A veure què en fem

I ara preguntes: “exactament què està passant?”
Tu que ho tenies tot tant lligat.
I dissimules, però crec que ho vas enganxant:
Per més que cridis no et respondran...

Els monstres de la teva infantesa trista,
El cos de professors que et va agafar mania,
No els miràvem i se'n van anar
I això en silenci s'anava fent gran.
Tampoc hi estic molt familiaritzat,
Però em temo que és una oportunitat.

I ara comences a entendre els pobres desgraciats
Que des d'un taxi van treure el cap cridant:
“Prepara't que al final et tocarà
Aprendre a viure i a no culpar

A la verola borda i a la tos ferina,
Al papa i a la mama i als crims del nazisme"
I què hi farem si ens vam despistar
I això avançava infectant-nos la sang?
Prova a somriure davant del mirall
Que ara tenim una oportunitat.

Vam llevar-nos emprenyats per un soroll,
Maleint alguna festa d'estudiants tronada,
Quan vam veure un feix de llum, una claror,
Avançant entre els llençols, fregant les cames.

Vam notar que tremolava la porta del balcó,
Abans d'obrir vas comprovar el nus de la bata,
Al carrer, entre un immens núvol de pols,
Fugien en desbandada animal

Les cançons que no avisaven que mentien,
Les frases serioses que ja feien riure
I van deixar-nos aquesta veritat,
Que em sap molt greu, però per sempre sabràs
Pots agafar-la o deixar-la passar,
Però ara tenim una oportunitat.

Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat...
Ha, ha, ha! A veure què en fem...

Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat...
Ha, ha, ha! A veure què en fem...

Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat,
Tenim una oportunitat...
Ha, ha, ha! A veure què en fem...

Tenim una oportunitat

En voler

Pots venir en voler volant,
pots entrar, per a tu està obert,
papallona que a la llum artificial
l'estimes tant com al cel obert.

No és que jo em distregui, no,
és que pens en altres coses:
en temps antics de donzelles i cavallers,
en paraïssos als teus llavis calents.

Vendràs en voler i te n'aniràs ballant,
vendràs en voler i t'estimaré igual.

Si és millor estar tot sol
per llepar-se ses ferides,
deixa'm com un animal ferit
sentint nomès els bategs del pit.

No és que m'hagi perdut, no,
és que no sé on estic ara,
a quin nivell de pau espiritual
o a quina profunditat del fang.

Vendràs en voler i te n'aniràs ballant,
vendràs en voler i t'estimaré igual.

Quan caminàvem

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels
Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Per camins d'horta sembrada avancem
Enyorem un temps que no s'ha viscut encara
Un passat de lluita accelerada
Assaig d'una esperança que camina fermament
I transforma aquest present
El Cabanyal que resisteix
Hui no tinc cap dubte, hui t'estime encara més
Hui vull fer l'amor de matinada
Hui voldria ser un gran deixeble d'Estellés
Veig murals a les parets

Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar
Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels
Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.
Fins un nou combat.
Quan l'Albufera ens sostenia
Una vela llatina navegava contra el vent
Amb la memòria empresonada
Els punys i les corbelles sobre sendes de paper
Creix la flor del taronger
Davant les torres de Serrans
El nostre amor serà la clau que obri tots els panys
Dels portals d'una València
On sona la freqüència del cor de Benimaclet
Amb Tereses i Bassets
Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels
Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.
Fins un nou combat.

Es difícil oblidar, les façanes d'aquell temps
I els amants que s'estimaven quan la por era el segell
I El futur d'aquells infants que miraven als estels
Il·lusions d'un gran present!

Tu i jo som rebels del temps i la distància
Alumnes de l'amor, amants de la insolència
Poetes d'esta nit, pintors del nostre llit
Les coses impossibles d'explicar d'aquesta ciència
Tu i jo som satèl·lits sense rumb en la galàxia,
d'amors impossibles som la paradoxa,
som pretèrits imperfets de la nostra història,
som aquell record inoblidable en la memòria.

