Mosca

No t'ho creuràs però tens una mosca a n'es braç
De color verd clenxa enmig i grans ulls groc daurats
No l'intentis esclafar que de tu s'ha enamorat
No t'ho creuràs però tens una mosca a n'es braç

No te ho creuràs però tens un rèptil a n'es ulls
Espera a un amic que li ha dit: "es concert es avui"
No provis d'aclucar ets ulls que d'un mos te'ls deixa buits
No t'ho creuràs però tens un rèptil a n'es ulls

No t'ho creuràs però tens un manobre a n'es nas
Es menja un bocata d'atún mantequilla i figat
No l'intentis aspirar deixa'l tranquil berenar per favor
No t'ho creuràs però tens un manobre a n'es nas

No t'ho creuràs però tens un amic dins des cor
No vol sortir hi ha sembrat marihuana i col-flor
I quan l'intentes oblidar es cabró es posa a cantar:
"Que no t'ho creuràs però tens una mosca a n'es braç"

Mosques rèptils manobres i amics
Si ajuntes aquestes coses
Ho tens tot per ser feliç
Si ajuntes aquestes coses seràs feliç
Si ajuntes aquestes coses seràs feliç

Sense por

Ja no tindran por, ja no tindran por!

Hem caigut del cel com àngels ferotges.
Hem trencat l'asfalt, els sostres i l'ordre.
Hem seguit corrents buscant la resposta.
Hem trobat la sang brollant de la crosta.

Cremen els més cars,
sonen cants llunyans,
saben que demà
ja no tindran por, ja no tindran por!

Hem plantat la sort en ventres de sorra.
Hem menjat del plat quan queden les molles.
Hem mirat amunt per veure si ens escolta,
desviant el punt, fent nostre aquest conte.

Cremen els més cars,
sonen cants llunyans,
saben que demà
ja no tindran por, ja no tindran por!

Hem legitimat somriures d'estranys
per tenir-ho tot, per tenir-ho clar.
Hem estimat mil, hem estimat tant.
Hem tingut la sort de sentir-ho a prop.

Sobreviuré

De tot d'una tenia por
Estava regirat
seguia pensant que mai podria viure amb tu a n'es meu costat
però desprès de tantes nits
he descobert com m'has ferit
i he tornat fort
m'he acostumat a viure així

i ara has tornat
de s'espai exterior
Només he entrat i t'he trobat amb sa mirada sense amor.
hauria d'haver tancat es pany
hauria d'haver romput sa clau
si hagués sabut un sol segon
que tornaries a emprenyar

idò ara vés,
surt per sa porta
dóna sa volta
ara ja no ets benvinguda aquí

¿no eres tu qui hem va voler deixar trencat?
¿que t'has pensat?
i que moriria abandonat?

idò això no.
Sobreviuré
sé que mentre sàpiga estimar sempre podré sentir-me viu
Tenc una vida per davant
I un raig d'amor per entregar
Sobreviuré
Sobreviuré

He fet mil virgueries
Per no caure en mil bocins
He arreglat totes ses peces
D'aquest cor que has destrossat.
Han passat tantes nits
En ses que m'he compadit de mi
Solia plorar.
Però amb es temps m'he deixondit

i ja me veus
Ben arreglat
No som aquell pardal que sempre estava enamorat de tu.
Has pensat fe-me una visita, pensant que encara estaria lliure
Però ara guard tot es meu amor per una persona a sa que estim molt més que tu

idò ara vés,
surt per sa porta
dóna sa volta
ara ja no ets benvinguda aquí

idò això no.
Sobreviuré
sé que mentre sàpiga estimar sempre podré sentir-me viu
Tenc una vida per davant
I un raig d'amor per entregar
Sobreviuré
Sobreviuré

Caramelles

Joanet, què hi fas aquí tan d'hora?

Que no és avui?

El què?

Que no és avui que anem a festejar?

Què?A punt per caramelles?

Ho veus? El que jo et deia!

Va, que ja fem tard!

Coi!, vinga, doncs, va!

Cap al Mas d'Heures hi falta gent!

Los cantons d'aquesta casa
són voltats de fulles d'heura;
les minyones són boniques
i els fadrins les ‘nem a veure.

Ja era hora que s'acabés el segar i l'espellofar!

I l'espigolar!

