
en un soterrani,
nosaltres no hivernarem, si plou ens banyem
al Mediterrani.

Perquè jo crec que és molt millor portar
banyador i hawaianes. Jo crec que fa menys
pudor quan enlloc de sabates portes
xancles.

Perquè jo crec que és molt millor portar
banyador i hawaianes. Jo crec que fa menys
pudor quan enlloc de sabates portes
xancles.

O Flip Flops, o Flip Flops, o Flip Flops, o Flip
Flops, o Flip Flops!

El metec

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents;
i aquests meus ulls descolorits,
verdosos, blaus, mig enfosquits;
em faig mirall de tots aquells
amb qui he sofert, amb qui he gaudit,
perquè el meu cor no s'ha rendit
ni penedit d'anar més lluny,
d'on algú diu que ens aturem
si no volem anar a l'infern,
cosa que mai no m'he cregut.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
i aquest mirar tan indecís,
ara amargant, ara endolcit,
de dies bons i de mal temps;
potser faig pinta d'haver estat
lladre de fruites i de blats,
de camps que acaricia el sol,
però és que m'hi ajec i hi faig l'amor
com hi he jugat i m'hi he perdut,
sense mai perdre-m'hi del tot.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
vinc a trobar-te i a sentir
com és d'immens aquest camí
que encara tornaria a fer;
camí de totes les olors
del gessamí dels meus records
d'Alexandria i d'Istanbul;
i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.

I com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.

Ales en sang

On sou tots aquells que em fèieu somiar?
On sou cada cop que la veu se me'n va?
No recordo el meu nom. No recordo les notes de pas.
Tinc les ales en sang.

On van tots aquells que no tornaran?
On van les promeses que es fan i es desfan?
No respiro tranquil si no sé en qui puc confiar.
Tinc les ales en sang.

Tornaré a somriure
quan aixequi el vol.
Tornaré a ser lliure
si aprenc
si aprenc
si aprenc
si aprenc dels errors.

És l'any que separa la palla del gra.
És l'any de la llum, de les flors i del vals.
Som la fe que tenim. Som l'herència dels dies passats.
Vull tornar a començar.

Tornaré a somriure
quan aixequi el vol.
Tornaré a ser lliure
si aprenc
si aprenc
si aprenc
si aprenc dels errors.

Alfabet

Tot el que sentim té un nom
Tot el que tenim tu i jo.

Però si ho amaguem a dins
potser oblidarem qui som

Quan som valents
ho sabem dir

Descobrim que avui pot sortir el sol

Alfabet
d'emocions
saps canviar
el meu món

i sabrem
on estem
i escriurem
qui som

Si un regal inesperat
et deslliga el nus al pit
descobrir que pots plorar
desentelarà el mirall

Ja sóc valent
i t'ho puc dir,

és l'alfabet
d'emocions
saps canviar
el meu món

i sabrem
on estem
i escriurem
qui som

Tot el que sentim té un nom
Tot el que tenim tu i jo.

Alfabet
d'emocions
saps canviar
el meu món

i sabrem
on estem
i escriurem
qui som

Tot el que tenim té un nom
Tot el que sentim tu i jo.

No hi ha problemes

No hi ha problemes
mentre no et tingui a prop
però si em despisto
el teu alè em confon
i em sento imbècil
fent sexe amb els records

Tu tens qui et cuidi
jo mentre faig cançons
mil melodies
la major part d'amor
aquesta és teva
te l'he fet amb el cor

I mentre em vaig imaginant
que ens queda una segona part
però mentre el temps ens va passant
tu ets tan lluny

No hi ha problemes
si no hi ha obsessions
no miro enrere
per no tornar-me boig
quan estàs sola
deixa que et curi jo

Sempre que em truques
m'intento fer el fort
parlem de coses
però mai de nosaltres dos
després quan penges
s'enfonsa el món

I mentre em vaig imaginant (...)
Tan lluny, més lluny

La repetició

La repetició és un crosta que s'enganxa,
s'encomana, es fa més grossa i agafa forma de panxa.

La repetició és una pizza de formatge,
no desfer ni l'equipatge i enxufar l'ordinador.

La repetició és tot el món pendent d'Obama,
no patir ni set ni gana i esperar el cap de setmana.

La repetició és estar al llit com a la glòria
i acabar la dolça història amb el teu despertador.

La repetició i el misteri de la vida.
La repetició és el quid de la qüestió.

La repetició té molt a veure amb el carinyo,
amb aprendre, amb sorprendre, amb l'all i amb el pepino.

La repetició és la mare de la ciència,
la paciència diu que no, que no és la repetició.