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels
Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.
Fins un nou combat.

Mai més

"Per tots els Peter Pan del món.
Per tots aquells que, tot i sentir-nos nens,
descobrim que ens estem fent grans,
amb coses tan simples com estimar…
Perquè realment els petons no son didals".

Estimada Wendy,

"Com és la llum que hem trepitjat?
com és el sol?
Et faig costat
esmicolant records per tu, per tu.

Jugant d'esquenes
a un món confús
recels d'un cor
que a poc a poc vaig estimant.

Son moltes nits sentint els udols
dels nens perduts.
Et dic que vull deixar de jugar
per ser estimat.

Hi ha molts estels per escollir
i tu el vas trobar.
Ara jo vull cosir el teu cor amb un didal.

No pots entendre el que ha passat?
m'estic fent gran…
Els anys ens passen per igual
no puc ser un nen.

No et vull esborrar dels meus records
tot és estrany...
Et vaig ensenyar tots els camins
però ells van canviant.

No és mala nit per fer fer-nos grans
i descobrir…
que el meu desig és ser a prop teu
no puc ser un nen.
Per fi els teus llavis són didals."

Peter Pan.

110 colors

Recordo la tempesta
i un llit de color fúcsia
enmig del blau
la finestra tapada amb un quadre
on Uma Thurman posa en plan fatal
i una cançó
mullant-se amb la pluja al teu balcó
Cent-deu colors entre els teus llavis
i les meves pors
l'amor sota un pseudònim
mirava de reüll els teus cabells
jo era pintor de quadres impossibles
amb la impaciència del meu pinzell
i em feien por
les tardes sorolloses del record
jugava amb foc
i el foc cremava un i cada segon

Tenies un Agost de ciència-ficció
tenies mar a les sabates i un país de flors
tenies un amor per caure veloç
i escapar-se a trenc d'alba
just quan surt el sol

Recordo els South San Gabriel
i el cava barallant-se en el meu cap
petjades sorolloses ritme ràpid
i aquell rellotge que no es va aturar
i una cançó jugant, amb la teva roba interior
110 colors
entre els teus llavis i les meves pors

Tenies un Agost de ciència ficció
tenies mar a les sabates i un país de flors
tenies un amor per caure veloç
i escapar-se a trenc d'alba
just quan surt el sol

Vides senzilles

Dorms
i penso en tot allò
que ens mulla el somriure.

No sé
si tornaria als llocs
que m'han fet ser com sóc.

Les coses són com són,
les coses són com mires,
les coses són com rimes,
les coses són com som
quan són tal com volies.

Creus
en la bondat dels cors
i en vides més senzilles.

No entens
de què va tot això,
t'han contagiat la por.

Les coses són com són,
les coses són com mires,
les coses són com rimes.
Voldria, quan despertis,
que tot sigui com tu vols.

Tot

Tots els meus néts i els meus fills que no en tinc, i que.
Totes les copes de tornejos locals que vaig guanyar quan em dedicava al lloguer d'escamarlans.
Tot, ho deixaria tot.

Els meus discs durs i els meus instruments per fer webs en angles.
Tots els llibrets que tinc per aprendre a fer bé el pollastre a l'ast sense semblar fals.
Tot, ho deixaria tot.

Per poder ser, per poder ser, per poder ser...
Josep Cuní

El meu arsenal de defensa personal que netejo els diumenges "enven" dinat.
I la meva amiga romana que es diu Calamarsa i el Willy Fogs.
Tot, ho deixaria tot.

Per poder ser, per poder ser per poder ser...
El Júlia Peiró i el senyor Bachs,
i el màgic Andreu i el Jordi LP
i el Lucky Guri també.

