Guerra & pau

Mira el mar i la sorra
No hi veus bé de tant mirar?
Miro el cel i miro l'ombra
Miro el buit que m'has deixat
En l'espai que ara ens separa
Un gran fosc, un punt de blau
Tot pensant que és un mal viatge
I que no he acabat mai ‘Guerra i pau’
Vam topar, era un capvespre
Segur em vaig enamorar
Em vas dir em dic Helena
I ho vaig trobar encertat
Es respira un aire clàssic
Des que voltes pel veïnat
I el teu nom rima amb la pena
Que em du cap a l'oceà
I no apartis la mirada
De la gent que va arribant
Sota el cel de Barcelona
No hi ha estels sinó fum blanc
I amb les mans a la butxaca
Disset cèntims oblidats
I un llibre que tant m'agrada
Però no he pogut acabar

La faula del llop

Més enllà de les muntanyes hi ha
Tot un poble que viu mort de por.
Aus, bestiar, collites i minyons
Devorats pel llop que ve de nord.

El rei d'Escandinàvia oferirà
Cent baguls farcits de joies i or,
Pel valent que li travessi el cor
L'inconscient que no temi al dolor.

Els vents de ponent han fet arribar,
Un soldat astut però desarmat
"On guardeu l'espasa per lluitar?"
"majestat, més ens val un bon plan"

Organitzeu, una gran festa.
Vins i senglar, ritmes feréstecs
Que el llop ja vindrà.
Jo estaré alerta
I pel darrera el penso matar.

El poble va esperar al bon soldat
Però aquest no va ni treure el nas,
Quan el monstre jeia prou saciat
Oportú li enfonsà el punyal.
Preneu nota, gent de bé,
L'or i les joies
Atrauen llops ben diferents
I és que no hi ha un pam de net.

La trampa

D'ara endavant
no hi ha cap casa
tot el camí
és com una trampa
no entenc que calgui marxar
no ho entens, però bé que segueixes.
Passats els pins
saltem el marge
hi ha un trencall
hi som dins la boira
no entenc que ens deixin passar
no ho entens, però bé que disparen.
correm fins dalt
la roca ens resguarda
farem un foc
amb troncs i branques
surt una mà
darrere la flama
toca'm la cara
i en surt una llàgrima
d'ara endavant
el mar és la boira
llencem-hi un roc
escoltem com cauen
no entenc que calgui marxar
no ho entens però bé que segueixes
no entens que calgui marxar
si no ho entens no cal que segueixis.

L'Atlàntida

Apar serpent immensa, d'escata vermellosa,
que a través de l'Europa, d'un mar a l'altre mar,
respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
son cabell de guspires i foc a rabejar.

I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada,
cremant com teranyines, los núvols de l'hivern.
De cingle en cingle, passa les valls d'una gambada,
vessant-hi com un cràter les flames de l'infern.

Ministre d'exterminis, que els llamps hi descarregues,
oh!, porta-m'hi entre onades, de polseguera i fum;
per eixa nit reveure, l'Atlàntida que ofegues,
deixa'm muntar tes ales, de ton flagell al llum.

De gom a gom quan s'omple l'espai de fumarel·la
i es fon d'un cap a l'altre, la serra de cremor,
sota el mantell de flames que l'huracà flagel·la,
la terra adolorida gemega com un cor.

Com un cor, com un cor!...
L'Atlàntida. L'Atlàntida. L'Atlàntida...

La terra creix

Sense fulles no hi ha contrast,
tan sols dolça cendra.
La terra creix.
Impacient espera el vent
que el foc torni a començar.
La terra creix.

Milions d'oxigenats criden
i el crim és de cor cremat.
El sol desorientat
gira al voltant de la terra.
La terra creix!
La lluna ha de plorar...

Suïcides són les gotes d'un malson,
d un núvol enrabiat.
La terra creix.

Si callen som crit de tramuntana,
no podran aturar-nos.
La terra creix.

Milions d'oxigenats criden
i el crim és de cor cremat.
El sol desorientat
gira al voltant de la terra.
La terra creix!
La lluna ha de plorar...

En un desert de llums
som un punt blau al cel.
Amb un cor ardent de vida.

