Laura

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Balada de les estrelles

Era un noi esparracat
curt de calces i de vesses
me'l lloguen de porcater
i el fan anar a la carena
sent les guilles quan se dorm
i les punxes quan se lleva
salabrugues per coixí
per llençol les gavarreres
les penes vénen i van
i les hores van i vénen
i ell diu, ensenyant les dents,
no em fa res la vida negra
ni els buscalls que m'han ferit
ni les besades que em prenen
si no tinc llençol daurat
ni angelet a la finestra
aquí dalt sento el meu cor
més a prop de les estrelles

Si festeja per Nadal
es casa a la Candelera
la muller totes les nits
caminava de puntetes
i un dia li va fugir
cavalcant la mula esquerpa
en el jaç dels esgarips
sospira l'ànima estesa
i diu, ensenyant les dents,
adéu argelaga tendra
no em fa res el teu pecat
ni les perles del teu ventre
sense aquell anar i venir
de llavis i llagrimetes
i aquell acorralament
de la teva carn encesa
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

Un dia fa de soldat
se l'enduen a la guerra
si rosega mal crostó
veu aigua de sangoneres
timbals de bon de matí
xurriaques a l'esquena
i la bravada dels morts
i el color de les banderes
quan para el terrabastall
es cull un brot de ginesta
i diu, ensenyant les dents
amics, no em fa por la guerra
amb l'espurna del perill
i amb aquesta mà valenta
que eixuga venes i sang
com qui juga una juguesca
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

S'ha fet pirata del mar
i és amo d'una galera
a la proa del vaixell
ha posat bandera negra
la corpenta d'un virrei
ha penjat a l'arbre mestre
i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d'aquest món
i l'amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

El duen lligat de mans
i amb caputxa de pobresa
a tres passes del botxí
i a una passa dels preveres
un home canta els pecats
i un refila la trompeta
i aleshores que el botxí
li empunya la cabellera
ell diu, ensenyant les dents,
al tall de la ganiveta,
germà, no em fa por la mort
ni el jutge ni la jutgessa
que si m'escapcen el cos
tindré l'ànima desperta
la meva pell se'n riurà
de l'ungla de les misèries
i amb el cor tot ple de llum
seré rei de les estrelles

No és massa tard

Cansat, cansat de fer-me mal,
de viure en un engany,
cansat de mi,
que no sé alliberar-me,
fugir d'aquest desig
que sé que no és per a mi però no puc evitar.

Cansat d'aquesta soledat,
d'haver-me enamorat
del pas del temps,
que fa caure en l'oblit
allò que va ser etern.
Cansat de veure-ho clar però no saber escapar.

No és massa tard per a tot allò que és important
Estic tan cansat ...però he de tornar a començar.
I quan s'aturarà aquest mal
que crema i crema tant?

Evaporat,
que no deixi record
d'aquells moments tan bons.
Cansat que d'aquells núvols només en quedi fum.

No és massa tard per a tot allò que és important
per a mi, com ser feliç.
Estic tan cansat ...però he de tornar a començar.

Només vull cridar i trencar, no recordar mai més per viure en pau.

Cansat d'haver callat,
d'estar emprenyat,
de ser fugaç, de ser real...
Per què no puc existir així?

No puc, no és per a mi,
tan humà, despullat,
que no puc existir,
no vull pas fer-ho així.

Cansat d'haver somiat...
I quan podré somriure?
Quan tornaré a viure?

Quin va ser el pecat
per sentir aquest desig
que no té cap sentit,
per viure sense viure tanta soledat?

Dorm

Dorm, ja fa molt temps que tot és fosc
I a poc a poc entres al meu món,
On tot és possible si em segueixes
I deixes de tenir por.

Dorm, tens tota la nit per descobrir
Només si tu vols, somia amb mi.
Jo et portaré per molts camins
Fins que el sol ens sorprengui al matí.

Llums de colors mai s'apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l'horitzó.

Dorm, ja queda menys per arribar.
Dir adéu mai no t'ha agradat
Sempre ens quedarà demà
Per continuar somiant.

Llums de colors mai s'apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l'horitzó.
Llums de colors mai s'apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l'horitzó.

El llimoner

Veu de mar,
Grans d'arròs
L'arbre cau,
talla comunicacions.

Vols d'ocell
Sobre el llit
Massa vent,
Pastilles per anar a dormir.

Quan la llum del meu carrer
Il·lumina el llimoner.
Les paraules àcides
Fan històries ràpides.

Foc al bosc,
Nius de te.
Capitans
Abandonant el seu vaixell.

Quan la carta arribi a port
Quan algú l'envia al mateix lloc.
Les estones plàcides
Semblen hores mínimes.

Quan la llum del meu carrer
Il·lumina el llimoner.
Les paraules àcides
Fan històries ràpides.

Al ben mig de la tempesta
Tothom vestit de festa
I amb el somriure de mudar.
Les ulleres entelades
No deixen veure fades,
Ni el caminet arran de mar.

Quan la llum del meu carrer
Il·lumina el llimoner.
Les paraules àcides
Fan històries ràpides.

Quan la carta arribi a port
Quan algú l'envia al mateix lloc.
Les estones plàcides
Semblen hores mínimes.

Polaris

Ses estrelles pengen a dalt, giravolta es carro polar,
és Polaris espurna del nord, guiarà ses barques a port.
Bussos baix un sostre de glaç, siluetes lentes a blaus,
algoritmes a cossos menuts, paral·lels a igual magnitud.
Ses estrelles brillen allà, s'expandeix es cos estel·lar,
harmonia de constel·lacions, coneixem un poc altres móns.

El teu amant

Avui he vist el teu amant
Portava un jersei vermell
I un bon pentinat
Però no l'he saludat

En canvi m'he quedat parat
Davant d'un aparador amb miralls
I mirant-me he pensat
“Que n'han passat d'anys”

I ara m'he trobat
amb que he estat somiant
En un conte on no hi ets
On em sento lleig.

Potser és la falta de llum,
Potser només et venc fum...
Però crec que m'estic equivocant
que l'estic cagant.

I em criden els intermitents
Del cotxe del davant
Que amb un tarannà intens
S'engeguen i es van apagant

Potser és un codi secret
Amb molta mala llet
Potser és només l'inconscient
que em diu que no passa res si avui et dic:

No saps com t'he odiat
Tant com l'estimat
He maleït els racons, els carrers
que per sempre quedaran tintats

I ara tu em juraràs
Que això ja s'ha acabat
Et vull poder recordar
sense fer mala sang sense esperar
que algun dia tornaràs.

Per jo i tots es ciclistes

Som jo com una fletxa si veus passar una estela,
sa calma de novembre, la mar una bassa d'oli,
només veig ties bones i morques de petroli.
Vaig esquivant pedretes, sotracs i clavegueres,
com una formigueta empenc sa geosfera,
una hora dins Angola, mitja hora Filipines,
m'odien es taxistes, ses velles peatones.
Per jo i tots es ciclistes
que amb una bicicleta fan circular ses coses,
aquesta melodia, aquestes quatre notes.

Cant de l'enyor

Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d'un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Companya

Companya, si me'n vaig un dia,
una tarda, un vespre,
no tinguis ulls per plorar l'absència.

No estranyis les carícies
a les mans, al ventre,
no insinuïs cap comiat.

No serà per sempre la partida.

Porto a l'esquena un fusell fet de fusta,
amb les bales justes, per si he de disparar.

Il·lús el qui pensava que la guitarra era muda,
que l'amor no era foc: foc per disparar.

No em fan por els somnis,
ni és per moda que t'entrego les cançons.

Companya, si et despertes sola,
en una hora amable,
fes que sigui silenci per tots dos.

Serà amatent el meu retorn.

No és una promesa; em regeix la veritat,
absolc el retard, per si he de disparar.

Il·lús el qui pensava que la guitarra era muda,
que l'amor no era foc: foc per disparar.

No em fan por els somnis,
ni és per moda que t'entrego les cançons.

No m'embriaga el dubte, i conservo la sana decisió,
ets allò que em forja i que després em fon.

