Set mil milions

Avui tinc la sensació que porto anys esperant
i desitjo que aquesta nit avorrida es transformi.
Tinc la clau, però encara no he trobat el pany.
Que es va fent tard, però avui no vull tornar-me a adormir,
igual que ahir.
Començarem de nou.
Que hi ha sortides que no van enlloc.
Que no em surten les paraules, si tan sols mirant-te et pogués explicar.
No sóc un il·luminat, no,
que ho va veure a dins la bola,
que jo el que he vist ho he tocat
i el que toco no s'esborra.
Sento que amb tu jo puc fer-ho tot,
Els teus somnis, els meus somnis.
Creu-me que amb tu jo sóc molt millor,
quan em parles, es para el món.
Nota l'escalfor dels teus ulls mirant el món
Set mil milions de noms
Set mil milions de cors
Set mil milions de flors
L'infinit i tu i jo.
Sento que amb tu jo puc fer-ho tot,
Els teus somnis, els meus somnis.
Creu-me que amb tu jo sóc molt millor,
quan em parles, es para el món.

Asteroide 15000

Barques damunt la mar,
glorioses xapuces des meu passat,
si s'ha d'estimar jo t'estimaré,
si s'ha de cantar cantaré es primer, lerele...

Pisos per assumir,
ja cau sa tristesa amb es seus míssils,
si s'ha d'acabar crec que no hi seré,
si s'ha d'esperar desesperaré.

Sa misèria primitiva d'una casa en soledat
és un macro microclima,
se marca amb bombetes un camí i aterram.

Dies que m'he perdut perquè ja no surt
en es teus bocins de mapa.
Faltes com ses parets, tots es teus cabells,
des mirall sa teva cara.

Dies que m'he perdut perquè es sol s'apaga
i s'encenen ses escales.
Pensa que no sé què és que sa pluja
deixi una terra més banyada.

Barques damunt la mar,
glorioses xapuces des meu passat,
si s'ha d'estimar jo t'estimaré,
si s'ha de cantar cantaré es primer, lerele...

I sa fauna ultramarina se volia congelar,
i sa flor s'empenedia,
i es meu d'asteroide quinze mil m'ha deixat.

Dies que m'he perdut perquè ja no surt
en es teus bocins de mapa.
Faltes com ses parets, tots es teus cabells,
des mirall sa teva cara.

Dies que m'he perdut perquè es sol s'apaga
i s'encenen ses escales.
Pensa que no sé què és que sa pluja
deixi una terra més banyada.

Que mos donim

Comencen a crèixer els dies
ja arriba la fantasia
ses dones van mig cunilles
i els hoes tres quarts de lo mateix.
Ja són aquí els maniquís
i la calor, la calentor
hi ha clubs de nit i clubs de platja
aquí ses modes són ventatges.

Mig món mos coneix, s'altre mig vol venir.
No hi queben, i encara així.
Mig món mos coneix, s'altre mig vol venir.
Som foraster al meu carrer.

El trànsit ve 'de ricules'
I el tràfic de les 'pirules'
I els xeriffs no se'n fan cas
Per poder-se untar es nas
Cada vegada veim més luxe
I això no ens importa, no ens asusta
Si hi ha alcohol, i postes de sol
Alguns hauran marcat un gol

Mig món mos coneix, s'altre mig vol venir.
No hi queben, i encara així.
Mig món mos coneix, s'altre mig vol venir
Som foraster al meu carrer.

Que mos donim.
Que mos donim.
Que mos donim.
Que mos donim.
Que mos donim.

El joc del telèfon

S'estimaven amb ràbia,
Es volien a mort
Quan un en tenia ganes
L'altre feia el son.

Se'ls veia inseparables,
Vull dir físicament,
Compartien l'orella
Des de naixement.

Si a un d'ells li comentaven
A cau d'orella un secret
L'altre també el sentia
I se'l feia ben seu...

De petits a l'escola
Eren tan admirats
Quan el joc del telèfon
Els feia triomfar.
Perdien moltes hores
Per posar-se d'acord,
Quan tocava jugar
Un contra l'altre
A futbol.

Compartien horaris,
I també auriculars,
Joves amb sou precari
Però això era normal.

