Sóc Francesc Pi de la Serra

Tan fet gran, només d'alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m'agrada
i vaig pel món amb peus de plom.

Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les
quan les veig em fan compassió.

Aquells que et perdonen la vida
i que et tracten com un drap brut,
mai s'han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.

Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
vosaltres que em teniu mania
que déu us hagi perdonat.

Vosaltres que sou gent senyora
ho mireu tot de molt amunt
i somrieu quan el meu pare
em fa aixecar a les vuit en punt.

Dieu que sóc un trencavides
que no faig res, que no pot ser,
que he de deixar de somiar truites
per estimar calen diners.

Però jo, Francesc Pi de la Serra
fill de Terrassa i Sabadell
de mala rasa no en sóc gaire
però tinc força mala pell.

Em costa anar a dormir a l'hora
que els assenyats n'han fet costum
i el meu pare no s'està d'orgues
i em fa aixecar a les vuit en punt.