Les 7 i quart

"Les 7 i quart" i m'he adormit al plat,
Volen cafeteres i trossets de pa.
La teva estrella el meu circuit urbà.
Corre, corre que no queda temps per mai.

Anticiclons en totes direccions
Sense canvis a la vista ni estacions.
Sóc un calaix massa farcit de trons.
Un telescopi busca l'horitzó...

I no hi és,
Que no hi és...

Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s'ho mira, com s'ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l'oxigen, no hi ha oxigen.
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s'ho mira, com s'ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l'oxigen, no hi ha oxigen.

La flor d'espines més bonica que he trobat
Té catorze pàgines i totes són en blanc.
Sento forquilles que fan truites per sopar.
Una cerveseta, vespres amb olor de mar... Fa olor de mar.

Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s'ho mira, com s'ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l'oxigen, no hi ha oxigen.
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s'ho mira, com s'ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l'oxigen, no hi ha oxigen.

La benzina sobre l'astre blau,
Cau del cel, cau del cel.
Un radar camina sobre el mar
No hi ha vent, no hi ha vent
Tres mil punts i núvols de cartró
Sóc del temps, sóc del temps.

Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s'ho mira, com s'ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l'oxigen, no hi ha oxigen.
Astres, pedres i coralls i un arbre passatger s'ho mira, com s'ho mira.
Les antenes a les mans rastregen tot l'oxigen, no hi ha oxigen.

Boreal

Plaques de gel com pistes de hoquei se desplacen a quinze nus,
milles marines, foques i tonyines fan sa vida amb molt poca llum.
Un poblet de pescadors, es caçadors juguen a cartes,
a taula, dos missers, amb escriptures beuen cafès.
Via satèl·lit, Manchester United juga el CeItic de Glasgow,
pintes de Guinness, fish and chips i pilsens, només homes de molt bon humor.
Un senyor qualsevol, que se cansa des futbol,
posa en alt es tassó i comença una cançó.

Cap al cel

No tinc por de perdre el nord
no tinc por de caure en l´error
El que crec és el que sóc
però sé que no tinc temps per aprendre-ho tot.
No tinc por d'oblidar-ho tot
de tornar enrere i començar de nou.
No m'agrada la gent decent
tampoc m'importa quan sóc transparent.
Potser tu em diràs que fer.

Abans que sigui massa tard
aixecaré les mans
miraré cap al cel
i li demanaré que el món
no pari de girar
i que es pugui fer vell.

No tinc temps per perdre el temps
quan no mires tot passa corrent.
Tothom s'ofega quan tot va bé
em sembla que el món gira del revés.
Potser que em diguis que m'està passant
on tothom se sent lliure em sento empresonat.
Potser tu em diràs que fer
quan encerti o ensopegui potser em diràs que fer.

Abans que sigui massa tard
Aixecaré les mans
Miraré cap al cel
i li demanaré que el món
no pari de girar
i que es pugui fer vell.

No tinc por de perdre-ho tot,
el que tinc no és el que sóc.
Abans que sigui massa tard
Aixecaré les mans
Miraré cap al cel
i li demanaré que el món
no pari de girar
i que es pugui fer vell.

Abans que sigui massa tard
Aixecaré les mans
Miraré cap al cel
i li demanaré que el món
no pari de girar
i que es pugui fer vell.

L'amistat del calamar

Em complanys i no em fas sentir millor
em complanys i no em fas sentir millor
em fas plorar per dins i et somric ben fort
em fa sentir tan sol saber que ets tan a prop
ja comprens que no es pot fer pas pitjor
és com comparar el cranc i el calamar

tu!
saps que no es pot fer pitjor
tu!
ets de l'amistat un bon calamar!
tu!
saps que no es pot fer pitjor
tu!
ets de l'amistat un bon calamar!

Em complanys i no em fas sentir millor
em complanys i no em fas sentir millor
és millor pensar en crancs i calamars

tu!
saps que no es pot fer pitjor
tu!
ets de l'amistat un bon calamar!

Si tanque els ulls

Si tanque els ulls recorde tot el que vam fer
aquelles nits d'estiu quan no teníem res
unes motxilles buides i uns bitllets de tren

les festes d'un poble on vam arribar
un sopar a la fresca amb un got a la mà
els nervis a la panxa abans de començar

les primeres cançons les primeres emocions
unes guitarres velles banderes als balcons
la innocència a la cara els somnis als pulmons

ballar entre la gent llançar un crit al vent
saltar de l'escenari tocar amb els dits el cel
sentir-nos com un núvol sota un mar d'estels

Si tanque els ulls, si tanque els ulls,
si tanque els ulls, si tanque els ulls.

Si tanque els ulls recorde tot el que vam fer
aquelles nits d'estiu quan no teníem res
unes motxilles buides i uns bitllets de tren

Les festes d'un poble on vam arribar
un sopar a la fresca amb un got a la mà
els nervis a la panxa abans de començar

les primeres cançons les primeres emocions
unes guitarres velles banderes als balcons
la innocència a la cara els somnis als pulmons

ballar entre la gent llançar un crit al vent
saltar de l'escenari tocar amb els dits el cel
sentir-nos com un núvol sota un mar d'estels

Si tanque els ulls recorde tot el que he estimat
i escolte com el cor em torna a bategar
l'alegria senzilla l'emoció compartida
pel demà que encara hem de guanyar

Si tanque els ulls, si tanque els ulls.

Si tanque els ulls recorde tot el que vam fer
aquelles nits d'estiu quan no teníem res
unes motxilles buides i uns bitllets de tren

el soroll de la festa retronant-me al cor
baixant amb les comparses pel carrer major
les vergonyes perdudes entre els carrerons

uns besos suats davant d'algun portal
el sabor a mistela en uns llavis cremant
unes robes trencades entre quatre mans

unes escales fosques un pis que ens van deixar
mirar per la finestra i veure despertar
un país de cases blanques abraçant la mar

si tanque els ulls recorde tot el que he estimat
i escolte el meu cor vell com torna a bategar
l'alegria senzilla l'emoció compartida
pel demà que encara hem de guanyar

Si tanque els ulls, si tanque els ulls.

S'univers és una festa

Visc a un planeta ple d'ecosistemes,
no és del tot rodó:
el va escriure un moro que tenia mala lletra.
Sa rotació gairebé no se nota,
ningú no ha vist sa translació
perquè ens aplega en haver dinat
quan feim horeta.

I cada nit feim una festa
a una platja que hem fitat a cada destre
amb un fogueró.
Tenim amics d'altres planetes,
són turistes, trompetistes,
saben totes ses nostres cançons.

I ballam fins que és de dia
i en de dia treim sa barca
i mos n'anam a fer un viatge misteriós
a una cala transparenta,
ens hi quedam a viure perquè tothom sap
que som gent valenta.

El temps inventa àtoms de colorins,
s'univers és una festa que ens omple de joia,
cada finestra obre un nou matí
ple de llums i ple d'orquestres,
ple d'enigmes submarins.

Així és el nostre planeta,
tan polit si viu a lloure, i tan fràgil
com una falguera si viu mal arrecerat,
trasplantat a un cossiol de plàstic negre
amb sa gent esterna.

I cada dia és diferent,
com un animal que tresca som feliços
de conèixer gent,
però això és sa nostra terra,
tots els pobles són millors si cadascú
pot fer els comptes a ca seva.

Camina descalç

Rere el tronc de la més alta alzina
s'alça un cos nu; el teu cos ple d'espines.
Respires, prens alè.
Sospires, tems saber.
Ferides que són part del teu present,
cosmètica del teu comportament.

Mira lluny. Ves corrents. Venç, les ventades de vells temps.
No miris enrere. Lluita sol enmig de l'era.
Estima tot allò que tens. No deixis mai de caminar descalç,
No fos cas que prenguis mal.

Nusos amb força estrenyen la vida.
Records de paraules que et fan companyia.
L'abraces, en vols més.
L'estimes, a canvi de res.
Les mans suen sang durant molt de temps.
Fiblades d'amors, històries que no entens.

Des que les mancances són virtuts,
des que vuit errors són vuit honors,
sento dir per homes, sense embuts,
que la vida els presta el joc de ser com són.