Semblava que no s'acabaria mai!

Que si avui segar, que si demà panotxes...! Mira quines butllofes!

A tu, Joan, el que et passa és que ets un esquena dreta! Sempre et queixes...

Feina fuig, mandra no em deixis!

El que sigui per no doblegar la carcanada!

Ep, sagals, una mica més i feu salat. Uns de ben ferms ens han fet proposta. Si no fos perquè eren de Sant Julià...

A mi el rossot em feia peça, encara que fos un tupinot, ves que et dic!

Ep! Els ous, no us els donarem pas si no apreneu a cantar més fi que els rossinyols...

Quatre n'hi trauen poncella,
vejam qui se'n gaudirà,
totes són per fer denteta,
totes per enamorar.

Si mai vos les presentassin
posadetes en un plat,
ja us dic, no crec que sabessin
de quatre quina triar.

Margarida

Margarida es va llevar un dilluns cansada,
i només aixecar el cap...

Va veure un munt d'ocells fent cua per menjar-se la seva ensaïmada,
i ja un cop despertada va pensar: com puc ser tan i tan amable?
Entra llum per la finestra, deu ser un dia d'aquells que el sol esclata,
corre, vesteix-te, posa't aquell vestit que et fa tan i tan guapa!

I va sortir a passejar a prop de la rambla,
i a la vorera del costat...

Va veure una senyora gran que passejava un gos de bona raça,
amb una jaqueta de pell d'una marca de França que li encanta!
Va començar a creuar la rambla i a empassar-se un munt de saliva,
i amb una veu ben dolça li va dir: ets la dona de la meva vida!

Dormies (despertes)

Despertes
I totes les tempestes
Que de matinada
Han banyat el camp
I ni ho senties
Les gotes contra els vidres
Petjades en la gespa
I el tro seguint el llamp
Però tu dormies
De la forma més senzilla
Somniant amb l'arribada
A una gran ciutat
I allà hi trobaves
Amors que ja pensaves
Que feia tant de temps que
Havies oblidat
El món girava
La lluna resseguia
Damunt de les teulades
Tots els vells fanals
I jo pensava
Que tu potser animada
Voldries tornar a veure'm
Per casualitat
Però tu dormies
De la forma més senzilla
En idiomes que inventaves
O més aviat arcans
I les paraules
O sons que pronunciaves
Els podies entendre
Però no pas explicar

Llavis de sal

Una lluna va fent pel camí sideral,
però no li va bé passejar minerals.
No mirava ningú i s'ha descarregat
de la pedra i el plom del seu viatge habitual.

Ella ha sentit parlar
d'una flor animal
que fa gotes de mel
entre llavis de sal.

Una lluna en la mel s'ha aturat a tastar
el sabor agredolç d'una flor que té sal.
Té la llengua en la mel i les cames a dalt,
ni es queda del tot ni clarament se'n va.

Una lluna en la mel s'ha aturat a tastar
el sabor agredolç d'una flor que té sal.

I la lluna sóc jo
Si, la mel, la fas tu,
si el sabor agredolç
sóc tu quan estàs jo,
sóc jo quan estàs tu,
sóc tu quan estàs jo.

Bona nit

Bona nit a la cortina
que amb els teus plors no rondina.

Bona nit al teu peluix
perquè el pobre mai no fuig.

Bona nit a la llumeta
que ni enlluerna ni peta.

Bona nit al teu bolquer
perquè aguanti el que li ve.

Bona nit al meu amor
a qui estimo amb tot el cor.

Una nit perfecta

Saltant per sobre el foc passem la nit a la platja.
Rumba, havaneres i rom mentre no surti el sol.
Enfilem castells al cel que no tombarà cap onada,
temps de festa i compromís al carrer!

Maces, plens i un tabal ressonen a la cantonada,
festes majors de combat dels que hem perdut la por.
Boja nit de carnaval brindem amb gots de pomada.
Temps de festa i compromís al carrer!

Ara recordo aquells carrers,
tan plens de fum, tan plens de gent.
A l'hora en punt baixem corrent,
la plaça espera amb so insistent.

Engeguem la festa, una nit perfecta,
dies que s'enlairen com gegants.
Engeguem la festa, una nit perfecta,
dies que mil cossos ballaran

Gotes que baixen als ulls, l'esforç de cantar en veu alta,
mocador negre al coll, esclata el tira-bol.
Ressonen fort els bastons, cops que desperten la plaça.
Temps de festa i compromís, al carrer!