Bastonets per l'orella,
Amb un en feien prou,
I amb tot el que estalviaven
Feien excursions...

Uns dies a muntanya,
altres dies al mar,
els banyistes sorpresos
en veure'ls nedar,
eren com dues sirenes
tan ben sincronitzats
com dos peixos siamesos
deixant-se portar...

Cançó de pagès

En Joan era un pobre pagès.
Ell sempre humil, ell sempre honest.
Vivia amb l'hermosa Maria,
i ho feia tot perquè sempre mengés.

En canvi el Lluís era molt ric,
a ell mai no li va faltar de res.
Com si tot el que ell volgués,
en dir-ho, als peus ho tingués.

I és que uns tant,
i altres tan poc,
però tots feliços tal com són.

Un dia el Lluís es va creuar
amb la Maria passejant,
i enamorat es va jurar
pagar per ella el preu més alt.

I en aquells temps va haver una guerra.
En Joan jove i fort per força va marxar.
El Lluís no era apte per morir.
Això és una merda, tio has d'aguantar.

Tot era estrany en els seus ulls,
la por, l'odi, la tristor.

I la Maria se'l va mirar,
com si ja no pogués veure'l mai més.
Llavors el Lluís va aprofitar
i a la Maria va comprar, i li va dir:

"Sé que m'estaves esperant, jo no t'havia oblidat,
jo et puc donar tot el que vols.
Tinc tot el que puguis desitjar".

Agafa'm de la mà, corre i no t'ho pensis massa,
que et donaré el que vols, si no ho tens en aquesta casa.
Jo sé el que tu vols i tu fa temps que ho desitjaves,
pensa el que faràs i com viuràs a partir d'ara.

En Joan no tornarà, és el seu fi, jo ja ho sabia.
Si fos tu "sí" diria i no m'ho pensaria més.
Jo et dono flors i joies, festes criats i vestits.
i et cobriré d'or, plata, bons perfums i weiss do frings.

I la Maria, se'l va mirar
i de la mà el va agafar.
Anava tot cega amb tants regals,
que sense pensar-s´ho, d'en Joan va passar, i li va dir:

"Jo a tu ja no et puc esperar, tu em fas patir i treballar.
Ell tot el dia juga amb mi, bona sort que l'hagi trobat".

Aquell pobre pagès sabia que anava a morir.
Llavors va dir: "si em moro, tu també et mores amb mi".
La va esperar a les fosques al carrer tota la nit,
quan ella va sortir la va matar sense patir.

Amb la mateixa arma es va fer ell un tret al cap,
va caure estès a terra amb la Maria al seu costat.
La conya de la història, amics meus reflexioneu,
no és que en Joan morís, sinó que el Lluís està de peu.

I el Lluís se'ls va mirar,
va ser d'aquells dies que més va plorar.
Sol es trobava amb els seus calés,
per molts que en tingués, massa car per ell, i es va dir:

"Segur que algú m'està esperant, això ho oblido jo demà.
A moltes noies puc comprar, no importa a qui hagi de trepitjar"

I love you

Encara que t'ho digui poc, I love you, I love you
M'obliguis a donar un tomb, I love you, I love you
Queixales quan em fas petons i em llepes el cos
I love you, I love you

A la primavera ets tota una bèstia en zel

De nit em robes el llençol, I love you, I love you
Vas carregar-te el sofà, I love you, I love you
Tens la mania d’ensumar abans de menjar
I love you, I love you

A la primavera ets tota una bèstia en zel
Les teves amigues, puces maleïdes, són arreu

Gemegues quan vaig a dormir
Tendeixes a cridar per tot
Que no suportis el meu gat
Encara que t'ho digui poc.

Bruixes

Ja s'han acabat les flames a les finestres,
ja s'han apagat les llums de tots els portals.
Han fet clandestins la teva lluita i el teu nom
i ja no som ningú quan surt el sol.

Ja s'han acabat les nits a sobre les cendres,
han caigut les portes que s'havien tancat.
Hem esgarrapat els silencis i els paranys
i aquesta nit durarà molts anys.

Que som bruixes
i aviat sortirem del cau.