El turista

Dóna voltes, mira el punt més alt.
Quatre gotes, perdo el pols del far.

El turista busca l'equipatge
Una foto sense cap imatge

No sé com s'hi va...

Espero que els teus ulls somriguin
I que el sostre "es pleni" de cançons.
Ets el meu millor deliri
Encara que no t'ho pensis.

Dóna corda, fes que es mogui el mar.
Fil de coure sota un elefant.

Una estona de surrealisme.
Passa un núvol sense mecanisme.

No sé com s'hi va...

Espero que els teus ulls somriguin
I que el sostre "es pleni" de cançons
El meu millor deliri ets només tu.

El turista busca l'equipatge
Una foto sense cap imatge

No sé com s'hi va...

Espero que els teus ulls somriguin
I que el sostre "es pleni" de cançons.
Ets el meu millor deliri
Encara que no t'ho pensis.

Secrets

Floten les paraules que amaguen els secrets
tu i jo podem llegir-los, sabem com s'ha de fer.
Me'ls dius a cau d'orella, que no els escolti el vent.
No passis pena, saps que te'ls guardaré.

Guarden els teus llavis un munt de secrets:
Deixa'm descobrir-los, deixa'm ser el primer.

Han caigut les fulles, s'acosta l'hivern.
Molt lluny l'un de l'altre es nota molt el fred.
Vull trencar les normes del que s'ha de fer
i que ningú em digui si això està o no està bé.

Tu i jo abraçats, amagats al mirall.
El temps es para i ens és tot igual.

Els teus ulls amaguen l'espurna dels estels;
ets una obra mestra, ets el meu secret.
Guarden els teus llavis un munt de secrets:
Deixa'm descobrir-los, deixa'm ser el primer.

Quan jo ja volava, aprenies a caminar.
Ara et surten ales i a mi em creixen arrels.

Guarden els teus llavis un munt de secrets:
deixa'm descobrir-los, deixa'm ser el primer.
Els teus ulls amaguen l'espurna dels estels.
Ets una obra mestra, ets el meu secret.
Ets el meu secret...

Benvinguts

Benvinguts al llarg viatge
Benvinguts al llarg viatge
Plou i ell desplega l'equipatge i entre antics vestits de clown treu un barret vell
no, que avui no s'omple de diners, que avui s'omple d'aigua

Hi ha un circ predilecte, tarambanes il·lustres somiadors
hi ha colors i colors, hi ha un circ que se'n va i es queda
com un príncep curiós jo pensava que era la vida més bella
hi ha un circ que s'estella de l'autèntica por la cautela i l'error
hi ha un circ que es mor, s'estella, se'n va i es queda

Tenim el riure a favor cada rialla del món
que avança que avança, no tinguis por
que avui una plaça s'omple de festa entre les llums
la mateixa que m'ha vist créixer llàgrimes als ulls

Hi ha un circ que mossega, i amb les dents desvetlla la son
i cada dia s'adorm com si aquell dia fos el darrer
hi ha un circ al carrer, som viatge i som germans
hi ha un circ que dibuixa somiadors caminant per la corda fluixa
hi ha un circ tresor, que respira, flaira de vida

Tenim el riure a favor cada rialla del món
que avança que avança, no tinguis por
que avui una plaça s'omple de festa entre les llums
la mateixa que m'ha vist créixer llàgrimes als ulls

Amb mil cançons hem escrit l'equipatge
un nou paisatge, un circ que dibuixa
Txarango caminant per la corda fluixa
Senyores i senyors petits i grans benvinguts al llarg viatge!

Nits de gloria

Nits de glòria i conquestes
i el matí adormit, castiga
Nits de plors i tempestes
vam creuar el límit
saltant barreres

Ofegarem les penes en un got trencat
Dissimulant
no em diguis res perquè avui no hi sóc
Em busco, però no hi sóc

I allà en l'oblit hi ha algú, que crida desesperat
No sap d'on ve ni on va, ni el que queda
I allà en l'oblit hi ha algú a qui tu ja no escoltes mai

Nits de glòria i conquestes
Vam saltar el camí, vam fer drecera
Caminarem, enrere i amb els ulls tancats
Recordarem les nits en que ens volíem menjar el món
i que ens vam menjar el món

I allà en l'oblit hi ha algú, que crida desesperat
No sap d'on ve ni on va, ni el que queda
I allà en l'oblit hi ha algú a qui tu ja no escoltes mai
com sempre…

Ja no puc continuar dissimulant
em sento cada cop més perdut
I a les nits busco bar
busco bar, rere bar
Vull tornar al que per a mi varen ser…
Nits de glòria
Nits de glòria

Bruna

Camina la lluna, vestida de pruna,
camina vestida de dol.
Son pare la crida, sa mare l'oblida,
son pare li diu que no pot...
Paraules... somiades.
Paraules...

Sempre balla

Pot semblar que el món badalla
pot semblar quieta la nit
però no t'adormis al meu pit que sempre balla
que a la vall dels adormits el meu cor no hi fa parada
el cant de les encantades se l'emporta bosc endins

Un record truca a la porta
les notes apagades d'una vella cançó
sensacions que jo ja creia mortes
però avui, avui recordo el teu cos
la dansa el deliri de l'estança
la llum de la teva habitació
fortes i més fortes batzegades
que avui, avui tot em parla amb el teu nom

La gent torna a les cases s'ha acabat la funció
una vella senyora escombra el teatre dels malsons
camino quan tot calla i he comptat amb les mans
les poques finestres enceses d'una ciutat
que guarden la nit lila amb el record dels anys
i no apaguen la flama perquè no arribi demà

avui recordo el teu cos
la dansa el deliri de l'estança
la llum de la teva habitació
fortes i més fortes batzegades
que avui, avui tot em parla amb el teu nom

La gent torna a les cases s'ha acabat la funció
una vella senyora escombra el teatre dels malsons
camino quan tot calla i he comptat amb les mans
les poques finestres enceses d'una ciutat
que guarden la nit lila amb el record dels anys
i no apaguen la flama perquè no arribi demà

Esquimals

Hi ha una lluna a dalt del pol,
no queden fulles sota el cel.
Tu respires a poc a poc,
Mentre et miro fixament.

Si volguessis venir amb mi
Et deixaria el meu coixí.
I viuríem sota el Blau
D'un sistema transparent.

Com esquimals ballant al gel...

Queda't al meu davant
La llum negra no ens farà cap mal.
Queda't, si et vols quedar
Que avui l'ombra ja ha marxat
Queda't al meu costat.

Com esquimals ballant al gel.

Hi ha un desert descolorit,
i sé de llocs on no hi fa fred
seguirem sense parar
la ruta esfèrica del temps.

Com esquimals ballant al gel.

Queda't al meu davant
La llum negra no ens farà cap mal.
Queda't, si et vols quedar,
Que avui l'ombra ja ha marxat
Queda't al meu costat.

Com esquimals ballant al gel
En un sistema transparent.
Com esquimals ballant al gel.

Neix el món dintre l'ull

Potser ens hauríem de preocupar. Suposem que totes les coses que havíem d'haver resolt no les hem resolt encara, poc a poc se'ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer. I les promeses, sobretot les que mai ens vem dir, de tant secretes, de tan callades, encara s'han de complir, si és que s'han de complir algun dia. Que mai hem plantat cara als nostres somnis, ni tampoc als problemes: que volem ser? Que volem dir? Qui volem ser? Si ho tenim clar, com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu? Sí, potser ens hauríem de preocupar. De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por, però de sobte com qui no vol la cosa d'un dia per un altre me n'oblido. I a la llarga que vols que et digui, al final de tot no sé com ni gràcies a què, ni per quin estrany mecanisme tota aquesta angoixa, tota aquesta por que sento em tranquil·litza, no sé com però em tranquil·litza, estic tranquil, tranquil.

Foc al cor

Era una vegada un poble mort
De gent preocupada per no temptar la sort
On tot anava molt a poc a poc.
Sempre que passava per l'arbre tort
Em recordava que havia de ser fort.
"Molt fort" pensava cada cop.

