M'agrada

m'agrada sentir que m'atrapes per dur-me a estats on (em) costa anar-hi sol, si jo he de dependre depenc amb tu
m'agrada que em vegis amunt m'agrada sentir-te quan ets damunt, no puc fer-hi res, no vull fer-hi res
m'agrades distreta, m'agrades ballant, m'agrades desperta o bé delirant
m'agrada tenir-te davant, m'agrada posar-te amb les meves mans, no t'excusis més, no te'n vagis tant

demà és tard, cal esperar-se? Mirar-se i passa, és començar, o jo ho faig, per no deixar-se, és estimar-se de dalt a baix

m'agrada que caiguin les hores, la son, l'espai, el so del món que apaguin els llums, que calli tothom
m'agrada si penses que no i després t'ho repenses en mig segon, pot ser molt millor, potser és molt millor

electrificada salta esverada, tu mai saps què vol dir una sola vegada
m'agrada patir per tu, potser és que m'agrada patir per tu
mai no me'n canso, mai, mai no me'n canso, mai

demà és tard, cal esperar-se? Mirar-se i passa, és començar
o jo ho faig, per no deixar-se, és estimar-se

Filigrana

Res m'ha sortit com he pensat,
m'estimo poc mai m'he cuidat.
Cauen pinces, cauen converses
pel cel obert.

Avui tampoc no m'he dutxat,
he dinat tard i estic cansat.
Calen dies calen converses,
temes oberts.
Filigranes per les promeses
que no he complert.

I ploraré per no existir,
sopa de menta per pair.
Formaré part d'aquest invent
i patiré molts més hiverns.

Demà es preveu tot ben igual,
respiraré mediocritat.
Tot s'apila, tot es complica,
tot queda per fer.
Filigranes per reconèixer
el què no he fet.

Tastant la solitud

Tastant la solitud, fumant sota la pluja.
A les portes de l'estanc mirant el gris intens.
Em poso la caputxa, segueixo una gent, ves a saber què estic fent.
Ara que no hi ets faig el que no voldries.
No sé cap on em porten tota aquesta gent.
M'és igual si m'equivoco, tot és bo i resplendent i ho vull viure intensament.
Tornem a començar, tornem-se a equivocar,
tornem a carregar aquest pes, no hi podem fer res, no hi podem fer res.
I torno cap a casa, a mi ningú em fa cas.
Jo he fet el que em semblava, tu ara què em diràs.
Ja veig que no funciona, ja veig que he fracassat, però és el món que està equivocat.
Tornem a començar, tornem-se a equivocar,
tornem a carregar aquest pes, no hi podem fer res, no hi podem fer res.

Primer en la línia successòria

Sempre atreia llibertins, Peter Pans, perdularis i sapastres.
Anava encadenant desastres.
Els amics van brindar augurant la fi d'aquella mala ratxa.
Va dir: “Ara ja només demano un tio normal”.

“Potser qui somiava no existeix”, va pensar, marejant la copa.
“Potser és algú ben diferent”. Al seu cap, com un dard, un rostre.
Neix així la gran història del primer en la línia successòria.

Intentar-ho en combat cos a cos, directament era suïcida.
Era el final de la partida.
Vaig optar per jugar a ser l'amic que sempre llepa les ferides.
Ara pel carrer la gent va murmurant:

“Què hi fa aquesta noia amb aquest tio?
Però si és molt...
Però si és tan bonica”.
Somric, respectant la directriu:
el bon mag, els seus trucs no explica.
Però dins meu hi ha tanta eufòria...
Sóc el primer en la línia successòria.

Sóc la cara de la foto de curs que ningú recorda,
sóc el ràpidament desestimat,
sóc un extra etern dins de la memòria.
El que observa i no intervé, el silent enmig de la cridòria.
Un fil diminut que ha fet enorme, irreversible el descosit.
I vull deixar-ho clar: el qui guanya ho fa per punts,
per immaculada trajectòria.
Permeteu-me que em presenti: jo, el primer en la línia successòria.

Primer en la línia successòria.

En Horse

Ferradures de quatre claus,
duus tota la sort a les potes,
avui l'hipòdrom és ple,
és el gran dia d'en Horse.

