Una altra galàxia

Mai deixaran de sorgir camins, nous mons,
horitzons perduts lluny d'aquí.

He agafat impuls per començar
A buidar calaixos i a treure'm la pols.
De tants viatges, la vida no frena i es perd l'alè.
A sobre l'espatlla, i no he sabut portar,
L'equipatge d'un lloc a l'altre,
I sempre pensant només en mi.

Ara sí que hi ha dos mons,
que al mirar-se s'atrapen,
i ara sembla que són
com d'una altra galàxia.

Mai deixaran de sorgir camins, nous mons,
Horitzons perduts lluny d'aquí.

Obro la maleta i surten mil colors
De roba que m'explica tot el què vaig fer.
Ja no m'entra, m'ho poso i m'apreta.
No sé si estic feta per tants records.

Ara sí que hi ha dos mons,
que al mirar-se s'atrapen,
i ara sembla que són
com d'una altra galàxia.
Si al final no hi ha res
tot això ho portaré a la memòria.
Si al final no n'hi ha més
no deixem de fer res,
comencem una altra història.

I tot just ja començo un nou viatge a la Terra.
Però d'aquells que et transporten a un altre planeta.

Ara sí que hi ha dos mons,
que al mirar-se s'atrapen,
i ara sembla que són
com d'una altra galàxia.
Si al final no hi ha res
tot això ho portaré a la memòria.
Si al final no n'hi ha més
no deixem de fer res,
comencem una altra història.

Al meu món

entra al meu món
he trobat un jardí on reposar
on poder parar per descansar
tot deixant la velocitat
que ens empenta aquesta societat
poder quedar-me aqui al teu costat
apagant els sorolls del voltant
no patir mes pel demà
prenent un sol que mai s'apagarà
sortir del camí traçat d'asfalt
d'aquest gris que em dona mal de cap
omplir de colors, diversitat
fugint de tanta mediocritat
un espai on no hi ha falsedat
on els canons no ens han programat
on els somnis no tenen final
sense els jous que et lliguen ben lligat al ramat

entra al meu món
sense cap por
vull omplir-me de la teva llum
que la lluna m'ha parlat dels teus ulls
tornem'ho a començar tots dos junts
entra al meu món
sense cap por
vull omplir-me de la teva llum
que la lluna m'ha parlat dels teus ulls
entra al meu món

al meu mon tens un lloc especial
al meu cor un desig trobaràs
vull beure del teu encant
del somriure que em fa tremolar
les mirades il·luminaran
les vergonyes ens delataran
i la lluna el teu nom cantarà
recordant-me que et trobo a faltar
aquest mar que ens mentè castigats
que ens allunya ens mentè separats
la distancia no calla el meu cant
els obstacles no ens impediran
que ens busquem entre somnis d'infants
sorpresos de la complicitat
la innocència dels jocs que hem creat
tot buscant-nos pel mon vull volar al teu costat

entra al meu món
sense cap por
vull omplir-me de la teva llum
que la lluna m'ha parlat dels teus ulls
tornem'ho a començar tots dos junts
entra al meu mon
sense cap por
vull omplir-me de la teva llum
que la lluna m'ha parlat dels teus ulls
entra al meu món

on ningú es mes que els altres
pel color de la pell
on ningú es mes que els altres
pel color del bitllet
on creiem en la màgia
perquè encara som nens
on les nostres paraules
sempre acaben en vers

entra al meu mon, descobreix el meu present
viu les fantasies ara hem trobat el moment
dibuixem el nostre encant on mai no caldrà amagar
on els núvols mai no et tapen ets la lluna que em fa valent
no calen calendaris no passa mai el temps
on els nostres projectes ara creixen a pas ferm
no patim mai mes odi, no envegem als demés
no temem mes dimonis ja que som de cor valent
al meu mon hi ha un indret sempre per tu
per totes les teves coses per la tota la teva llum
al meu mon hi tens un lloc preferent
no perdem aquest moment
no perdem aquest moment

entra al meu món
sense cap por
vull omplir-me de la teva llum
que la lluna m'ha parlat dels teus ulls
tornem'ho a començar tots dos junts
entra al meu món
sense cap por
vull omplir-me de la teva llum
que la lluna m'ha parlat dels teus ulls
entra al meu món

La que no em passa mai

Trucaré a la teva porta
amb el motor engegat.
Trucaré a la teva gola,
trucaré a la teva sang.

Una nit de carretera
sense pressa ni destí,
fins que el Sol ens digui prou,
allà on es cremen els amants.

Dona tu, tu, tu,
ets la que no em passa mai
dona tan difícil, dona tan sensual.
Oh, ets gran!