I Entre mirades de cartró
Tornar un somriure de debò,
És com trencar-te el cor un cop de roc.

I és com si s'encengués un foc al mig del bosc
Però potser aquell dia, un dia com tants,
Quan tot m'avorria tu eres al davant,
Quan jo estava tocant a fons.

Com una tempesta va passar
I potser la lluna va donar un cop de mà
Fa temps, tant temps, però és cert

I entre mirades de cartró
Tornar un somriure de debò,
És com trencar-te el cor un cop de roc.

I és com si s'encengués un foc al mig del bosc
Al sol d'agost.

I entre mirades de cartró
Tornar un somriure de debò,
És com trencar-te el cor un cop de roc.

I és com si s'encengués un foc al mig del bosc
Al sol d'agost.

I entre mirades de cartró
Tornar un somriure de debò,
És com trencar-te el cor un cop de roc.

I és com si s'encengués un foc al mig del bosc
Al sol d'agost.

Foc al cor, foc al cor, foc al cor,
Foc dins del meu cor

Foc al cor, foc al cor, foc al cor,
Foc dins del teu cor.

Amagada primavera

Havíem quedat a quarts de quatre a la plaça Felip Neri
on els carrers hi aboquen l'encanteri
asseguda a la font sota l'ombra dels arbres
ja m'esperaves amb un vestit de flors

que avui pels carrers de Barcelona
he vist maldestres traficants canviar llibres per roses de tant en tant

Era Barcelona com com com
mig primavera no floreix per tothom com com s'espera
Era Barcelona com com com
mig primavera no floreix per tothom com com

Te'n vas de la ciutat m'ho han dit ja ho se
però abaixant el cap em dius avui fem com si res
i en un segon i dos i tres tot va parar tot va desfer-se
quan un petó sense permís va tallar la conversa

que avui pels carrers de Barcelona
he vist maldestres traficants canviar llibres per roses de tant en tant

Era Barcelona com com com
mig primavera no floreix per tothom com com s'espera
Era Barcelona com com com
mig primavera no floreix per tothom com com

Amagada primavera que t'ha portat gitana cada dona una flor
La ciutat que no t'espera dia a dia s'apaga, rosa a rosa mor
Benvinguda i passatgera que t'ha portat gitana una dona una flor
Benvolguda viatgera que dus a la sang guerra que dus la llança al cor

Energia

Tenim camins,
tenim brúixoles i cames,
tenim instruments,
tenim solfa i tenim so,
tenim un llit,
tenim nit i per tant somnis,
tenim amics
escampats arreu del món.

Tenim martell,
tenim foc, tenim enclusa,
tenim la falç,
tenim juny i camps de blat,
tenim fogons,
tenim olles i vianda,
tenim maons,
tenim plànols i terreny
i un desig foll i ferreny.

I energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent .

Tenim veïns
que aniran venint a casa,
tenim botxins
que aviat fotran el camp,
tenim records
per saber de quin peu calcen,
tenim gegants
i diables i petards
i bons vins per celebrar.

I energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent .

No tenim cap
bandera imperialista,
no tenim cap
frontera envers germans,
no tenim pas
interessos petrolífers,
ni cap esclau
a les mines de diamants,
però tenim en dosis grans.

Energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent .

La senyora timida

A la nit, la senyora tímida, somia que no ho és,
Que damunt d'un escenari canta i balla pels demés,
Però al matí fins i tot dubta per sortir a passejar
Per si es troba un conegut i ella l'ha de saludar.

Quan està sola voldria poder estar amb algú,
Quan hi ha algú tot l'intimida, l'aire és tens i el soroll mut.
Guarda en un calaix amb balda tot el que voldria dir,
Pesen sobre les espatlles els seus somnis i desigs.

Però quan ella és dins el somni, quan tot és imaginat,
Tot flueix i tot l'inspira sensació de llibertat.
És graciosa, explica "xistes" i xerra pels descosits,
Té la casa sempre plena de veïns, cosins i amics.

Tot l'encisa, l'enamora i passa amb facilitat,
Té una gran vida amorosa i és una celebritat,
És portada de revistes, mig planeta la coneix,
Disfruta fent entrevistes que contesta com si res.

Però la vida no és un somni i, els somnis, somnis són,
Ella és la senyora tímida en totes les ocasions.
Si es pogués viure adormida, si es pogués viure somiant,
Seria una noia eixerida, una noia amb molt d'encant...

Però és la noia que es lamenta d'una vida sense amor,
És la noia que es turmenta pensant en els seus errors,
És la noia que voldria... però mai no s'atreveix,
I mira embadalida com disfruten els demés...

Però quan ella és dins el somni, quan tot és imaginat,
Tot flueix i tot l'inspira sensació de llibertat.
És graciosa, explica "xistes" i xerra pels descosits,
Té la casa sempre plena de veïns, cosins i amics.

Tot l'encisa, l'enamora i passa amb facilitat,
Té una gran vida amorosa i és una celebritat,
És portada de revistes, mig planeta la coneix,
Disfruta fent entrevistes que contesta com si res.

Bon dia Senyora Tímida, bon dia Senyora Por,
Bon dia La Vergonyosa, la que fa com si no hi fos.
Lliga, tapa, amaga els somnis, aquí comença un dia més,
Això és la vida, això és l'insomni, o ets algú o no ets res...

Only you (i el teu xampú)

Un, dos... camino sobre el riu
Dos, tres... les tardes de l'estiu
La llum és tan perfecta
Que el meu cos es torna insecte.

Molt bé, juguem al que tu vols.
Tic tac, llavors en expansió.
Dormint en un salt d'herba.
Mosquits i pa de nous.

Only you, el blau és blue
Only you i el teu xampú.
Només tu, que em fas oblidar aquest fred
Only you i el nostre iglú.

Descalç camino amb el trineu.
Un gat camina rera meu.
Caramels amb gust de llavis,
Però els teus, m'agraden més.

Un, dos... que tot està permès.
Dos, tres... subtítols en francès.
La nit és massa neutra
Per no deixar-la així

Only you, el blau és blue
Only you i el teu xampú.
Només tu, que em fas oblidar aquest fred
Only you i el nostre iglú.

Ara mateix em tens impressionat,
La caixa on guardes totes les respostes.
"Abra-Cadabra", desapareixem.
I no, no em busquis que ara estic al meu infern...

Only you, el blau és blue
Only you i el teu xampú.
Només tu, que em fas oblidar aquest fred
Only you i el nostre iglú.

Jo i ningú

Jo i ningú
Amagats i diminuts
Fent volar coloms a fons perdut
A glops de vermut

Jo i ningú
Desvetllats com de costum
Resistim la nit i els seus ensurts
Sense encendre el llum

Esquinçats per tots els anys de conviure plegats
Petem instants de calma i son dolços

Però és un minut i tornem al joc caduc
D'oblidar els instants de plenitud en un pols absurd

Jo i ningú
Dissenyats per viure junts

Un dia d'aquests farem les paus
Sempre jo i ningú

Un dia d'aquests farem les paus
Sempre jo i ningú

Martina

De petita quan tancava els ulls per pensar
quin desig demanaria al veure volar
la llavor de color blanc, que agafava entre les mans
i bufant deixava anar,

sempre es veia en una casa amb grans finestrals,
esmorzant a la porxada amb un home elegant.
Ara viu sola en un pis amb un gat que sembla trist
i una taula massa gran.

Però al creuar la porta avui se sent més forta.
Passeja per les Rambles un vestit vermell.
Comprarà algun llibre i li escriurà una nota.
I, sense embolicar, el guardarà per ell.

La seva germana treu el cava
enmig del sopar.
Per sorpresa li proposa, abans de brindar,
si voldrà ser la padrina del petit o la petita
que vindrà abans de Nadal.

Mentre plora d'alegria, no pot evitar
imaginar que potser un dia, en algun sopar,
ella pugui treure el cava,
i els expliqui emocionada,
que per fi ja l'ha trobat.

