La voluntat

Los teus fills
lo teu cor
lo teu món de somnis i il·lusions.

sigues fort
dóna-ho tot
i no't fies mai d'un cop de sort.

domés viu i dixa viure
més d'un cop
t'hauràs d'empassar l'orgull
que un que's va fer mala sang
va perdre un ull.

és l'amor
lo motor
lo far que't durà sempre a bon port.

no hi ha hom
superior
no hi ha déu per damunt la raó
la confitura més dolça
és al pot més menudet del rebost
que mai ningú no te la prengue.

la voluntat
de creure en los teus somnis
la voluntat
secret dels teus propòsits
l'afany de viure'l dia com si fos lo darrer
la vida no és més vida per ser sempre'l primer
la voluntat.

que no't prenguen l'afany d'aixecar-te al matí
disposat a minjar-te'l món d'un mos
que no't prenguen los dubtes ni'ls plors.
que no't prenguen la veu, l'amor ni l'odi
que no't venguen la derrota ni'l podi.
i que no't prenguen la posta de sol al terrat
compartint un meló en la veïna del quart
la interacció, la complicitat,
la pèrdua de la por a la humanitat
la vida que't desperta en un somriure cada matí
i’t diu que t'estima sens més perquè sí

la voluntat
de creure en los teus somnis
la voluntat
secret dels teus propòsits
l'afany de viure'l dia com si fos lo darrer
la vida no és més vida per ser sempre'l primer
la voluntat.

Ses estrelles del cel

Amb sa mateixa peresa
que un home descarrega un piano
inventariam ses estrelles del cel
i clovelles de molt bons pistatxos.
I amb sa mateixa pobresa
omplim es cendrer amb una llosca
i mos pensam que menjam
de sa fruita madura sa carn olorosa.
I és igual
si ja no mos queden pessetes
perquè robam es paper higiènic
de sa biblioteca de s'excel·lentíssim
ajuntament de Lloseta.

I amb sa mateixa aigua clara
que es homes se renten sa cara
recuperam sa puresa
des dies de crisi
que mos arruinaren.
I amb sa mateixa mirada
que es homes se miren sa Lluna
noltros miram sa farola
pes vidres que sonen
a gotes de pluja.
I és igual
si mos engeguen d'aquesta casa.
Si mos hi menja sa merda,
i es cables fan xispes,
ses teules degoten
i ses bicicletes estan rovellades.

Viure és sobreviure
es futur parabòlic
amb atletisme d'imbècil
i equilibrisme d'alcohòlic.
Viure és sobreviure empresonat
dins un rellotge d'arena,
lliure dins un infinit arenal,
lliure de morir-te de fam.

Amb sa mateixa peresa
que un home descarrega un piano
inventariam ses estrelles del cel
i clovelles de molt bons pistatxos.
I amb sa mateixa pobresa
omplim es cendrer amb una llosca
i mos pensam que menjam
de sa fruita madura sa carn olorosa.
I és igual
si ja no mos queden pessetes
perquè robam es paper higiènic
de sa biblioteca de s'excel·lentíssim
ajuntament de Lloseta.

Viure és sobreviure
es futur parabòlic
amb atletisme d'imbècil
i equilibrisme d'alcohòlic.
Viure és sobreviure empresonat
dins un rellotge d'arena,
lliure dins un infinit arenal.

Viure és sobreviure
es futur parabòlic
amb atletisme d'imbècil
i equilibrisme d'alcohòlic.
Viure és sobreviure empresonat
dins un rellotge d'arena,
lliure dins un infinit arenal.

Lliure de morir-te de fam.

Tard

Tard, de darrere d'uns cartrons,
una mà tasta el dia sense por.
Sol, sense cap lloc on fer tard,
sap mil racons on divagar.

Dins la butxaca hi troba un tros de pa
més al fons engrunes que faran d'esmorzar.
Tard, molt després de fer-se clar,
s'ha aixecat i s'ha posat a caminar.

Gris, veu que el dia s'ha encongit
i de cop sent que tot penja d'un fil.
Fum, sense vida i sense llum
la ciutat amb els anys s'ha despintat.

Tanca els dos punys i arrossega el destí
com cada dia, cansat i roí.
Riu, reconeix aquest bassal
un carrer i s'asseu al seu portal.