La repetició a la cuina cada dia.
La repetició a la nostra habitació.

Ara ja és una hora que després serà més tard,
fem una última cervesa, buscarem un últim bar.
Ara ja és una hora que els cubates són més cars,
amb la única certesa que hi ha vida al fons del bar.

Vida al fons del bar!
Vi del fons del bar!
Vine Alfons al bar!
Vida al fons del bar!

Arena

Arena suau i tendra
Blanca i neta que t'aferres amb tendresa
A la pell nua i descoberta

Arena que llenegues entre els dits
Quan mirant hipnotitzat
Busques resposta on no n'hi ha

Arena tan petita i tan senzilla
Però que arriba allà on siga
Sense por del que serà

Arena que et crema i t'abriga
Que t'esgota i t'alivia, quan t´abraça sense més

Podria perdre'm al desert i no trobar-te
I mai deixar de buscar-te, esgotant tot el que sóc
Podria ser un gra d'arena, tan sols un, nu i feble,
Que no deixa de lluitar, per tot allò que ha somiat

Amb un cor tan petit i un esperit tan gran..

Arena per sentir, el somriure d'un nen petit
Que jugant imagina castells sobre mi

Arena tans sols arena, que envolta els teus peus
Quan busques els records, que anheles dins el teu cor

Arena quan vols per un moment
Que tot vagi lentament, i la mires fixament

Canço de les trompetes

I se senten les trompetes
fent ta, ta, ta, ta,
és l'eterna musiqueta
del ta, ta, ta, ta.
Tant si fa fred com calor
el seu so esmunyedís
travessant parets i portes
va eixordant grans i petits.
La trompeta és sorollosa
enfarfega, és cridanera
fent ta, ta, ta, ta.
Tant en dia qualsevol
com en festa complaent
sentireu per tot arreu
el soroll de l'instrument.

I així en el país,
venerem tots l'instrument
que ens fa ser homes de seny
responsables, cabals,
i quan neix un infantó
amb mirada d'home nou
li etzibem ràpidament
la gatzara i l'enrenou.

Vés qui sap d'on va venir aquest
ta, ta, ta, ta,
però tothom sap que és d'aquí
aquest ta, ta, ta, ta.
Ho acceptàvem tot dient
una estranya novetat
i ningú vol dir-ne res
hem fet mutis, hem callat.
Ja està bé de musiquetes
i de ta, ta, ta, ta,
que ens està fent la punyeta
tant de ta, ta, ta, ta.

Amb piano o flautetadia
amb guitarra o guitarró
amb viola o pandereta
acabem amb la cançó.

I així en el país,
venerem tots l'instrument
que ens fa ser homes de seny
responsables, cabals,
i quan neix un infantó
amb mirada d'home nou
li etzibem ràpidament
la gatzara i l'enrenou.

Rock'n'roll

deixarem el Montseny enrere i rodarem per mil camins
carretera i manta i la guitarra entre els dits
amb el bombo a negres i tres acords en tenim prou
per invocar als déus del Rock'n'Roll

deixa que et canti una cançó
una cançó per el somriure més bonic d'aquesta nit
que ets tan salvatge i tan catarra com jo

fem que cada dia sigui diferent a l'endemà
la vida és massa curta per perdre's en els detalls
que no ens faltin mai les forces per cantar a ple pulmó
a tot l'encant d'aquest maleït món

Ràdio

Som sols, estem sols
som cendra, som pols
som fades, som foc
som neures i no tenim nom

som astròlegs, som vent
som fràgils, som secs
som tàcits, som cecs
som freds com el glaç quan convé

i cadascú que passi, que agafi el que li falti
som el que som però tot canvia per moments
i tot allò que et plagui, o allò que a tu et ressalti
n'ets una part no dubtis del que es fa evident

som riures, som rius
som lliures, som vius
som llebres, som nius
no som la meitat del que tu dius

som hipnòtics, som breus
som atònits, som seus
som atòmics, som greus
som cercles miratges dels teus

i cadascú que passi, que agafi el que li falti
som el que som però tot canvia per moments
i tot allò que et plagui, o allò que a tu et ressalti
n'ets una part no dubtis del que es fa evident

i és tan bo desfer
tot el que ja hem après
quan som part quan som res

magnètic androgen armeni hidrogen
quimera fanàtic pleura òxid
basarda ingenus faquirs fal·làcies
artistes feixistes lleixes budistes

i cadascú que passi, que agafi el que li falti
som el que som però tot canvia per moments
i tot allò que et plagui, o allò que a tu et ressalti
n'ets una part no dubtis del que es fa evident

i és tan bo desfer
tot el que ja hem après
quan som part quan som res

Avui va de bo

Potser demà mori
sense rebombori però avui...avui va de bo!
I ara va de bo! Botella de rom i da-li!
"Toma la nita nita
nita nita tomala
tomala toma la nita no"
Ara va de bo! Botella de rom i da-li!