Ho deixaria tot per poder ser...
en Josep Cuní

Invencibles

Jo i tu quin parell de capsigranys
viatjant per móns estranys
lluitarem contra gegants
amb les mans nues

lluny cavalcant per mil deserts
com "bandidus" a l'oest
descobrint nous continents
tot fent història

junts vam alliberar París
vam tombar el mur de Berlín
i navegant amb els víkings
empunyant l'antorxa

com si fóssim Bonnie and Clyde
o un parell de samurais
no ens farem enrere mai
fidels al repte

amb tu no hi ha dues nits iguals
no hi ha dubtes ni temors
no hi ha principis ni finals

invencibles

Junts, anem més lluny

jo i tu som intrèpids navegants
a la conquesta dels set mars

pioners i agosarats
àvids d'aventures

com Neil Armstrong o James Cook
el desig d'anar més lluny
cap a móns desconeguts
i als seus misteris

junts no hi ha dues nits iguals
no hi ha dubtes ni temors
no hi ha principis ni finals

invencibles

Junts, anem més lluny

amb tu me'n vaig allà on em porti el vent
l'un al costat de l'altre som més forts i més valents
amb tu me'n vaig i escapem d'aquest present
que ha perdut tota innocència i la il·lusió de quan som nens

Un altre divendres

Un altre divendres,
i encara no t'ho he dit.
Un altre setmana,
amb el cor encongit.

Si reunís el valor,
per dir-te el que no goso.
Si almenys m'atrevís a fer-t'ho saber.

No hauria de pensar en tu mai més,
no em caldria fer-ho,
cada dia.

Aviat cauran les fulles,
i tornaran els vents del nord.
Les primeres pluges,
faran renéixer els meus records.

Si reunís el valor,
per dir-te el que no goso.
Si almenys m'atrevís,
a fer-t'ho saber.

No hauria de pensar en tu mai més,
ni em caldria fer-ho,
cada dia.
Mai més, pensar en tu, cada dia.
Mai més, pensar en tu, cada dia.
Mai més...

Deixar-te un dia

Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat,
Caminàvem rumb a casa, el sol s'amaga entre terrats.
La teva veu sonava lluny, com el xiulet de trens perduts,
Com la remor d'un riu nascut en cims nevats, muntanya amunt.

I aquella idea il·legal m'anava inundant el cap.
M'hauràs de disculpar amor meu
Que vaig pensar deixar-te un dia,
Abandonar-te a la teva sort...

Només esperava en silenci que es presentés el moment
de fer-ho volar tot pels aires, fent veure que era un accident.
Diria unes paraules greus mirant a l'infinit.
Les sentia dins la boca tenses, preparades per sortir.

Venien frases solemnes que ens matarien com un poltre coix.
Venia a arrossegar el cos mort del nostre amor
Fins a un racó discret per amagar-lo entre les flors.

Oh, savis que aneu predicant pels carrers
Que l'amor es transforma amb els anys.
Veniu urgent a explicar-nos si es transforma tant,
Si es transforma tant, si es transforma tant,
Si es transforma tant!

Ja s'intuïa a l'horitzó la costa verge d'un nou mon,
Ja em desplaçava més lleuger alliberat del pes del teu amor.
Ja se sentia algú rient, l'escalfor d'una altra gent,
Un altre cos, una altra veu capaç de fer-me més content.
Ja m'allunyava caminant mirant als ulls als vianants.
“Sabeu el meu futur?
Avui m'he disparat amb munició de plata apuntant directe al cor.”