Love song

S'aire l'atrevessa en un minut
i un avió de ferro bimotor
vola més enllà des niguls,
a nou coma cinc mil peus d'altitud, latitud sud.

Mos precipitam damunt París
i sa maniobra és en descens,
he d'escriure un vers, un moment,
diria que es teus llavis són hiverns i somriures.

I el cel se perd en si mateix,
és una esfera intangible en els ocells,
en totes direccions sobrevolen
i sempre es horitzons equidisten,
com es pols i s'Equador,
quan són davall sa lluna i no són davall es sol.
Diria que es teu cos el consider
i que es meu sentiment se despista.

Es meu eclipsi total,
sa meva love song,
es meu suïcidi mental,
ballam fox trot.

Es meu eclipsi total,
sa meva love song,
es meu suïcidi mental,
ballam fox trot.

Cala de croissant

Amb un somriure ens hem llevat,
manta i coixí al terra han volat,
l'astre rei ens ha acompanyat.

Uns ulls brillants deambulant,
un got de llet amb un croissant
ens trasllada al més enllà...

Viu, viu, viu.... i somriu!
Viu, viu, viu.... que és estiu!!
Viu, viu, viu.... i gaudiu!
Viu, viu, viu....

Com l'e i l'auri irracionals,
el desig que ens mou vesteix
animals sense paraules.

Només gestos i mirades,
es desfan a cullerades,
esferificacions i perles,
a una cala bravenca.

Viu, viu, viu.... i somriu!
Viu, viu, viu.... que és estiu!!
Viu, viu, viu.... i gaudiu!
Viu, viu, viu....

El món

No, aquesta ni nit, amor,
no puc pensa en ningú.
He obert els ulls
i miro tot al meu voltant,
i al meu voltant
girava el món
com ho ha fet sempre

Gira el món i gira
per l'espai que les
meus ulls miren.
Amb amors
que avui comencen.
Amb amors
que ahir moriren

Amb les penes
i alegries
d'altra gent
que és com sóc jo.

El món...!
El món que miro
fet silenci,
el món que fa
que ja no pensi
si no és per dir
que no sóc res.

El món volta
i ni un moment
pot aturar-se.
La nit ja ha mort
i el sol s'aixeca
i u nou dia vindrà

El món volta...

El món volta
i ni un moment
pot aturar-se.
La nit ja ha mort
i el sol s'aixeca
i u nou dia vindrà

Una canço

Junts, immigrants de barri en barri, hem buscat i ens hem perdut
per carrers que sols em parlen de tu,
dels cafès amb gust de tarda en el bar on els dilluns
em clavaves la mirada, em mataven els teus ulls.

Una cançó per dir-te que aquest "ara" és un "sempre".

Nits que es tenyien de dia. La ciutat vestida d'Abril m'acarona les pors.
Dorm que dorm que et vetllo jo, tinc aquí un tresor si el vols
que camina al compàs dels meus acords, que ensopega i tot i així avança,
que em recorda que sóc tu en tot el que sóc.

Ella espera veure el Sol. Live simply, dream big, be grateful, make love.

Una cançó per dir-te que aquest "ara" és un "sempre".

Lluna de plata

Cauen les bombes
en les cendres del meu cor
porten escrites
les misèries del meu món

Tristos son els dies
que porten els anys
esperant no tindre fred
esperant no tindre fam

Tristes son les cendres
que t'han fet callar
recorrent el teu carrer
recorrent el teu passat

Tristes son els barris
que han bombardejat
els avions de la llibertat
en la nit dels oblidats

Tristos son els anys
que avui has celebrat
sense espelmes ni fanals
i amb la lluna de regal...

Il·lumina la lluna de plata
les barriades del món
que lluita i no dorm
il·lumina la pluja de plom
la tristesa del món

Cauen les bombes
en les cendres del meu cor
porten escrites
les misèries del meu món

Tristes son les cares
de la soledat
a les veles sense vent
a les platges sense mar

Tristos son els ulls
que no saben plorar
em la cua del mercat
sense ventre ni menjar

Tristes son les armes
que t'has preparat
amb les teus pròpies mans
per si tornen els soldats

Tristes son les bales
que tan disparat
Helicòpters de combat
contra pistoles de fang

Il·lumina la lluna de plata
les barriades del món
que lluita i no dorm
il·lumina la pluja de plom
la tristesa del món

Lluna de plata..
Pluja de plom...