I encara tenim cantera...
així és que cantarem!
perquè no hem di la darrera

I encara tenim ballera...
idò ballarem!
així la vida és més lleugera.
I si allà dalt algú m'espera
es cansarà d'esperar!
Viu! Riu! Que ningú plori perquè...

Mos revé un poc de plorera
pensar que un dia
mos pot fugir la cantera.
Si és així demanareu on mos podem trobar?
Mos veurem per Son Servera...
I un brotet d'alfabeguera
deixam per recordar.
Viu! Riu! Que ningú plori perquè...

Som tots uns desgraciats

No hi ha tinta a l'impressora.
Em pica l'etiqueta del jersei
i el meu bicing sempre esta buit.
Les preguntes del meu grup de trivial són més difícils
i el Joan s'ha acabat els crispies bons.
El meu peix sempre té espines
i el carro del súper mai em va recte
i no veig be la pissarra, profe,
la fruitera em diu senyor i la veina em diu nen.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p'algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.
Som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Putos mosquits que sempre em piquen a mi
i amb aquest pastitxo i no hi ha paper de vater (puta llei de Murfy).
Quan em queixo d'algo els altres sempre ho tenen molt pitjor
i quan explico algo bo ells sempre molt millor.
He tornat a sortir amb l'inalambric en comptes del mòbil.
Quan suco galetes es desfan i cauen just abans d'arribar a la boca
i el meu DVD no llegeix res.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p'algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.
Som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Sil·labes de vidre

Em pregunte què ha fallat:
quin va ser el nostre error?
i no sé mai què respondre.
Ja n'hi ha prou
d'amagar la veritat,
de fingir el que no som.
Per què augmenta la distància
entre tu i jo?

És difícil acceptar
que la nostra relació
és una porta tancada
amb pany i clau,
que no es pot recuperar
un passat sense retorn,
que és moment de
plantejar-nos el final.

Mirarem de refer les nostres vides,
volarem cadascú pel seu costat.
Tractarem de mirar sempre avant
i no deixarem que la por
ens domine.

Queda l'amistat,
pots comptar amb mi
per al que necessites,
vine a buscar-me.
Queden els moments
que vàrem compartir,
queda la franquesa
i la complicitat.

Tinc un record meravellós
de tot el temps
que hem conviscut,
hem sigut inseparables
per molts anys;
tanmateix, ens destrossem
sense cap contemplació
ara que hem perdut les ganes
de lluitar.

Imagina't un nen

Imagina't un nen que juga a pilota
Amb el pare fent de porter.
És diumenge al matí, són a un patí d'escola
I no hi ha ningú al carrer.

I de lluny des del cel, ells no ho veuen,
Però hi ha una cosa que es mou.
Només se senten les bromes del pare,
Rialles del nen que fa gol.

I una ombra els tapa el sol lentament
I del cel baixa un còndor gegant
I envolta amb les urpes l'espatlla del nen
I se l'emporta volant.

Vull estar amb tu

L'olor de cafè dels matins quan em llevo amb tu
els plats del sopar que ningú té el valor de rentar
i penso en tu a cada moment
des que el sol treu el cap pel Tagamanent
i va il·luminant el somriures de la meva gent

el parell de mitjons de colors oblidats dins el llit
els veïns del tercer que se'm queixen dels teus crits d'ahir
i quan em dius que tens pressa però encara tens temps
d'enganxar-te als llençols durant cinc minuts més
fent el gos, fent l'amor, espolsant-nos la mandra molt lentament

i és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars
ningú podrà fer-me dubtar
que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu

quan m'enfado i esclafes a riure per sota el nas
quan et dono peixet en els jocs que t'agrada guanyar

la vida tranquil·la dels dies d'estiu
les nits a la fresca banyant-nos al riu
petons i cançons a la platja de Tamariu

i és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars
ningú podrà fer-me dubtar
que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu

la teva veu comença el dia, la promesa d'una alegria
que viu entre els teus gestos quotidians
em quedaré amb tu per sempre, a la vora de la primavera
que desplegues generosa a cada pas

i és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars
ningú podrà fer-me dubtar
que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu

Amb tot

Amb tot només quedo jo
tan sols un tros de vent
que se'n va com tot a l'infinit
amb molt d'esforç em faig sentir més lliure
quan tot m'empeny al fons, a l'abisme
conèixer-vos a tots és tan bonic
que em fa viure
que em fa créixer i ser petit alhora
llavors tempestes com tots els dimecres
moixons amagueu-vos
que és tard i vol ploure
amics de les plantes
amics de tots nosaltres
ningú ens treurà mai les ganes de viure

Amb tota la paciència
de mossegar les ungles
amb aquesta peresa
t'enlaires tot d'una
com molt abans somiaves
tan alt que no hi arribes
ningú ens treurà mai les ganes de riure
amb totes les coses
que et fan sentir lliure
amb tan sols aquestes
va la pena viure

Mai t'he dit

T'estimo amb les pistoles amb les que em mates sempre.
T'estimo amb tots els vicis que tan sols voldria per a mi.
Amb les ressaques brutes que oloren a altres cossos.
Amb totes les vegades que hem fugit per tornar aquí.

T'estimo amb la rutina i l'actualització diària,
amb totes les mentides que ens hem dit per resistir.
T'estimo quan traspasses tots els límits que suporto
i et sents prou gran per creure que ara ja em pots destruir.

T'estimo quan ets fada, quan ets fibló d'abella,
T'estimo quan m'importa una merda el que em dius.
T'estimo des d'on neix l'arrel fins a la lluna plena,
quan robes a una estrella tota la llum d'un estiu.

I rimes amb els dies que l'oblit no podrà vèncer,
per molt que jo ho intenti i no et llevis al meu llit.
T'estimo i ho celebro cada dia, i si no ho sembla
serà que sóc sapastre i tan sols sé dir-t'ho així.

Mort d'un heroi romàntic

Un cosí de ma mare tenia un bufet pròsper a la ciutat,
Fa molt anys van enviar-m'hi com a jove passant d'advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall
I arribava que era nit tancada,
Que en alguna taverna del centre s'havia fet tard.

Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,
Però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.
L'inquilí del 3er aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon...”

A la llum d'un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor
Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors
I, senyors, com sabran vaig trobar-me
Un gran heroi romàntic mort al menjador.

I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
Plena de dits que jugaven amb trenes de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls.

Poc després l'inspector s'apuntava el contacte d'un familiar,
Un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.

Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,
Al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d'uns turmells sense vida vaig sortir d'aquell menjador.
La senyora Manresa patia “per l'amor de Déu, vigili'n amb els cops!”

Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
Un soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l'aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els cavalls.

I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,
Plena de crits en el buit, de desigs violents,
de tempestes que enterren vaixells dins el mar.

Plena de dones rient d'uns sanguinolents
De bellesa que no deixa espai per pensar.

Plena de muses ferides per sempre
Per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.

Plena de salts infinits on t'esperen immòbils,
Per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.

Plena de besties bavoses a punt d'enfrontar-se
En combat desigual amb els presos cristians.

Plena de nens espantats que miren
Si arriben els pares sota la pluja constant.

Plena de joves erectes que arramben
Pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.

Plena de braços que s'alcen i paren un taxi
Sortint de sopars amb amics que se'n van.

Plena de “Creu-me ho intento, però a estones
Sospito, morena, que això no s'aturarà mai.”

Jo tenc una enamorada

Jo tenc una enamorada
a sa banda de Migjorn,
i en ser que la vaig a veure
sempre em diu que quan hi torn.

Jo li dic que serà prompte
si no mo' n'anam del món:
quan es pins faran magranes
i ses figueres, melons.

La mar estarà eixuta
i hi correran carretons;
per dins es terços de botges
hi pescaran es caçons.

Jo tenc una enamorada
a sa banda de Migjorn,
i en ser que la vaig a veure
sempre em diu que quan hi torn.

I llavò jo tornaré
I em casaré amb tu, si vols;
ja et pots començar a fer roba,
Que hi hem de sortir bufons;

que a sa cinta portaré
una arma de dos canons,
i cada tron que faré
serà de dos trons bessons.

Jo tenc una enamorada,
i a sa banda de mitjorn,
i en ser que la vaig a veure
sempre hem diu que quan hi torn.

Jo li dic que serà prompte
si no me'n vaig del món,
quan els pins faran maçanes
I ses savines melons.

I la mar estirà eixuta
que hi correran carretons,
i per dins els terços de botges
hi pescaran caçons.

Generació tofu

Avui t'he pillat meditant
amb els xacres oberts i fumant
avui t'has comprat un Ipad
menjant baies de Goji i he flipat

Som la generació del tofu
criats per Doraemon, què es pot esperar?