En aturar-nos per creuar vas agafar-me la mà.
Vaig tornar una bola rasa a un nen que jugava en un portal.
“No ho expliquis a ta mare que es curtirà el proper Nadal”

Gribi bestial

som fets de somnis i vides d'abans
que quan l'ensopegues
et deixa distant
i quan l'encomanes et quedes igual
com sé que el que m'espera
és menys estrany
que el que ara em passa quan ho veig clar
que el que m'atansa a ser més com cal
on tot sembla que agafa sentit
com quan ensopegues al teu caminar
quan et despertes d'aquest sotrac
som fets de tones de pols seminal
que quan l'estornudes et quedes igual
i quan la mossegues fa un gribi bestial
som tots miracles de l'esperit còsmic
petites mostres del pànic diví
tot se m'escapa però soc tan feliç

Som tots dos

Les claus de la teva moto són dels dos,
i totes les meves fotos són dels dos.
Si sóc jo que m'equivoco per tots dos,
tu m'ho dius i jo t'escolto:
"És dels dos".

El follón que hi ha al teu bolso és dels dos,
els meus roncs i el germà mosso és dels dos.
Quan sóc jo i em desenfoco i toco el dos,
tu m'ho dius i jo t'escolto:
"Som tots dos".

Ei! Jo ja fa molt temps que ho dic:
matem totes les guineus que tindrem molt més abric.
Ei! Jo ja fa molt temps que ho faig:
les vacances en ple maig, cinc estrelles o me'n vaig.
Ei! Jo ja fa molt temps que ho sóc:
un bromista, un escapista, un cantant amb veu de moc.

El meu regne

El meu regne
S'està enfonsant
Si els ocells
Ja no volen tan alt
Aquí em faig mal
I ara et trobo
Dibuixant
Dins bombolles de
Pensament
El teu sentiment
Nedo en estanys oberts
I el vent escampa
Cercles d'aigua,
Cau una gota i tinc
L'univers als meus braços
D'inèrcia m'ha dut aquí
Per cantar-te
El teu sentiment
Amb les sabates
Plenes de fang
Recorro terres, històries
Tot pensant
Que ja no tornaran
I em fico dins
Dels teus llençols
M'agafes fort,
Tremola el teu cor
No et vull fer perdre el nord

Nedo en estanys oberts
I el vent escampa
Cercles d'aigua,
Cau una gota i tinc
L'univers als meus braços
D'inèrcia m'ha dut aquí
Per cantar-te
El teu sentiment

A Metròpolis

A Metròpolis sacs serradís, sol postís i fals, vaig cosit a pals.
He escollit a mort es camí vital, no me feia por, era natural.
Antibiòtics me perseguien amb equipatge de policia.
Una escala amunt, s'escotilla a dalt, no hi havia res més que molt d'espai.
Anava caminant, ningú a part de jo, era cert allò més que lo de baix.
I fa mil dies, vivint i treballant, i jo diria que ja m'han oblidat,
Menjant garroves, som com un animal, m'he fet ca nostra i ho tenc.

T'hi va la vida

Tot l'amor que he rebut i que he donat
que he perdut i que he trobat
ha arribat sense avisar

tots els mots troben grans significats
n'hi ha que es claven com punyals
d'altres curen tots els mals

cada segon que passa ja no tornarà
amb la sensació de fer sempre tard

buscant les pessigolles del primer petó
buscant aquell moment en què s'atura el món de cop

ai amor que t'hi va la vida
que t'hi va la vida amor
i no, mai no és tard

la buidor que neix de les nostres pors
ha fet posar de genolls
al més feble i al més fort

però els dictats arbitraris de l'atzar
mai seran tan importants
pels que tenen voluntat

n'hi ha que s'arronsen al primer pas
n'hi ha que es rendeixen massa aviat

n'hi ha de tossuts que no claudicaran
n'hi ha que lluitaran fins al final

n'hi ha d'explosius n'hi ha d'apassionats
n'hi ha d'indiferents amb el cor de glaç

n'hi ha de valents i n'hi ha de covards
però només tu pots decidir quina és la teva gran veritat

ai amor que t'hi va la vida
que t'hi va la vida amor
i no, mai no és tard

Quatre llunes

Tinc quatre llunes al pit,
com dolls de llum i tenebres,
la de la vida, la del desig,
la dels meus dubtes, la de l'oblit.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