Lo cor de l'home és una mar

On deu ser? Què deu fer?

Però, què dius?

Res, deixa-ho estar.... boires, tot són boires... només boires...

No t'entenc...

Jo tampoc no t'entenc...

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Mon cor és un llibre
de pàgines d'or,
en totes les pàgines
paraules d'amor.

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra;
ens fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència.

Poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons.

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Mon cor és un llibre
de pàgines d'or

—mon cor és un llibre
de pàgines d'or—,

en totes les pàgines
paraules d'amor.

Paraules d'amor.
De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.

Idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que se'n du amb l'essència
l'emmusteïda flor.

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Per què enganyosa poesia,
per què m'ensenyes de fer mons?

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Dalt a la caseta blanca
hi ha lo niu dels meus amors.

Porc brut

Duc un mes i mig sense fumar i me sent un poc nerviós
A més tothom m'ha fer sa creu i açò que som preciós
Me dutxaré i demostraré som apte per totes ses feines
Que sigui un cas perdut no vol dir res sé emprar molt bé ses eines

Limitat per retxes cercles de baralla i fum
Direccions canviades rotondes de cavall i suc
Cobert de porqueria un porc brut

Es meu pis es gros segurament serà per prepotència
Que m'agrada fer sentir els meus convidats com si fossin mestres
Si te deix malament davant tothom no em faixis cas
Però a casa meua al.lots tot es alcohol oblida es Bitter Kas

Limitat per retxes cercles de punyada i fum
Direccions canviades rotondes de cavall i suc
Cobert de porqueria un porc brut

Jo antes era un fillet i m'agradava jugar
Però resulta que un bon dia
Em vas deixar d'importar

No me fa falta ser un bon tio i acabar pobre i banyat
Preferesc ser un jove amb sa moral a prop d'un porc
D'un porc brut
Porc brut
Porc brut

El punt

He arribat al lloc on el camí
es parteix en dos
un s'enfila amunt vora el riu
l'altre gira fosc cap dins al bosc
he arribat al punt on el destí
no em respon
ni sé quant de temps fa que hi estic
ni sé quant de temps hi restaré
ha caigut un llamp a mitja nit
ha partit un arbre que s'ha encès
he voltat les flames fins saber
el què vol dir.
“no sé com mirar-m'ho, clar com és”
-diu-
de fora estant.

La frontera

El poc que em queda, el poc que tinc
Hi ha una frontera i anem venint
Cap a una frontera on no hi ha pas
Ni tan sols les pedres per asseure'ns-hi.

Dins d'una petita maleta feta de cartró,
És un fràgil embolcall, per embolicar la por,
Vam decidir un dia, mirar-nos al mirall
I amb les nostres misèries, vàrem triar marxar.

Allà on no hi haurien flors
Hi posaria un plor d'alegria
Per poder regar una llavor
Que fos nova
Per fer créixer nous dies
En una terra millor.

El poc que em queda, el poc que tinc
som una riuada humana i anem venint
Cap a una frontera on no hi ha pas
Ni tan sols les pedres per asseure'ns-hi
Us vàrem dir que i tant, que serieu benvinguts.
I ara que ja esteu aquí, us diem us ho heu cregut.

Allà on no hi haurien flors
Hi posaria un plor d'alegria
Per poder regar una llavor
Que fos nova
Per fer créixer nous dies
En una terra millor.

Una frontera.

Com un nen

M'han ensenyat que amb el foc no s'hi juga,
que el carrer és territori d'estafadors.
M'han explicat històries d'aventures,
pirates dolents que roben als senyors.

M'han obligat a escriure amb la mà dreta,
a no pensar mai en canviar de color.
M'han demanat que arribi sempre a l'hora,
que no corri, vagi a poc a poc.

M'han regalat llibres plens d'amenaces,
motxilles farcides de pedres i rocs.
M'han esperat a la porta de casa
mirant de reüll amb espurnes de foc.

M'han despertat amb galledes de pluja
que mullen els somnis cosits amb el cor
M'han volgut robar el futur i he dit que no.

Com un nen cridarem.