Galopant cap endavant pel carril
segueix el cavall avançant,
i aixeca un pam de terra,
les potes es van envelant.
Ets el primer de mil galops cansats,
deixes enrere els rivals!
I vas marcant distància, la meta se't va apropant.

A la grada tothom aposta els seus estalvis a la victòria d'en Horse.

Que no hi ha crisi,
que aquesta victòria
ens traurà d'aquest pou.

Que no hi ha crisi,
que aquest cavall
ens traurà del forat.

Que no hi ha crisi,
que aquesta victòria
ens traurà les castanyes del foc.

Foc, que ens crema el cor.
Foc, que ens crema el cor.

Però de cop i contra tot pronòstic
a un metre de la meta
en Horse s'ha entrebancat
amb la punta d'una ferradura enterrada
la grada amb les mans al cap!
Ferit, en Horse s'ha aixecat
i ha donat mitja volta,
mirant de reüll el públic
com dient: “Aquí us quedeu!
Ja no jugareu més amb mi”.

Que no hi ha crisi
que ja ningú té cap calé per gastar
Que no hi ha crisi,
que ja ningú té cap calé.

Ens torrarem en un bar
i agafarem una bona ‘castanya’.
Oblidarem els estalvis
que hem apostat tot jugant.

Quart de lluna minvant

Encara sento bategar aquell silenci a la mà,
de l'horitzó a l'inrevés, d'un calaix al teu cap.
Diu que el record, quan ja no hi és, fa aquella olor de casa buida que ens fa de perfum,
que, simplement, passa de llarg el tren dels dilluns.

Camina el pols com si no fos el mecanisme constant
d'algun rellotge aturat al quart de lluna minvant.
La cara oculta de la sort és com una moneda que cau de cap per amunt,
quan juguen l'ànima i el cos, i van tres a un.

Carrers on volen llençols,
on la bellesa penja estesa dels balcons.
A les ciutats on no hem comptat mai els terrats,
on hem viscut, on hem trobat
paraules que es fan un nus
a les persianes enrotllades del discurs
d'un emissari que no sap on cau el nord
d'aquell país on soc el sord.

Encara guardo el vell estel que ens fa mirar sempre a dalt.
Un fil elèctric creua el cel i fem un càlcul mental
de divisions, constel·lacions i un bon grapat d'altres
receptes per veure-hi més lluny.
L'últim que ho tanqui tot amb clau i apagui el llum.

Carrers on volen llençols
on la bellesa penja estesa dels balcons
a les ciutats on no he comptat mai els terrats,
on hem viscut, on hem trobat
paraules que es fan un nus
a les persianes enrotllades del discurs
d'un emissari que no sap on cau el nord
d'aquell país on tots som sords.

A l'Univers li sua

Junts, vàrem començar-ho junts.
Sempre esperant la gran hòstia,
sempre volent estar a punt.
Farcits de fatigues i d'amor
sempre tan atents a la cosa,
sempre vigilant el forn.

Paranoics preciosos
per a qui ploureu?
Tan bé i tan bonic…
a l'Univers li sua.

Tan maco i ben parit…
Si ets príncep o bandit…
fills de puta i eixerits…
tan si ets pobre com si ets ric…
si ets religiós o escèptic…
a l'Univers li sua.

Cansats, comencem a estar cansats.
Sempre hem anat a la nostra
sempre ens hem comptat a part.
Vivim com soldats enfarlopats
sempre som en peu de guerra
sempre acabem asclats.

Paranoics preciosos
per a què reseu?
Tant temps
tan deprimits
tan clar i tots ho hem vist.
A l’Univers li sua.

Si ets digne o ets un frau…
Si ets l'amo o ets l'esclau…
si vius tranquil i estàs en pau…
amb un diploma o un postgrau…
si tot depèn d'un dau…
Margalida o Maripau…
Una donzella o un gripau…

Si un dia no hi som

Deixa't fer, corre lluny,
com el vespre que crema finit.
Fes camí, no hi ha més,
amb la cresta i tot per decidir.

Si un dia no hi som seguirà tot.

Però res ens prendrà aquests dies,
totes les nostres parides.
Quan semblava que ens morien
era perquè estaven vius.
Perdent els papers, trobant el sentit,
no ens espera res si ens quedem dormint.