En un cel ple de ruïnes
som llum que es difumina.
Les onades d'un nou món.

Lliure

I jo ja sé, que és millor viure així amb tot el que faig
que perseguir el camí per seguir-te el pas,
sense cap norma escrita
que em digui què he de fer
o em digui qui he de ser.

Mai m'ha importat ni com ets, ni què vols, ni amb qui vols estar.
L'únic que m'ha importat: que siguis de veritat.
I no puc pensar-hi massa,
ben lluny del "què diran",
del "que diran".

I ara una cançó,
Ressona des del cor,
i fent el salt al món,
travessem els horitzons.

I després de tot,
quan només quedem tu i jo,
s'ensorrarà la por.
Jo vull viure així, i ser lliure a cada pas.

I jo ja sé que és millor volar lluny, aixecant el vol,
I és que el final del camí l'has de fer tu sol.
Lluny de tota drecera,
vivint aquest moment,
lluitant cada moment

L'únic que vull és sentir, no fer cas, viure cada instant,
de la corrent que ens aïlla, que ens vol ofegar.
I fer-ho sense cap pressa
que quan no et vols fer gran
la vida et fa gegant.

I ara una cançó,
Ressona des del cor,
i fent el salt al món,
travessem els horitzons.

I després de tot,
quan només quedem tu i jo,
s'ensorrarà la por.
Jo vull viure així, i ser lliure a cada pas.

Avui, aquí i allà serem present.
Farem que passi lent,
deixant que l'esperança corri entre la gent.

Avui, aquí i allà serem present.
Farem que passi lent,
Deixant que l'esperança corri entre la gent.

Avui, aquí i allà serem presents
navegant contra corrent.
Tu fes la teva vida que nosaltres ja anem fent

I ara una cançó,
Ressona des del cor,
i fent el salt al món,
travessem els horitzons.

I després de tot,
quan només quedem tu i jo,
s'ensorrarà la por.
Jo vull viure així, i ser lliure a cada pas.

Petonets a l'infinit

porta amagat l'ordinador a dins del cap
cinta americana al retrovisor d'un cotxe gris com ell
a les 7 surt del despatx com cada dia
amagat entre els papers i la puta ironia
amagat entre els papers

i a casa l'esperen tres canalles amb la sogre
la dona és infermera arriba tard
es posen a sopar
i a les 9 els nens al llit com cada dia
petonets de bona nit
petonets a l'infinit

i quan ella arriba a casa ja és al llit
el soroll del microones se li fot a dins del pit i se sent buit

porta amagat l'ordinador a dins del cap
cinta americana al retrovisor d'un cotxe gris com ell
i a les vuit els nens a escola com cada dia
petonets de bon matí
petonets a l'infinit

Beix

Damunt la mar, creixen ses ombres.
Una silueta dibuixa un penya-segat

A n'es teus ulls, reflexos d'aigua.
Ses ones brillen i se mesclen amb cel

Beix

I bufa es vent, de tramuntana
ses fulles sonen com s'arena rep la mar.

Es teus cabells, se deixen moure per s'oratge
i s'horabaixa va enfosquint sa teva pell.

Beix

Es pescadors, tornen a terra.
Riuen i diuen que avui tot ha anat bé

Mos besarem, a darrera hora
mentre el sol pintarà s'illa color beix.

Beix

T'ailoviu més que l'hòstia

Vas
arrastrant-me del braç
i em traus de cada bar
copes que no sé qui ha pagat.
Passes com l'huracà:
despentinant amants,
deixant-los atrapats
a la nòria en el punt més alt.
Ens fiquem d'amagat
a qualsevol portal,
a rebolcons entre besos i arraps,
i rius imaginant
el gest dels vigilants
quan fem servir com a kiss-cam
càmeres de seguretat.

Fas
l'ullet dissimulant
i és com la bat-senyal:
un sap que la guerra ha esclatat.
Ens fiquem d'amagat
a qualsevol portal,
a rebolcons entre besos i arraps,
i rius imaginant
el gest dels vigilants
quan fem servir com a kiss-cam
càmeres de seguretat.