Deixa't anar

Si ho penses bé potser demà no hi ets.
Saps bé que mai podràs aturar el temps.
Simplement deixa't endur pel vent.

Veuràs que tot recobra el seu senti.
Sentir la màgia viure entre els teus dits.
Sospira, agafa aire i vola que potser demà no hi ets, aquí.

Avui estem vius, avui estem vius.

Deixa't anar, sospira, agafa aire i vola, que el temps corre de pressa i
deixa't portar, aixeca el vol just quan el sol es pon.
Deixa't anar, que avui pot ser l'última nit i
deixa't portar, que no s'apagui el teu instint avui i aquí:
fes-lo volar.

Per un instant embriaga els teus sentits
I oblida tot allò que vas ser ahir
Sospira, agafa aire i vola que potser demà no hi ets, aquí.

Avui estem vius, avui estem vius.

Deixa't anar, sospira, agafa aire i vola, que el temps corre de pressa i
deixa't portar, aixeca el vol just quan el sol es pon.
Deixa't anar, que avui pot ser l'última nit i
deixa't portar, que no s'apagui el teu instint avui i aquí:
fes-lo volar.

Avui estem vius.

Algun dia m'alçaré

Algun dia m'alçaré
des de la vall a la serra,
de la serra al núvol blanc,
del núvol blanc a l'estrella,
de l'estrella a l'infinit,
que mon esperit sedeja.

Oh blanques cimes del món,
jo petjaré vostra testa.

Dalt la caseta blanca
hi ha lo niu dels meus amors.

No la vas tenir mai, ni la caseta, ni els amors... no vas gosar, no vas ser valent... ara no en queda res, no ho veus? Res.

Perfecció

És curiós com tota perfecció
és fruit de la nostra imaginació.

Quan em mires i no ho veus;
quan m'abraces, no t'ho creus.

El millor moment de tots és quan et lleves
i encara ha de sonar el despertador.

Un dia més

Ens mirem per la finestra,
amb els peus clavats al món,
ni tan sols tenim refugi,
només allò que ens diu el cor.

Un dia més, la vida ens fa somriure,
un dia més sense rancor,
un dia més, la vida ens fa somriure,
un dia més sense rancor.

Com conviure en una terra,
que segmenta il·lusions,
que ha creat les fronteres,
que esmicolen el teu cor.

Un dia més, la vida ens fa somriure,
un dia més sense rancor,
un dia més, la vida ens fa somriure,
un dia més sense rancor.

Fuig al fons del teu reflex,
hi haurà una oportunitat,
un record per estrenar,
un oasi d'abraçades.

Tenim els ulls d'un adult,
i la mirada d'un nen,
més enllà d'aquest soroll,
naixeran primaveres,
el meu planeta és, una bola de vidre.

Un dia més, la vida ens fa somriure,
un dia més sense rancor,
un dia més, la vida ens fa somriure,
un dia més sense rancor.

Valent salvatge

Era un gran fi de puta
Tenia ses ungles d'àguila
I una promesa ridícula

Era un gran fi de ruta
Ses ciutats semblaven bombes
i sa gent inútils ombres

Era un gran fi de fusta
Tant alt com sa creu més famosa
A vegades ver a vegades fermosa

Era un gran fi de disputa
Litres de sang i un bidó negre
No ho sabies ho tindries que saber
Es un gran fi del món

Terrenal mal social fi del llamp viu menjat
Catedral assegut veient sa remesa des sants
Eixeri treu profit posa es dit qui ho ha dit
cap es llit amb més son que un addicte a dormir

Clapes a n'es coratge missatger del patge ets
Cadires damunt taules som valent salvatge

Rellotges temps ofès si no ho és són les tres,
No val res esperant sa caravana des rens
Llinatge salvatge xantatge homenatge ell tatxa
Animat a sentir sa paraula coratge

Clapes a n'es coratge missatger del patge ets
Cadires damunt taules som valent salvatge

Digne indigne forma informa tables estables
Valent salvatge
Clapes a n'es coratge missatger del patge ets

Cadires damunt taules som valent salvatge
Digne indigne forma informa tables estables
Valent salvatge

Clapes a n'es coratge missatger del patge ets
Cadires damunt taules som valent salvatge