Però ella encara no sap
que els anys passen volant, i un dia
un mirall esquerdat li dirà "ja et fas gran"
i la seva soledat serà el fidel amant.

I al creuar la porta avui se sent més forta.
Passeja per les Rambles un vestit vermell.
Comprarà algun llibre i li escriurà una nota.
I, sense embolicar, el guardarà per ell.

Màgic

Creuant voreres, pujant al tren
Sents el que esperes quan parla la gent

Es màgic es meravellós
Que ens menteixin així
Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç

Ho fan els jutges, els metges també
En el diaris i la TDT

Es màgic es meravellós
Que ens menteixin així
Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç

L'home dibuixat

Amb un tros de carbó
i un tros de cuiro vell
dibuixa'm un senyor
sense llana al clatell.

Posa-li flors al cap,
un trajo de nylon,
uns guants de pell de gat
i una etiqueta al front
que digui:

Jo sóc l'home dibuixat,
el que no té carn ni cos.
D'homes dibuixats com jo,
si mireu en veureu molts

Per acabar de fer
la teva obra d'art
repassa-li ben bé
el nas gruixut i llarg.

Penja-li un llaç vermell
dibuixa-li dents d'or
i al l'esquena un cartell
que digui: No estic mort.

I jo sóc
Jo sóc l'home dibuixat,
el que està fet de paper.
D'homes dibuixats com jo,
cada dia en neixen més.

Després per celebrar
el part sense dolor
ensenya-li a cantar
una cançó d'amor.

I amb aigua mineral
dóna-li un bany al cap,
un nom original
i per bandera un drap
que digui:

Jo sóc l'home dibuixat,
el que no té cos ni carn,
d'homes dibuixats com jo,
se n'aprofiten els grans.

Vine

Vine a cercar-me
i agafa'm fort.
Vine a somiar amb jo,
que ja despertarem demà.

Veurem sortir es sol
i totes ses postes del món.
Vine, no t'ho pensis més,
que no som estrangers.

Vine tot sol,
ens trobarem enmig de s'horitzó.
Vine cap aquí
i agafarem sa lluna amb es dits.

Vine a cercar-me
i agafa'm fort.
Vine a cercar-me
i queda aquí.

Vine tot sol,
ens trobarem enmig de s'horitzó.
Vine cap aquí
i agafarem sa lluna amb es dits.

Vine a cercar-me...
Vine a cercar-me...

Bicicletes

A la línia recta
Bicicletes sense llum,
Un satèl·lit que comença on perdo el cap.
Un camí fet d'herba.
Els teus llavis son de vidre congelat.
Vaig descalç i penso imatges
Cegues de les platges
Que només podria veure sota el llit.
Deixa't de paraules ara,
Penja des d'un arbre aquesta

Llum de contra hivern... Només digues què penses
Llum de contra hivern...

Un dilluns perfecte,
Bicicletes sense mans.
Tinc un pas de zebra nou, recent pintat.
Vols gelat de menta?
Les finestres semblen de paper mullat.
Tant soroll que falta l'aire,
He perdut la brúixola i el nord,
Que dec haver guardat per aquí.
Deixa't de paraules ara,
Penja des d'un arbre aquesta

Llum de contra hivern... Només digues què penses
Llum de contra hivern...

Parlant de tu i de mi

Feies el sopar, jo parava la taula
i com sempre escoltàvem les notícies,
quan de sobte sento un clic, tot el pis es queda buit,
a l'escala ho comenten les veïnes:
se n'ha anat el llum.

I veient que la verdura ha quedat a mig bullir,
em proposes d'acabar-nos el formatge de París.
I amb la llum de la llanterna ho deixem tot enllestit
per a l'escena impensada que ens espera.

L'un davant de l'altre, en una taula que ara sembla diferent.
L'espelma t'il·lumina tancant els ulls, provant el vi.
I de sobte et reconec, i no entenc on hem estat tot aquest temps.
I em preguntes si estic bé i, encongit, goso confessar-te:

Que ahir a la nit volia explicar-te que ja no sento allò per tu,
que potser estaria bé donar-nos un temps per cadascú.
I em respons que tu també pensaves el mateix,
i ens mirem, mentre parlem
de tu i de mi.

L'un davant de l'altre.

Mmm quin fàstic, veeccs, què bo!

Creu en mi, no cal que et mofis
rere meu no hi ha qui em guanyi
sobre el deix estic a la cua
rodamón, per què em mires si no t'excites prou?
T'estimo i no et vull, besa'm
jugaré a un joc, jugaré a enfadar-me
t'estimo i no puc, deixa'm
em caso amb tu, ara et dono banyes.

Qui sap si no vull, però m'estaques fort prou!
Em fas fer el què vols
fora d'un niu lluny de tu no em vols
treus saliva, apaguem el foc.

Tu ho eres tot, cos a cos
tots dos jugàvem a petons
vull una orella, un nas, una cella,
una boqueta, un ditet, uns ullets
un mugró, una llengua,
una pigueta al ring-ring, que em facin cas!
T'estimo i no et vull, besa'm
jugaré a un joc, jugaré per mandra
t'estimo i no puc, deixa'm
em caso amb tu, ara et dono banyes.

Qui sap si no vull, però m'estaques fort prou!
Em fas fer el què vols
fora d'un niu lluny de tu no em vols
treus saliva, apaguem el foc.

Tu ho eres tot, tots dos jugàvem a petons,
vull una orella, un nas, una cella,
una boqueta, un ditet, uns ullets
un mugró, una llengua,
una pigueta al ring-ring, que em facin cas!

Tu ho eres tot, cos a cos
tots dos jugàvem a petons

Mala llengua, ràbia tendra, si era un joc
mala baba, mala sanya, tu i jo sols
mmm quin fàstic, veeccs, què bo!

Inventari

Passa l'hivern
i no aconseguisc
esborrar del record
alguns dels moments
especials que vam viure
durant els dos mesos
i els vint-i-un dies
que vàrem menjar-nos el món
tu i jo. Avui necessite
posar punt i a part,
vull fer inventari
de totes les coses
que m'has regalat
i que em són impossibles
de guardar al fons d'un calaix:

un sobre blau;
milions de missatges de text;
un e-mail, que guarde
a consciència, com un amulet;
un punt de llibre;
milers de cançons
amb la teua empremta dactilar;
un clauer que té forma
de sargantana;
un tiquet de l'últim peatge
abans de Sabadell;
un paquet bomba que no
va esclatar i conserve
en algun lloc segur.

Encara n'hi ha més:
tinc una targeta
de Can Rectoret;
un llarg poema, regal de Nadal;
mitja dotzena de fotos
penjades al facebook
i un pòster de Muse
rebregat; una entrada de cine
i aquestos texans;
tres nits a l'Escala,
el viatge a París
i cada ciutat que incendiàrem.
Són tants els records
que ja m'he descomptat...

Corriol

Busco ideals que he après
Lluny de casa i no els trobo
Hi ha un desordre que em té preocupat
De petit no m'ho havien explicat
Costa d'acceptar que les coses van canviant
Simplement redefinir la manera de sentir
Però no accepto els canvis que hi ha hagut
Ideals que s'han perdut
Potser és que he llegit massa llibres d'altres temps
Potser m'he creat un bell lloc dins del meu cap
Però hi havia un temps de veritat
Tot allò per mi ja s'ha acabat

Busco un lloc meu

Refranys antics
Sense sentit
Paraules que s'han esvaït
Busco un vell corriol on jo de petit jugava
Busco racons que recordo que tots els amics hi anàvem
Però tots aquells llocs ja han canviat
Sota el ritme de la humanitat

Busco un lloc meu

Busco ideals que he après
Lluny de casa i no els trobo
Hi ha un desordre que em té preocupat
Tot això no m'ho havien explicat

Busco un vell corriol on jo de petit jugava
Però tots aquells llocs ja han canviat
Sota el ritme de la humanitat

Busco un lloc meu

Enyoro un temps mai viscut
Que em van explicar de petit a casa
Enyoro un lloc que potser era un país
Però ara veig només
Un piló de gent fent cua.