I entre les mans un joc per passar el dia.
I entre les dents tonades de fa temps.

Seu en un banc cap al tard,
un cigarro i comença a parlar.
Sap que ningú mai l'escolta
ni l'escoltarà.

Pren el que et deixi el camí
i trobaràs el que vulguis trobar.
Que avui sempre és el dia.

Sent que s'esgota d'estendre la mà,
treu una harmònica i la fa sonar.
Tard, molt després de fer-se nit,
fent un blues ha fet màgia i s'ha adormit.

I entre les mans un joc per passar el dia.
I entre les dents tonades de fa temps.

La nit de Sant Joan

Va haver una festa com Déu mana
hi havia els Strombers tocant
en un poble de gent de puta mare
i era la nit de sant Joan.

D'alegria, de fum i beure
no en va faltar pas ni un instant
i ben d'hora a ritme de rumba
un ja es va anar despullant ,
i els nois i noies d'ulls vermells
i de boca ample no paraven de ballar
i no s'estaven de cridar aaaaaaaa

Strombres torneu a començar
farem de la nit més curta
la més llarga de l'any sí, sí, sí
Strombers torneu a començar
tots fumant, cantant,
bebent, ballant,
visca la nit de sant Joan

Amb bona música aquella nit la nit sencera
no es podia fotre abaix el conyac
ara un rock ara una rumba i ara un reguea, un ska,
ara un bals, una ranchera, un moment i un xaxaxà,
i es nava fotent de dia i en Jack que no apareixia.

La nit de sant Joan és nit d'alegria,
doneu-me xampany, doneu-me xampany.
Que la nit de sant Joan és nit d'alegria,
feu arribar algun peta, un cubalibre i més xampany,
tots fumant, cantant, bebent, ballant,
visca la nit de sant Joan!

Com que no n'hi havia prou
una lluita teatral al mig del jardí,
i preciosa aquella nit quan ja no era nit
un saxo de seda feia el so dels carrers.
I els nois i noies d'ulls vermells
i de boca ample
no paraven de ballar
i no s'estaven de cridar aaaaaa

Strombres torneu a començar
farem de la nit més curta
la més llarga de l'any sí, sí, sí
Strombers torneu a començar
tots fumant, cantant,
bebent, ballant,
visca la nit de sant Joan

La intensitat

Vas arribar descalça, després d'un hivern massa llarg,
il·luminant com fogueres a la nit de Sant Joan.
Guardo el foc d'aquelles hores, i ara em sento un polvorí,
a punt per la mascletà del silenci de mirar.

Em retorna tot l'oxigen, quan dels ulls rebo la pau
que amnistia els desencerts que cometo a l'estimar.
Ja no noto la condemna del pes mort del pas dels anys,
són els dies que s'encalmen; neix el sol al nostre mar.

Deixo enrere les presons i els seus soldats,
i m'entrego als braços lliures de la intensitat.
Et respiro lent, perquè tinc ganes de somiar.
Mira, vida: cuidaré la lluna com un far.

He llegat aquesta causa al puny del meu demà,
i es desferma la riquesa de sentir-me acompanyat.
Aquesta és la meva guerra, la que em porta a caminar,
és la flor del taronger, la que ens duu a fer-ho plegats.

Deixo enrere les presons i els seus soldats,
i m'entrego als braços lliures de la intensitat.
Et respiro lent, perquè tinc ganes de somiar.
Mira, vida: cuidaré la lluna com un far

La cançó de la rebequeta i el moscatell

Curiós, qui ho hagués dit
que una musa em fes patir tant
que aquella nena d'ulleres que em feia crits
avui seria una dona gran.

I ens escrivim, mentre es fa de nit
tu prens la fresca i jo tinc calor
i el concepte de musa pren molt sentit
quan del que em dius en faig una cançó...

I a la ciutat van passant els dies
I l'estiu que es va apagant, es fa tardor.

Així que corre, posa't rebequeta
Que el fred apreta
I en aquest balcó se't gelarà la pell.
Corre, beu una miqueta
que la set apreta
i les muses també beuen moscatell.

Curiós, qui ho hagués dit
que amb els anys ens faríem grans
i la nena d'ulleres que em feia crits
avui seria tan important.