Brindarem a l'autopista,
creuarem tota la vall,
gastarem tots els cavalls
que aquesta pista ens deix gastar.

Cantarem a les estrelles,
cantarem al rock&roll,
i farem el mateix que elles:
brillarem en la foscor,
brillarem sense claror.

I et confessaré que em sento sol,
que aquest home que ara veus és fals,
que aquesta aventura no és real.
No és pas tensió superficial.
Tant de temps, fa tant...

Dona tu, tu, tu,
ets la que no em passa mai,
dona tan difícil, dona tan sensual.
Oh, ets gran!

Draps de cuina

Amb el davantal blau que mai em vas regalar
pels matins endreço la casa.
I obrint les finestres de la saleta d'estar
ventilo la enyor que ha quedat.

Trec de les butxaques dels meus pantalons
el so de les teves paraules...
i espolso els coixins on et feia petons
mentre tu dormint somiaves fugir...

Tot just ahir vaig decidir
fer draps de cuina amb aquell vestit
que no gosava llençar
per a poder-te olorar.

Amb paper de diari he creat un enrajolat
per anar de l'entrada al lavabo.
Sense por de caure o relliscar
damunt els plors que t'he amagat.

I encara que sembli tot xop i entollat
de fora el vent juga i m'empaita
i abans del que et penses s'haurà eixugat
el to del adéu de la teva veu.

Tot just ahir vaig decidir
fer draps de cuina amb aquell vestit
que et decorava els genolls
amb branques plenes de flors.
I amb un programa per a teixits delicats
em treure el trauma les taques que m'has deixat...
les taques que m'has deixat.

Tot just ahir vaig decidir
fer draps de cuinar amb aquell vestit
que no gosava llençar
per a poder-te olorar
que miraré d'estripar
potser demà...

L'espantaocells

Sempre plou vora la mar,
ja ningú visita la tètrica ciutat
i un rostre blanc passeja d'amagat.

Mans a les butxaques ha trobat la soledat,
i l'aigua regalima pel paraigües destapat.

Hi ha una roca prop la mar
i l'intrèpid passatgista s'hi tira de cap,
sabates i corbata dins l'oceà
i apagant les seves penes, s'endinsa en l'aigua fosca…
Com un espantaocells…

Hi ha ocells vora la mar,
rodejant el cos asmàtic lluny de la ciutat,
i l'arrosseguen milles creuant l'oceà,
simulant sobre carenes, l'home vola i no s'ofusca;
com un espantaocells… com un espantaocells…

Cap al centre del sol i al bell mig del cel
i ningú mai l'ha trobat, però tampoc mai l'han buscat
perquè el paisatge és tancat,
perquè el paisatge és tancat.

I… entre mil postes de sol, sirenes princeses,
balls de taurons i llaus de cançons.

Cap al centre del sol,
vola l'espantaocells,
i ningú mai l'ha trobat, però tampoc mai l'han buscat
perquè el paisatge és tancat.
I és que el paisatge és tancat.

Els àngels ploren així

I edredons de sucre, vols sense motor,
i un mur de vidre sense mala intenció;
i els àngels riuen així.
El fàstic perenne és un miratge curiós,
la pena màxima títol d'una cançó;
i els àngels riuen així.
I persegueixes esperances com si fossin pastanagues;
la meitat de la meitat d'una meitat que mai s'acaba;
i els àngels riuen però a vegades ploren així

Ai ai ai ai

I vomites l'ànima i et queden els bocins,
si seguiu escoltant, seguireu disfrutant;
com els àngels riuen així.
Et desmarques amb paraules i reps la pilota;
pilotes et falten per poder deixar-la;
i els àngels riuen així
I les esquerdes gegantines les cobreixes amb mentides;
que rellisques, que t'aixeques, corre corre que et trepitgen;
i els àngels riuen però a vegades ploren així

N'hi ha que es pengen del coll mentre cuines,
que fan fotos, fan roba, fan cine,
n'hi ha de mallorquines, i d'altres fan "seguros"...
N'hi ha que semblen d'un altre planeta,
hi han advocats, discjòqueis i mestres,
i en menjadors d'escola, i altres són francesos.
N'hi ha de vells i joves i de totes les mides,
que surten de nit i dormen de dia,
que venen pisos...
però tots intenten riure per viure.

I edredons de sucre, vols sense motor,
i un mur de vidre sense mala intenció;
i els àngels riuen així.
Si no pateixo no escric i si no escric no canto
proba a fer-me més mal que segur que ho aguanto,
i els àngels riuen però a vegades ploren així...

