Lo cor de l'home és una mar

On deu ser? Què deu fer?

Però, què dius?

Res, deixa-ho estar.... boires, tot són boires... només boires...

No t'entenc...

Jo tampoc no t'entenc...

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Mon cor és un llibre
de pàgines d'or,
en totes les pàgines
paraules d'amor.

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra;
ens fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència.

Poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons.

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Mon cor és un llibre
de pàgines d'or

—mon cor és un llibre
de pàgines d'or—,

en totes les pàgines
paraules d'amor.

Paraules d'amor.
De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.

Idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que se'n du amb l'essència
l'emmusteïda flor.

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Per què enganyosa poesia,
per què m'ensenyes de fer mons?

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Dalt a la caseta blanca
hi ha lo niu dels meus amors.