Hasta que lo miras

Aquest matí he sortit a estirar les cames i fotia un fred de mil dimonis
El Marc tot just tornava del poble amb pa i cafè per esmorzar
Hauria d'escriure un altre tema i averiguar què li passa al Vega
Fa quatre dies que estem sota zero
Surts de l'estudi i només veus camps, un gos que borda la boira
algunes ovelles i un sol incompetent que intenta escalfar
Sembla que cada centímetre de França tingui propietari
i cada mala herba la seva D.O.
M'agradaria fer una cançó com aquella dels Nits sobre les muntanyes d'Holanda
Jo la podria fer sobre els molins de Montjuïc
els llobarros de Navarra, les olives d'Irlanda
o els barcelonins del Passeig de Gràcia. Etcètera
O una cançó sobre els bojos que parlen sols
-“Hasta que lo miras”, deia el Fede- aquell tenor del metro
o la veïna del Bernat que sempre discuteix amb algú que no hi és…
Fins que aquest algú comences a ser tu
Però llavors me n'adono que jo mateix em passo el dia així
Parlant sol, donant voltes a les coses,
com si mantingués una conversa amb qui cony sap qui
Dic que componc cançons… Potser és una excusa
Canto per dins, com qui parla sol
enmig dels gèlids camps de França
Canto per dins, com si estigués boig
fins que algú es decideixi a escoltar-me