Diuen que hi ha un xic que ensenyava a besar a les xiquetes.
Que totes l'espiaven abocades al pati dels majors.
Pel qual feien cua i assajaven besos... Eixe mai no he sigut jo.

Després del Mutxamel
vindrà el Benimagrell,
em dius mirant-me perillosament.
I que jo amb ningú més
faré millor duet,
que som dolçaina i dolçainer.
Que som cassalla i dolçainer.

Diuen que hi ha un xic que ensenyava a besar a les xiquetes.
Diuen que hi ha un xic que ensenyava a besar a les xiquetes.
Diuen que hi ha un xic que ensenyava a besar a les xiquetes.
Diuen que hi ha un xic que ensenyava a besar a les xiquetes.

Nit onírica

Sóc a Savassona. El brogit de calamarsa, i el braol de l'aigua al caure, l'arrossegament del feix de pedres. Cau la tempesta, se cargola un llamp, una alzina que s'esqueixa.

El foc em porta al foc. I aplego branques i mates i ho amuntego tot. I hi calo foc. Embogit per la força de la natura, em desfaig de tot i salto per sobre de la foguera, com una muntanya.

És just allà que veig l'Atlàntida, l'incendi dels Pirineus, el que tinc pensat d'escriure. El llamp no encén només les branques, el foc m'encén el cap i el cor i esdevinc poeta que canta, poeta que viu. Poeta que sóc!

Viu la vida

Sóc el rei del món quan sé volar
A bord d'un vell tresor fet d'os i carn
Em trobes fent cançons al teu costat
Piloto un tren que no s'atura mai

Somriu
Que tot va bé
A cavall del vent
Tens l'amor innocent
I la sort d'acompanyants

Sóc el rei del món quan sé volar
A bord d'un vell tresor fet d'os i carn
Em trobes fent cançons al teu costat
Piloto un tren que no s'atura mai

Somriu
Que tot va bé
A cavall del vent
Tens l'amor innocent
I la sort d'acompanyants

Tu viuràs una vida amb goig
Si sents el pas del temps
Tu viuràs una vida amb goig
Si sents cantar els ocells
Tu viuràs una vida amb goig
Si sents el càntic

Som caminants
Naveguem pel món
Som amor innocent
Ressonant des d'ultramar

LLençols

Travessant la màgia dels teus ulls
per sorpresa m'ha agafat i m'ha dut a un altre món
arrossegant les penes però no vaig perdut, perdut!
Ensopit buscant un lloc, on amagar del tot la por.

Fent camí a cegues amb el cor
m'he topat a un vell destí que ara tempta a la sort
crec que aquí no hi queda paz ningú, ningú
que no sap jugar-s'ho tot per poder estar amb algú.

Deixa'm ser els teus llençols
que et recullen quan tu dorms.
Deixa'm ser el teu somni dolç,
un desig robar-te el cor.

Rere la foscor sempre hi ha llum,
és com quan la teva veu abraça el meu nom.
I encara em pregunto el perquè, perquè
em poso tan nerviós quan et tinc tan a prop.

El teu somriure és com un truc de màgia
s'instal·la a dins meu i no pot escapar.
Una olor que em fa perdre els sentits, sentits,
no te'n vagis mai, no sóc res sense tu.

Deixa'm ser els teus llençols
que et recullen quan tu dorms.
Deixa'm ser el teu somni dolç,
un desig robar-te el cor.

I només em queda una cosa per fer,
dir-te no te'n vagis queda't una nit més.

El joc que cau pel seu propi pes

Que no ho sents, que no ho veus;
la traició a la música és arreu.
En som conscients, no la respectem;
i la indiferència és el menyspreu.

Mai caurà l'orgull del resistent.

Cada cop el joc té menys sentit,
la comoditat sembla ser el fi.
Ni valors ni ideals.
Mala educació: la norma general.

Mai caurà l'orgull del resistent;
El camí és ser independents.

Som diferents, sabem que el temps és un i no volem que es perdi més;
immadurs o inconscients, hàbils per exprimir sentiments que ningú entén,
t'ho pots prendre malament, no vols creure que el món és sord,
que ho és...però la culpa de quí és. Potser el que és important per mi
no es contempla en el joc que cau pel seu propi pes.