Si un dia no hi som seguirà tot.

Esclata el sol sobre el teu cap,
un tros de cel sota els teus peus,
i creus que creus fins que no creus
i sobrevius per seguir viu.
Que millor que ser-hi avui,
que millor que ser-hi amb tu.

Si un dia no hi som seguirà tot.

Marieta

Vaig sentir el teu perfum abans de veure't
Corries carrer avall
Hi ha coses que no trobes mai el moment per dir
Si no les dius tota una vida te'n pots penedir

Escolta Marieta,
ja sé que tens pressa i que el temps potser t'ha canviat,
però un cop al dia m'és imprescindible tancar els ulls
Somiar que estic amb tu
Somiar...

No esperava res millor que el teu somriure
i una mirada de complicitat
Podriem fugir de nou a aquell lloc
on tu eres la lluna i jo era el sol

Escolta Marieta,
ja sé que tens pressa i que el temps potser t'ha canviat,
però un cop al dia m'és imprescindible tancar els ulls
Somiar que estic amb tu
Somiar...

Jo pensava que pensaves que no em volies ni estimaves
secrets que guarda el destí
Tots dos enduts pel vent, destí a l'infinit

Somiant que estic amb tu
Somiant que estic amb tu

La veu de la terra

Sona la ferralla als boscos i camins,
l'ordre del cacic, destruir per construir.
Mina contra mina, turons de falsa neu,
mentre l'aigua corri, la riera salareu.

Foc a les obagues per fer-hi abocadors,
és fusta cremada que omple butxaques d'or.
Paratges plens de màgia que han desaparegut
sota bosses i plàstics, muntanyes de rebuig.

Avui no escoltem la veu de la terra,
hem canviat la vida per l'asfalt.
Demà no sentirem la veu de la terra,
hem venut la vida al capital.

Avui no escoltem la veu de la terra,
allò natural ara és artificial.
Demà no sentirem la veu de la terra,
recuperarem allò que era real.

Cremen les entranyes, bombes sota els conreus,
fracking fet a mida dels amics del govern.
Recursos naturals apunt per explotar,
l'aigua ja tremola quan s'acosta el capital.

Roben als pagesos la història d'un terreny,
llauraran els camps per fer casinos i hotels,
dibuixaran al mapa línies d'alta tensió.
Transformen la terra en un gran parc d'atraccions.

Avui no escoltem la veu de la terra,
hem canviat la vida per l'asfalt.
Demà no sentirem la veu de la terra,
hem venut la vida al capital.

Avui no escoltem la veu de la terra,
allò natural ara és artificial.
Demà no sentirem la veu de la terra,
recuperarem allò que era real.

La lluna fa baixada

Com estàs? Mai recordes com estàs…
Ja hem viscut aquest silenci fins els postres
Vols cafè? Vols que pinti les finestres?
El soroll de la nevera ens manté a terra

Som vapor, som vapor sense extractor
La ciutat imaginada riu, ferida
Ho has pensat? Has pensat per un moment
com s'espolsen deu mil llunes sense forces?

Com es fa?

Com desfàs deu mil carícies en un sol segon?
Com desfàs deu mil promeses en un got tan buit?

Sense tu, com es fa?

On estàs? On estàs amb ulls de gel?
Les mirades sense vida et fan de vidre

Tornaran els gintònics i els petons!
M'ho creuré, un cop més

On estan mossegades amb suor?
Se'ns desfan petits misteris sense pressa...

Som de sal, som de sal sense final
El sofà és un pont desfet entre nosaltres

Com es fa?

Com desfàs deu mil carícies en un sol segon?
Com desfàs deu mil promeses en un got tan buit?
Com es fa per oblidar cada matí qui som?

Sense tu, com es fa?

Mammi

Les nits se'm fan eternes quan hi penso,
i sento que he perdut tots els meus anys,
vivint amb la disfressa de pallasso,
creient-me les mentides i els enganys.

Fugint de les floretes que es pansien,
la seva maduresa em va cridar.
Les coses que ignorava que existien
d'una a una me les va ben ensenyar.