I no ho entenc, però ja m'és igual
ets tan bonica que perdo el nord
per mi ets la musa perfecte en un pedestal
i jo l'ingenu que creu en l'amor...

I en els petons, i en el teu somriure
i en aquelles nits d'agost
que ja no hi son...

Així que corre, posa't rebequeta
Que el fred apreta
I en aquest balcó se't gelarà la pell.
Corre, beu una miqueta
que la set apreta
i les muses també beuen moscatell.

Corre, posa't rebequeta
Que el fred apreta
I en aquest balcó se't gelarà la pell.
Corre, beu una miqueta
que la set apreta
i les muses també beuen moscatell.

La promesa

Sento cantar les granotes des del meu llit
Anuncien la pluja que ha de venir
I els seus cants omplen la nit de veritats
De certeses mil·lenàries i ancestrals
No són promeses buides, invisibles

No, no et diré que anirà bé
Perquè és el que diu la gent
Quan no et vol ajudar
Jo et diré mirant-te als ulls
Que si no surt com has pensat
Em tindràs al teu costat

No t'espolsis la gent amb paraules amables
No defugis problemes culpant als altres
Ni la natura és sàvia ni la gent bona perquè sí
Però si ens tenim a prop potser trobarem un camí
Sense optimismes fàcils però amb valentia

No, no et diré que anirà bé
Perquè és el que diu la gent
Quan no et vol ajudar
Jo et diré mirant-te als ulls
Que si no surt com has pensat
Em tindràs al teu costat

Dos curiosos viatgers

Cansats a l'esquerra
donant-nos l'esquena,
dos curiosos viatgers.
S'ajunten les formes,
s'esfumen les ombres
i avancem com si res.

El soroll del cotxe,
les ulleres fosques,
el record d'un moment.
Quan a la carretera
somiàvem alegres
en recórrer el continent.

Marta, ho hem donat tot.
Per això,
aquesta cançó,
és per tu, és pels dos, és per tots
els que hem vestit d'il·lusió el món.
Els que hem viscut de prop l'amor.

Veure créixer el dia,
endinsar-se en la rutina
sense tenir-te al costat.
Escoltar uns coristes
que imiten els registres
del que era el nostre cant.

Ballar al mig de la cuina,
anar-se'n a la ruïna
per viatjar pel món.
Escriure poesies,
celebrar tots els dies
que marca la tradició.

Marta, és un honor.
Per això,
aquesta cançó,
és per tu, és pels dos, és per tots
els que hem vestit d'il·lusió el món.
Els que amb temor però amb decisió,
ens hem llençat a una altra sort.
Els que hem viscut de prop l'amor.

La vida al teu costat

En este cas faràs bé
de seguir el consell del teu metge i no patir.
Probablement, trobi alguna medecina
per curar el teu malestar.

L'has enganyat
i li has fet creure que tenies mal de cap.
Però amb quatre aspirines
no s'arregla un cor trencat.

No t'escoltes
els consells dels teus amics.
Sincerament, no crec que estant-te a casa
t'acabis trobant més bé.

M'has enganyat
i m'has fet creure que tenies mal de cap.
Però amb quatre aspirines
no s'arregla un cor trencat.

Viu la vida al meu costat,
regala'm una oportunitat.
Viu la vida al meu costat,
t'he dibuixat somriures d'amagat.
Viu la vida al meu costat,
agafa'm de la mà, comencem a viatjar.
Viu la vida al meu costat,
coneix el que és estimar de veritat.

Totes les promeses

Totes les promeses
que ens vam fer
viuen dins el mar

I jo, jo n'era a la vora
I vaig provar de buidar el mar
i de nedar fins allà baix

Però no pot ser.

I ara quan plou,
plouen promeses.
Cauen sobre meu,
porten un altre nom.

Plou, plou, plou i jo
obro els braços
i m'és igual si el mar
s'ho emporta tot un altre cop.

