Neix el món dintre l'ull

Potser ens hauríem de preocupar. Suposem que totes les coses que havíem d'haver resolt no les hem resolt encara, poc a poc se'ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer. I les promeses, sobretot les que mai ens vem dir, de tant secretes, de tan callades, encara s'han de complir, si és que s'han de complir algun dia. Que mai hem plantat cara als nostres somnis, ni tampoc als problemes: que volem ser? Que volem dir? Qui volem ser? Si ho tenim clar, com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu? Sí, potser ens hauríem de preocupar. De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por, però de sobte com qui no vol la cosa d'un dia per un altre me n'oblido. I a la llarga que vols que et digui, al final de tot no sé com ni gràcies a què, ni per quin estrany mecanisme tota aquesta angoixa, tota aquesta por que sento em tranquil·litza, no sé com però em tranquil·litza, estic tranquil, tranquil.