Cara de cul

He perdut la sort en un minut,
el sol el nord i el sud,
el temps que no he tingut,
el temps que no he viscut.

Però no he perdut les ganes de viure,
ni les ganes de veure't,
amb ganes de més, he perdut però he guanyat.

He perdut l'amor d'alguna flor,
la por de tenir por, un despertador mut,
el colom de la pau quan he estat dins el pou.

He guanyat tot el que porto amb mi,
els dies que he viscut i els amics de veritat.
He guanyat tot el que no he perdut,
he guanyat perdent el que he perdut.

I tu em fas anar de cul i no t'ho ha dit ningú.
I jo vaig fent tot el que puc,
però tinc cara de cul
i no m'ho ha dit ningú.
Jo només penso en mi,
però només penso en tu.

M'encanto al cim d'un cingle immens
que tot m'ho dóna i tot m'ho pren
i em quedo amb tot, i em quedo amb res.

He perdut un tros del meu orgull,
i m'hi he deixat la pell per anar endavant,
destí poruc no et visc
perquè els dies se'n van.

Però no he perdut el riu del meu poble,
ni les ganes que em sobren,
he perdut aprenent i aprenent m'he fet gran.

He guanyat tot el que m'he estimat,
la sort d'anar vivint, tot el que sento a dins.
He guanyat tot el que no he perdut,
he guanyat perdent el que he perdut.

I tu em fas anar de cul i no t'ho ha dit ningú.
I jo vaig fent tot el que puc,
vaig amb cara de cul
i no m'ho ha dit ningú.
Jo només penso en mi,
però només penso en tu.

Meravellós desastre.

Quanta guerra

Quanta, quanta, quanta guerra!
Vides que es van dessagnant
en la resplendor de l'herba,
sota un raig de sol glaçat.

Quanta, quanta, quanta guerra!
Dels perduts i oblidats,
homes i dones que esperen
en tants carrers desolats.

És el destí dels febles,
el destí dels febles,
és el destí… Maleït destí!

Quanta, quanta, quanta guerra!
Qui els rescabalarà?
Qui ha destruït el seu poble?
I els seus camps d'arròs amarg?

Quanta, quanta, quanta guerra!
Nens i nenes desarmats,
d'ulls oberts, molt grans… i tendres,
que ens pregunten cap a on van.

És el destí dels febles,
el destí dels febles,
és el destí… Maleït destí!

Estimada amiga

Tu, no veus més enllà
de la nostra amistat
potser no hi has pensat
però jo...
no, deixo de pensar
com dir-te la veritat
del que sento per tu
mira i escolta
quan canto per tu
les meves cançons, em traeixen
quan riuen i ploren
i parlen d'amor
les meves cançons només parlen de tu
sé, que només som amics
però quan somrius així
em dona per pensar
que tu... potser
sentis el mateix
i estem perdent el temps
tots dos
mira i escolta
quan canto per tu
les meves cançons, em traeixen
quan riuen i ploren
i parlen d'amor
les meves cançons només parlen de tu
mira i escolta
quan canto per tu
les meves cançons, em traeixen
quan riuen i ploren
i parlen d'amor
les meves cançons només parlen
si, només parlen
si, només ploren per tu.

Un plat de macarrons

Amb els ulls de vidre
Quasi perduts,
Em marejo, em trenco,
Que hi tinc a dins?

Ja no vull la nit
Ni viure a la presó,
No em facis fosca
No vull el teu nom.

Que tu quan fas l'amor?
I quan la guerra?
Jo no vull la fi del món,
La fi del món.
La fi del món,
La fi del món,
Jo no vull la fi del món,
La fi del món.

Amb el cor no s'hi juga,
Una historia no és un joc
On fer pujar i baixar el teló
Dient: aquí mano jo!

El teu àngel m'asfixia,
Dubto del teu repòs,
No vull més mentides
Ni que vinguis al meu son.

Que tu quan fas l'amor?
I quan la guerra?
Jo no vull la fi del món,
La fi del món.
La fi del món,
La fi del món,
Jo no vull la fi del món,
La fi del món.

Vull ballar r'n'roll
Estendre la roba al sol,
Xiular i anar en bicicleta,
Emprendre el vol,
Vull obrir les finestres,
Beure'm tot l'aire del món,
Vull creure en tot,
Vull creure en tot.

La fi del món,
La fi del món,
Jo no vull la fi del món,
La fi del món.