Cau

Cau i aixeca't enlaire
rema encara que es faci fosc
cau i aixeca't enlaire
tu pots arribar a l'horitzó

Lluita, lluita
que el dia passa si no lluites
lluita, saps que per vèncer has de lluitar
no deixis que un altre lluiti, per tu
sempre ets a temps de reaccionar

L'Acció t'anima a seguir-te arriscant
a fer un pas enrere per saltar-ne dos endavant
l'Acció t'anima a seguir constant
que estimar el camí, és el més important

Cau i aixeca't enlaire
rema encara que es faci fosc
cau i aixeca't enlaire
tu pots arribar a l'horitzó

Lluita, lluita
que el dia passa si no lluites
lluita, saps que per vèncer has de lluitar
no deixis que un altre lluiti, per tu
sempre ets a temps de reaccionar

Sents l'adrenalina que no para de pujar
t'està demanant: Acció!

L'escorça va canviant

Diuen que la vida és com una mentida
i que al final un es fa gran.
Però, si el que perdura és el record dels somnis,
penso que no n'hi ha per a tant.
Mirant les estrelles una nit molt clara
hom pot trobar el seu infant.

Tan sols l'escorça va canviant.

Penso que un nen almenys sap que és
trobar un petit estel enmig de l'univers.
Penso que un nen viu el moment
i a l'instant ja ha començat a somiar en el següent.
Penso que un nen no es fa mai gran,
tan sols l'escorça va canviant.

Diuen que espavili, diuen que no sigui un nen,
que és part del meu passat.
Diuen que abandoni i que me n'adoni
que també jo m'he fet gran.
Mira que ho intento i mira que ho lamento,
però és que no n'he tret mai res.

Tan sols l'escorça va canviant.

Penso que un nen almenys sap que és
trobar un petit estel en mig de l'univers.
Penso que un nen viu el moment
i a l'instant ja ha començat a somiar en el següent.
Penso que un nen no es fa mai gran,
tan sols l'escorça va canviant.

Fes-ho realitat

Deixa't anar,
oblida les coses que t'han fet plorar
No pensis més en el què vindrà demà.

Fes un pas més,
segueix les petjades que un dia vas fer
que et portaran on vas estar fa temps.

Ningú t’acompanyarà
però això no et fa menys fort,
dius les coses clares,
tu ja saps que és el que vols.

Trobaràs el teu lloc,
ningú més podrà aturar-te,
lluitaràs pel que vols
fins que ja no et quedin forces.
Fes-ho realitat

El que has esperat
durant aquest temps amb els braços creuats
veient com tot el que tu vols se'n va?

Pensa un moment,
recorda el que sempre havies somiat,
ja ho has trobat o ho has deixat marxar.

Ningú t’acompanyarà,
però això no et fa menys fort,
dius les coses clares,
tu ja saps que és el que vols.

Trobaràs el teu lloc,
ningú mes podrà aturar-te,
lluitaràs pel que vols,
fins que ja no quedin forces.

Fes-ho realitat.
Trobaràs el teu lloc,
on ningú mes podrà aturar-te ,
lluitaràs pel que vols,
fins que ja no et quedin forces.
Fes-ho realitat.

Alba

Cada vegada,
Que s'amaga dels companys,
Sent vergonya de no ser qui hi ha davant seu al mirall
Potser vol la vida d'un altre,
Però el cert és un estrany,
(que) distorsiona la mirada i ens fa viure en un engany.

Que mira sempre a l'inrevés
Accelera en un carrer estret
Camina sense tindre en compte viure amb el cap dret
S'abandona a aquella fragància que l'abstrau de realitats
Son els seus somnis els que diuen que se'n van sense parlar

Cada vegada,
Que “un qui” sóc li estreny el cap
Sent la por d'una resposta que no agradi al capdavall
Tant de bo trobés la sortida
Sap segur “avui no serà”
Però el perfil d'aquella línia li diu que tampoc demà

Que mira sempre a l'inrevés
Accelera en un carrer estret
Camina sense tindre en compte viure amb el cap dret
S'abandona a aquella fragància que l'abstrau de realitats
Son els seus somnis els que diuen que se'n van sense parlar

En pau

Com puc obrir-te el meu cor
Com fer vull que entris dintre del meu món
Podem contemplar el cel
O podem tocar la neu
Podem dir que sí
I entendre que no ens posseïm