Omertà

N'hi ha una àguila imperial,
Vola sobre els caps,
Té les urpes fortes,
Té el pic rovellat,
Als sopars de gala del clavegueram
N'hi ha matons amb toga,
Tot està pagat.
N'hi ha cançons culpables,
Versos entre reixes,
Llengües massa llargues,
Tens el que et mereixes.
Caça de bruixes.
España über alles, l'àguila és més forta i vos tallarà les ales.
Un cantant poruc, un forat en blanc,
Un altre vers perdut veges tu que importarà.
La poesia queda en la cuneta reballà
Si l'àguila ataca el teu germà.
Heu sentit això? Serà la democràcia preparant la repressió?
1-O, no heu sentit res d'això,
A esta democràcia li sobra munició.
A la força condemnats,
A la força convençuts,
A la forca llibertat, diplomàcia de l'insult.
Apliqueu-li la tisora al full.
L'àguila és més forta i pot arrancar-vos un ull.

Cremeu tots els llibres cremeu....

Omertà, cremeu tots els llibres de la casa
Només cap un bou en esta plaça. Embeineu l'espasa,
Hui n'hi ha festa grossa
Hui estrenem mort.
Omertà, cremeu tots els llibres de la casa.
Només cap un mort en esta caixa.
Embeineu l'espasa, hui n'hi ha festa grossa. Hui estrenem mordassa.

Hi ha una àguila rabiosa, que anul·la la vida dels demés
sobrevola Ibèria aniquilant pobles sencers
va heretar la dèria de la sang blava més rància
vivan las caenas, visca la ignorància
visca el silenci si el que importa és la unitat i el perquè sí,
unitat d'universal destí
l'àguila pilota el furgó d'antiavalots
es la democràcia del crit i del bufetó
de parlar a hòsties, seduir en por
de posar-se el casc, l'escut i les botes
la de l'alatriste i el cid campeador
la que té els cadàvers sota les cunetes
heu sentit això? seran el vostres pares revisant la transició?
No, era casa del veí... i al final de tot ja van vindre a per mi
la reparació era fum
el consens una disfressa
la cal viva o el que sigaper el rei i la princesa
alça la veu i voràs
del que l'àguila és capaç
és una psicòpata i farà rodar els caps!

Cremeu tots els llibres cremeu....

Omertà, cremeu tots els llibres de la casa
Només cap un bou en esta plaça. Embeineu l'espasa,
Hui n'hi ha festa grossa
Hui estrenem mort.
Omertà, cremeu tots els llibres de la casa.
Només cap un mort en esta caixa.
Embeineu l'espasa, hui n'hi ha festa grossa. Hui estrenem mordassa.

Esglai

Ésser espiritual, tu que vius sotmès
amagat sota el que mostra el pic de l'iceberg.
Parla'm de com veus el món, explica'm la por,
com pateixes cada nit, com plores sense fi.

Ésser espiritual, fem-nos de mirall,
reflectides en la força càlida del glaç.
Ets aquesta part que tinc, mous el foc en mi,
digue'm on és el dolor per fer revolució.

Cridem i no callem.
Parlem d'allò que no se'ns ha permès.
Trencarem cadenes, cremarem el gel,
tombarem fronteres, serem lliures!

Ésser espiritual, animal present,
bateguem amb la constància del fet insurgent.
Som l'essència del camí, nues de destí,
fem l'amor d'on neix calor per fer revolució.

Cridem i no callem.
Parlem d'allò que no se'ns ha permès.
Trencarem cadenes, cremarem el gel,
tombarem fronteres, serem lliures!

Corrandes de festa major

Joanet, que és la festa major!

Vinga! Tothom a ballar corrandes!

Si n'és tan bonic lo gerro,
bé n'ha de ser més la flor;
si n'és tan rica la gàbia,
que en serà l'aucell d'hermós.

Vinga Jordi, va, canta-li alguna cosa a la Guideta! Ensenya-li què tens a la gàbia.

Va, ensenya-li l'ocelleta!

Una minyona volia,
una altra me'n volen dar;
la que em donen no m'agrada,
la que vull no em volen dar.

Senyal que no te la mereixes!

Minyona, a collir violes
no hi vages tan dematí,
que collint violetes,
a tu et podrien collir.

Ja me'l triaré!

Repareu la Marieta
quan ne va a missa major,
que no hi ha pas sol ni lluna
que doni més resplendor.