Jo no vull la fi del món..
Jo no vull la fi del món
Per un plat de macarrons!

Força vital / A mitjanit

Força vital (0:00)
Vaig vacil·lant per les voreres
D'una ciutat sense fronteres
Que m'omple les venes de força vital

Com un ocell que desperta amb energia
Torno a sentir l´impuls de retrobar
El sentiment que potser vaig perdre un dia
Que em permetia de saber a on anar

Sento l´olor de la música mundana
Penso en l'amor de tots els que he conegut
Són sensacions d'una vida com n'hi ha moltes
Plena d'incerteses, melangies i records.

Veig amb dolor que la gent va molt de pressa
Sense mirar qui camina al seu costat
Perdem instants amb ingènues futileses
No tenim en compte les estrelles ni les aus.

Potser estic sol amb la meva circumstancia
Però soc feliç quan em deixen respirar
L'aire calent de la vida quotidiana
Quina futilesa em portarà el demà?

A mitjanit (3:57)
Enmig de soroll del bar
m'ha semblat sentir el soroll del telèfon
eres tu a l'altre costat
amb veu fosca i parlar trèmul.

al bar sento la remor
ja sé que em vols demanar
que amb silenci al teu costat
passem junts hores d'amor.

Un vas m'ha caigut dels dits
amb mil gotes de licor
m'has contagiat el neguit
amb la veu de seductor
en la foscor les mirades
són petits llums de colors
sembla que hagin amagat

el seu rostre entre vapors.

Ulls de corall

Tu i jo vora el mar,
sota la lluna d'un vell far,
la flama de la nit.

Ales de desig i mil sirenes a les mans
per despertar els sentits.

S'escurça l'espai
que poc a poc ens separava.
El cel per davant,
finestres a la matinada.

Quan l'hivern abriga els nostres dies
podrem recordar:
junts una nit vam creuar l'infinit
vam sentir parar el temps en un ball.

Tu sonrien, l'alegria del vent
i els teus ulls de corall dins del mar.

Junts al teu llit on desborda el desig,
lluny del món, un dolç amagatall.
La lluna ens va venir a buscar,
però va ser l'alba qui ens trobar.

Dolç amagatall,
on parar el temps a prop del mar
on despertar els sentits.

S'escurça l'espai
que poc a poc ens separava.
El cel per davant,
finestres a la matinada.

Quan l'hiven abriga els nostres dies
podrem recordar:
junts una nit vam creuar l'infinit,
vam sentir parar el temps en un ball.
Tu sonrien, l'alegria del vent
i els teus ulls de corall dins del mar.

Junts al teu llit on desborda el desig,
lluny del món, un dolç amagatall.
La lluna ens va venir a buscar,
però va ser l'alba qui ens trobar.

I no t'enganyo gaire,
si et dic amor.
I no t'enganyo gaire.
I no t'enganyo gaire,
si et dic amor.
I no t'enganyo gaire.

Junts una nit vam creuar l'infinit,
vam sentir parar el temps en un ball.
Tu sonrien, l'alegria del vent
i els teus ulls de corall dins del mar.

Junts al teu llit on desborda el desig,
lluny del món, un dolç amagatall.
La lluna ens va venir a buscar,
però va ser l'alba qui ens trobar.

Junts una nit vam creuar l'infinit,
vam sentir parar el temps en un ball.
Tu sonrien, l'alegria del vent
i els teus ulls de corall dins del mar.

Junts al teu llit on desborda el desig,
lluny del món, un dolç amagatall.
La lluna ens va venir a buscar,
però va ser l'alba qui ens trobar.

Salam Rashid

T'ho havien dit,
allà baix a la terra dels teus pares,
t'ho havien dit
que Europa era molt gran, per això hi anares

des del gran Sud,
on l'ombra de les palmeres és dolça
i l'aigua dels rius
camina de puntetes, cautelosa.

T'ho havien dit
de nit les passes lentes de les dunes.
T'ho havien dit,
que el desert es va fent gran a mesura

que els rics del Nord
hi trenquen els seus rellotges de sorra
a contracor.
I tu només tenies ganes de córrer.

¿Què hi fas, Rashid, perdut a la frontissa
d'un Nord poruc i un Sud que es desespera?
T'han estripat l'honor i la camisa
i un cop aquí no tornaràs enrere.

Pell de color de dàtil o de sutge
que sempre està fent cua a Laietana,
no ets innocent sigui qui sigui el jutge.
Ets el pecat, el camell, la fulana.