Ja sé que se'm fa petit el món
Que busco sempre com evadir-me d'aquest joc
Com et podria acompanyar
Sense primer no haver explorat
Sé que ja estic molt a prop
De fer fora el fum que encara et confon

No em cal descansar
Si estic inspirat
Hi ha una força que em guia
I que em dóna la vida
I em fa desvetllar
I així recordar els meus somnis

I avui tinc davant un dia brillant
Que em dóna la màgia per seguir i no caure
Vull contemplar els secrets més guardats

Tant temps perdut
Seguint el teu perfum
Eres part del paisatge
Com una llum, un miratge

Com et podria acompanyar
I sentir el teu pols al despertar
Fer-te el cafè cada matí
I sentir per dins que no he de fugir

No em cal descansar si estic inspirat
Hi ha una força que em guia
I que em dóna la vida
I em fa desvetllar
I així recordar els meus somnis

I avui tinc davant un dia brillant
Que em dóna la màgia per seguir i no caure
Vull contemplar els secrets més guardats

No em cal descansar
Com una llum, com un miratge
Si estic inspirat
Per seguir dret i així no caure
I avui tinc davant
Com una llum com un miratge
Un dia brillant
Per seguir drets i així no caure

Tinc una mania inconfessable

Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls,
tocar-te en silenci, besar-te lentament per tot el cos.
L'alba ens sorprén mirant-nos tendrament.
Després de la batalla sempre ve la calma:
des del teu llit tot sembla diferent.

Tinc una mania incontrolable
i és que m'agrada mossegar-te en el bescoll,
ficar-te les mans per dins de la brusa,
jugar amb els teus pits.
I arrancar els botons dels teus pantalons
amb tan poca destresa que rodolem per terra
com si fórem dos gladiadors.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'inmortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Sent una alegria irreprimible
cada vegada que em desperte al teu costat
i em ve a la memòria la nit increïble
que se n'ha anat volant.
Isc al carrer, camine entre la gent,
és hora de somriure, és el moment d'escriure
cançons que parlen del present.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'inmortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'inmortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si el temps es detinguera en aquest mateix instant,
com si acariciara els núvols amb les mans...

180º

Avui potser és massa tard, però ho haurem d'intentar
Tot és possible i tot es pot guanyar
El Sol pot sortir de nit i un elefant pot volar
I si ho desitges molt tu també podràs

Avui potser és massa tard, però ho haurem d'intentar
Pels qui han de vindre i pels qui van marxar
Plantem-li cara al moment, si ells afluixen apretem
Unim la rauxa i el seny fins que guanyem

Ara és el moment no pararem
Farem girar la roda
Comença a avançar no pararà
Ara és el moment no pararem
Fem-la girar
Que avui comença el teu demà

És l'hora dels inventors, ho haurem de fer diferent
Caldrà que hi sigui tothom i ser valents
Caldrà omplir de colors les mirades de la gent
És l'hora dels somiadors i del jovent

I si al final no ens rendim, obrint-nos per sempre al món
Sense perdre de vista mai qui som
Esperarem la gran nit i només ens farem forts
Treballant per que hi arribi tothom

Ara és el moment no pararem
Farem girar la roda
Comença a avançar no pararà
Ara és el moment no pararem
Fem-la girar
Que avui comença el teu demà
Girem la roda
Busquem la força per guanyar
Saps que ningú no ens podrà tòrcer
Girem la roda
No esperarem a demà
Fa temps que sabem la resposta

Ara és el moment no pararem
Farem girar la roda
Comença a avançar no pararà
Ara és el moment no pararem
Fem-la girar
Que avui comença el teu
Que avui comença el teu
Que avui comença el teu
Demà

Corr!

Anit desapareixeré a encalçar la vida que no ve.
Duc la guitarra, duc la talent.
La nit me la menj...perquè a tu te menjaré també.
Després me deman: Pep, cap a on anam?
Cap a una vida singular, plena d'intensitat!

Jo te dic corr! corr! corr!
Tota la vida és un moment!
Jo te dic corr! corr! corr!
Fes via! fes via!

I si la mort m'enganxa, m'haurà arribat el moment
M'agrataré la panxa i me n'aniré content.

Helena, desenganya't

Helena :
ara ja ets gran,
ja ets una noia,
se t'ha encès el cos,
els pits t'han crescut
i ara alces la cara;
t'hem de dir que els Déus
foren sempre els pares.