Oh, Mammi, no puc oblidar aquella nit,
allò semblava un bordell de mala mort fins que vas aparèixer.
Exòtica com cap altra, ardent.
Vas obrir els meus ulls,
vas obrir els meus ulls!

Jo vull que em cuidi la Mammi, només ella m'ha fet sentir així.
Jo vull que em cuidi la Mammi, ella sap què és el millor per mi.
Mammi, vine amb mi!
Mammi, salta amb mi!
Mammi, balla amb mi, quan ho fas em sento diví.

No penso malgastar ni un bri de vida,
vull viure al seu costat eternament.
Faré tapiar la porta i la sortida.
M'entrego cap al teu secret plaent.

Oh, Mammi, recordo cada moment d'aquella nit.
Jo només era un pobre noi i tu vas saber com il·luminar-me.
La més exuberant, la més fervorosa.
Vas obrir els meus ulls,
vas obrir els meus ulls,
tu vas fer que es trenquessin tots els esculls!

Jo vull que em cuidi la Mammi...

Oh, Mammi, la reina de la nit! Balla per mi!
La Deessa, la Musa de les Muses. Balla per mi!
Mammi!

Jo vull que em cuidi la Mammi, jo vull que em cuidi la Mammi, sí!

Mammi, vine amb mi...

Mammi, vine amb mi!
Mammi, salta amb mi!
Mammi, balla amb mi, quan ho fas jo sento que,
sí, jo sento que, Mammi, ja puc morir!

Diuen

Diuen que això sempre comença a algun bar,
però tu i jo mai hem sigut de seguir les normes.
En tenim prou amb una llauna i un banc,
no cal res més.

Diuen que anar a poc a poc és l'habitual,
però nosaltres dos som més d'anar reservant taula.
En tenim prou amb una bona carta,
no cal res més.

Però diuen i diuen tant,
que tu i jo ja anem acabant i estirats al llit comentem què tal.

Però diuen i diuen tant,
que no dic pas que siguis fals,
simplement que a nosaltres ens és igual...

Diuen que aquestes relacions no duren tant,
que sempre es trenquen perquè un corre més que l'altre.
Jo trobo que fins ara ho hem sabut dur bé,
jo trobo que fins ara no ho hem fet malament...

Però diuen i diuen tant,
que tu i jo ja anem acabant i estirats al llit comentem què tal.
Però diuen i diuen tant,
que no dic pas que sigui fals,
simplement que a nosaltres ens és igual...

Viure

Sense equipatge ni bitllet,
cap direcció al primer tren,
un xiulet dona la sortida,
no se sent ni un adéu.
Anem seguint el rastre
que deixen els ocells,
travessem les muntanyes mentre va caient la neu.

Apartem els estels
buscant un lloc en el temps
on si et repugnen les mentides
no et clavin sobre una creu.

Fugim de la justícia
de les lleis del poder,
avancem sense girar el cap
cridant al silenci,
tot el que volem és viure!

T'espero

T'espero com la nit espera l'alba,
com els teus ulls davant del mar,
com la deriva espera el far.

T'espero com el cel espera els arbres,
com el demà espera el desgel,
com el desig el teu estel.

Caminaré per tu, per tu jo seguiré cantant.
Haurem guardat una drecera on començar entre la pols.
Busca una escletxa al mig del camí.

Sigues com la llum, obre les portes del demà,
Guarda una bala d'alegria i no oblidis mai que és teu el món.
Busca una escletxa del camí.

T'espero com la terra espera l'aigua,
com la guerra a la pau,
com la paraula llibertat.

T'espero com la calma a la tempesta
com el foc espera el vent,
com el futur el pas del temps.

Caminaré per tu, per tu jo seguiré cantant.
Haurem guardat una drecera on començar.
Entre la pols busca una escletxa al mig del camí.
Sigues com la llum, obre les portes del demà,
guarda una bala d'alegria i no oblidis mai
que és teu el món. Busca una escletxa del camí.

Caminaré per tu,
que m'has obert la teva casa.
Jo cantaré per tu,
fins a tenir la veu trencada.
No pararem.

El foc

Del grinyol d'unes rodes velles
naix el ritme d'esta cançó

Del grinyol d'unes rodes velles
naix el ritme d'esta cançó;
sobre sendes en construcció,
un feix de llum ens ha donat les ales.