Dècim trencat, propina d'urinari,
ets tot allò que el fariseu rebutja.
Trinca la creu i puja al teu calvari.

Salam Rashid.

Ja ni saps quant
fa que camines per ciutats llogades
arrossegant
la sensació que a tot arreu sobraves.

Et coneixem.
Ets carn de soterrani i de conquesta,
la falca justa perquè
no trontolli la taula de la festa.

Bulls al perol
somnis del Sud contra la incerta ràbia
de morir sol.
Volies volar, i Europa és una gàbia

i vas perdent
a poc a poc records per les voreres
feixugament,
però et sents viu i esperes com les feres.

El món es mou pels qui com tu caminen
més del que volen. Mà d'obra barata.
Sobrevivents de presons i pallisses
que han decidit que els guiïn les sabates.

Demà per tu somriurà la Mona Lisa.
Faràs servir el Louvre de nevera.
Les catedrals alternaran la missa
amb l'Alcorà i les danses barbaresques.

Però mentrestant Europa va fent d'esma.
Ha embolicat les porres amb banderes
i a tu et reserva un jardí del Maresme.

Salam Rashid.

És l'hora d'anar-hi

Avui vull veure els carrers plens de gent,
vull veure la felicitat als ulls de l'ambient.
Tot ho tenim, tot ho volem.
On anirem a parar?

Avui ui ui ui, avui ui ui ui,
faré tot el què vull.
Avui ui ui ui, avui ui ui ui,
no marxaré sense tu.

Avui com demà,
és l'hora d'anar-hi,
tot ho volem!

Avui ja no ens guia la por,
avui tot el què passi serà cap a millor.
Allà on la vida ens porti,
hi trobarem un nou camí.

Avui ui ui ui, avui ui ui ui,
a poc a poc per anar més lluny.
Avui ui ui ui , avui ui ui ui.
som nosaltres sempre a punt.

Avui com demà,
és l'hora d'anar-hi,
tot ho volem!

Protagonistes

Protagonistes
cadascú en el seu món
i a la vegada
extres del món dels demés.

Tots entrecreuant-nos...

Milers de vides,
de centres de gravetat.
Milions de rastres,
infinits plans de futur.

Jo tenia una caseta

Jo tenia una caseta a Mallorca
Al peu de sa platja més guapa
Jo tenia una caseta a Mallorca
Els matins me cantaven ses gavines.

Un dia comparegué una pala
Ses gavines i es pins començaren a caure
Camionada va, camionada ve
Els matins me cantava un compresos.

Ja està bé, ja està bé, ja està bé, ja basta.

Jo tenia una caseta a Mallorca
Obria sa porta, el cel, el sol me saludaven
Jo tenia una caseta a Mallorca
Que era amiga dels pins i de ses roques

Un dia vengueren mil forasters
Començaren a construir mil hotels
I venga caixons quadrats de cap al cel
I venga tuberies de merda cap a la mar

Ja està bé, ja està bé, ja està bé, ja basta.

Jo tinc una caseta a Mallorca
Obro sa porta a una muntanya de basura me saluda
Jo tinc un puta hotel lleig
Davant ses meves portes
Que no és amic dels pins ni de ses roques.

Nits de carretera

Hores de son amagats pels racons
les hores avancen comptant els segons
sona el brogit que desperta un motor
guardo la memòria dins un got de rom

Nits de carretera
nits a les palpentes
nits de fer drecera
sense mirar enrere

Cent quilòmetres sense parar
travessant barreres de filat
cent batecs que marquen cada pas
som l'exèrcit dels records glaçats

Passes d'insomni que aixequen la pols
revolts d'abraçades, corbes de petons
la llum s'espera guiant la foscor
cremen les entranyes, la gola del llop

Roda el meu món encerclant els malsons
no em queden paraules que valguin pels dos
secrets que exploten fugint dels horrors
trencarem l'escletxa que esquerda els records

Uo somnis de carretera
uo a l'infinit
uo somnis de carretera
uo en plena nit

Escriurem mil batalles

He nascut ací, en esta terra ferma,
estime la família, jo sóc de sang calenta,
el meu cor creu en la llibertat,
i en viure set vides seguides al teu costat!
I m'allibere dins la mar,
no crec en una patria
que no em deixa caminar, lliure,
portes tancades m'acorralen el somriure,
em refugie en les teues ganes de viure.
Vull explorar el cel obert sense Luxes ni diners
sense la vigilància de les taules de Moisès,
que la culpa és una daga afilada,
que amenaça  a la nostra mirada.