Nata

Passa com un tir de bala,
com es vent d'un pensament molt tocat de s'ala.
Jo m'esforç es dematins
quan me canta un gall es mòbil,
quan ja tenc un peu enterra
i s'altre encara dins un llit.

M'agaf es cap amb ses mans
que no se me'n vagi dos mil sis.
Dins sa gàbia es meu canari,
s'estudia es diccionari
ja me pos es calcetins.

Parla com un si de cara,
com és lent es nodriment molt tirat de nata,
i jo m'he inclòs un pippermint,
quan me calla un sac es nòrdic,
quan ja tenc un preu alerta
i s'altre encara mira un pis.

M'agaf es nas amb ses claus,
que no se m'encanti, dos més sis.
Dins s'alfàbia es meu diari,
se copia es calendari,
ja m'encalç es teu vestit.

Pantà

https://darania.bandcamp.com/

Ai!, jo no tinc mare,
ni casa, ni escola,
ni mestre, ni abric,
ni llàntia de nit.

Bec aigua de fang,
ous menjo de peix,
vestida de llim,
faldilla i gipó.

Llimacs al bescoll,
granotes al pit,
silurs als dos peus,
anguiles al braç.

De nit quan fa fred,
somorta al pantà,
somnio llençols
eixuts i ben blancs.

Ai, poble que dorms
al fons del pantà!
Jo no estic pas viva
ni morta tampoc!

Allà pels carrers
plens d'aigua i corrents
de llums irisats,
bombolles se'n van!

Els còdols del riu
els guardo a l'altar,
capella peixera.
Campana: ding-dang!

Barqueta a la riba,
els pins fan remor,
la lluna tan clara
m'amara la son.

A casa del batlle
llegeixo papers,
edictes, impostos,
sentències de mort.

Ai, poble que dorms
al fons del pantà!
Jo no estic pas viva
ni morta tampoc!

No sé quants anys tinc.
Sóc vella o infant?
Amb crit d'amant canto,
sirena no sóc.

Armaris que s'obren
i neden platets,
tassetes, teteres,
tovalles de lli.

Quan toca sequera
ja sura la creu,
m'enfilo a la punta,
faig “hola!” amb la mà.

Dissort de les aigües,
ningú ja no em veu,
laments de capvespre,
tothom m'ha oblidat.

Ai, poble que dorms
al fons del pantà!
Jo no estic pas viva
ni morta tampoc!

Estiu

Cau la calor a la safor bombeja el ritme
No estem fent merda facilona, ací fem himnes
Se'n va el dolor amb l'olor a mar, les primaveres
demanen vida, l'estiu arriba…
El sol ha eixit, la ràdio sona, estem vius,
estic fent temes i esperant per si somrius,
érem feliços amb mentires de mil colors,
tinc els conflictes d'un suïcida, tinc por…
I vull tornar als meus impulsos, ser pràctic,
que si ella sona jo tremole, lo màxim
venen trompetes, no és Gillespie,
etern als samples, és Ainsley: "Brother, ho volen simple".
Volen que venga el discurs que ven, que no qüestione
volen que calle i que puge al tren
i aquella gent que em demana frases? que
em diu que torne? No s'imaginen lo mal que em senc.

Pero hui ja passe del drama,
vull tocar el foc, sentir que crema
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull que un error siga un problema
Però hui ja passe del drama
l'auto-compassió és una condemna
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull ni la reixa ni la pena

Res del que passa és comparable a tu,
la nostra eixida eixida, homes i dones d'actes impurs,
tu eres rebel i consentida, res del que passa és comparable
a tu. Passa la vida!
Res del que passa és comparable a tu
la nostra eixida, homes i dones d'actes impurs,
Perquè tu tanques la ferida, res del que passa és comparable
a tu. Passa la vida!