Hem trobat el foc
que crema el dolor.

Com el vol dels ocells, fent tombs,
girem per eixir de casa.

Com el vol dels ocells, fent tombs,
girem per eixir de casa;
anem fugint de la brasa
i entre dues serres hem trobat claror.

Hem trobat el foc
que crema el dolor.

Per la via que no ens rebutja,
per fluir en el seu conjunt.

Per la via que no ens rebutja,
per fluir en el seu conjunt,
hem cantat des de ben amunt
que l'alegria ens ha portat la pluja.

Hem trobat el foc
que crema el dolor.
Hem trobat foc, ai!,
Que crema el dolor.

Hem trobat el foc
que crema el dolor.
Hem trobat foc, ai!,
Que crema el dolor.

Hem trobat una abraçada en cada mirada,
hem trobat unes mirades que esborren la por;
el dolor que ahir cremava, pel camí s'ha tornat pols.
Hem trobat una abraçada en cada mirada.

Hem trobat una escalfor en cada besada,
hem trobat unes besades que t'abracen tan fort,
que el dolor que ahir cremava, pel camí s'ha tornat pols.
Hem trobat una escalfor en cada besada.

Hem trobat carícies en cada paraula,
hem trobat rialles que ens donen calor;
que el dolor que ahir cremava, pel camí s'ha tornat pols.
Hem trobat carícies en cada paraula.

Hem trobat el foc
que crema el dolor.
Hem trobat foc, ai!,
Que crema el dolor.

Hem trobat el foc
que crema el dolor.
Hem trobat foc, ai!,
Que crema el dolor.

Pell bruna

Pell bruna,
em deixes l'olor quan passes pel meu llit.
M'abraço al teu pit fi.
Ben nua,
em tremola l'ànima entre els teus dits,
acompassats, desperts.

Alumna,
sense cap pregunta vivim al revés,
que tot creix sorprenentment.
Ben lliure,
em creixen les ales tenint-te a prop meu.
Acompassats, desperts,
amb el pas encès, fins a fer-nos un...

Pell bruna,
marxo caminant per sentir el sol de prop.
Ens trobem en aquell record.
Ben nua,
et recordo, amor, com un ocell de foc.
Acompassats, desperts,
amb el pas encès, fins a fer-nos un...

De costat et “donc” la mà,
no les tinc totes per caminar.
I el vent m'empeny però no sé a on
agafar-me, si a tu o al món.

Giro i giro des de dins...

Tens els ulls més brillants que mai he trobat.

Nit de Reis

Escolta. Nit de Reis.

Notes que l'abric se't fa petit
Sents com els pulmons volen sentir
El fred intens d'aquesta nit

Vols curar per sempre el descosit
Fer saltar les grapes del neguit
Que t'acompanya fins el llit

Fa tant de temps
Que els teus intents
De fer-te creure que estàs bé
Es perden sols entre la gent
Però avui ho sents
Com quan de nens
Fèiem vaixells amb un paper
Que abandonàvem convençuts
Que eren eterns

Escolta. Nit de Reis.

Quan tanques els ulls tornen els crits
I els records que sempre van vestits
D'aquest blanc que sembla gris

Però una veu et crida d'imprevist
I un calfred s'escola per l'abric
He somiat tant tenir-te aquí

La vall trista

Ningú sap ben bé què passa
I de cop tant ha canviat
Com canvia el bell paisatge
Durant l'any als comalats
Quan només feia que riure
Ara sols el veus plorar
Diria que la cosa
No és tan fàcil d'explicar

Ai Josep, Josep, ja ho saps
Com voldria jo tornar
Al mercat dels dissabtes
Per comprar-te menjar sa
I cuinar, sentir-nos vius
Endrapant un bon dinar
Però un estrany mal t'esclafa
I ni el vi no vols tastar

Que diuen que a cal mossèn
Hi ha algú que se sent igual
I que si seria aquest vent
El que els hauria fet mal
Qui ha portat la tristesa
A la vila, malxinat,
Dorm, dorm que diuen
Que dormint tot sol passar...