Seguirem lluitant

on és la vida que se'ns va prometre
tot sembla ara un somni tan distant

sempre a les ordres d'algun fals profeta
que s'ha oblidat que aquí tots som iguals

ensopegant amb la mateixa pedra
que tants cops abans ens ha fet abaixar el cap

quantes lliçons ens ha donat la història
és el moment de recordar qui som

seguirem endavant, seguirem lluitant
hi tenim tan poc a perdre
per l'avui i pel demà, pels que han d'arribar
fins a conquerir la glòria

alcem les veus com si fossin espases
sense l'avui mai no tindrem demà

la convicció és la nostra cuirassa
plantarem cara a aquell que ens vulgui mal

és l'apatia el que ens torna dèbils
és l'avarícia el que ens torna esclaus

serà la unió el que ens faci forts i lliures
serà l'amor el que ens farà millors

l'espurna del canvi comença en un mateix
la força dels somnis és l'arma dels rebels

Tókio

els ulls se t'il·luminen com les nits de París
mil tambors de guerra que es desperten dins el pit
i de sobte te n'adones que tu també tens dret a ser feliç

si aturem tots els rellotges i estirem fins l'infinit
aquest breu moment de pausa entre rutines i neguits
si oblidem el que s'espera de nosaltres i fem cas al que sentim

queda't amb mi, aquesta nit
perseguirem l'albada fins a Rússia
i més enllà, creuant el mar
et despertaré a Tokyo amb un petó vora del nas

si és un càstig o és un premi encara està per decidir
a vegades val la pena arriscar-se a patir
tota nit de borratxera deixa pas a la ressaca pel matí

i diga'm qui és el jutge dels amors i dels instints
potser tots som culpables d'ignorar el que portem dins
però en algun lloc, en algun moment, haurem de començar a escriure el destí

queda't amb mi, aquesta nit
perseguirem l'albada fins a Rússia
i més enllà, creuant el mar
et despertaré a Tokyo amb un petó vora del nas

és el deliri més gran
el pols que ens fa moure endavant

Dissabte

Aquesta pluja grisa d'aquest dissabte,
aquesta pluja grisa que no he volgut.
Aquest vent de llevant que tot ho espanta
i aquest camí de fang tan brut.

Han destrossat la meva tarda; cada núvol, cada gota, també tu,
i un sol covard que ara s'amaga sembla estar vençut.

Aquesta pluja freda que m'escalfa,
que em parla a cau d'orella com ningú,
que fa que et senti a prop aquesta tarda,
i aquest camí de fang menys brut.

No sé què té aquest dissabte i aquest cel tan gris, com de panxa de ruc,
que cada gota que m'atrapa em parla de tu, em parla de tu.

Vull que mai s'acabi aquest dissabte, que plogui encara molt més fort.
Vull que ja no s'obri el vell paraigua, que acabi el dia avui ben xop.

Un mar de pensaments que m'acompanyen,
que corren pel meu cap sense control,
ara s'han fet amics d'aquest paisatge
i fan sentir-me bé quan plou.

He rescatat les botes d'aigua que em vas regalar l'hivern del 2009
i ara suplico a cada passa que no surti el sol, que no surti el sol.

Vull que mai s'acabi aquest dissabte, que plogui encara molt més fort.
Vull que ja no s'obri el vell paraigua, que acabi el dia avui ben xop.

Estic aquí ben xop, estic aquí ben moll,
Estic aquí ben xop, estic aquí ben moll.

Vull que mai s'acabi aquest dissabte, que plogui encara molt més fort.
Vull que ja no s'obri el vell paraigua, que acabi el dia avui ben moll.
Vull que mai s'acabi aquest dissabte, que acabi el dia avui ben xop.
Vull que ja no s'obri el vell paraigua, que acabi el dia avui ben moll.

A l'espai

La lluna és d'un gris clar
Hi ha un cel esquitxat
D'espurnes de molts colors
Brillants com l'or
Lluny, ben lluny a l'espai
Surant sense gravetat
I el estels són de joguina
Els meteorits amb purpurina
Els asteroides que s'il·luminen
Pols estel·lar i serpentines
Quan tornarem a anar
Quan podrem escapar
I ara els estels són de mentida
I els meteorits que ja no brillen
Els asteroides s'estan fonent
La pols d'estel s'en va amb el vent
S'en va amb el vent

La taxidermista

El cadàver del conill estava embolicat en un paquet molt elegant.
Davant de casa teva, va ser un detall dels meus,
com aquells que et feia quan t'estimava.

Somreies maliciosament.
Quina culpa jo tenia que fossis taxidermista?

El vas obrir primer en canal,
en treies tots els seus budells i els deixaves per fer-ne un brou.

Del meu drama en vas fer una obra d'art,
ja tens el lemur d'en Jordi
i un canitxe d'en Ricard.

