L'Atlàntida

Apar serpent immensa, d'escata vermellosa,
que a través de l'Europa, d'un mar a l'altre mar,
respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
son cabell de guspires i foc a rabejar.

I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada,
cremant com teranyines, los núvols de l'hivern.
De cingle en cingle, passa les valls d'una gambada,
vessant-hi com un cràter les flames de l'infern.

Ministre d'exterminis, que els llamps hi descarregues,
oh!, porta-m'hi entre onades, de polseguera i fum;
per eixa nit reveure, l'Atlàntida que ofegues,
deixa'm muntar tes ales, de ton flagell al llum.

De gom a gom quan s'omple l'espai de fumarel·la
i es fon d'un cap a l'altre, la serra de cremor,
sota el mantell de flames que l'huracà flagel·la,
la terra adolorida gemega com un cor.

Com un cor, com un cor!...
L'Atlàntida. L'Atlàntida. L'Atlàntida...