La dida

El rei ha tingut un infantó
que l'ha hagut de donar a dida;
l'infantó no en vol callar
ni en bressol ni en cadira.

Només a la vora del foc,
a la falda de la dida;
la dida ja en fa un gran foc
amb llenya seca d'alzina.

I amb la resplendor del foc,
la dida queda adormida
i quan es va despertar
trobà l'infant cendra viva.

La dida ja fa un gran crit:
-Valga'm Déu, Verge Maria!
Les veïnes ho han sentit:
-Ai, i què t'ha passat dida?

-S'ha cremat un llençolet
dels millors que el rei tenia.
-Dida, aquí teniu diners,
aneu-se'n per les botigues.

-Si a les botigues no n'hi ha,
aneu a les argenteries.
Mentre estaven dient això,
el rei i la reina arriben.

-Dida, a n'on teniu el noi
que jo veure'l el voldria?
-El noi és en el bressol,
que si no dorm, dormiria.

-Dida, aneu-me'l a buscar,
que jo veure'l el voldria.
-El noi és en el bressol,
que si no dorm, dormiria.