La de la vida em sorprèn,
cada matí quan m'aixeco,
volo i m'eleva al seu capritx,
o em deixa caure com fulla de nit.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

La del desig, roig intens,
com pleniluni al solstici,
calma i tempesta, fuig i m'espera.
En els seus braços, em sento captiu.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

A la dels dubtes, hi tinc un mar de por i miratges.
Lluna en eclipsi, lluna traïdora,
quan m'hi passejo, no em deixa dormir.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

Rius de records penedits solquen la lluna darrera.
Sota la pluja fina del temps,
es desdibuixa la vida sencera.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

De la cinquena, no se'n sap res,
la lluna dels meus secrets.

Vés bruixot

El pescador al principi s'ha espantat veient-lo xop,
Sortint del mar, pujant directe a la ciutat.
Després ho ha entès i crida:
“Vés bruixot! Vés bruixot!”
Fent la patrulla els dos municipals s'exciten
En veure'l creuar, com un coet, el carrer gran.
I des del cotxe animen:
“Va bruixot! Va bruixot!”

El gran patriarca arramba al seu costat.
Les ballarines de nou anys
Quan topen amb un senyor estrany
“Saludeu nenes, vinga!
Vés bruixot! Go bruixot!”

Bruixot de móns llunys,
Ens tens a tots a les teves mans.

Tornava a casa jove i avorrit,
Llegint l'horòscop de l'abril,
I alçant els ulls de cop l'he vist.
“Si ets tu, si us plau, avança.
Vés bruixot! Vés bruixot!”

Els dos adúlters abraçats
Planegen un viatge llarg
I obren les boques desitjant:
“Pel que més vulguis, fes-ho.
Va bruixot! Va bruixot!”

La dolça Adela es pinta de carmí
Que té un sopar amb un home trist.
Quan no sap molt per què somriu
Mira el mirall i pensa:
“Va bruixot! Vés bruixot!”

El nen prodigi es frega els ulls quan veu
Surar a la cúpula del cel
La llum brillant d'un nou estel.
Surt al balcó i s'estira.
Go bruixot! Go bruixot!

I tot s'atura un moment
Quan el bruixot dissol en el vent
Unes paraules que ho arreglen tot.
Unes paraules que ho arreglen tot.
Unes paraules que ho arreglen tot.

Compartir

Un dia em preguntaves
Perquè faig el què faig
No vaig saber contestar
Només sé que sóc jo,
qui sóc,
qui sent,
qui fa…

No vull més distància
Tot entra per la pell
Quan t'arriba l'emoció
Podem ser tu i jo,
i sentir,
el so,
tots dos

Pots sentir el mateix?
(tot comença)
Pots sentir el mateix?
(tot es ara)
Pots sentir el mateix?
(tot comença)
Pots sentir el mateix?
(tot es ara)
Sé que ho podem fer.

Pots sentir el mateix?
Pots sentir el mateix?
Tu Pots sentir el mateix?
Pots sentir el mateix?
(tot comença)
Pots sentir el mateix?
(tot es ara)
Tu Pots sentir el mateix?
(tot comença)
Pots sentir el mateix?
(tot es ara)

Pots sentir el mateix?
Saps que ho podem fer.

Barcelona

Barcelona és bona si la bossa sona
Barcelona et somriu si fas la perdiu

Fa dos mesos que busco un estudi al Raval
a l'últim que vaig anar pa cagar un aurinal
puja'l tabaco'l metro i les ganes de privar
i a fi de mes domés colilles pa fumar
No tinc un duro no tinc res clar
ni cap aval pa poder-me hipotecar
m'hai fotut a bon merder
en estos preus de lloguer
a una caixa m'hauré de buscar'l raser