Que no ho sents, que no ho veus;
No ho entens, ens caus als peus!

Mai caurà l'orgull del resistent.
Mai caurà l'orgull d'un sentiment;
Camí de ser independent.

Som diferents, sabem que el temps és un i no volem que es perdi més;
immadurs o inconscients, hàbils per exprimir sentiments que ningú entén,
t'ho pots prendre malament, no vols creure que el món és sord,
que ho és...però la culpa de quí és. Potser el que és important per mi
no es contempla en el joc que cau pel seu propi pes.

Pedres als ulls

Aquesta sort que ha fet que et trobis tan lluny
aquest espai
que siguis tan forta
que no tinguis son
aquesta nit que ha fet brillar el cel
com si fos una flor
com si fos una pluja
pedres als ulls
tens pedres als ulls
aquesta nit que ha fet que et trobis tant sola
en aquesta muntanya
tot és per tu
aquesta sort que ha fet que et trobis tan lluny
aquest espai
que siguis tan forta
que no tinguis por
pedres als ulls
tens pedres als ulls

La nit és nostra

La nit és nostra!

Ens guiarà la reina de les palpentes.
No tindrem por. Valentes,
seguirem les passes que
han deixat aquelles que, calentes,
han trencat el tabú
de la sang decidint que, contentes,
brindaran per l'orgull de lluitar.

I ahir, ahir vam sortir al carrer.
I avui, avui ho farem, també.
I demà no deixarem de cantar
que la nit…

Es trobaran les dones i les tempestes.
Segant arran, valentes,
trencaran armaris del passat
cridant ben fort, calentes,
que han perdut la temor d'estimar
pintant el cel, contentes,
del negre més profund i brillant.

I ahir, ahir vam sortir al carrer.
I avui, avui ho farem, també.
I demà no deixarem de cantar
que la nit… la nit és nostra!

Ni cap guerra que ens mati
ni pau que ens oprimeixi!
Som les filles de les dones
que estan a l'exili!
Som rebels i nostres, neixen propostes
de mares a filles, de vives a mortes.
Prou penitència! Prou reverència!
Prou al sistema que marca sentència...
Escolteu la resistència!

La nit és nostra!

Sant Taló

Verdaguer Sant Taló!

Que vol dir Sant Talòs!

Ah, sí... en Serra! I sempre afegeix:

“Sant Taló, Sant Taló,
no faràs miracles, no.”

No facis cas de les burles, Cinto. És una cuca maula...

...un pelacanyes, un poca cosa!

De brams d'ase, mai n'ha pujat cap al cel!

Doncs de talòs, de talòs, ell n'és més!

Per talòs amb cul de verra,
ja tenim el Doctor Serra!

Alça! Com les hi foten!

Puix del món, vall de tristor,
vós ne feu vall de tabola,
son, catxassa, vi i garjola,
mai deixeu a Sant Taló!

Son, catxassa, vi i garjola,
mai deixeu a Sant Taló!

Per vagabund i panarra
vostre pare us despatxà
i a l'aula us acompanyà
amb una gruixuda barra;
i amb un barret de musseró
guarníreu la bestiola.

Son, catxassa, vi i garjola,
mai deixeu a Sant Taló!

Miracles en vostres fargues
de fer-ne no hi ha poder;
molt bé sabeu fer el que
són becaines i ben llargues;
dormiu més que un porc pigó
perquè res vos desconsola.

Son, catxassa, vi i garjola,
mai deixeu a Sant Taló! Sí!

Mil voltes rebels

Ocultades rere la història
que els homes han redactat
despertem, trenquem la bombolla,
que no ens puguin dominar.

Engabiades i silenciades
hem viscut durant molts anys
limitades a fer de mares
dels que escriuen el demà.

Encenem juntes una lluita,
lluita dolça com la mel,
seguirem tres voltes rebels.
Mantindrem ferma la revolta,
assolirem tots els anhels,
arribarem fins als estels.

Als telers vam teixir revoltes
i en la lluita recordem
que una estrella ha guiat les dones,
i és per això que vencerem.