Joves, feliços i radiants

Com som patidors de mena sentim devoció
per tots els nous cantautors
Tant hi fa que siguin country, que tirin pel folk
o per la Nova Cançó

Ara bé, Wilco no ens molen perquè s'han forrat
Ens van més Iron & Wine
Es veu que el Sam dóna classes,
quan no està girant, de cine experimental

Ens hem deixat créixer les barbes, era de rigor
Hem plagiat el 'Blonde on Blonde'
Admirem Bonnie 'Prince' Billy
Els seus passos són salvació dins la foscor

Amb lo bé que estàvem
quan anàvem junts de farra
Tot el dia escoltant pop i electro
Tan joves, feliços i radiants

Vam trobar refugi a una cabana, al Penedès
No hi vam passar un bon hivern
Tot i que no ens moli gaire ens aniria bé

conèixer a la Russian Red

Hem tret una nova demo, aquesta ha de petar
Dos amics l'han elogiat
Ara esperem torn, pacients, a l'Hèlio, per tocar
Allà ens hem de consagrar

Amb lo bé que estàvem
quan anàvem junts de farra
Tot el dia escoltant pop i electro
Tan joves, feliços i radiants

La distància

Diari de viatge amb l'horitzó de 4 parets
Llarga travessia, ara sóc un estranger
que viatja sense brúixola ni ensers
tinc el teu amor, no em caldran diners.
Tu dius que m'esperes, jo et promet que tornaré
Un bes de despedida i una foto d'amulet ,
La llibertat no abraça al foraster,
li carrega el mort a qui no té res
Fort fort vaig fent-me fort
No m'importen els cops si m'abriga el teu cor
Fort fort, camine en la foscor
Perquè ja he perdut la por!

He creuat camins de gel
Al calor de l'esperança
He desafiat les lleis
Contra murs d'intolerància
He olorat la teua pell
Als racons del sud de l'enyorança
Només pararé un moment
Per a lluitar amb la distància!

Creix la violència a l'interior d'estos racons
No és presumpta la innocència en els carrerons
La tortura t'exprimeix el subconscient
Però tinc el teu amor, faig volar la ment
Dibuixe un nou matí, molt lluny d'aquesta gàbia
Estic en un combat i la distància és l'adversària
Per acariciar tota la nit els teus cabells,
Creuar la mediterrània amb el primer vaixell!
Fort fort vaig fent-me fort
No m'importen els cops si m'abriga el teu cor
Fort fort, camine en la foscor
Perquè ja he perdut la por!

He creuat camins de gel
Al calor de l'esperança
He desafiat les lleis
Contra murs d'intolerància
He olorat la teua pell
Als racons del sud de l'enyorança
Només pararé un moment
Per a lluitar amb la distància!

Dona-li a la màquina, que el fum que veig
crec que no m'agrada però hem d'eixir
La distància és el trajecte, nord, sud, est i oest
És l'adrenalina que jo compre amb tu
Ara som addictes a la multitud
Poesia en la distància
Nord, sud, est i oest
Retindre en la retina
La imatge del viatge
L'amor i les paraules que són armes
Crida, crida!!!

He creuat camins de gel
Al calor de l'esperança
He desafiat les lleis
Contra murs d'intolerància
He olorat la teua pell
Als racons del sud de l'enyorança
Només pararé un moment
Per a lluitar amb la distància!

Darrere la porta

T'amagues rere la porta perquè es pensin que no hi ets,
respires sense passar-te perquè es noti que no hi ets.
Camines ben de puntetes perquè sentin que no hi ets,
i et tornes l'home invisible perquè vegin que no hi ets

i mentrestant jo et miro
i no acabo d'entendre com t'ho fas
però mentrestant jo et miro
sense acabar d'entendre per què ho fas.

Dibuixes cercles enlaire, fas dissenys elaborats.
Dibuixes cercles enlaire que acabes esborrant.
Dibuixes cercles enlaire que t'envies per e-mail.
Dibuixes cercles enlaire que no et serveixen de res

i mentrestant jo et miro
i no acabo d'entendre com t'ho fas,
però mentrestant jo et miro
sense acabar d'entendre per què ho fas.

I et llegeixo, t'examino, t'observo, t'analitzo i no t'entenc.
I em pregunto i ho intento, dono voltes i et segueixo i no t'entenc.

O sigui que tu, ves fent... i si...

T'amagues rere la porta perquè es pensin que no hi ets,
si respires sense passar-te perquè es noti que no hi ets,
si camines ben de puntetes perquè sentin que no hi ets,
i si et tornes l'home invisible perquè vegin que no hi ets

Pensa que jo sempre et miro
i no acabo d'entendre com t'ho fas,
però que jo sempre et miro
sense acabar d'entendre per què ho fas.