Productes de neteja

Productes de neteja de químiques estranyes,
es sol per sa finestra de ple dins s'escurada.

Renou de cafeteres, tambors de rentadora,
tassons i papallones degoten massa lentes.
Imants a ses geleres de cuines solitàries,
ses màquines de sempre, no passa una gota d'aire.
Vaixelles optimistes naveguen oceanes,
productes de neteja, que pengin ses lianes!

El meu poble

El meu poble té una plaça de records,
fanals encesos i banderetes de colors.
I un gran ball dirigeix les nits d'estiu,
avui que tothom riu, avui que és festa major.

A la plaça de nit s'hi aplega tothom.
Ballen nens petits, senyores i senyors.
Ballen lluny els que avui ja no hi són
i entre les llums i el fum balla el nen que vaig ser jo.

I en mig de la nit, t'envolta la plaça.
Tot és com ahir, aquí el temps no passa.
En mig de la nit, t'envolta la plaça,
com quan érem petits, com quan érem petits; quedat avui a casa.

Que potser demà no ens podem trobar,
balla aquesta nit el que ballaríem sempre.
Que potser demà no podem ballar,
queda't aquí amb mi com si et quedessis per sempre.

M'he perdut pels carrers de matinada,
el passeig, la plaça, la botiga de la mare...
T'he guardat els tresors en mil cançons,
l'escalfor dels veïns i els que han fet de mi qui sóc.

I en mig de la nit, t'envolta la plaça.
Tot és com ahir, aquí el temps no passa.
En mig de la nit, t'envolta la plaça,
com quan érem petits, com quan érem petits, la vida balla descalça.

Que potser demà no ens podem trobar,
balla aquesta nit el que ballaríem sempre.
Que potser demà no podem ballar,
queda't aquí amb mi com si et quedessis per sempre.

Són de foc els teus petons,
que s'encenen de nit i cremen la matinada.
Són l'or que abraça el rodamón,
i apaga el neguit avui que torna a casa.

És hora de tornar a casa

Malalties per mancança d'aire,
nits estranyes de ressaca i mala maror;
mil raons per a posar distància
entre mi i aquesta terra feta presó.
Començar en un altre lloc
on no sàpiguen qui sóc,
recobrar aquell dolç plaer
d'amagar-me i observar la gent.
Passa el temps i el vi de la nostàlgia
que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
va recuperant, per art de màgia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.
I el mateix que em va portar
a anar-me'n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba
el meu dia perquè
content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent
i veure'ls iguals però diferents.
Porto a les butxaques mil adreces
plenes de records que amb el temps s´esborraran,
com aquells colors de fotos velles
que per treure'm l'enyorança mirava allà.
I tot i que el mes entrant pensaré ja en fotre el camp,
ara em moro per tornar;
el sotrac damunt la via marca el ritme perquè
content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent
i veure'ls iguals però diferents.

Dies de pluja

Pesa massa això d'anar amb el cap ben alt,
repetint-me a mi mateix “no n'hi ha per tant”.
cura d'humilitat a cop de pal.

I aquests dies quan la pluja no te fi
miro enrere i no recordo el què et vaig dir,
paraules que van perdre tot sentit.

Et recordo al meu costat,
ballarina en capsa de metacrilat
i una bena sobre els ulls.
rere els vidres entelats
una màniga esborrant
el reflex que va ser tu.

A tret d'alba encara abunden els bassals,
travesso aquest carrer amb olor de fang.
memòria selectiva és el que cal…

Ja fa estona que la pluja va emmudir.
malgrat que tot això ja no va amb mi
creu-me, tu vals més del que et vaig dir

Creu-me, tu vals més…

Et recordo al meu costat,
ballarina en capsa de metacrilat
i una bena sobre els ulls.
rere els vidres entelats
una màniga esborrant
el reflex que va ser tu.

Parlar per no dir res

Podria fer una cançó,
on les paraules perdessin sentit.
Podria perdrem en banalitats,
i fer banderes de l'absurditat.

També podria parlar d'amor
d'ell i ella a la lluna plena.
Podria moure'm en la conformitat,
així no ofendre, i tot arreglat.