No vull oblidar aquells moments
passats i presents,
tu i jo formem part dels 4 elements,
i junts podríem superar tots els reptes
i perdonar els defectes.

Cauen els murs que ens separen a mi i de tu,
no conec el futur,
venceré a les muntanyes,
escriuré mil batalles.
Cauen els murs que em separen a mi de tu!
A mi de tu!

Vull un gran desordre, i que vole tot per l'aire,
que mane la natura després del gran colapse,
una escola plena de solidaritat
per canviar la passa i tornar a començar.
Que tot bategue dins de mi,
agafar oxigen i elevar-me a l'infinit, dis-me,
si esta utopia colectiva no és possible,
quan més a prop hem d'arribar cap a l'abisme.
Soterrarem totes les pors i la rutina artificial
que anula a la persona i la programa a temps real,
vencerem a la Visa i la presa
amb tones d'alegria, coratge i tendresa.

Cauen els murs que ens separen a mi i de tu,
no conec el futur,
venceré a les muntanyes,
escriuré mil batalles.
Cauen els murs que em separen a mi de tu!
A mi de tu!

Cauran els murs de ràbia i rancor
sobre les notes d'aquesta cançó,
que res s'interpose entre tu i jo.
Canviar les coses en cada port,
viure en el sud o viure en el nord,
que les promeses ens facen més forts,
que no ens convertim en record.

Cauen els murs que ens separen a mi i de tu,
no conec el futur,
venceré a les muntanyes,
escriuré mil batalles.
Cauen els murs que em separen a mi de tu!
A mi de tu!

La ressureció d'en Pulpopaul

A la subhasta del peix,
m'he trobat en Pulpopaul congelat.
Estava molt rebaixat,
l'he comprat amb un duro foradat.

Me l'he emportat cap a casa,
li he donat acolliment,
he encès els fogons,
ja comença a fer saltirons.

En Pulpopol amb molta gràcia es posa a ballar,
aleshores el que passa és que comença a cantar.
En Pulpopol amb molta gràcia entona una cançó,
amb la bola d'endeví em vol entabanar.

Pronostica'm el futur,
i digues-me que guanyarem.
Pronostica'm el futur,
endevina'm el que vindrà.

Llavors m'ha va dit que si vull saber més coses
li hauré de donar més calés.
Però en comptes de donar-li un xec opac i escoltar-lo,
he apujat el foc i me l'he menjat guisat.

A dins tinc en Pulpopol; és indigest,
quan observo el present veig el futur.
Maledicció! Ventoses als meus peus,
ja no puc desenganxar-me del cel...

Atlàntida

Cançons, hores d'altres mons,
i a la nit sortim a nedar.
Quan el sol se'ns apaga a l'esquena
i més tard torna a començar.

Tu que escoltes sense parlar,
tu que mires lluny però no arribes a enfocar.
La distància és massa gran per veure-hi.

Com qui fa una dansa tribal
per la pluja que tard o d'hora arribarà.
Com un símbol ancestral que no conec.

El vell mestral,
en totes direccions,
que va movent les barques.
Un decimal, un punt enmig de tot.
Després del llarg viatge ens veurem a la platja…

Cançons, hores d'altres mons,
i a la nit sortim a nedar.
Quan el sol se'ns apaga a l'esquena
i més tard torna a començar.
Cançons, hores d'altres mons,
i el desert que recorda al mar.
Potser és més enllà,
enfonsat amb l'Atlàntida.

Quan la calma omple el ressol
de petjades suaus que neteges amb sabó
un pinzell fa d'horitzó i escriu un vers.

De miratges, de terra enllà,
de llumins que ens marquen l'estela que hem deixat

tan enrere que he perdut el teu cicló.

Quan l'aire cau
desplegues el balcó,
descordes les onades.
Un decimal, un punt enmig de tot.
Després del llarg viatge ens veurem a la platja…

Brindem, brindem

Brindem plegats pel desitjos i els anhels robats,
Brindem tots junts i aixequem els nostres punys.
Brindem, brindem per allò que no aconseguirem.
La vida és bonica quan brindem.

La primera copa és pels amants,
que ja han separat les seves mans,
que han tingut la por que la passió
se'ls emportés tan lluny que els fes volar
fins mar enllà.

La segona copa és pels errors
que tots hem comès de dos en dos.
Per aquella pedra que ens fa caure
un cop i un altre i que seguim trobant
al llarg dels anys.