I sargantanes al sol

Inhòspit com tu no en trobarem mai
sota d'un pont
dos mil matalassos
demolles i punt
no en farem mai prou
dolor de xiclet que arriba de lluny
seurem al carrer i passarem fred
fred...

Tan pròxim a tu que ho farem malbé
no ens direm mai res
dolor de fum que porta el perfum
que surt del teu coll
tres milions de munts de puntes de tub
dos mil matalassos de molles i punt
extremisme rural i olor de xiclet
soroll de tractors i olor de rostolls
per sempre més
per sempre més, per sempre més
sargantanes al sol...
per sempre més, sargantanes al sol

tres milions de fugues
que em porten a estar més a prop teu
dos mil matalassos de molles i perfum...
...i les sargantanes al sol...

El simi accepta

Enlluernat per l'esfera el simi espera,
hipnotitzant el recel del seu afany.
Li ha retallat la distància a la drecera,
que entre branques i feres, li tapava el collar.

Esmussarat per l'absenta el simi assenta,
el paradigma de la modernitat.
S'ha despenjat d'un trapezi sense empremtes,
i ara a càmera lenta busca amor conjugal.

"Non parfait amour je veux savoir,
ce qu'lle disent est véritable or textuel,
ton parfait glamour vient juste cette nuit
et montre-moi to art de séduire"

Embalsamat dins la balsa el simi s'alça,
esbufegant alè de modernitat,
ja no assimila la vàlua de les trames,
que amb la cua entre cames, li tocava pagar.

Apreciat per la premsa el prem expressa,
allò mateix que va dir el predecessor,
s'ha preocupat de reunir totes les peces
i quan el joc comença es vesteix de senyor...

"Non parfait amour je veux savoir,
ce qu'lle disent est véritable or textuel,
ton parfait glamour vient juste cette nuit
et montre-moi to art de séduire"

Avui si

La sinergia és al teu costat, tot radia profund
jo conec la mirada que fas, quan estàs tan amunt

tant de temps esperant assecat i allargat desert, finalment ja pots dir que això ja ha canviat,
que ja és passat
i tot per que avui sí
es veia a venir
avui no pot fallar
Segur que et farà de tot avui

dius que soles ja es posen a to, mai no s'han d'apressar
que la causa i el cosmos llunyà, ja treballen per tu

però veus homes que van enganyant a tot drap, tirans! quan els ve de gust
tu ho entens, si elles tarden una mica més a dir-te res

però jo sé que avui sí
anirem tots al cel
i no s'han de pansir les flors que fan pom al teu jardí

ja s'acaba la mala estrugança
ja s'acaba el tortuós destí
que aparcava l'amor a la panxa
de fa tant temps...

no saps com esperava el dia d'avui

descansarà la fera
serà com la primera, sí!

Souvenirs

fum d'encens anti-mosquits
un cementiri a París
MTV en un apartament a Berlín
i al matí, llevar-se amb la il·lusió d'un nen petit

nits en àrees de servei
regateig a Marrakesh
un concert de La Ruda a Perpinyà
al desert, dos dies a sobre un camell

ah, però sense tu no és res

ben fumat per Amsterdam
Kathmandú és ple de fang
souvenirs com pàgines d'un vell passaport
són d'ahir, avui tornen per trencar-me el cor

Quin dia feia, amics

Quin dia feia, amics!
Quin dia feia, amics...

La dolça Adela va venir amb el mapa d'un lloc nou per descobrir
Amb les claus d'una moto que ens deixava el seu veí.

Quin dia feia, amics!

L'Adela deia "sóc aquí per rodolar entre la civada
I tocar-nos fort en el molí, contant ocells que emigren, fugint d'un país gris"

Quin dia feia, amics
No n'heu vist molts així
I l'Adela volia passar-lo amb mi!

I vaig girar-me i li vaig dir que seria divertit
I vaig girar-me i li vaig dir que bucòlic i bonic
I vaig girar-me i li vaig dir “la propera clar que vinc”
I vaig girar-me i li vaig dir, i vaig girar-me i li vaig dir:

Ara no, no, no! No m'interrompis!
No veus que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó?
Ja s'aclarien els contorns d'un gran tema pop folk
Que congelarà per sempre això tan especial que hi ha entre els dos.
Que hi ha entre els dos...

Ara no, no, no! No m'interrompis!
No veus que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó?
Ara que em quedava un vers per rimar amb els teus cabells,
Ara que quasi es pot sentir l'olor de la teva pell en el paper,
En el paper...

Somriures

Tinc les soles gastades de tant caminar
per pobles deserts que han quedat oblidats.
Només nens hi juguen quan el sol se'n va.