Si n'és tan bonic lo gerro,
bé n'ha de ser més la flor;
si n'és tan rica la gàbia,
que en serà l'aucell d'hermós.

I tu, Cinto, que no dius res?
Ai, sempre amb llibres i llibretes!

Sí home, no dissimulis... per la del ram... per la coloma de les Heures.

Veieu la caseta blanca
del bell cim d'aquell turó,
que calça un munt de verdura,
que vesteix la llum del jorn?

Aquella caseta blanca,
n'és lo niu dels meus amors.

No t'enamoris...

Pel mes de juny, si veiéssiu
al dematí quan lo sol
de son bressolet de núvols
s'alça escotorit i roig
si n'és allavors de blanca!
Si n'és de bella llavors!

Mes, què en trac que sia hermosa
com lo son d'un infantó,
si l'aucell no és per ma gàbia,
ni és per a mon test la flor.

Per a dir-li quant pateixo
la boca he obert més d'un cop,
mes abaixo els ulls, m'aguaito
i el meu cor esclata en plors.

Mai te diré el que t'estimo.

Semblava un estel candent,
un cigne de blanques ales,
un colom del paradís
que al món feia una volada.

Amb quina finor punteja!
Amb quina llestesa dansa!
Sembla que a terra no toquen
ses espardenyetes blanques.

Aquella caseta blanca,
n'és lo niu dels meus amors.

No t'enamoris...

Mai te diré el que t'estimo.

Si n'és tan bonic lo gerro,
bé n'ha de ser més la flor;
si n'és tan rica la gàbia,
que en serà l'aucell d'hermós.

És el torn del gall, no? Doncs vinga, va, que em toca a mi:

Ballen pastors i pastores,
fadrinets i vilatanes.
Mes ara n'hi ha arribat una
que val com totes plegades,
la de la caseta blanca.

Nit enllà, quan tothom dormi,
deixa lleugera la cotxa
i obre, que com sargantana
m'hi arraparé per defora;

en ser a dalt, per la cintura
te lligaré amb una corda,
i ens n'anirem per les nostres,
ens n'anirem per les nostres.

Ho sabeu:
sóc l'hereu.
Ho sabeu:
sóc l'hereu.
Una rosa pel meu mas!
Jo la vull!

Mes, de prompte un núvol negre

—mes, de prompte un núvol negre—

tot just nat en la muntanya


—en la muntanya—

llança un tro recargolat

—recargolat—

que retrona per cent bandes.

La tempesta nos atrapa.

Mos camps són un safareig

—la tempesta nos atrapa—,

mon casinyot un rec d'aigua.

Si has perdut les terres,
jo te'n donaré altres tantes;
si els anyells, jo et donaré
la coloma que tant aimes.

Jo et donaré els meus amors,
dalt a la caseta blanca.
Jo et donaré els meus amors,
dalt a la caseta blanca.

Aquella caseta blanca
n'és lo niu dels meus amors.

No diguis blat!

Jo et donaré els meus amors,
dalt a la caseta blanca.

La lligaré amb una corda.
Estàs sol!

Dalt a la caseta blanca,
jo et donaré els meus amors.

Aquella caseta blanca
n'és lo niu dels meus amors.

No diguis blat!
Córrer tant no et convé pas,
un aucell bell no t'escau.
Tira enrere ton orgull,
no t'he dit que jo la vull?

Sa natura

Tots ets homes i ses dones,
tenen quelcom que amagar.
Tots s'estimen, tots s'enyoren,
tots s'odien a matar,
Tots s'embruten i se renten,
se miren a n'es mirall,
I es reflexa és sa imatge d'una persona normal

Si els admires i els veneres,
creixeran com a gegants
com estrelles, elitistes,
que sa fama ha capturat
Però quan arriben a ca seva,
si se panxa els-hi fa mal,
sa natura els altera,
i qualque cosa han d'amollar.