Encara hi som a temps

Encara som a temps d'aturar-lo.
Encara som a temps de trucar-nos.
Encara som a temps d'abraçar-la.
Encara som a temps de provar-ho.

Encara hi som a temps...

Navegant pel món

Tot navegant pel món
omplo d'aire el cos
i la força torna una vegada més.

Sóc cercador de llocs,
emigrant de tot,
ànima que vola enmig de sensacions.

Vull imatges sempre diferents,
que canviïn els elements,
trobar-me dins un no res i veure el temps
com passa molt més lentament,
assaborint eternament
el món que hi ha al darrera.

Vull conèixer tots els grans secrets
que amaguen llocs i tanta gent,
percebre les olors d'ambient i sentir el vent
empènyer una mica més
les ganes de seguir creixent, voltant, obrint la ment.

Tot navegant pel món
omplo d'aire el cos
i la força torna una vegada més.

Sóc cercador de llocs,
emigrant de tot,
ànima que vola enmig de sensacions.

Vull recórrer noves direccions,
poder arribar encara més lluny
i obrir tot el meu cor a un món d'emocions
que omplin el meu cos d'allò
que ara és desconegut, distant, incomprensible.

Vull fer renéixer el meu foc,
respirar molt més a prop
de tot el què no he vist avui però sé que hi ha
ben amagat per algun lloc,
que no deixaré de buscar,
voltant i obrint la ment.

Tot navegant pel món
omplo d'aire el cos
i la força torna una vegada més.

Sóc cercador de llocs,
emigrant de tot,
ànima que vola enmig de sensacions.

L´home estàtic

Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull
i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l'entén
perquè és mestra d'una escola.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.

La dansa del vestit

Cerca innocent algun tresor com un petó de licor una tarda vora el foc
cerca l'essència de l'amor tan màgic tan diví abraçat a un arc de sant Martí
vols la dansa del vestit vull la lluna dins del llit fer-te la cullera a mitjanit
em quedaré despert recordo el que vas dir ets tan macu tan petit
en tens prou amb els teus dits la manera de mirar són aquests ulls marró clar
que em tornen boig drecera al món demà i més on el temps i el sol no marxen mai

Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

Bon dia, llur llum seré amb un petó matiner
oceànica sensació recordo aquella olor
tan dolç i a poc a poc fent-nos l'amor aïllats de
la mirada del món reflexiu i convençut
que colze a colze junts som molt més que un
bonica vola amunt i molt amunt jo sempre seré amb tu

Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor
Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

Busca i captura

Busca i captura d'un criminal que escapa del banc
Busca i captura una vida més plena que abans
De sempre es pregunta
Com s'ha de ser per fer-ho tot bé
Aquesta és la historia que per fi un dia el va fer ser
Surt tremolant
El cor li batega i li suen les mans
Busca i captura
Sent la sirena que ja el ve a buscar
De sobte s'adona que un tret directe ja l'ha atrapat
Li sangra l'esquena
I l'últim que pensa és que tot s'ha acabat
I quan la seva ànima s'aparta del cos li parla
Si sempre havies estat tan bo
Quina injustícia tan gran aquest tret tan fulminant
Senyor policia
Quina putada
Pobre cuquet que se't mengen les formigues!
Pobre somni que et desprecia i no et despertes!

Ítaca

I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

Una part de tu

Només era una part de tu
Només era una part de tu
Només era una part de tu que has perdut
I és veritat, deu ser per això
que la trobes a faltar
La trobes a faltar
com qui ha perdut una mà
La trobes a faltar
com qui ha perdut un peu per caminar
Però només era una part de tu
Només era una part de tu
I és veritat, deu ser per això
que la trobes a faltar
La trobes a faltar
com qui ja no s'hi veu i ha de recordar
la llum, les cares i els colors

Però només era una part de tu
Només era una part de tu
Però fa tan temps i fa tan mal
que potser no era una part
I potser també s'ha endut
amb ella la resta de tu
Potser ella també eres tu
Potser ella també eres tu
I no només era una part de tu
No només era una part de tu
Ella eres tu
Ella eres tu

Súper bon noi

M'he emprovat ja tantes malles
i m'he disfressat de tot
que és que ja no sé com fer-ho
per ser el teu súperheroi.
Sense màgia ni poders
vull guanyar-te'm mica en mica
sempre qui acaba vencent
és el que més pedra pica.
No podré ser mai el teu heroi.
He deixat de treballar
pagues dobles, feina estable
per a poder-me dedicar
a un propòsit més lloable.
I ser el Jedi del carrer
el de les petites coses
el que no fa un lleig a res
que aconsella però no imposa.
Salvar el món cada matí
ajudar a la gent que passa
“Senyor, no vagi per aquí!”
“Senyora, això pesa massa!”
Fer lluir bé el català,
que és una bona feinada
que s'han de fer bé les (les
neutres) i les eles geminades.

No podré ser mai el teu heroi.
Súperheroi, Súper Bon Noi
i ser el gendre que volen les
sogres.
Súperheroi, Súpercofoi
d'arreglar immediatament tot
allò que no funciona
i no ser mai un d'aquells
que només se'n recorden
de Santa Bàrbara quan trona.

Per la doble identitat
amb un casco ja tirava
però acabava ensopegant
perquè el vidre s'entelava.
Li vaig demanar a ma mare
una màscara de cuir
però la pell se m'irritava
tan bon punt volia sortir.
També em vaig fer fer una capa
perquè sempre vesteix més
però em van fer per desgràcia
el repunt a l'inrevés.
Amb els calçotets per fora
no em deixaven entrar enlloc
I jo capficat rumiava:
“potser t'ho has treballat poc”.

No podré ser mai el teu heroi.
Súperheroi, Súper Bon Noi
i ser el gendre que volen les
sogres
Súperheroi, Súpercofoi
que sap que les bones accions
són aquelles que perduren
i quan hi ha dificultats
no s'arronsa i sempre pensa
que de més verdes en maduren.
No podré ser mai el teu heroi.

Zoo

La Koko es desperta a l'albada
Al sentir el soroll d'un timbre estrident
A fora de la seva casa hi té un jardí
Amb barrots d'argent
"No me'n sé avenir, tinc visita!"
Exclama per dintre irònicament
Com sempre haurà de passar el dia
Envoltada de somriures i plors de nens

En Mus i la Bella han set pares
De set cocodrils grassonets i eixerits
Fa més de dues setmanes i ni l'un ni l'altre
Encara els ha vist
Diuen que en tenen per uns dies
Que a un de la família li cal atenció
Però no saben que al petitó
Li sobra salut, però li manca amor

Com poder cantar a la llibertat
Si mai hi has connectat
Com poder pensar amb serenitat
Si has nascut engabiat
La Koko es desperta a l'albada
Al sentir el soroll d'un timbre estrident
A fora de la seva casa hi té un jardí
Amb barrots d'argent
"No me'n sé avenir, tinc visita!"
Exclama per dintre irònicament
Com sempre haurà de passar el dia
Envoltada de somriures i plors de nens

En Mus i la Bella han set pares
De set cocodrils grassonets i eixerits
Fa més de dues setmanes i ni l'un ni l'altre
Encara els ha vist
Diuen que en tenen per uns dies
Que a un de la família li cal atenció
Però no saben que al petitó
Li sobra salut, però li manca amor

Com poder cantar a la llibertat
Si mai hi has connectat
Com poder pensar amb serenitat
Si has nascut engabiat

Una parella d'aus reposa
Després de volar seguint girs tancats
Creuen que el millor paisatge
Són dos baobabs enmig de la ciutat
Cent metres enllà el rei explica
Històries genuïnes sobre el seu poblat
Que els seus fills amb la boca oberta
Escolten i desitgen fer realitat

Com poder cantar a la llibertat
Si mai hi has connectat
Com poder pensar amb serenitat
Si has nascut engabiat
Una parella d'aus reposa
Després de volar seguint girs tancats
Creuen que el millor paisatge
Són dos baobabs enmig de la ciutat
Cent metres enllà el rei explica
Històries genuïnes sobre el seu poblat
Que els seus fills amb la boca oberta
Escolten i desitgen fer realitat

Com poder cantar a la llibertat
Si mai hi has connectat
Com poder pensar amb serenitat
Si has nascut engabiat

Taüt

El cementiri és ple de flors, les reguen amb cendra
Però hi ha una tomba on no hi creix res
Li fa ombra un arbre sec

I de nit canta un puput
L'esquelet dins el taüt

El cementiri és ple d'amor i paraules velles
Però hi ha una tomba on no hi diu res
1983

I de nit canta un puput
L'esquelet dins el taüt
Taüt, taüt, taüt, taüt taüt.