Barcelona és bona si la bossa sona
Barcelona et somriu si fas la perdiu

Després de l'eurorobo i del fòrum gluturaldia
ni un puto pis de protecció oficial
creixen les llistes dels pobres desemparats
que anca no s'han adonat que'ls oficials són pa anxufats
i en la moneda de l'especul·lació
les immobiliàries juguen a la traïció
d'un pis vell ne fan cinc de nous i en la mínima inversió
sempre obtenen cireretes a montó
madures que verdes no

Barcelona és bona si la bossa sona
Barcelona et somriu si fas la perdiu

Aloma

Totes les armes que he deixat
totes les guerres que he perdut
tots els carrers que he trepitjat
tota la boira dels teus ulls
tots els poemes que he trencat
totes les pors que no he vençut
totes les cartes que he guardat
tots els records que tinc de tu

I cada nit estic pitjor:
quan et recorde em trobe sol
no puc estimar-te per sempre
i cada nit estic més mort: quan et despulle dins del cor
no puc esperar-te per sempre

Totes les ganes de cridar
tots els corals que ja he romput
totes les nits que passe en blanc
tots els meus somnis de futur
tots els estigmes del passat
tot el silenci que has volgut
tots els camins que vaig triar
tota una vida sense tu

La porta es queda a mig tancar
el temps s'escapa de les mans
el món em sembla diferent
és impossible creure

Em costa besar-te si estàs
tan lluny del meu costat
em costa oblidar-te encara
et porte dins del cap

Tres desmais

Un dolç verí m'ha pres el cos però em fa gaudir: se'n fot de mi.
Un dolç carmí em surt del cos però és el destí: beu-te'n el vi.
A mitja tarda et desmaies (el plaer ja et convenç)
A mitja tarda et desmaies (perds la raó, el seny i el control)

La figura del 8

el món vist de baix acollona
però segur que mai ningú sabrà com oblidar qui és
(segur que mai ningú podrà o sabrà com oblidar qui és)
com tots passem l'estona sense saber què es el que ens passarà demà si un cas caiem
quin pes més gran suporta l'ésser, milions d'incògnites
i jo sense saber restar
quan d'un gra en fem muntanyes
llavors un vent malvat, molt fort, preciós, trempat ho fot volar
la figura del vuit cau com tu tan li fa, del dret, com del revés
quan creus saber què esperes llavors el buit et ve de cop i caus avall fins l'infinit
la figura del buit cau com tu
tant li fot del dret com del revés
la figura del buit cau com tots
tant li fa si et distreus i vas de cap

Bellesa assasina

Si abans un desconegut, era estranyament familiar
Per què ara tu em resultes tan estranya i tant vulgar?

No cal que em diguis res, encara tinc la facultat
D'interpretar el teu silenci fred
Que diu que la màgia que ens envolta ha marxat.

I ara camines tota sola pel carrer,
De ben segur canviaràs la vida a algú,
Bellesa assassina que mai oblidaré...

Per què no calles i admetem
Res ha sortit com vam pensar.
Jo no esperava estimar-te tant
I tu no imaginaves que ara et faria el mal que et fa.

I ara camines tota sola pel carrer,
De ben segur canviaràs la vida a algú,
Bellesa assassina que mai oblidaré...

Si ara m'odies...
Si ara m'odies no t'ho retrauré.

Maremar

Maremar, feu-vos present
a l'altar del meu paisatge.
Maremar, que els antics déus
avui són molt lluny de casa.
Un tro per la recança,
un port per la ferida,
i per l'amor, la cala.

Maremar, doneu-nos vent
hi ha demà i vela blanca,
Maremar, i si pot ser
ni oragà, ni massa calma.
Que el temps és curt i passa
com una estranya dansa
de pas sense petjada.

Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.
Gira i vés enlaire,
núvol d'esperança blanc.
Pren-lo i embriaga't
amb la seva flaire
com només ho fa un amant.
Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.