Ahir parlaves de llibertat
mentre arreglaves el wi-fi amb ansietat
carai les paradoxes són guays
i potser també mola

Viure amb contradiccions que toquen els collons
quan el més important és que no ens farem grans
perquè som immortals i potser no entenem
per què fem el què fem però ho fem i ho refem
i potser si ens mirem al final entendrem
de què cony estem fets

Perquè som la generació del tofu
criats per Doraemon, què es pot esperar?
Som la generació perduda
entre Punky Bruster i les platges de Lost

Samblancat, Petrifax,
Tamagochi, Power Rangers,
Donetes nevados i Game boy i Bola de Drac

Perquè som la generació del tofu
criats per Doraemon, què es pot esperar?
Som la generació perduda
entre Punky Bruster i les platges de Lost

Per què no deixaras de tenir por

Dius que no t'agrada planejar-ho tot,
Rebutges el temps que hi ha lluny a l'horitzó.
Però et sents atrapada, envoltada com un llop,
L'angoixa va a l'alça, la sents a prop.

Somrius i t'adora com un Deu superior
T'enfades i dius que no, tu no ets cap guardó.
Busques algú altre que et qüestioni la raó
Fent-te perdre l'aire per un petó.

Mai deixaràs de tenir por,
Mai deixaràs...

Confessa, a vegades et fa certa por
No tenir un nom per tot,
Cap definició que expliqui clarament perquè tornes al meu llit,
Que puguis entendre que et transformes en la nit.

Per què no deixaràs de tenir por?
Per què no deixaràs...
Per què no deixaràs de tenir por?
Per què no deixaràs...

Martina

Tantes ombres i encara junts
tants acords m'han parlat de tu
quan no em mates, em dons impuls
no esperava que fos tan cru.

Però t'estimo tota
el teu ser m'esvalota
i em queda mitja vida per morir
una estona cada dia en l'infinit
del teu melic.

Tantes normes ens han traït
tants defectes que no he polit
no entenc com tu pots seguir aquí
estimant-me cada matí.

Visca la revolta
que et torna fera i solta
la vida que somiàvem per destí
la vida que guardàvem per fugir
d'aquí...

Feia fred quan tu no hi eres,
vaig buidar les papereres
de mals records
vaig sentir que t'estimava més que mai quan t'enyorava...
que estúpid sóc.

Amors de pantalla

Ella no creu en Déu, no espera cap promesa.
Fa un mes va rompre amb ell. L'estima, estava ofesa

des que es silenci
guanyà a s'encanteri.

Ell té un fill petitet de poc més de deu mesos.
Ja fa dies que no el veu, una ex-dona amb altres interessos.

Viu pes seu somriure,
açò és el que somia.
Amors de pantalla, jocs de matinada.
Amors de pantalla, jocs de matinada.

Quan ella va esborrar aquell any ple de vilesa
d'un twit es van trobar perduts en sa sordesa,

temptant ses delícies
juguen a carícies.

Entra sa soletat per sa porta de darrere
i es gela s'ansietat perduda sa carrera,

guanyant confiança
els queda s'esperança.

Amors de pantalla, jocs de matinada.
Amors de pantalla, de poca fondària.
Amors de pantalla, jocs de matinada.
Amors de pantalla, jocs de matinada.

Tot és un somni, tot és mentida.
No ho diu es cap, t'ho diu el cor.
Tot és mentida.

Tio Canya

En la pobla hi ha un vell
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya
uan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.

Cada dia que passava,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d'obrir la boca
i la escola va odiar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Cròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen
d ́uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se ́ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar

Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara

Coratge

Mos ham dit lo nom del porc
tantes vegades
ham vist sortir lo sol
desprès de la foscor
ham seguir lo fil del llum
fins al final del túnel
de la mà de la paciència
i de la voluntat.

Ham forjat un camí junts
mos ham fotut hòsties
ham sabut refer lo marge
a cop d'escarments
i ham sabut trobar un punt mig
entre dos miratges
que separen les mirades
que mos fan diferents.

Som l'etern retorn
jugant en foc templant a la sort
son l'etern retorn
vides condemnades a mort.

Ham vist nàixer cent amors
que'ns ha donat ales
pa no perdre l'esperança
de tornar a estimar
ham sabut cuaidar'ls amics
n'ham après a perdre
mos ham fet forts dient adéu
als que mos han dixat.

I l'afany de la il·lusió
mos dóna'l coratge
per a prendre-mos la vida
com un full en blanc
sense lleis ni religions
que´ns faiguen de peatge
resseguint l'esperit lliure
que'ns fa més humans.

Som l'etern retorn
jugant en foc temptant a la sort
son l'etern retorn
vides condemnades a mort.