Ordre i aventura

Diu que has entès la sola llei i el seu imperi,
que tota mesura ha de ser estranya al seu poder,
hi ha una dama blanca que t'espera ordint el gran misteri
hi ha una barca amb un rei ferit i pecador.

Tot és ordre i aventura,
tot és ordre i aventura.

Si avui et sents sol i creus que has perdut el teu senderi,
i et pintarà un camí d'argent sobre el mar fosc;
diu que ella és pura però contamina el teu criteri,
qui s'hi encomana viu per sempre sota una altre llum.

Entre l'ordre i l'aventura,
entre l'ordre i l'aventura,
entre l'ordre, l'aventura.

Punt de creu

Obrir el quadern,
inventar un vers.
d'acord, no és tan senzill,
ara tens fòbia dels papers,
qui ho hagués dit,
i si ho tornessis a intentar,
potser així,
la inspiració et tornarà,
fes-ho per mi.

Perdó me n'he oblidat tens tot el dret de deixar la poesia i preferir el punt de creu.

Perdó me n'he oblidat tens tot el dret de deixar la poesia i preferir el punt de creu.

Quan erets un gran escriptor
jo ho era tot,
la teva font d'inspiració,
jo era el teu món,
però m'has canviat per un patró,
agulla i fil
cuses amb el teu transistor,
i a mi no em fas ni cas.

Perdó me n'he oblidat tens tot el dret de deixar la poesia i preferir el punt de creu.

Perdó me n'he oblidat tens tot el dret de deixar la poesia i preferir el punt de creu.

Un dia potser ja hauràs bordat
deu mil tapets,
dos cents llençols, quaranta draps i fins i tot calçotets.

En un calaix tot ple de pols
et trobaràs els teus vells poemes d'amor
i et diràs:
"Jo era poeta i vaig preferir el punt de creu
però si em torno a posar a escriure ja veure-ho".

- "Ja no tinc mussa?"
No.

Pantalons curts i els genolls pelats

Ungles brutes i un munt de repèls
enfilant-se a un arbre ple de préssecs vermells,
després de la bassa tots nuets
vigilant la roba i que no arribi el pagès!

i a l'hora de berenar
pa amb mi i sucre o un tros de codonyat,
i després tornar al carrer amb el morro empastifat.

Cap al tard havíem de parar
de jugar al futbol i veure els carros passar
amb el gos al darrera lligat
petaner sempre a l'aguait de no ser apedregat,
i després d'haver sopat
pa torrat amb un bon tros de tall
a la fresca vigilats jugàvem a amagar.

Anys enrere
penso què queda
q'aquell que un dia va anar
amb pantalons curts i els genolls pelats.

El diumenge a missa puntual
tocava diana l'àvia sempre cantant
em mudava de dins al llit estant
després d'un bon cossi de llet sempre cremant.

El campanar deia clar
segons ella "veniu mudats"
i després m'arriava, això sí, ben encoloniat.

Oh, anys enrere
penso què queda
d'aquell que un dia va anar
amb pantalons curts i els genolls pelats.

Potser és cert que només recordem
allò que ens agrada
però què seria d'aquelles nits
sense una bona dosi de nostàlgia, gola avall.

Oh, anys enrere
penso què queda
d'aquell que un dia va anar
amb pantalons curts i els genolls pelats.

Pa amb oli i sal

Fes una foto del terrat,
que des d'aqui puc veure Mart.
La roba estesa, el meu agost,
un camp d'espigues i cargols.
Esperarem que passi el fred
i sota l'arbre parlarem de tot.
Un bioritme elemental,
un mar d'antenes i animals.

Els astronautes volen baix,
els núvols passen com qui no diu res.
Amb les butxaques a les mans,
caminarem els passos d'altres peus.
Esmorzarem pa amb oli i sal,
ho vestirem amb unes copes de vi.
Deixant de banda la ciutat,
la tarda és llarga, i potser més, molt més, la nit.

Un altre lloc, un altre temps,
on parlarem amb altres déus.
El meu secret subtitulat,
camins d'arròs, camins de blat.
Esperarem que baixi el sol,
i sota l'arbre parlarem del temps.
Un bioritme elemental,
un tros de vida artificial.

Els astronautes volen baix,
els núvols passen com qui no diu res.
Amb les butxaques a les mans,
caminarem els passos d'altres peus.
Esmorzarem pa amb oli i sal,
ho vestirem amb unes copes de vi.
Deixant de banda la ciutat,
la tarda és llarga, i potser més, molt més, la nit.

Quin fred al cor, camarada!

Quin fred, reïna de bet!,
quan bufa l'airet de la matinada,
tallant com un ganivet de fulla
esmolada.

Doncs encara fa més fred
al parapet d'avançada!

Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret ni té prou
flassada.

Doncs encara fa més fred
al parapet d'avançada!

Quin fred al sòl, la paret
d'oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.

Doncs encara fa més fred
al parapet d'avançada!

Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet d'avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!

Planetes transparents

Fa una nit tan quieta
que sembla que no passa es temps,
a les fosques en un portal
mos mossegam sa pell.

Jo he perdut el nord
però hi ha qui em cerca
desafien es destí
passen sa vida a empentes.

Em provoca que no em toquis
una química salvatge
impossibles moviments
un volar vertiginós:
ets una dona
hermètica
i misteriosa
per aquest
carreró fosc
una llum de
referència i prou
ses sabates t'ajusten massa
per tenir un pas decidit i fràgil.
Començarà un dia nou
se suposa que havíem de fugir d'aquí
d'aquelles llums tan ignorants
d'aquells planetes transparents.

Ses teus mans lleneguen
dus un vestit molt ben posat
es mirall que t'acompanya
sempre te diu sa veritat.

Però tu estàs de sort
tu no has perdut el nord
sa vida està molt cara
per qualsevol debilitat.

Sa teua cara sàvia,
sa teua pell tan blanca,
a tu t'agrada córrer
tan jove i nerviosa.

Me l'estim,
me l'estim
aquest carrer me l'estim:
es meu món és aquí a dins.

Ella està en forma
i mostra sempre
un gest insinuant,
començarà un dia nou
se suposa que havíem de fugir d'aquí
d'aquelles llums tan ignorants
d'aquells planetes transparents.

El camí

Un dia un home em va dir "si agafes aquest camí arribaràs on vols arribar".
I jo li vaig fer cas, anava caminant, però el camí s'anava enverdissant.
Vaig poder sortir ben esgarrinxat, però almenys per fi vaig poder reposar.
Tot reflexionant sobre el que havia passat vaig decidir tornar a començar.
De bon començament, amb els ànims renovats i amb una gran finalitat.
Anava decidit, corria sens parar, frisava per arribar!
De tant mirar endavant vaig empassegar amb una arrel de pi molt gran.
Sort d'una noia que passava per allà i les ferides em va curar.
I ens vàrem fer amics, i caminàvem plegats, i és que estàvem enamorats!
Tot era tan bonic, miràvem les flors fèiem l'amor al mig del bosc.
De sobte ens vam mirar i vam al·lucinar! I és que havíem arribat!
I és que sembla estrany quan vas acompanyat el camí es fa molt menys llarg.

La masovera

S'ha llevat la masovera i ha agafat el seu cabàs
s'ha posat la mantellina i ha enfilat cap al mercat.
A la plaça arriba i veu quin dia fa, que fresqueja i diu que comprarà espinacs.

Al tombar la cantonada, un senyor tan ben vestit
que duia un barret de copa i un abric de color gris.
Li fotia crits a un pagès ensopit. Deia que se li emportaria el garrí.