Ho farem per les nostres àvies
i per les que ens seguiran,
insubmises, rebels i sàvies.
Transformarem el demà.

Encenem juntes una lluita,
lluita dolça com la mel,
seguirem tres voltes rebels.
Mantindrem ferma la revolta,
Assolirem tots els anhels,
Arribarem fins als estels.

I no oblidem, ni perdonem,
però la història la refem
de les arrels fins als estels.
Perquè la mà d'acaronar
és la mateixa de lluitar:
juntes som mil voltes rebels.

El palau dels déus

Un impuls teu
Ha estat un impuls teu
El que ens ha fet fora
Del Palau dels Déus
A les seves portes
Fetes d'or i joies
Tot envoltat de neu
Set déus per ser exactes
Tots amb llargues barbes
I cavallets amb trineu
Però un impuls teu
Tan sols un impuls teu
I han tancat les portes
Del Palau dels Déus

M'he quedat a fora
He mirat a esquerre i dreta
I no he trobat res meu
He fet una passa
Ara és un llarg viatge
He conegut a tanta gent
Un impuls teu
Res més, un impuls teu
I ara rimo llunes
I dibuixo estels
Un impuls teu
ves per on, però un impuls teu
I tot just me n'adono
Ja torno a ser meu

Tu fas

Tu fas que el temps s'aturi,
tu fas que el nord es torni sud,
només tu tombes tots els murs.

Tu fas fugir les penes,
tu fas que tot tingui un sentit,
fas que s'encengui aquesta nit.

Si estic amb tu sento que cada demà serà millor que ahir.
Fas que les nits s'allarguin hores i hores, i que els dos cremem per dins.
Somiem fent ballar les estrelles al nostre compàs.

I es que tu fas que allà a l'Antàrtida hi hagi un clima tropical.
Només amb la mirada enderroques qualsevol imperi medieval.
Un somriure pot acabar amb els pitjors dels meus mals

Tu seràs la tempesta
que s'endurà la por
i que mai més tornarà,
seràs la meva sort.

Tu seràs la conquesta
dels dies que vindran,
i seràs aquelles les nits
que mai hem oblidat.

Tu fas que el temps s'aturi,
tu fas que el nord es torni sud,
només tu tombes tots els murs.

Tu fas fugir les penes,
tu fas que tot tingui un sentit,
tu fas que s'encengui aquesta nit.

Tu fas d'un dilluns un divendres, fas brotar flors al desert,
fas re-flotar el Titanic un altre cop perquè destrossi l'iceberg.
Fas que 365 dies l'any siguin com primavera.

I és que ta-ta-ta tan sols tu ets capaç d'escalfar el meu hivern,
tu em fas pecar i després m'arranques de les portes de l'infern,
i si estic amb tu m'és igual que perdem l'últim tren.

Tu seràs la tempesta
que s'endurà la por
i que mai més tornarà,
seràs la meva sort.

Tu seràs la conquesta
dels dies que vindran,
i seràs aquelles les nits
que mai hem oblidat.

El camí

Veig un caminet
per entre les vinyes.
A on me durà
si jo le'n seguia?
Ningú m'ho pot dir
sinó el que el sabia:
saber un caminet
fa molta alegria.
Hi passa un pagès
que ve de la vinya.
Com hi passa avui,
també cada dia:
cada dia no,
que festes hi havia.
De tant que el coneix
les hi coneixia
—Digau-me el camí:
saber-lo voldria.
—Si te l'ensenyés,
tu mai el sabries:
si le'n vols saber
passa-hi cada dia.

Nico Tino

Olor a cremat, una aroma grisa,
Un nigul s'acosta, arrossegadís.

Ei Nico Tino! Ei Nico Tino!
No atures de fumar, no atures de fumar

Xucla es foc endins, a n'es seu compàs
- M'he d'escalfar, es cos m'ho ha demanat
Senyals de fum sortint, "pes" forats des nas.
- És relexant.