En Brad Pitt i n'Angelina
En Cristiano i en Lionel
En Felipe i na Leticia
En Bisbal, na Beyoncé

En Rajoy, en Pablo Iglesias,
N'Armengol i n'Artur Mas
El Dalai Lama i en Francisco
En Putin i en Donald Trump
(A n'es fons l'han d'amollar)

També riuen, també ploren,
També dormen de costat
També cauen i pateixen
També se posen malalts
No son gent tan impossible
Tots els pots tocar amb ses mans
molts pareixen invencibles
Però a n'es fons tots son humans

Com tothom a n'es planeta,
ningú se'n pot escapar
Sa natura excrementa,
tot allò que mos menjam,
Mai serem ni déus ni mites,
ni herois tan importants,
Perquè som persones simples,
animals ben ignorants:

Si els admires i els veneres,
creixeran com a gegants
com estrelles, elitistes,
que sa fama ha capturat
Però quan arriben a ca seva,
si se panxa els-hi fa mal,
sa natura els altera,
i qualque cosa han d'amollar.

sa natura els altera i qualque cosa han d'amollar.
sa natura els altera i qualque cosa han d'amollar...

Glòria errant

Perduda dins es fang
Camina Glòria Errant
Sa filla d'un sergent
I una mamà innocent

Ferida a n'es 12 anys
Per pistolers estranys
Creixent confusa i alta
2 metres li ha dit s'àvia

Na Glòria sap que pot fer mal
Sa seua altura no és normal
Per una al·lota de 16 anys
I ara en fa 4 va sofrir
I baix es signe d'escorpí
Hi viu sa bèstia des destí

Glòria Errant
Glòria Errant

Vestit de negre infart
Sonant en Johnny Cash
Cremant totes ses bíblies
Ella escriurà es seu llibre

Els cercarà un per un
I no per fer-los riure
Acabarà amb tots ells
I per fi serà lliure

Na Glòria sap que pot fer mal
Sa seua altura no és normal
Per una al·lota de 16 anys
I ara en fa 4 va sofrir
I baix es signe d'escorpí
Anirà picant veurà morir

Glòria Errant
Glòria Errant

Un home s'atraca a sa barra:
"Polida diga'm es teu nom
Ara sabràs que és ser una guarra"

Na Glòria plorant li va tallar es coll
A prop de sa venjança
Va trobar s'esperança
Només quedava un d'ells
Més pes a sa balança

Va arribar aquí un diumenge
I em va trobar a s'església
Es va atracar a pas lent
Es van buidar ets asientos

I em va dir molt suaument:
"Tu em vas rompre sa vida
I aquí davant de Déu
Serà es teu darrer dia"

Na Glòria sap que pot fer mal
I aquí a l'infern tothom ho sap
I és apreciada per Satan
De tant en quan puc veure al cel
I hi ha algun dia que la veig
Entre els arcàngels somrient

Na Glòria sap que pot fer mal
Sa seua altura no és normal
Per una al·lota de 16 anys
I ara en fa 4 va sofrir
I baix es signe d'escorpí
Anirà picant veurà morir

El cap

Obro els ulls
d'un sol cop
duc el cap
dalt d'un cos
és estrany
no és el meu.

L'home mussol

Si et pregunten si tinc sort
Tinc tanta sort
Si em demanes si tinc son
Tinc tanta son
Però si em busques a des hores
I et diuen que no hi sóc
Segueix el cant de l'òliba
I així emprendràs el vol
Ahir vaig veure l'home
Amb els ulls com un mussol
Primer em va fer mig broma
I un curiós gir amb el coll

País de traïdors

Poble, enfonsat en trinxeres,
300 anys atrapats en la xarxa,
Marxa dels que alcen les banderes,
i amb la llengua juguen a fer la guerra.
Terra de conills i rateres,
s'han adonat que el joc no era de riure.
Lliure, país sense fronteres,
amb decisió sortim de la peixera.

Poble, dirigit per traïdors,
còmplices, sempre amb un braç a La Caixa.
Marxa lluny dels conservadors,
tria el camí de l'esquerra a l'esquerra.
Terra de polítics actors,
s'han dedicat amb Espanya a conviure.
Lliure, llueix tots els colors!

Clavarem la pala a terra, del futur canviem el rol,
només cal fer un pas enrere, agafar impuls i aixecar el vol.
Tocarem un cel de somni, obrim el puny, som un de sol.
Que la por no ens esborri!

Poble, carregat de quimeres,
busca raons en la gent sense casa.
Marxa per refer la desfeta,
tapant la boca del qui sempre xerra.
Terra d'escriptors i poetes,
entre els seus mots rescatem un somriure.
Lliure, llueix tots els colors!