No vull, no puc, parlar per no dir res.

No vull parlar per no dir res.
No sé cantar sense explicar,
el què em molesta de l'avui,
el què voldria pel demà.

Donat el cas que hi ha una lletra,
i per tant cal cantar.
M'estimo més fer una cançó,
que almenys us faci pensar.

Mentre hi hagi tantes causes,
per les que lluitar.
Deixem-nos tots de romanços,
la prosa haurà d'esperar.

No vull, no puc, parlar per no dir res.

No vull parlar per no dir res.
No sé cantar sense explicar,
el què em molesta de l'avui,
el què voldria pel demà.

El drapaire

Sempre de matí
fes sol o plogués,
malgrat el fred o la boira,
de carrer en carrer,
sentíem cridar:
"Dones, que arriba el drapaire"

Com cada matí,
et vèiem venir...
Duies un sac a l'esquena,
un puro apagat,
un 'trajo' estripat,
la boina i les espardenyes.

Sempre venies seguit
per un ramat de canalla.
Eres tota una atracció.
Tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...

Sóc el drapaire,
i els marrecs anaven cantant.
"Ja m'esteu empipant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

I així fins la nit,
de carrer en carrer,
i de taverna en taverna.
Amb els teus papers
i el cos ple de vi
tornaràs a casa teva.

I tornes feliç,
car tot ho has comprat:
el peix, el vi i una espelma.
I un bocí d'amor,
que et deu haver dat
qualsevol donota vella.

Mai no tens temps per a pensar.
A dormir. Bufa l'espelma.
I l'endemà, a voltar el món,
tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...

Sóc el drapaire,
i els nens segueixen cantant.
"Ja m'esteu empipant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

Matí

Aquest matí
Quan m'he llevat
Tot era gris
Al meu voltant

I per un moment
M'he despertat
I obrint els ulls
M'he adonat

Quina sort!
Que ets aquí!
I no hi ha res millor
Que pugui dir

Qui pot ser
Més feliç?

Com et puc tornar
El què he sentit?
Tots els colors
D'un dia gris!

Quina sort!
Que ets aquí!
I no hi ha res millor
Que pugui dir

Qui pot ser
Més feliç?

Quina sort!
Que ets aquí!
I no hi ha res millor
Que pugui dir

I la gent
Buscant el seu camí
Cercant amunt i avall
El seu destí

Qui pot ser
Més feliç?

Lluny de tu

Tot va començar
Una nit d'estiu de records emboirats
Ningú ho ha triat
Allò va ser fruit de la casualitat

Pots seguir el camí pautat
I estalviar-te els problemes
Però sempre et preguntaràs:
"Què hauria passat?"

Deixar-ho tot, venir-te a buscar
No vull pensar en el que vindrà demà
Ara no hi ets, però això canviarà
Perquè algú com tu no es pot deixar escapar
No puc estar més lluny de tu

Els dies van passant
El que he viscut amb tu, no ho puc oblidar
Sé que el més fàcil és marxar, mirar cap a un altre costat
Però encara que volgués, no puc deixar-ho estar

Pots seguir el camí pautat
I estalviar-te els problemes
Però sempre et preguntaràs:
"Què hauria passat?"

Deixar-ho tot, venir-te a buscar
No vull pensar en el que vindrà demà
Ara no hi ets, però això canviarà
Perquè algú com tu no es pot deixar escapar
No puc estar més lluny de tu

Deixar-ho tot, venir-te a buscar
No vull pensar en el que vindrà demà
Ara no hi ets, però això canviarà
Perquè algú com tu no es pot deixar escapar

Deixar-ho tot, venir-te a buscar
No vull pensar en el que vindrà demà
Ara no hi ets, però això canviarà
Perquè algú com tu no es pot deixar escapar
Deixar-ho tot, venir-te a buscar
No vull pensar en el que vindrà demà
Ara no hi ets, però això canviarà
Perquè algú com tu no es pot deixar escapar
No puc estar més lluny de tu

Somni d'estiu

Avui a la platja es despullen
Roques i peixos de tots colors
La mar es d'un blau transparent
La sorra fina i el sol calent

Mirant al far de Barbaria
Les salamandres i les gavines
Ens acompanyen a tu i jo
No tinguis por, no tinguis por