Ei Nico Tino! Ei Nico Tino!
No atures de fumar, no atures de fuma

Smoke, smoke, smoke, smoke is in my head
My head, my head, my head is full of smoke

Y1ysorie Y1ysorie Y1y Bobby now Y1y Bobby now

Ei Nico Tino! Ei Nico Tino!
No atures de fumar, no atures de fumar

Ei Nico Tino! Ei Nico Tino!
No atures de fumar, no atures de fumar

La solitud del poeta

Vell i cansat d'anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar,
que és en lo cor d'una gentil masia
que el Ter mira a ses vores blanquejar.

Més blanqueja sa llarga cabellera
que al sortir d'eixos marges era d'or.
Que anys han passat! Lo riu ni la ribera
ja no coneixen a son vell cantor.

En tens prou amb ser qui ets
per a tenir sempre raó.
Ets un cas gloriós.
Únic.
Ets un poeta genial.
Verdaguer!
Verdaguer es una gloria nacional.
Poeta nacional.
Ets un cas gloriós.
Únic.
Ets un poeta genial.
Un poeta genial.
Verdaguer!

Quin somni tinguí tan dolç
un dematí a punta d'alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara,
com si fos ara.

Sa cara era un pom de flors
que en mos llavis jo rosava,
en mos dits tenia una arpa,
plena de noves cançons,
de velles tonades.

Però t'has infatuat com Víctor
Hugo!
Com Víctor Hugo!
Tothom diu que ets boig!
Ara estàs ben sol!
Boig, sol!

Qui et fa companyia?

De què t'ha servit la glòria?
Verdaguer!

No estic sol! No és veritat!

Ai!, aquella arpa del cel
poc després se m'és trencada.

No vaya usted a Barcelona
sin mi permiso!
Tanta glòria malbaratada!
Tothom diu que ets boig!
Ara estàs ben sol!
Boig, sol!

Qui et fa companyia?

I encara aquelles cançons
ressonen dins la meva ànima.

De què t'ha servit la glòria?
Verdaguer!

Si hagués de pintar un paradís
tal com me l'afiguro,
pintaria una vall encantada...

Si hagués de pintar un paradís,
pintaria lo bressol de ma infantesa.
Oh tribu feliç!

Jo era camperol i camperola era
la reina dels meus amors.

Vell i cansat d'anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar,
que és en lo cor d'una gentil masia
que el Ter mira a ses vores blanquejar.

Ja són blancs los cabells rossos,
ja s'emboira l'ull blavís.

La reina dels meus amors...

Adéu, àngels i cantúries
i aleteigs del paradís. Adéu.

La reina dels meus amors...

A l'ocàs de la vellesa
que de pressa i trist me'n vaig.
Quan recordo l'hermosura
d'aquell cel asserenat,
on cercà ma ànima pura

—qui et fa companyia?—

somnis bells i veritat.

Vell i cansat d'anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar,
que és en lo cor d'una gentil masia
que el Ter mira a ses vores blanquejar.

Vell i cansat d'anar pel món...
Torna a sa llar...

Fills del món

Érem foc ballant en la tempesta
Tripulants d'un vaixell d'honor
Fet de sort, de rauxa i cor amb festa
pels fills del món

Des del sol volant junts a la Terra
Dibuixant universos nous
Érem forts, volàvem com el vent
Fins la fi del món

Goig triomfant
Som himnes sense veles
Navegant on ens porti el cor
Somiadors surant per les estrelles
i els rius del món

Com infants
El riure ens torna a néixer
I sempre al front, creixem quan tot ens cau
Sonen cants de vida en la conquesta dels fills del món

Si creus en mi la nau
S'enlairarà amb el cor quan alcem el cant
Que junts sentim el món
Que junts tenim la força de cent volcans

Abraçades de vidre

Et blindaren la mirada i a mi el sentir.
Destruïren tots els murs de casa nostra.
Vas caure en l'adversitat, baldat i esmorteït.
Van trencar-nos el mirall del futur.

Ara, digue'm per què.
Ploro. Explica'm per què.

Les tornades tan semblants a una condemna.
Abraçades de vidre rere un taulell vell.
Turment per al sentir, antagònic per a la vida.
Van trencar-nos el mirall del futur.

Ara, digue'm per què.
Ploro. Explica'm per què.

Arrossegàvem tots els somnis sota el coixí
per si de cas tornaves una nit d'estiu.
Arrossegàvem tots els somnis sota el coixí
per si de cas tornaves una nit.