Farem un glop de sort,
que mai se sap i mai s'espera
quan de les 7 vides s'arriba sense avís i massa d'hora a la darrera.

Brindem plegats pel desitjos i els anhels robats,
Brindem tots junts i aixequem els nostres punys.
Brindem, brindem per allò que no aconseguirem.
La vida és bonica quan brindem.

Tots seguim bevent pel nostre sou,
que ens estreny amb força com un jou;
i ho farem per totes les vegades que hem promès
que ho deixaríem tot
i no hem fet res.

Ara alcem la copa ben amunt,
fem-ho per aquells que estan tan lluny,
no oblidem que van acompanyar-nos
amb ulls clucs en tots moments
fins a trobar aixopluc.

Farem un glop de sort,
que mai se sap i mai s'espera
quan de les 7 vides s'arriba sense avís i massa d'hora a la darrera.

Brindem plegats pel desitjos i els anhels robats,
Brindem tots junts i aixequem els nostres punys.
Brindem, brindem per allò que no aconseguirem.
La vida és bonica quan brindem.

La darrera copa és per tu i jo,
que entonem amb força la cançó
dins de cada glop, un bri de pena que ens beurem
fins a aigualir la por
per la tristor.

Brindem plegats pel desitjos i els anhels robats,
Brindem tots junts i aixequem els nostres punys.
Brindem, brindem per allò que no aconseguirem.
La vida és bonica quan brindem.

Que mai se sap i mai s'espera
quan de les 7 vides s'arriba sense avís i massa d'hora a la darrera.

Segones oportunitats

No tot són casualitats
No tot és constant
No importa dissimular
No ho pots evitar
Segones oportunitats
Passen per davant
Just has d'allargar sa mà
Estar disposat
No tot és important
No sempre és igual
La perspectiva girarà
No ets el mateix que demà
Tot se pot millorar
Tot s'ha d'intentar
Just has de tirar endavant
Has de ser capaç
Sempre arriba aquell dia
Inevitablement
Se regenera cicle
Sense ser-ne conscient

Cantautor català

Vetes i fils a la ciutat
La sardana al Canigó
Ens cantarà la cançó
L'hereu, el més assenyat.

Cantautor català sense cap compromís
Amb el cor net i clar i ben feliç
Diu adéu al país
Català, cantautor

Em passa comptes i em renya
La pubilla del mercat
Mare de Déu, Montserrat
Amb barretina-espardenya.

Un bitllet de fugida, un exili estimat.
Un projecte de vida incendiat.
De passió i novetat.

Nous camins i altres aires, paisatges i cels
Una flaire de planta i arrel
Per tornar a començar
Cantautor català.

Com les aus viatgeres del cim del pujol
Que planegen fins guanyar el mar
I encetar un vol més llarg.

Es declara galàcticament fonedís
Entre rauxes de vent busca pis
Més enllà del país
Català, cantautor.

Recordarà Barcelona
Tramuntana a l'Empordà
Del Pirineu a Alcanar
El cantautor abandona.

Pedres que rallen

Sortir as carrer,
és s'hora intempestiva.
Te vull recórrer.
M'agrades més humida.

Ses portes velles.
Memòria conquerida.
Galta contra pedra,
sentir dins es seu cicle.

Mirant amunt ses teranyines.
Traïdors rellotges volen fer ferida!

Conversa cruel
amb pedres que es refreden,
però mai sabré
si elles en són enteses.

Es teus cabells.
Es meus abismes.
Tampoc sabré què va passar
anant a la deriva.

Mirant amunt ses teranyines.
Traïdors rellotges volen fer ferida!

Mirant amunt el cel m'espia.
Traïdors rellotges, volen fer la guitza!

Mai m'ha fet por,
es temps no em crida.
Records futurs que ja vindran
mentres ara m'estimes.

Mirant amunt ses teranyines.
Traïdors rellotges volen fer ferida!

Lou Reed

(Saps on trobar la lletra d'aquesta cançó? Digues-m'ho als Comentaris)

Verda / Una tarda qualsevol

Verda 0:00
Jo no pretenc fer-me el graciós,
no fer bordades com un gos.
Verda!

Si sóc ací cantant, avui,
podria ser per poder dir:
Verda!

El camí recte i ser com cal
m'allunyaran sempre del mal.
Verda!

Incomunicació parcial,
superlimitació total.
Verda!

Situacionisme integrat,
voldria jeure és un bon prat.
Verda!