Maremar, doneu-nos pau,
però amb el tremp de l'olivera.
Que no posa mai el seu ramatge verd-blau
a la mà d'aquell que la voldria sotmesa.
Que omplim d'estels la barca,
però que un pesat bagatge
no ens malmeni les xarxes.

Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.
Gira i vés enlaire,
núvol d'esperança blanc.
Pren-lo i embriaga't
amb la seva flaire
com només ho fa un amant.
Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.

Maremar...

Pixa-pins

No has sortit de Barcelona
i tens lo gust al ful
treballes de segurata
a un local molt cool
i no tens ni puta idea
què collons és la Patum
ni la jota tortosina
ni el torró d'Agramunt

De l'himne de Catalunya
no te'n saps ni un mot
però Barça és més que un club
ets qui ho crida més fort
Menges sopetes de sobre
cagues favada de pot
no saps distingir entre un aube
un ametller o un xop

Ai pixa-pins de Barcelona
ets un manta i un incult
I de vegades com tots
Un tonto del cul

Si algun dia surts de casa
i vas a l'estranger
vas a dinar al McDonalds
que ho arreglen bé

Si fan un concert de gratis
a les festes del carrer

Te'n vas calent com un suro
al d'AC/DC

I si els dilluns no et queda coca
t'apalanques al sofà
a jugar la partideta
en algun subnormal
Que diu que és lo teu col·lega
si tens algo pa fumar
i si no fan mitja volta
i se'n va pitant

Ai pixa-pins de Barcelona
ets un manta i un incult
i de vegades com tots
un tonto del ful

Tic tac

Amb una mirada ens entenem,
passen les hores
i el sol s'apaga fins demà...

Tic-tac!,
a contra-rellotge vaig,
m'augmenta la pressió arterial,
senyal que estic com un flam,
l'adrenalina esclata com un volcà.

Que vénen!, que arriben!,
que ja estau a punt!,
que ja estam a punt!

Mans amunt!,
Meam qui toca el cel?
Aquesta nit traurem la fel!
Mans enlaire!,
agafem aire que aquesta nit arrasarem,
ens enorgullirem de ser nosaltres mateixos!

Amb una rialla ens relaxam,
però el cor s'accelera
quan la gent s'esvera
perquè s'ha de començar...

Tic-tac!,
avança el temps inclement,
ja comença a arribar la gent
i els nervis a flor de pell...
segell de compromís per tots vosaltres!

Que vénen!, que arriben!,
que ja estau a punt!,
que ja estam a punt!

Mans amunt!,
Meam qui toca el cel?
Aquesta nit traurem la fel!
Mans enlaire!,
agafem aire que aquesta nit arrasarem,
ens enorgullirem de ser nosaltres mateixos!

Por de no fallar,
por a deixar de cantar,
por a desencantar-vos,
por que arribi el punt i final,
por que no tornin les fades,
por de no estar a l'alçada...
aguantarem fins a la matinada!

Mans amunt!
Meam qui toca el cel?
I aquesta nit traurem la fel!

Una nit a Berlin

Una nit a Berlín
a cos descobert,
sense escut ni cuirassa,
mirant-nos als ulls.
Una nit a Berlín
de grans confessions:
traiem els dimonis
a passejar.
Una nit a Berlín
deixant-nos la pell
en cada paraula
que pronunciem.
Una nit a Berlín
parlant del passat,
amb les galtes humides
i el cor fet un drap.
Una nit a Berlín
vagant pels carrers,
perdem, de seguida,
la noció del temps.
Una nit a Berlín
comptant cicatrius,
sumant les ferides
que compartim.

Una nit a Berlín,
seguim conversant,
contant-nos misèries
en un vell sofà.
Una nit a Berlín,
som dos confidents,
guardant les distàncies
per a un altre moment.
Una nit a Berlín
temptant a la sort,
intente besar-te
i no em correspons.
Una nit a Berlín,
ens quedem callats
durant una estona,
agafats de la mà.
Una nit a Berlín,
se'ns ha fet molt tard:
t'acompanye a casa,
abans de marxar.
Una nit a Berlín,
no cal dir res més,
amb aquesta abraçada
ens acomiadem.