Els teus dits mirant de nou el cel.
El meu cap jugant contracorrent.
El teu cor cedint els ulls al vent.
El meu melic arrossegant el temps.

Pare, digue'm per què.
Ploro. Explica'm per què.
Pare! Parla! Ara!
Digue'm per què!

Els teus dits mirant de nou el cel.
El meu cap jugant contracorrent.
El teu cor cedint els ulls al vent.
El meu melic arrossegant el temps.

Vine amb mi

Em poden rebentar que seguiré escupint metralla.
El rap que només parla de rap, per la quitxalla.
On queda el carpe diem quan tot falla?
Quan passen els anys, pesen molt i tot s'espatlla?

Va, vine amb mi i serem lliures.
Tinc la fórmula ben amagada entre molts llibres.
Entre notes: Podria fer-ne mil cites.
Entre totes ho podem tot però hem de ser crítiques.

No hi ha més cec que aquell qui no vol veure.
Hi ha una puta pedra amb la que mai parem de caure.
Que rebel·lar-se és un deure.
Que res paguem perquè res tenim a deure.

Si ens vols trobar vine a la plaça,
som a la banqueta en aquest joc de rols que és una estafa.
Que ens fotrem vells i no haurem vist mai un contracte.
Contrasta-ho: La crisi per nosaltres mai acabarà.

Lliure mercat per a qui?
Lliures per a ser explotats o bé morir.
Les nostres mans són tot el que tenim,
i totes les companyes que lluiten pel seu destí.

Molt d'amor a totes elles.
Farem que sigui el llop qui tingui por de les ovelles.
El regim cau si els esclaus l'amartellen
i només tindrem pau si aquest frau es desmantella.

Sempre forts seguim picant.
Sempre junts, no fem ni un pas enrere.
Si tens por dona'm la ma.
Les cadenes són tot el que podem perdre.

Sempre forts seguim picant.
Sempre junts no fem ni un pas enrere.
Si tens por dona'm la ma.
Ai, si tens por.

Em poden tancar que seguiré escupint metralla.
Estic perdut i penso fotre pals fins a trobar-me.
Que jo en la sort no hi puc creure.
Només la lluita ens donarà allò que ens van prendre.

Va, vine amb mi i serem lliures.
Desobeirem les lleis d'aquell qui el nostre pa trepitja.
Si som fortes. Si sabem moure les fitxes.
Si hi som totes i ataquem aprofitant alguna escletxa.

Que no hem nascut per servir-los, ni parlar-ne.
I els amos tremolen cada cop que crema Barna.
I no són coses del karma.
És que qui la fa, tard o d'hora ha de pagar-la.

Si ens vols trobar estem al carrer,
agitant consciències, construint contra-poder.
Ja vam caure mil vegades però encara ens queda esperança,
per aquest combat a ultrança ressorgirem del no res.

I correran després, però qui avisa no és traidor:
Som la tomba que es cava el mateix explotador.
Som el martell que amb molta força, el capital lograrà torcer.
Que el futur serà nostre si estem al peu del canó.

Sempre forts seguim picant.
Sempre junts, no fem ni un pas enrere.
Si tens por dona'm la ma.
Les cadenes són tot el que podem perdre.

Sempre forts seguim picant.
Sempre junts no fem ni un pas enrere.
Si tens por dona'm la ma.
Ai, si tens por.

Posidònia

Formacions de posidònia en Es Caragol,
nuvolositat dispersa que ara tapa es sol.
Musiqueta dins sa panxa (avui som amb tu),
treballant damunt ses algues
poden veure es puu.

Bufa es vent avui, i la mar ens a Cabrera
és com el món ferest que bull
d'aigua blava i sabonera,
i peguen fort al cel ses ones
per damunt es ginebrons,ses partícules salobres
que ho castiguen d'erosions,
bufa es vent avui...

Miris a on miris una plaga d'estrangers,
fan caramullets de pedres (se lleven s'estrès),
han pagat s'entrada, som animalets d'un zoo,
si tengués una metralladora per dir-ho.