Animals desapareguts
dissecats per savis tossuts.
Verda!

Pol·lució, miasmes i fum.
Prem el botó i farà "bum!"
Verda!

La política i la raó
i el dret de colonització:
Verda!

Tingués present, pobret burgès,
que el món és teu, però després
Verda!

Tenia coses per explicar,
però de vegades cal callar.
Verda!

Doncs acabem la festa en pau.
Ave María, adéu-siau.
Verda!

Una tarda qualsevol 3:17
Un dia sense importància
Una tarda qualsevol.
M'he trobat en una plaça
la de Sant Josep Oriol.

La humitat, corn sempre, massa
Les llambordes fa lluir
L'olor del mercat m'embafa
Tant que quasi em fa patir.

He aturat la caminada
Sense cap motiu precís
EI dia minva com sempre
A Barcelona, indecís.

La llum elèctrica freda
Fa una taca en un racó
que sembla un Tàpies anònim
Si ningú tanca el balcó.

De vegades una gata,
O una llàgrima potser
Cau d'un fanal que s'esgota
D'ésser sol al carrer.

Encenc una cigarreta
I la llum que fa el llumí
Em fa descobrir de sobte
Que estic tot sol, jo amb mi.

Una, dues, quatre gotes
Comença a plovisquejar
Tanquen el balcó i el Tàpies
De cop i volta se'n va.

Sé que molts creuran que perdo
El temps miserablement
Però que jo sàpiga encara
Ningú no ha trobat l'invent.

Que faci aturar les hores
Si algú ho sap i m'ho vol dir
El perdria tot el dia
Per tornar-lo a recollir.

Immortals

Quan de sobte un dia t'adones
que no tot és com vas imaginar,
a trossets reculls el que queda
d'aquell teu desig d'infant.

Que difícil acceptar que
per guanyar hauràs d'haver perdut abans.

I és que, això, ningú t'ho ensenya;
és el temps qui t'ho va demostrant!

Viu i deixa enrere
velles cadenes que et priven el pas,
i pren el que la vida et dóna,
sense por. Deixa't portar!

Caminar quan et sents feble,
deixant enrere les pors i els maldecaps
És l'opció més valenta
i, segurament, també la més eficaç
per fer front a tots els nous reptes
i avançar sempre endavant!

Viu i deixa enrere
velles cadenes que et priven el pas,
i pren el que la vida et dóna,
sense por. Deixa't portar!

Viu i deixa enrere
velles cadenes que et priven el pas,
i pren el que la vida et dóna,
sense por. Deixa't portar!

Apologia de la ingenuïtat

Oh! Quin senyor tatuatge!
És que el llatí no falla: queda bé.
Un aforisme i avalat pel temps!
La vida en dues paraules.
Oh! I com a lema és fantàstic!
Que cada dia sigui un no-parar.
Gaudir, fruir, que s'ha d'aprofitar!
I és clar que signo allà on calgui.
Oh! I a quina pel·li ho vas veure?
I tant que sí! La dels poetes morts.
La gran escena del camp de futbol, sí, sí.
Oh, capitán! Oh, my captain!
Oh! A cada vers de Walt Whitman,
i amb embranzida, per xutar més fort,
es fan més lliures, obren més el cor.
Que soni Haendel, au vinga!

Però no fem apologia de la ingenuïtat,
a veure si amb tantes ganes de viure
prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat.

Hi ha tants dies que no passa res!

Ei! Tinc cançons com a prova
que mai intento alliçonar ningú.
Que ja prou feina tinc a entendre'm jo, ui no!
A més, és tard i vol ploure.
Però, una primícia, Lord Byron:
aquesta vida té moments de tot,
és un anar fent, així funciona el joc,
per cada un d'intens et trobaràs que sí,
que hi ha molts dies de merda.
I són aquests els que has d'entomar bé,
que amb bona mar tothom és mariner,
però és tan magnífic conformar-se amb el sol
com entra per la finestra,
amb l'escalfor que deixa anar el cafè,
amb un passeig i “Mira, així fem temps”,
amb una vida per sempre.

No volem apologia de la ingenuïtat,
i desitgem que la monotonia
us repodreixi a tots els que doneu pel sac.

Visca els dies que no passa res!