He recollit somriures que estaven perduts.
En guardo de grans i també de menuts.
Sempre que en demanis en tindré a punt.

Agafa'n un,
que s'obri una escletxa de llum,
que cremin de cop totes les tristors,
i t'omplis de vida i colors.

Muntanyes pelades pel fred de l'hivern,
rialles que floten entre mig del gel,
la nit, la foscor, ja ens inunda la por.

És moment de somriure a la gent que estimem,
a la que està lluny i que no coneixem.
Que aflori un nou brot d'il·lusió
i bategui el canvi de guió.

Agafa'n un,
que s'obri una escletxa de llum,
que cremin de cop totes les tristors,
i t'omplis de vida i colors.

Ei! Sents com refila l'òliba?

ei tu! que no s'acaba l'aire
que no es perd mai el temps
que aquest sempre es guanya
ei noi!
la vida no es un pols
és fàcil d'enganyar-te
però saps respirar sol
sí!
apaga ja la ràdio
quan els diners s'acabin
de què cony parlaran?
oh, sí, jo vinc allí on em portis tu
posem-nos dins de l'aigua
i no pensem en res
ei! estira't aquí al sol
fumem un cigarret
sents com refila l'òliba?
oh, que dolç és aquest aire
que amarg aquest tabac
que s'endinsa dins meu

oh! les coses més petites em treuen les pors,
i les més immenses m'eixamplen el cor
oh! les coses més petites em treuen les pors,
i les més immenses m'eixamplen el cor

oh, aquestes muntanyes, ja eren aquí
quan jo tan sols era un petit brot de pi
oh, les aigües que baixen pel riu on nadem
eren dins del mar i jo n'era un peix
oh, d'entre tantes coses que hem pogut ser
ara som perletes a dins del femer

oh! les coses més petites em treuen les pors
i les més immenses m'eixamplen el cor
oh! oh! les coses més petites m'eixamplen el cor
i les més immenses em treuen les pors

Desig d'un somni

Sona el despertador
me n'adono en aquest moment
que només era un somni
somni de la meva ment.

Immensa llibertat
tot ésser respectat
sens por a ser rebutjat
en aquesta societat.

Tot això que he somiat
al somni s'ha quedat
el món seguirà igual
si no fem res.

Obriu els ulls i desperteu
que no ho veieu, no ens ho mereixem
volem un món en llibertat.
Volem un món sense banderes
ni nacions, un món igual
per a tothom, món per a tots.

Dins del meu pensament
hi diu alliberament
de cultures i races
del mal del present.

Somni d'igualtat
justícia a la societat
volem un món en pau
res no em pot parar.

Tot això que he somiat
al somni s'ha quedat
el món seguirà igual
si no fem res.

Obriu els ulls i desperteu
que no ho veieu, no ens ho mereixem
volem un món en llibertat.
Volem un món sense banderes
ni nacions, un món igual
per a tothom, món per a tots.

Ara

Ara sí que sento el pas del temps,
Vull anar de pressa i ell va lent.
Ara és quan em nego a mi mateix,
Cansat sempre de perdre el temps i d'esperar,
D'esperar que arribi el moment
i sempre pendent de perdre el tren,
desitjar creuar la porta,
i veure que per fi hem triat el mateix camí.
Sé que amb tu podré somiar per sempre més,
Fer-ho tot realitat.
No hi ha un racó del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar en tu.

I ara que no et tinc al meu costat,
Sento que m'han pres un tros de món,
Ara és quan em perdo en la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara és quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar de pressa i ell va lent.
Com un pres a la cela tancat,
Quan més a prop més lluny ha anat la llibertat.
Les ones tomben el vaixell,
En el que per tu fora imprudent.
Però saps que seguiré esperant el meu moment,
Pacient, valent sempre pendent d'on bufa el vent.
Imagina un món en vida,
On el desig fos sempre realitat.
No hi ha un racó del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar en tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m'han pres un tros de món,
Ara és quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m'han pres un tros de món,
Ara és quan em perdo a la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara és quan voldria despertar.
Ara quan més et trobo a faltar,
Quan tinc por quan més por em fa la por
Quan et posa a prova el teu amor,
És difícil ser el mateix si tu no hi ets.

Les restes del naufragi

Som les restes d’un naufragi
que al fons del mar acaben
i no es resisteixen i es deixen portar per les onades
Som les restes d’un naufragi
que al fons del mar acaben
i no es resisteixen i es deixen portar per les onades

Som les restes d’un naufragi
que al fons del mar acaben
i no es resisteixen i es deixen portar per la dolça veu d’una bella sirena
que em diu que em llenci als seus braços i em donarà la mel
que neix dels seus llavis en el petó més intens
serà melodia que traça el camí avui per ulls perduts

Som les restes d’un naufragi
que al fons del mar acaben
i no es resisteixen i es deixen portar per les onades
Som les restes...

