Gemma / El llaurador

No han passat pas gaires anys,
Gemma, que et vaig conèixer.
Va patir la mare tant
perquè poguessis néixer!
Què bonics eren els ulls que vas obrir,
que bonics, aquell setembre.
Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,
que feliç que hi ha estat sempre.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen
i tu ets la mes bonica.
Qui pogués, per un instant,
viure tota la joia
que tu sents al anar cordant
dues sabates noves.
Les dures hores i hores als teus peus!
les veig noves si les miro.
Amb gran goig en parlarà la teva veu,
i es per això que més t'estimo.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen
i tu ets la mes bonica.
Sense por segueix lluitant
que així es llaura la vida;
xic a xic es va lliurant
la forca que dormia.
Pren els dies d'un en un que hi es el temps
per premiar el teu entusiasme.
T'ho mereixes tu i l'esforç que fan silents
els teus ulls verds esperança.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que son boniques.
Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Cada cop que la suor m'apareixia
netejant-me el pit de terra i relliscava
sobre la que era llaurada,
i el raïm verd s'amollia,
t'ho agraïa...
Fins ahir la meva sort fou benaurada
just ahir que el fruit madur ja no hi cabia
i ara ja no puc collir
més que fulles mortes i
enfangades.
Qui m'ha deixat confiar en el cel!
Qui m'ha ofegat totes les arrels
i cada branca, cada brot
de la meva fe!
Però avui he fet de nou la caminada
he creuat mil solcs a terra altra vegada
i m'he ajagut cansat al vespre
acceptant-te els dos el repte:
jo i l'aixada.
I si torno a veure créixer el fruit un dia
i puc entornar-me a casa amb les mans plenes
deixaré arran de camí
un per un els precs que ahir
coneixia.
Qui m'ha deixat confiar en el cel!
Qui al meu costat ha deixat la pell
i cada branca, cada brot
de la seva fe!
I cada branca, cada brot
de la seva fe.