Bufa es vent avui, i la mar ens a Cabrera
és com el món ferest que bull
d'aigua blava i sabonera,
i peguen fort al cel ses ones
per damunt es ginebrons,
ses partícules salobres
que ho castiguen d'erosions,
bufa es vent avui...

Formacions de posidònia en Es Caragol,
nuvolositat dispersa que ara tapa es sol.
Musiqueta dins sa panxa (avui som amb tu),
treballant damunt ses algues
poden veure es puu.

Ball del vetlatori

Vida breu, mort petita
la teva veu deixa el cos
la prenen vents que arriben
i la canten pels volts
la teva veu deixa el cos
i els vents la sembren pels camps
i ets solc, llavor, herba i flor,
rosada, cançó de pardal
la teva veu deixa el cos
i els vents la duen als mars
i ets ona forta i remor
dels profunds de l'oceà
la teva veu deixa el cos

la cosa més dolça i fina
més que el millor pensament
i a tots els presents ens dol
que estigui de cos present
la cosa més dolça i fina

el pare i la mare ploren
no ploreu pel xiquet
que s'ha mort la criatura
i s'ha tornat angelet
el pare i la mare ploren

i el vetlatori a l'albat
xiquetes vol començar
que està ja tot preparat
i podreu anar ballant
la cosa més dolça i fina

Cançó de fer camí

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Castells de sorra

Ja fa temps
que m'estiren dels meus turmells
que m'obliguen a caminar
caminar per les alçades
i ja no sé
com somriure i com parlar bé
no m'agrada anar pentinat
que el meu crit l'ofegui una corbata

No hi veig sentit
tots decidits a caminar
sols i cansats
per desnivells tant pronunciats
tot cau i es trenca, no hi seré
on tot es mor on tot es ven
on s'empaqueten sentiments
el preu que penja dels teus peus
es el buit que tinc dins meu

Per que collons m'he de fer gran
castells de sorra enderrocats
per que em fan ser el que odio tant
recordo aquells castells engolits per les ones del mar

Estic caient
cada dia fa més pendent
me'n recordo quan tot era gran
i els matins omplint-me el pit de ganes
depriment
quan el blau es va tornar grisenc
quan els mites van ser realitats
i les vides firmes finançades

No hi veig sentit
tots decidits a ser manats
per l'ambició de tenir més que les teus companys
veig una merda al teu cervell
res del que em diguin serà cert
no em faré gran, em faré vell
un vell que faci grans castells
un nen feliç i etern

Ben avall em veuran aquells
companys d'escola, i ara rates
aquest tratge no et fa més humà
sóc feliç i el que tinc és a tu i a una guitarra

Al·lucinogen

Que te pareix si entram a cas veïnat i li barrinam es seu llit d'aigua
Que te pareix si boixam a mig camí entre s'ascensor i s'escala
Que te pareix si ens casam aquesta nit segellant l'error amb un deig d'alga

Al·lucinogen, gelocatil al·lucinogen, nolotil
Al.·lucinogen ens farà sa vida més feliç.

Home llop

Et contaré el secret que mai he dit:
dormo a les nits al bosc des de petit.
No entendràs el que dic, però somriu,
els ulls canvien de forma a mitjanit.

Quan es fa plena,
sóc un llop.
I no em transformo, ara sóc jo,
marxes amb el teu vestit roig.

Vull ser el caçador que va matar el llop.
Vull ser tu amb les flors veient-me a mi ferotge.

Vull ser un udol enmig de la foscor.
Vull ser lluna i convertir-me en home llop.

T'amagues rere els arbres i tens por de mi,
no et veig, però amb l'olfacte sí que et puc sentir.
T'atures envellint un ram de flors,
a cada pas que dónes tu jo en dono dos.

Quan es fa plena,
un home llop.
No sóc un monstre, ara sóc jo,
marxes amb el teu vestit roig.

Vull ser un udol enmig de la foscor.
Vull ser lluna i convertir-me en home llop.

Quins ulls més grans que tens,
per veure't millor.
Quines orelles més grans,
per sentir-te millor.
Quins ulls més grans que tens,
per veure't millor.
Quines dents més grans que tens,
per menjar-te millor.