Clavarem la pala a terra, del futur canviem el rol,
només cal fer un pas enrere, agafar impuls i aixecar el vol.
Tocarem un cel de somni, obrim el puny, som un de sol.
Que la por no ens esborri!

L'únic que vull és cantar

Només vull ser feliç,
que sigui tot per tu i per mi (si!),
i és que estem tan, tan, tan, mal acostumats
que ens encanta tot el dia anar enganyats.

No sé que potser
la veritat no ens fa cap bé
i és que som tan, tan, tan, tan, tan, bona gent
però fa temps que ens hem deixat endur pel vent.

Ja estic far, ja no ho puc aguantar...

L'únic que vull és cantar, na na na na...

No tenim llibertats,
però és igual, quin mal hi ha?
I és que estem tan tan tan mal acostumats,
que ens encanta tot el dia anar enganyats.

Aguantem mil tifons,
i les passem de tots colors,
i és que som tan tan tan tan tan bona gent,
però ja fa temps que ens deixat endur pel vent.

Ja estic fart, ja no ho puc aguantar...

L'únic que vull és cantar, na na na na...

La gent

La gent no s'adona del poder que té

amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per ensorrar l'economia
paralitzar l'estat i demostrar
que les lleis que imposen no són
necessàries

La gent no s'adona del poder que té

La traïció dels líders

Penso en les promeses que ens van fer: en la llibertat.
Ens van llençar a les urpes de l'Estat.
Penso en els esforços que ara ja no serviran.
Perquè tot ha estat en va.

Penso en les mentides i renuncies i m'encenc,
m'encenc de ràbia com ho haurien de fer els carrers i res.
Un cop més això és la traïció dels líders.
I ara tot ha estat per res.

Tot ha estat per res.
L'1 d'octubre va ser per res.
El 3 d'octubre va ser per res.
I el 8 de novembre també, per res.

S'ho han petat i no passa res
El seu privilegi pesa més
Això no t'ho explica TV3
Ha mort el procés? Ha mort el procés.

Tenien molta boca a l'estiu
però el teatre ràpid s'acaba.
Venien un camí de somriures
i la pedra ens va anar a la cara.

I a la mínima s'han rendit
s'han desdit. Tothom cap a casa.
L'interès dels putos partits
ens ha pervertit.

Govern farsant. Govern de cínics de merda.
Recorda que el teu vot val "lo" que les seves promeses.
A la fi ens han arruïnat jugant al poker de pena:
ens han utilitzat i ara ens donen l'esquena.

La traïció dels líders és històrica:
i la resposta del carrer a tal mal govern és simplement patètica.
L'obsessió pel puto groc és quasi patològica.
Es pot fer de tot menys el ridícul, en política.

Penso en les promeses que ens van fer: en la llibertat.
Ens van llençar a les urpes de l'Estat.
Penso en els esforços que ara ja no serviran.
Perquè tot ha estat en va.

Penso en les mentides i renuncies i m'encenc,
m'encenc de ràbia com ho haurien de fer els carrers i res.
Un cop més això és la traïció dels líders.
I ara tot ha estat per res.

L'Estat s'atura amb foc i el feixisme amb la força.
Els putos llaços grocs són el símbol de la derrota.
Per fer la llum haurem de lluitar a les fosques:
sempre és difícil caminar amb el vent en contra.

Digueu a la gent perquè res no val, perquè res serveix ja, perquè? Va!
Expliqueu perquè us feu enrere. El partit, el càrrec, la cartera.
De vergonya us caiguin les caretes, morin els trepes i prou de mentides.
Vull que avui caigui el govern i que morin els trepes, morin els trepes!

Si el Parlament ja no mana
Digue'm tu perquè no crema
Fotem-li foc a la cova dels lladres
de somnis que al poble traeixen.

Si el Parlament ja no mana
Digue'm tu perquè no crema
Tot el poder al carrer
i que dels líders demà només en quedin cendres.

Penso en les promeses que ens van fer: en la llibertat.
Ens van llençar a les urpes de l'Estat.
Penso en els esforços que ara ja no serviran.
Perquè tot ha estat en va.

Penso en les mentides i renuncies i m'encenc,
m'encenc de ràbia com ho haurien de fer els carrers i res.
Un cop més això és la traïció dels líders.
I ara tot ha estat per res.

Ràbia