Cada moviment

Quant surts del llit d'hora al matí a treballar
I, lentament, m'ensenyes els teus ullals...
Has decidit, mai més ningú et farà mal,
Però el teu instint dorm al meu costat.

Cada moviment,
em mires i entens que mai no saps el que vols
Però en aquest moment res t'importa menys,
sola enmig de tothom.

Cada moviment,
em mires i entens que mai no saps el que vols
Però en aquest moment res t'importa menys,
Nua enmig dels meus llençols.

I la gent que et creues diàriament
Tots diuen “Què estàs fent?”
I ja deu ser que aquest món va al revés!
Tot i fer-ho malament estem bé,
Tot va bé.

Rèquiem per la mort d'Abel Costafreda

Han trobat mort a l'Abel al pati de casa
amb un tret al pit i una lletra gravada al seu rostre
una inicial grafiada a punta de navalla
una vocal amb serifa traçada amb paciència

Abel Costafreda Duran fill de casa sastre
els qui t'han estimat Abel no t'oblidaran mai
els seus veïns aseguren que no saben nada
una persona educada que siempre saludaba

i a la plaça son pare crida venjança Abel Costafreda Duran hereu de
casa sastre

Aquella nit em desperten amb una trucada
i una veu em diu que diuen que sóc el culpable
vosté és el presumpte assassí d'Abel Costafreda
té fins demà al matí per marxar d'aqui

Sóc l'assassí he de fugir abans de trenc d'alba
m'ha desterrat d'aquest poble que m'ha vist créixer
Sóc l'assassí he de fugir de matinada
m'han desterrat d'aquest poble on jo vaig néixer

i al capvespre fugaç surto de casa serà l'últim cop que trepitjo els
carrers i la plaça

Camino i rumio pel marge de la carretera
de sobte s'atura un vehicle just al meu davant
em fa un senyal i m'acosto a la finestreta
és una dona extraviada amb un mapa a les mans
hi ha un nen petit assegut dormint al darrera

Puja si vols vaig cap al nord busco una frontera

De pares a fills

com caminant sobre l'aigua
t'obriràs totes les portes
sempre el somriure a la cara
no et faltarà cap resposta

viuràs més de mil vides
tastaràs els millors vins
trepitjaràs terres llunyanes
mai no perdràs el camí

podria dir que la vida et serà sempre fàcil
però el temps del dubte vindrà
no temis caure en els llocs més difícils
viure és aprendre a aixecar-se

com caminant sobre brases
també coneixeràs drames
quan la vida ensenyi les urpes
respon amb l'amor més ferotge

no et mancarà mai coratge
per enfrontar les teves pors
troba el teu somni invencible
i crida'l amb tot el teu cor

Corre, salta, brinca, vola

Aquesta és una cançó
Per abans d'anar a dormir
Perquè descansis convençuda
De que ets feliç de ser aquí.

Que fas bé deixant sortir
Els teus comentaris espontanis
I que tens raó de deixar els mals
Oblidats al soterrani.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Ara encara ets petitona
I no entens ben bé què et dic
Perquè com que ets petitona
Segur que ja ho fas així.

Però quan creixis, si ensopegues
O algú et trenca el cor
Promet-me que seguiràs sent
La que res no li fa por.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.
I me n'estava oblidant.

Això t'ho dic, suposo,
Perquè no et passi com a mi
Que, en alguns moments al créixer,
M'he oblidat de ser així.

Jo el que vull és que els teus ulls dolços
Brillin sempre com tresors
I que dormis ben tranquil·la
I sense preocupacions.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.

Corre, salta, brinca, vola
I vés pel carrer cantant,
Jo també vaig ser petitona un dia
I me n'estava oblidant.