Àcid

Ja vinc. Tan sols estava extraviat
entre misèries i neguit. Mira'm. Ja escric.
Sé que pensaves que no tenia paraules ni ferides,
les esborrava amb àcid.

En un intent fatídic de no saber-me sintètic,
no sentir-me estúpid, silencie sorolls al meu àtic.
Ja estic cansat del permanent estat estètic.

I ara torne al meu lloc. No és poc,
per fi atrapar l'alba d'esta nit eterna,
reconquerir la dolça i tendra sensació
del despertar de qui hiverna.
I per damunt dels meus errors i més pors
el record del teu calor, pren la meva mà ben fort.

I busque entre cançons
el que ens va fer grans,
tot allò que som,
fotos de mil llocs que mai hem visitat,
els nostres racons.

Àcid on deia et vull. M'empasse l'orgull
derrocant la vergonya que entregue als teus murs,
els que vull retrobar i no atacar-los amb àcid.
Sentir de nou moments irònics, il·lògics,
l'impuls d'un cor esquelètic
cansat del permanent estat estètic.

I continues resguardant-nos dels tentacles de l'oblit,
llegint els versos que escric,
cantant les lletres on per sempre caminàrem,
pintant records que esborrava amb àcid.

I per damunt dels meus errors i més pors,
sempre trobe el teu calor, sent la teva mà ben fort.

I busque entre cançons
el que ens va fer grans,
tot allò que som,
fotos de mil llocs que mai hem visitat,
els nostres racons.

I trobe a aquell caixó
fulls per dibuixar,
noves sensacions,
dies en què els mals eren béns compartits
sense condicions.

Amb àcid.