Ella

Ella sempre duia texans i aquelles samarretes negres de tirants.
Ella sempre tenia ganes de ballar amb aquells discos
que ara guardes per no recordar que ja no hi es

Ja no hi es
es va escapar deixant el teu món del revés

Ella només solia fumar quan perdia els papers si la feies enfadar.
I ara cada cop que encens un cigarret revius aquells moments
que ara guardes per no recordar que ja no hi es

Ja no hi es
es va esfumar sense explicar-te mai per què...

Ja no hi es
es va escapar deixant el teu món del revés
Ja no hi es
es va esfumar sense explicar-te mai per què ja no la veuràs més.

El pes de l'aire

Un instant perdut, és el temps que s'esgota sense fressa
un moment que fuig, són els anys que poc a poc ja s'esvaeixen

un abans tancat, que em recorda el despertar de la innocència
un després incert, i les cartes cara amunt i el foc ja crema

cada cop sóc més humà
ara sento el pes de l'aire que m'ofega
i només sóc viu quan marxa el Sol
que m'ha cremat la pell

i tot sembla nou, cada matí un nou dia es lleva
analitza i venç, les pors que vas deixant enrere
i hauràs de comprar un bitllet
pel proper tren que alleugi el pes.... que sents

és aviat per ser una trista realitat sense esperança
massa tard per dir que vols viure sent una jove promesa

cada cop sóc més humà
ara sento el pes de l'aire que m'ofega
i només sóc viu quan marxa el Sol
que m'ha cremat la pell

i tot sembla nou, cada matí un nou dia es lleva
analitza i venç, les pors que vas deixant enrere
i hauràs de comprar un bitllet
pel proper tren que alleugi el pes.... que sents

i tot sembla nou, cada matí un nou dia es lleva
analitza i venç, les pors que vas deixant enrere
i tot sembla nou, cada matí un nou dia es lleva
reconeix errors i així no els tornis a cometre

i hauràs de comprar un bitllet
pel proper tren que alleugi el pes.... que sents

La veu trencada

Transitar de nou trajectes prohibits,
som alumnes de la nit.
Disposats a ser dimoni o botxí,
víctimes d'aquest verí.
Mira al teu voltant i digues
quina és la veritat que ens fa seguir.
Tot és ara i és possible.
Trenca el ferro.

Jo seré un més amb la veu trencada

Transitar de nou trajectes prohibits
quan l'atac és la defensa.
Des de la distància apunte amb el dit
transformant la realitat.
L'impacte és inevitable
si mesure el temps amb els sospirs.
L'objectiu és fer-los caure.
Trenca el ferro.

Jo seré un més amb la veu trencada

Cops de puny,
cauen els grans.
Un cicle que acaba en tongo.
Ni un paper, ni una veritat
ni principi, ni final.
S'ha imposat la norma
i la llei serà la trampa.
Tinta i carn, tinta i fum.

Jo seré un més amb la veu trencada

Cant d'utopia

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
No acceptem la jerarquia
Dels que imposen la opressió

Caminem doncs dia a dia
Sense fer-nos por el camí
Treballant amb alegria
Obtindrem el noble fi

No volem martells ni fletxes
Que ens arrenquin el pensar
Volem llum per les escletxes
D'un món trist que hem de canviar

I tots junts germans de terra
Germans de cor i de cervell
No demanem pas la guerra
Però si n'hi ha serem fusell

Per la vida llibertària
D'una nova societat
Alçarem amb mà unitària
El drap negre trepitjat

Lluitarem per la rosada
D'un nou món lliure i valent
On la por serà esborrada
i viurà feliç la gent
On l'amor serà esperança
i no una formalitat
per oblidar la recança
de no viure en llibertat

No volem líders ni guies
Ni consells de direcció
No volem misèria i pàries
Lluitem per l'autogestió

En els pobles i les viles
Ja se sent un gran clamor
S'estan eixamplant les files
Que lluiten contra la por
Aixequem doncs la senyera
De la gran fraternitat
I saltem per la drecera
D'una nova humanitat

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
Preparant amb alegria
El camí d'un món millor

Equilibri

Vam deixar la vall
resseguint les pedres.
Vam omplir de pluges
totes les tempestes.

Vam traçar la sort
amb un pols perfecte.
Invocàvem llunes
sota les finestres.