Corre, corre, masovera, fuig d'en Pere Gallerí,
que ve de l'ajuntament i s'endu els quartos de per aquí.
Corre, corre, masovera, fuig d'en Pere Gallerí,
has comprat flors i violes, t'has deixat el romaní.

El senyor portava un cotxe i quan era a mig camí
se li ha punxat una roda al costat del Francolí.
S'ha tret el gorro i l'abric i ha sortit i algú l'ha tirat de cap al riu.

L'endemà per tot el poble tothom havia sentit
del final del senyor Pere sota el pont del Francolí.
I un espavilat va dir que ho havia vist i diria qui havia estat l'assassí.

Corre, corre, masovera, fuig d'en Pere Gallerí,
que ve de l'ajuntament i s'endu els quartos de per aquí.
Corre, corre, masovera, fuig d'en Pere Gallerí,
has comprat flors i violes, t'has deixat el romaní.

Ha sigut la masovera, jo la vaig veure al camí.
Però que ningú se'ns enfadi, farem festa aquesta nit.
Passeu tots aquesta tarda pel celler; porteu vi, ratafia i moscatell.

Corre, corre, masovera, fuig d'en Pere Gallerí,
que ve de l'ajuntament i s'endu els quartos de per aquí.
Corre, corre, masovera, fuig d'en Pere Gallerí,
has comprat flors i violes, t'has deixat el romaní.

La dona que mirava la tele

I entretant mirava la tele
perdria quatre talles en dues setmanes
en divuit dies les arrugues
se m'alliserien
com si el meu front fos un llençol
i la crema una planxa màgica

Clíniques de disseny
m'oferien convertir-me
d'una manera material
en la imatge que jo triés

Podien canviar el nas, la boca
posar els pits rectes com pits de serralada
treure'm el greix dels malucs
i de l'abdomen
i fer una depilació làser
i fer-la de la zona genital
convertir-me la vulva en una maduixeta

M'ho podien canviar tot menys l'ànima
i a l'anima, a l'ànima, a l'ànima
hi tenia aquell pes
m'ho podien canviar tot menys el cervell
i al cervell, al cervell, al cervell
hi tenia la forma del pes de l'ànima

Vol eliminar tot allò que no li agrada del seu cos?
Vol eliminar totes aquelles parts greixoses
en tant sols trenta segons?
Tenim la solució a tots els seus problemes
senyores, senyors, tirin-se a les vies del metro
i d'aquesta manera tot allò que no
els agrada del seu cos desapareixerà completament

I és que el cos s'havia convertit
en una mena de Déu
i tothom volia semblar
Diví, bell i jove

Podien canviar el nas, la boca
posar els pits rectes com pits de serralada
treure'm el greix dels malucs
i de l'abdomen
i fer una depilació làser
i fer-la de la zona genital
convertir-me la vulva en una maduixeta

Era així com el semblar anava guanyant terreny al ser
com si semblar fos ser

Després d'ahir

Sempre que parles del que vam ser ahir
em mires amb cara d'haver-te ferit.
No diguis que no hem lluitat suficient,
que tots dos hem estat sempre valents.

Però la nostàlgia no ens ha de trair
perquè les coses no estiguin sortint.
Ara som més forts del que vam ser ahir.
Mai més tornarem a ser dos navegants
enmig de la foscor de l'habitació.

Tenim la força de qui ha conegut
tot el que va fer, sense fer malbé
el que va ser, per poder seguir essent.

Mai més tornarem a ser dos navegants
enmig de la foscor de l'habitació
I ara tu i jo seguim endavant
mirant-nos als ulls amb serenitat.

Els gats 2

Ell que diu que ve amb una nau de pastanagues
i que a tu no t'hi posin ceba enlloc.
Ell que diu "què bé!"
i tu, vés que li vols fer-hi
i que resignat tu menges i et fots.
Que no val la pena escriure l'acarona
per robar-li el cor,
que no val la pena viure a Barcelona
per tenir-hi un gos.
Que no val la pena viure a Barcelona
per tenir-hi un gat...

Instants del temps

Cremen quatre selves al teu cor
corre mare terra, lluny del foc.
Ja no hi ha misteris sota el sol
tremola mare mar i ofega-ho tot.

Un envàs sense retorn
així serem tu i jo
passatgers a l'últim vol
haurem d'anar.

Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.

No som diferents
només instants del temps.

Qui anirà a buscar-te si te'n vas
qui t'esperarà amb el cor trencat
qui vindrà al matí a dur-te el sol
qui anirà a donar-li corda al món.

Si tot fos una il·lusió
potser em faria por
si ara som reals tu i jo
haurem d'anar.

Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.

No som diferents
només instants del temps.

Sempre endavant
sempre sembrant preguntes
sempre passant de llarg
digue'm on anem
per què seguim corrent.

Sempre endavant
sempre buscant respostes
sempre esperant en va

No som diferents
només instants del temps.

Els binocles d'en Pere

Escoltes flamenco t'agrada viatjar,
No faltes mai a ioga i estudies italià.
Vas a la filmoteca i puges a estendre al terrat,
T'has fet vegetariana i balles txa-txa-txà.

Et desplaces en bici per no contaminar,
Expliques a ta mare que és bàsic reciclar.
Quan vas a Nicaragua en pla col·laborar,
Retrates la canalla, els tens encandilats.

Per mi que ho fas expressament,
Per mi que te m'han fet a mida.
Per mi ja podem finiquitar,
Per mi, el que em queda de vida.

Pel teu aniversari prepares un pastís,
En portes a la feina i per tots els teus veïns.
I a les festes de Gràcia decores el carrer,
Tanques els ulls i balles passant els pretendents.

Per mi que ho fas expressament,
Per mi que te m'han fet a mida.
Per mi ja podem finiquitar,
Per mi, el que em queda de vida.

Dines amb un tupper tallarines i chop suey,
els teus secrets te'ls guarda aquell teu amic gay.
A les cinc de la tarda quan surts de treballar,
Els nens i les floristes et saluden al passar.

Per mi que ho fas expressament,
Per mi que te m'han fet a mida.
Per mi que si mai ets de veritat,
Per mi, semblaràs de mentida.

Vespre

Cap al vespre és quan estàs com a cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s'esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent.

I canvien els sons i tot sembla més mort,
i vols cridar ben fort que n'estàs fins als collons.
Cap al vespre estàs trist i no saps on anar,
i et prepares un whisky i no te'l pots acabar.

I t'encens un cigarro sense ganes de fumar,
i l'apagues aviat i et tornes a aixecar,
i de sobte tens por de sentir-te tan buit,
i te'n vas cap el pub i no trobes ningú.

I surts fora al carrer i comences a córrer,
i el vent et va assecant el que sembla una llàgrima,
i t'atures cansat amb el nas ple de mocs,
i t'empatxes de nit i respires ben fort.

Cap al vespre és quan estàs com a cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s'esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent

L'illa

Camines,
vas perdut tot el dia.
Camines per sobre una via
que encara no té un destí final.

Contes tots els dies que fan falta
i és que no perds l'esperança;
després diuen que no tenim ideals.

Vius en un món que canvia,
on poques coses t'inspiren.
Jo estic amb tu...

Contemplarem el món des d'un miratge perdut enmig del mar,
i esperarem que arribi el dia en que tot torni a ser especial.
No deixarem entrar suïcides que ens governin com abans;
i esperarem que la distància ens ensenyi a tots que som iguals.

Sospires.
Busques conscient la màgia,
aquell anhel de la infància,
aquella energia que no s'acaba mai.

Emprens el repte d'una vida solitària,
com una bona pregària,
la que surt de dins del cor.

Ja has trobat una sortida.
Vols prendre el pols a la vida.
Es veu millor en la distància.
Vull venir amb tu...

Contemplarem el món des d'un miratge perdut enmig del mar,
i esperarem que arribi el dia en que tot torni a ser especial.
No deixarem entrar suïcides que ens governin com abans;
i esperarem que la distància ens ensenyi a tots que som iguals.

No puc esperar...
Ha de ser aviat...
Vull canviar el món amb tu, si vols.