La nina

No sé si m'has pres alguna cosa,
si m'has donat una altra solitud.
No sé si m'has fet alguna cosa,
si m'has cobert d'amagatalls de llum;

Que en un racó he trobat la melodia
d'aquell matí de Sol i dos minuts
que es van tornar de plom i avui són vidre,
i jo sóc una gàbia, i jo sóc una gàbia:
un pèndol sense ritme.

Balancejant una ferida d'una imatge,
d'una nina que no sap sortir.
S'amaga dins la llum i em crida, m'ha trobat dins
la piscina plena de verí...de verí.

Bec sense saber, nedo sense ser.
S'esgarria la pell en la dansa dels vidres.
I dins meu dos cristalls van creixent en l'abisme

No sé si m'has pres alguna cosa,
si m'has donat una altra solitud.
No sé si m'has fet alguna cosa,
si m'has cobert d'amagatalls de llum;

Que en un racó he trobat la melodia
d'un plor desconegut que ve de lluny
que sona com lo cant de la reeixida:
l’oblit que no s'oblida; l’oblit que es rebobina
damunt de la ferida

Balancejant lo temps, la vida, dins de l'aigua
es cristal·litza tot lo meu verí
que ha congelat la llum furtiva que ara es fon a dins
la nina dels meus ulls humits

La nina em busca, la nina em vol,
la nina em canta, la nina es dol.
I jo la busco, i jo la vull, i jo la canto,
i es fa una llum.

I jo la sento en l’amagatall,
i em canta tot lo que no diu mai.
I em fa una dona plena de llum:
és la nineta dins meus ulls.

I jo l’abraço i la veig plorar:
ja no s’amaga, ja no se’n va.