L'equilibri és part del moviment.
Travessàvem una corda dins la ment.
I no hi ha cap passa enrere,
ni un principi físic que ho entén.
L'equilibri és fràgil com el sents,
m'agafaves de la mà quan feia vent.
L'aprenent del trapezista
dibuixant sobre la pista el cel.

Vam entendre el foc
de tant mirar la flama.
Vam cremar l'origen
I alguna altra torrada.

Vam deixar la pols
a sobre les sabates.
Vam saltar en pilotes
per nedar a les basses.

L'equilibri és part del moviment
Travessàvem una corda dins la ment.
I no hi ha cap passa enrere,
ni un principi físic que ho entén.
L'equilibri és fràgil com el sents,
m'agafaves de la mà quan feia vent.
L'aprenent del trapezista
dibuixant sobre la pista el cel.

Que bé

Que bé, que bé, que bé notar que em mires.
Que guai, que guai, que guai, i ara t'acostes.
Que bé, que bé, que bé notar que em mires al mig de tota aquesta gent.
Que guai, que guai, que guai, i ara t'acostes i em saludes tocant la pell.
Carai, carai, mama! Mama!
Tot aquest espai que hi ha aquí, entre tu i jo.
Aquest moviment que has fet com si fos secret.
Tot això m'estressa, m'has deixat amb pressa.
Abans t'he buscat, però tu m'has ignorat!
Que no, que no, que no m'agrades!
Que no, que no que no em degrades!
Notar que no tinc cos per tant de sentiment.
Notar que tot se'n va al primer moment.
Sé que això m'agrada, sé que m'embriaga.
El vici és molt gos i hi hem caigut tots dos!
Que bé, que bé, que bé notar que em mires al mig de tota aquesta gent.
Que guai, que guai, que guai, i ara t'acostes i em saludes tocant la pell.
Carai, carai, mama! Mama!

Cometa errant

Veus fugir el teu temps.
Veus escapar els segons.
Voldràs acariciar
els somnis que han de venir.

Quan surt el sol
em sento més adormit,
i quan marxa el sol,
estic més despert.

Sóc un cometa sense rumb,
travesso núvols i estels,
no em vingueu a buscar,
per què me'n vaig cap al sol.

Cometa errant,
llunàtics antics,
de comediants
per acabar bé la nit.

I quan ja estic al sol
em vaig fonent lentament.
Se que se m'enduran
les ombres de la nit.
les ombres de la nit.
les ombres de la nit.
les ombres de la nit.

Malmès

Puc permetre'm interpretar el perdó
Puc perdre el que he après
A palpentes puc pujar, però amb por
Perpetrant lo permès
Un feix de llum deixa aqueixa presó
Xoca amb el has estès
Així sempre aixeca sense fer-ho
Sa pols de ses parets
Arrabassa sa carcassa anterior
Es cos descansa fresc
Sense paciència, sense saber-ho
Sent sensació de pes
Decidiu compartir
Un costum malmès
Ets amb mi, ets aquí
T'acarici sense sentir res

Ball del mànec

El ball del mànec és un ecosistema,
el ball del mànec és el meu emblema,
el ball del mànec no és cap problema.
Fot-li al ball del mànec.

No sé què et preguntes tant
si no calen respostes,
el ball del mànec no s'està d'hòsties.
Que no hi ha res millor que sentir-nos a prop,
ho deixo tot si obres les portes,
el ball del mànec no s'està d'hòsties.

Ball del mànec de bon matí,
ball del mànec abans de dormir,
ball del mànec després d'esmorzar,
ball del mànec al sistema solar,
ball del mànec a tota hora va bé,
ball del mànec estic es jo què sé,
ball del mànec gara gara barrasar-te,
ball del mànec sembla la va lava sar-se.

El ball del mànec és un ecosistema,
el ball del mànec és el meu emblema,
el ball del mànec no és cap problema,
fot-li al ball del mànec.

El ball del mànec li agrada a tothom
encara que no li vulguis dir a ningú.
Tu ja saps que en el fons tots volem
i que sense ell ningú hauria nascut.
La guerra hi és per fer-li l'amor
un cop al dia per sentir-se millor.
No t'hi pensis més, no beibe, ball del mànec amb tu.