Tu no hi ets

De nit creuem l'horitzó
Seguint l'últim raig de sol
Et miro, em mires
T'abraço, m'eclipses
Desfets amb un somriure

Busquem alguna raó
Per perdre de vista el món
M'apropo, t'apropes
Respiro, m'envoltes
Sentim que el temps és nostre

I no vull pensar
Que hauré de marxar
Perquè deixar-te enrere?
Perquè tornar-te a perdre?

Sento com plores
Les nits que m'anyores, tens fred
I no puc fer-hi res

Sento com volen
Moments que eren nostres, els veig
I no puc fer-hi res
Tu no hi ets

Ja som aquí un altre cop
Vivint el mateix record
Et miro, em mires
T'abraço, m'estimes
Juguem quan ningú ens mira

De lluny va sortint el sol
Com qui ha de marxar i no vol
Em giro, et gires
M'allunyo, m'estires
Partir sembla impossible

I no vull pensar
Que hauré de marxar
Perquè deixar-te enrere?
Perquè tornar-te a perdre?

Sento com plores
Les nits que m'anyores, tens fred
I no puc fer-hi res

Sento com volen
Moments que eren nostres, els veig
I no puc fer-hi res
Tu no hi ets

Llàgrimes de gin tònic

I esta nit sense avisar
has esclatat a plorar
i el riu de les llàgrimes
ha format un gran corrent
que m'ha deixat a vora mar.
I ací alguns estan nedant
i altres passegen cantant
tot és pau i tranquil·litat
perquè tots tenen dalt al cap
un lletrero incandescent
que diu que tu a la gent
la salves de tot mal.

Si no hi ets

Avui disfruta d'aquest dia, no es una tonteria, ses coses poden ser increïbles
i ara com passa d'avegades, segur que estàs que flipes, se’t veu enamorada.
No puc deixar, de mirar el llum, que fan els teus ulls...cantant
durum, durm, durum, durum!

I ara que es quan torna es bon temps, tu me fas sentir content...
jo no puc dir que no en vull més si...
No hi ets, on estiguis vendré, sa guitarra duré,
cantarem cançons serem els més enamorats del món...
i o estiguis vendré , sa guitarra duré,
cantarem cançons serem els més enamorats del món...

Ses hores amb tu volen, per jardins de violes, recollint corets tots dos de la
ma agafedets i això es una meravella, al voltant tot es primavera, i tu feliç
xiuejant...durum,durum...!

Tu i jo, davant se posta de sol, no hi ha res més en el món,
que visqui tant profund al meu interior,
i volant pel cel, la nostra lluna de mel,
m'agrades m'estimes i em mor si me mires i hem sent tant que jo ja no sé

Cançó d'amor

Ha sorgit al llarg del temps,
una gran teranyina,
d'amor de qui estima.
N'ha cosit tots aquests fils,
per dibuixar una vida.

I les llunes van canviant.
T'he après a enyorar amb calma,
encara que em fas falta:
la pell fina de les mans,
la confiança i l'olor...

I has marxat massa aviat,
sento que em deixo coses
per explicar-te a soles;
i per estimar-nos més,
com si no hagués passat mai res,
com un somni estrident.

N'ha sortit un mocador
que és com una carícia,
un fil de seda intensa, i jo
que me'l guardo de record,
fet de pedaços de colors,
valent i meravellós.

I et dic adéu...

Se t'emporto allà on vaig.
Ets la meva companya
quan penso en aquest viatge.
Marxo amb tu, estel lluminós,
cap a Turquia vora el mar;
i un farcell a sota el braç
amb tot l'amor que m'has donat.

El monstre de l'armari

Secrets del tot innobles
amagats a darrere dels teus mobles.
I a dins dels calaixons
hi ha mentides que porten pantalons.

Mira cap aquí! Sí!
Mira cap allà! Va!
Vas voler amagar-ho per no dir-ho a ningú!
No t'has adonat que ell ho sabia tot de tu!
Viu a dins del teu armari!

És el monstre de l'armari,
no hi haurà ningú que el pari,
no podreu estar mai quiets,
ell coneix tots aquests secrets!

És el monstre de l'armari,
més temible que un sicari,
a la nit us trobarà,
prepareu-vos per confessar!

Enmig de les camises
hi ha les restes de moltes trencadisses,
i els teus mals pensaments
són a sota les calces i els sostens.

Mira cap aquí! Sí!...
És el monstre de l'armari...

Ah, ah, ah, ell és el monstre!
Uh, oh, quina por, sortirà avui a la nit amb un afany demolidor!

