Com el vent

Han tocat les dotze, no té ganes de tornar.
A baix l'espera un cotxe que la durà al palau de cristall.
Sap que allà l'espera el que un dia va ser el seu príncep blau,
assegut a la vorera, begut, i amb la cara entre les mans.

Ell li bordarà, però ella somriurà...

perquè sap que demà tornarà a sortir el sol
i enfilarà el camí que per una hora la farà feliç.
Corrent per estar al seu costat,
és només quan es troba amb ell que se sent lliure com el vent.

Dos cossos es fonen en una habitació d'hotel.
Gotes de suor rodolen per la pell, no se sap quines són d'ella i quines d'ell.

Ella marxarà, però somriurà...

perquè sap que demà tornarà a sortir el sol
i enfilarà el camí que per una hora la farà feliç.
Corrent per estar al seu costat,
és només quan es troba amb ell que se sent lliure com el vent.

Han tocat les dotze, ha arribat l'hora de marxar.
Avui ja no vindrà. No sap per què però sap del cert
que ell mai més tornarà.

I ella morirà...poc a poc morirà...

Ja no sap si demà tornarà a sortir el sol.
Ja no farà el camí que per una hora la feia feliç.
Corrent, per estar al seu costat,
era només amb ell, en aquell petit hotel,
quan se sentia lliure com el vent.