Per viure un somni d'estiu
No pensis gaire sent el caliu
Des de La Mola fins es caló
La rumba sona per tot el món

La rumba sona per tot el món
Des de la costa fins a migjorn
Capbussat nena no tinguis por
Perquè aquest somni serà millor
Serà millor,serà millor
El nostre somni no tinguis por
Serà millor, serà millor
Quan nedem tot solets tu i jo

Capvespres tendres vora la mar
Les pedres dansen amunt i a vall
El sol es baix es va ponent
Em sento lliure visc el present

Presento que en aquesta nit
La lluna s'omple amb delit
Amb els teus ulls ben adormits
Es la recança del que he sentit

La rumba sona per tot el món
Des de la costa fins a migjorn
Capbussat nena no tinguis por
Perquè aquest somni serà millor
Serà millor,serà millor
El nostre somni no tinguis por
Serà millor, serà millor
Si la guitarra sona amb amor
Serà millor,serà millor
El nostre somni no tinguis por
Serà millor, serà millor
Si la guitarra sona amb amor

Silenciós i pacient

Sense que poguessis veure'm
I minuciosament,
He planejat a les fosques
El meu gran pla d'escapament.

Temps i temps aguantant guerra,
Fingint tenir il·lusió.
Enganyant-te a consciencia,
Donant-te sempre la raó.

Silenciós i pacient
He esperat el moment
Sentat al teu costat, tranquil·lament.
I a l'hora d'atacar no em tremola la mà,
Armant-me de valor sense dubtar.

Potser jo tinc la sang freda
I no sóc pas valent,
Però poc a poc i cada dia
Tu m'has matat d'avorriment.

I m'és igual si ara t'emprenyes,
O creus que això es traïció,
Se m'ha acabat la paciència,
Ara vull ser un gran cabró!

Silenciós i pacient
He esperat el moment
Sentat al teu costat, tranquil·lament.
I a l'hora d'atacar no em tremola la mà,
Armant-me de valor sense dubtar.

Silenciós i pacient
He esperat el moment
Sentat al teu costat, tranquil·lament.
I a l'hora d'atacar no em tremola la mà,
Armant-me de valor sense dubtar.

El ball dels cent mil diumenges

Potser algun dia ens reunirem
Al ball dels cent mil diumenges
Potser algun dia ens trobarem
Si jo no em venjo i tu no et venges.

Potser, potser algun dia creixerem
A la claror del gran amor que ens falta
Potser, potser algun dia oblidarem
El matí fosc, la nit malalta.

Potser algun dia ballarem
Per carreteres sense rampes
Potser algun dia reprendrem
El nostre joc sense fer trampes.

Potser, potser algun dia ens en riurem
D'aquest amor tan curt que el temps es menja
Potser algun dia ens en riurem
De fer l'amor de dilluns a diumenge.

Potser algun dia reviurem
En un nou país sota uns nous arbres
Potser algun dia esdevindrem
Meitat lilàs, meitat malves.

Potser algun dia escardarem
El nostre gruixut mur d'estupidesa
Potser algun dia trobarem
La clau de volta de tanta ceguesa.

Potser algun dia ens reunirem
Si jo no em venjo i tu no et venges
Potser algun dia ens trobarem
Al ball dels cent mil diumenges
Si jo no em venjo i tu no et venges.

Potser algun dia ens reunirem
Si jo no em venjo i tu no et venges.

Aeris

https://bankrobberbcn.bandcamp.com/track/aeris

Barret de color rosa en boscos planifolis
olor de patata crua
ha nascut una estrella de la pluja
nascuda per la indiferència
sense cap interès culinari
sobre d'una molsa verda i fresca
sota l'ombra d'un vell pi...
treus el cap a saludar una abella - una vella
que s'asseu amb tu i et diu:

Òrgan reproductor i aeri
d'un conjunt de filaments
que viuen en el sòl del bosc
difícil, no saps com
d'organitzar
semblant desplegament aeri
sense ningú a manar
imbècil, no saps com
has d'arribar
pujant amunt a empentes
desorientat
òrgan reproductor i aeri
d'un conjunt de filaments
que viuen en el sòl del bosc.