Conte medieval

Temps era temps hi havia en un poblet medieval
un baró de mala jeia que a tothom volia mal.
Amb carrossa d'or i plata passejava tot superb
pel seu terme que moria d'esquifit i famolenc.
Xics i grans mig morts de gana li sortien al seu pas
demanant-li amb ulls plorosos que tingués d'ells pietat.
Però ell som-reia i burleta els cridava amb veu de tro:
"A pencar, males abelles, necessito molt més or"

Els diumenges a la tarda organitzava un gran joc.
"Vilatans vinga a la festa, a la festa de la mort!
Vull setze joves per banda amb espases i garrots
a fer d'escacs a la plaça i que guanyin els més forts!"
Xics i grans mig morts de pena li sortien al seu pas
demanant-li amb ulls plorosos que tingués d'ells pietat.
Però ell som-reia i burleta els cridava amb veu de tro:
"A jugar, vatua l'olla, que a mi m'agrada aquest joc!"

Un joglar passà pel poble avançada la tardor
que amb senzilla veu cantava i així deia la cançó:
"Ai del poble, ai de la vila, que en té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa l'haurà de guanyar amb suor!"
Xics i grans tots l'escoltaven, li donaven la raó,
els naixia l'esperança van anar a trobar el baró
Però ell som-reia, i burleta, els cridava amb veu de tro:
"Us faré tallar l'orella si escolteu el trobador"

Els vilatans es negaren a pagar més els tributs
a palau armats anaren i parlaren sense embuts
"No et volem per baró nostre, no et volem, ves-te'n d'aquí,
que si et quedes, ai de tu, a la forca has de morir"
Xics i grans tots a la una, li cantaven la cançó:
"Ai del poble, ai de la vila, que en té un lladre per senyor!"
Però ell callava, i de ràbia, se li corsecava el cor!
Mentre el poble repetia la cançó del trobador.

"Ai del poble, ai de la vila, que en té un lladre per senyor..."

L'infern

Els nens contents se'ls emporta el vent,
un gatet miola entre els peus de la gent.
Dos gripaus fan l'amor al cau
És fosc i porto ulleres de sol com un babau,
sóc un babau
Sang i fetge per l'escletxa del melic
vaig al metge perquè em digui com estic,
arribo a la consulta i resulta que es fon
sembla que tot plegat era només un malson.
Got de vi bec per fer pair,
prenc una aspirina i me'n torno el llit.
Però de cop sento un tremolor
i veig com als meus peus el terra es parteix en dos,
es parteix en dos.
Bruixes i dimonis agafats de la mà
tothom festeja i comencen a ballar
si això es l'infern em sembla que m'hi vull quedar
qualsevol cosa abans d'anar demà a treballar.
Tots els éssers que creia que era dolents
la veritat és que ara em semblem bona gent
i tant se val si diuen que això és el mal
perquè l'infern real és el món laboral, el món laboral

Ja n'estic fart

ja n'estic fart
fart de tenir por al caminar, no saber on trepitjar
ja n'estic fart
som el que voleu amagar
som els mateixos que sempre rebem de valent
aquí negueu la identitat
som i sabem bé el que volem
la terra defensem pam a pam
ja n'estic fart

vull trepitjar terra ferma
vull trencar tot lligam, trencar amb la cadena
vull ser lliure per decidir a casa meva
decidir el meu futur sense por a la condemna
vull ser feliç, vull sentir-me ple
vull no patir el vostre odi pervers
poder gaudir d'aquest mon tant incert
sense por a represàlies, sense por a miraments
qui estigui lliure de pecat llenci la pedra
qui prohibeix tota consulta que no parli de respecte
qui es miserable, qui no té vergonya
qui imposa les lleis, qui imposa les normes
tensar la corda pot despertar la revolta
l'ira del poble s'alimenta a cops de porra
qui té la raó no és pas qui té la força
callant tota opinió, provocant...

ja n'estic fart
fart de tenir por al caminar, no saber on trepitjar
ja n'estic fart
som el que voleu amagar
som els mateixos que sempre rebem de valent
aquí negueu la identitat
som i sabem bé el que volem
la terra defensem pam a pam
ja n'estic fart

un altre cop
un altre trastorn
una altre agressió
una altre brot de dolor
una altre mostra, mostra de rancor
una altre espina clavada en el meu cor
la vostra sentencia, vestim de dol
les vostres promeses, la nostra aflicció
la vostra paraula, la nostra presó
tinc una cuirassa que en fa sentir mes fort

un altre cop
un altre trastorn
una altre agressió
una altre brot de dolor
una altre mostra, mostra de rancor
una altre espina clavada en el meu cor
tota iniciativa troba oposició
la vida del poble, sempre el vostre no
les nostres idees, la vostra foscor
tinc una cuirassa que em fa cridar...