Eh, tu, estigues atent, s'ha escapat el monstre, quin turment!
No cal pas ni que corris, és ràpid com la llum.
No avisis a la poli, si ell ho sap, has begut oli,
si vols guanyar el combat has de dir-li la veritat.

És el monstre de l'armari...
Mira a dins del teu armari!

Fullar sempre

Mama lloca.
I wanna chill out like a big old tree
rising above throughout the centuries.
Living an evergreen life
and staring at the sky
doing nothing is all that I need.

He fet la fotosíntesi i la catequesi
i et puc prometre que puc ser un imbècil.
Quan deixo de pensar en tot el que pensaries,
és quan la meva por em deixa ser lliure.

Jo vull fullar sempre,
de color verd, de color verd,
i aguantar tempestes i vents de por, de tenir por, de tenir por.

Ballen les fulles amb el ritme del vent,
ballen les fulles, també balla la gent,
potser cauran, però de moment,
ballen les fulles amb el ritme del vent.

Venen els núvols i s'emporten el sol,
venen els núvols i canten els cargols,
potser cauran, però de moment,
venen els núvols i canten els cargols.

I wanna chill out like a big old tree
rising above throughout the centuries.
Living an evergreen life
and staring at the sky
doing nothing is all that I need.

He fet la fotosíntesi i la catequesi
i et puc prometre que puc ser un imbècil.
Quan deixo de pensar en tot el que pensaries,
és quan la meva por em deixa ser lliure.

Jo vull fullar sempre,
de color verd, de color verd,
com ho fan els arbres,
de cara al cel, de cara al cel la vida és mel.

Oques Grasses ma fren. Llatí, sí, sí, sí, el reietó.

Pols de nimfa

M'he trobat una nimfa en aquest bosc
i m'ha cobert de fina pols
a canvi d'una nit d'amor.

Pols de nimfa, el camí fosc
vers el lluminós paradís.

Se m'encabrita la consciència
i tot jo sóc pres d'un viu pessigolleig,
em sento com si entrés a València
a cavall d'un ruc, de nom Llubeig.

Pols de nimfa, el camí fosc
vers el lluminós paradís.

La cosa va, la cosa no s'acaba
i jo volo baix, esquivo els rocs.

A ca una puta sa bicicleta!
Ja es veu que això no durà enlloc.

Pols de nimfa, el camí fosc
vers el lluminós paradís.

Marga Margura / Crisàlida encantada

Marga Margura 0:00
Cadaqués, cada volta que et miro que amarga que és la meva sort
quan et veig, amor meu impossible sento maleir-te de tot cor
oh, Marga que amarga que és la meva sort
oh, Marga tinc el cor ferit pel teu record
madona antiga pagesa trista i pensativa
enfront del mar has de saber
que per malària d'un atzar sense saber-hi
m'has ficat en el carrer de l'amargura
m'has pres la copa de l'amor d'entre les mans
i m'has mesclat pena i dolor dins la dolçura
ai, amargura serp verinosa que tortures il·lusions
fent-les passar per carrerons
exempts de somni i de record
per què per què hauràs de ser sempre tan a prop
acompanyant, maleït sia, els meus amors?
Cadaqués, cada volta que et miro que amarga que és la meva sort
quan et veig, amor meu impossible sento maleir-te de tot cor
oh, Marga que amarga que és la meva sort
oh, Marga tinc el cor ferit pel teu record.

Crisàlida Encantada 4:31
has deixat de ser crisàlida encantada
per ser reina cristiana -com déu mana-
per un moro que no ho és

cris cris crisàlida encantada
pel meu bes desencantada
escolta el nou tic-tac del temps

s'ha desfet el teu cabdell desconfiat
i s'han dissolt els embolics
que el cabdellaven s'ha romput
l'encantament d'un somni etern
d'adolescent empresonat
has obert les teves àlides daurades
i has vingut volant volent, volent
volant per estimar-me

cris cris crisàlida encantada
pel meu bes desencantada
escolta el tic-tac del temps

superat l'últim estat de mutació
l'esquadró de lepidòpters
vacil·lants que som tu i jo
alçarà el vol per explorar
les meravelles d'aquest món
que ha esperat tant i haurem
de fer-ho amb un sol dia
que tenim perquè demà,
volent volant, volant volent
criarem malves

cris cris crisàlida encantada
posa en marxa els teus motors
mou les teves ales tendres
que en llevant els peus de terra
neix el temps de nostre amor...
volarem, volarem, volarem
molt junts sempre més
anirem junts pels camins del cel