El castell dels dies perduts

I aquell viatger, que portava les muntanyes vora el mar,
fins al mar.
I aquell navegant, que portava el seu vaixell al cim més alt.
No hi ha ningú, ni jo ni tu.
I aquell vell tant vell, que portava mitja vida esperant
a fer cent anys.
I aquells que al partir, el seu somni més intens era seguir,
seguir cridant, no acabar mai.

I on viu la lluna, on ens vam deixar la pell?
La lluna la pruna, on ens hem deixat el temps.
Ha caigut la bena dels ulls.

I aquells que un cop l'any ens conviden a passar i fer un vi
blanc i tots brindant.
Estimats ens direm! Això ho hem de repetir cent cops al mes,
i marxaran i oblidarem.

I on viu la lluna, on ens vam deixar la pell?
La lluna la pruna, on ens hem deixat el temps.
I on viu la lluna, on ens vam deixar la pell?
La lluna la pruna, on ens hem deixat el temps.
Ha caigut la bena dels ulls.
El castell dels dies perduts.

I aquells que hem fixat les mirades en un astre il·luminat,
si ja no està, al fer cent anys.