ja n'estic fart
fart de tenir por al caminar, no saber on trepitjar
ja n'estic fart
som el que voleu amagar
som els mateixos que sempre rebem de valent
aquí negueu la identitat
som i sabem bé el que volem
la terra defensem pam a pam
ja n'estic fart

A la ingenuïtat

Jo m'hi aniria abraçant
com qui s'abraça al més vulnerable del món
perquè no mori mai
i m'hi aniria acostant
en atemptat a les formes correctes
i a les convencions socials

I li faria un palau
amb un jardí perquè hi campi com vulgui
com una obra d'art

A la ingenuïtat
dels que s'enamoren de la lluna
miren les estrelles i perden el cap
dels que sabem somiar

Jo mi aniria abraçant
com al qui arriba d'un poble petit
i segueix saludant a ciutat
i m'hi aniria acostant
com al que veu que ha de ploure
i li dóna el paraigua al que troba al costat

I li faria un palau
amb un jardí perquè hi campi com vulgui
com una obra d'art

A la ingenuïtat
dels que s'enamoren de la lluna
miren les estrelles i es queden penjats
dels que sabem somiar

A la ingenuïtat del que es treu la sorra a la vora del mar
jo li faria un palau
jo li faria un palau
jo li faria un palau

A la ingenuïtat
del que riu i és com una aventura...
la col·locaria en un lloc d'honor
on retrobar-nos tu i jo

A la ingenuïtat
dels que s'enamorem de la lluna
miren les estrelles i perden el cap
dels que sabem somiar

L'últim heretge

Ací és on van cremar l'últim heretge
i ací van traure a passejar els tancs.
Ací la nit encara és freda i fosca
i les verges nodreixen el drac de tres caps.

Ací mana la llei del sant ofici.
Ací el silenci és com un cadafal
on passen cada dia pel suplici
mestres i bruixes, ateus i joglars.

I entre la foscor de la nit
he vist dos ulls il·luminant el camí.
I enmig d'una història tan trista
un mestre explicava
als alumnes un dia:

No podran, no sabran aturar
l'explosió de colors
quan arribe la llum.
No sabran, no podran rebutjar
l'impacte a la cara
de tota la llum.

Ací és on van cremar l'últim heretge.
ací cremaven llibres i escriptors.
Ací patim mordassa i dret de cuixa,
cisa i usura, botxins i senyors

Ací la nit és una fortalesa
on resta empresonada la raó
Captiva va camí de la foguera
i bramen els necis, covards i traïdors

I entre la foscor de la nit
he vist dos ulls il·luminant el camí.
I enmig d'una història tan trista
un mestre explicava
als alumnes un dia:

No podran, no sabran aturar
l'explosió de colors
quan arribe la llum.
No sabran, no podran rebutjar
l'impacte a la cara
de tota la llum.

Conillet de vellut

Era suau com el vellut,
i poregosa com un conill menut.
En Snoopy era el seu heroi
i li agradava jugar com un noi
i de la mà
em duia amunt i avall sense parar.

Com un estel
fent tombarelles pel cel,
(és 'maco' el temps d'estimar),
i no va ser aquell un temps perdut.
Conillet de vellut.

Però el conill fora del niu
m'enganyava amb qualsevol objectiu,
se'm perdia en el forat
d'una Nikon o una Hassenlblad...

Calia triar
o tocar el dos o fer
un "ménage à trois".
Però això és inmoral
quan s'és un home com cal,
ibèric, mascle i cristià,
i em vaig quedar sol i fotut,
conillet de vellut.

L'Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
t'afusellen en cada exemplar.
Diuen que t'ha dat un lloc
Richard Avedon a New York.

No et pots queixar.
El que somniaves ja ho tens a la mà.
Et coneix la gent,
t'estima un adolescent
i un 'iaio' et vol adoptar.

Ets feliç amb el teu nou drut?
Conillet de vellut...

Però avui he vist el cel obert,
Déu, que és bo i que sap el que sofert,
m'ha deixat els seus consells
en un aparador de can Castells,
i m'he comprat el llibre "La fotografia és un art".
I abans d'un mes
seré millor que en Pomés.

Ja saps a on em trobaràs...
203 82 82
conillet poregós.

Sense un romanço ni un rebut,
conillet de vellut.