La bufetada d'un mandril

Enfilat a l'esquena d'un banc singular, rastrejà la veu de l'ironia
i contemplant el cotonós cel blau,
reflexionà si el que passava era desitjable o desitjat.

Sota el seus peus brotà la desesperació, i va acabar balancejant-lo,
cap una banda i cap a l'altra, cap una banda i cap a l'altra.

En el perill imminent de perdre el equilibri,
va agafar fort el seu paraigua, provocant la irremeiable precipitació,
del seu cos cap un no res, d'un cos cap un no res!

En la caiguda va saber resoldre amb si mateix el dilema de l'oblit,
i arrabassà del No Res la seva essència, la bufetada d'un mandril...
La bufetada d'un mandril!

Estabornit per la castanya del seu descubriment
va obrir els ulls embadalit!
I contemplant el cotonós cel blau, va decidir que el fet en si...
Havia estat indesitjat! Havia estat indesitjat! Havia estat indesitjat!