Descalces

Des de feia un temps era la noia de pujar muntanyes
fer petons d'amagat i no preguntar.
Fer mitja vora el foc, els diumenges,
i xocolata i balla amb la gat.

Des de feia un temps era la noia de parlar amb els arbres
acariciar de puntetes el sol mandrejant.
Un solc de possibilitats boniques.
Un riure suau de peus encaminats.

Des de feia un temps era la noia de cantar les hores,
tímida sirena dins el seu mar.
De somriure innocent i tendre,
esperant el llavis adequats.

Des de feia un temps era la noia de pintar paisatges
fer adormir la lluna i perdre's pel mar
de pensaments i melodies
que et conviden a viatjar.

I no tots els camins són de flors, ni ens portaran a Roma.
Hem alçat la veu hem trepitjat fort,
hem vençut als nostres monstres.