Corrandes de festa major

Joanet, que és la festa major!

Vinga! Tothom a ballar corrandes!

Si n'és tan bonic lo gerro,
bé n'ha de ser més la flor;
si n'és tan rica la gàbia,
que en serà l'aucell d'hermós.

Vinga Jordi, va, canta-li alguna cosa a la Guideta! Ensenya-li què tens a la gàbia.

Va, ensenya-li l'ocelleta!

Una minyona volia,
una altra me'n volen dar;
la que em donen no m'agrada,
la que vull no em volen dar.

Senyal que no te la mereixes!

Minyona, a collir violes
no hi vages tan dematí,
que collint violetes,
a tu et podrien collir.

Ja me'l triaré!

Repareu la Marieta
quan ne va a missa major,
que no hi ha pas sol ni lluna
que doni més resplendor.

Si n'és tan bonic lo gerro,
bé n'ha de ser més la flor;
si n'és tan rica la gàbia,
que en serà l'aucell d'hermós.

I tu, Cinto, que no dius res?
Ai, sempre amb llibres i llibretes!

Sí home, no dissimulis... per la del ram... per la coloma de les Heures.

Veieu la caseta blanca
del bell cim d'aquell turó,
que calça un munt de verdura,
que vesteix la llum del jorn?

Aquella caseta blanca,
n'és lo niu dels meus amors.

No t'enamoris...

Pel mes de juny, si veiéssiu
al dematí quan lo sol
de son bressolet de núvols
s'alça escotorit i roig
si n'és allavors de blanca!
Si n'és de bella llavors!

Mes, què en trac que sia hermosa
com lo son d'un infantó,
si l'aucell no és per ma gàbia,
ni és per a mon test la flor.

Per a dir-li quant pateixo
la boca he obert més d'un cop,
mes abaixo els ulls, m'aguaito
i el meu cor esclata en plors.

Mai te diré el que t'estimo.

Semblava un estel candent,
un cigne de blanques ales,
un colom del paradís
que al món feia una volada.

Amb quina finor punteja!
Amb quina llestesa dansa!
Sembla que a terra no toquen
ses espardenyetes blanques.

Aquella caseta blanca,
n'és lo niu dels meus amors.

No t'enamoris...

Mai te diré el que t'estimo.

Si n'és tan bonic lo gerro,
bé n'ha de ser més la flor;
si n'és tan rica la gàbia,
que en serà l'aucell d'hermós.

És el torn del gall, no? Doncs vinga, va, que em toca a mi:

Ballen pastors i pastores,
fadrinets i vilatanes.
Mes ara n'hi ha arribat una
que val com totes plegades,
la de la caseta blanca.

Nit enllà, quan tothom dormi,
deixa lleugera la cotxa
i obre, que com sargantana
m'hi arraparé per defora;

en ser a dalt, per la cintura
te lligaré amb una corda,
i ens n'anirem per les nostres,
ens n'anirem per les nostres.

Ho sabeu:
sóc l'hereu.
Ho sabeu:
sóc l'hereu.
Una rosa pel meu mas!
Jo la vull!

Mes, de prompte un núvol negre

—mes, de prompte un núvol negre—

tot just nat en la muntanya


—en la muntanya—

llança un tro recargolat

—recargolat—

que retrona per cent bandes.

La tempesta nos atrapa.

Mos camps són un safareig

—la tempesta nos atrapa—,

mon casinyot un rec d'aigua.

Si has perdut les terres,
jo te'n donaré altres tantes;
si els anyells, jo et donaré
la coloma que tant aimes.

Jo et donaré els meus amors,
dalt a la caseta blanca.
Jo et donaré els meus amors,
dalt a la caseta blanca.

Aquella caseta blanca
n'és lo niu dels meus amors.

No diguis blat!

Jo et donaré els meus amors,
dalt a la caseta blanca.

La lligaré amb una corda.
Estàs sol!

Dalt a la caseta blanca,
jo et donaré els meus amors.

Aquella caseta blanca
n'és lo niu dels meus amors.

No diguis blat!
Córrer tant no et convé pas,
un aucell bell no t'escau.
Tira enrere ton orgull,
no t'he dit que jo la vull?