I un altre any perdut en esta confusió vital,
lluitant contra els dimonis que van per dins cridant,
buscant guanyar-me la partida, i perdre la raó,
buscant que perga les forces, passa la vida i jo…
veig als majors, i pense en tot el que es mereixen,
i baixa la esperança i puja el pa
i amb esta perspectiva qui vol créixer, eh?
dubtes i dubtes, depressió ve i eufòria va.
Que no serà per ganes de ficar les bombes,
que serà per la por a perdre el que tenim
qui no censura el fons, critica per les formes
i uns passen del tema, i uns filen massa prim.
Volen que venga el discurs que ven, la porten clara:
jo el que vull vendre és la victòria cara.
Que vull mirar als ulls si un dia arriba l'hora…
Que no puc ser feliç amb tanta merda ahí fora

Però hui ja passe del drama,
vull tocar el foc, sentir que crema
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull que un error siga un problema
Però hui ja passe del drama
l'auto-compassió és una condemna
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull ni la reixa ni la pena

Res del que passa és comparable a tu,
la nostra eixida, homes i dones d'actes impurs,
tu eres rebel i consentida, res del que passa és comparable
a tu. Passa la vida!
Res del passa és comparable a tu
la nostra eixida, homes i dones d'actes impurs,
Perquè tu tanques la ferida, res del que passa és comparable
a tu. Passa la vida!

T'enyoro

Vaig pel carrer la mirada perduda
tot passejant sense trobar la cura
ofegat pels meus dubtes
la nostàlgia m'arruga
tanta distancia tant buida no ajuda ni perdre les hores buscante a la lluna
fa dies no truques
no trobo vacuna

porto a la butxaca un boci de paper
es tot el que em queda de tants tants moments
m'he de reconeixer força malament
son els teus ulls un record tant potent
quin daltabaix, quin desgavell
no trobo manera de ser jo mateix
no trobo el remei
torno a la butxaca al bocinet de paper perquè t'enyoro

jo t' enyoro

jo dormo a les estrelles
t' enyoro a cada lluna
buscant el teu somriure
volant mil aventures
he imaginat un parc
on parlaven amb els druides

on jugaven a ser lliures
de complexes, de mirades
de sospites de rancunies
podien ser nosaltres
no calien mes paraules
ens miraven a la cara
fent les coses que t'agraden
regalar-te una galàxia
per poder jugar amb els astres
soc el que tot ho nega, el que tot ho supera
però busco una mirada enyoro sempre la mateixa
porto una nostàlgia clavada al cor
perquè tot el que desitjo es el teu tresor.

No donis il·lusions al meu cor

No, no, no, no,
no donis més il·lusions al meu cor.
No, no, no, no,
que està cansat per no tenir repòs.
Dos passatgers
d'un viatge tràgic, dos viatgers.
Els dos dins un tren
que on mos porta no sabem molt bé.
No és un altre joc,
ni una altra broma, ni cap diversió.
L'amor està ple
de dies solejats i d'accidents.

Com oblidar
que hi ha records que no es borren?
No és tan senzill
si lo que queda és el meu món trencat.
Com oblidar
que hi ha records que no es borren mai?
No és tan senzill
si lo que queda és el meu món trencat
acostumant-se a viure amb la meitat.

No és qualsevol,
la nostra història és la lluna i el sol.
Junts no estirem,
jo necessit algú en qui confiar plenament.
I ara vens tu,
no t’esperava. Saps que això ha acabat.
No em vull fer mal,
no et donaré mai més del cor la clau.

Gare de Metz

Un pas i neu i un pas i un pas
i sol i neu i un pas i un pas i un nou paisatge.
Un pas i neu i un altre pas,
sobre un nou decorat, comença un nou viatge.

I por i sol i fred i son,
pels nervis de quan tot comença.
I por i sol i molta son,
perquè es dorm poc quan tot comença.

I el cor que batega al ritme de la cançó
que ja m'està inspirant aquest nou aire.
I els peus que caminen sense aturador,
perquè el que ha de venir no trigui gaire.

Un pas i neu i un pas i un pas
i sol i neu i un pas i un pas i un nou paisatge.
Un pas i neu i un altre pas,
sobre un nou decorat, comença un nou viatge.

I por i sol i fred i son,
pels nervis de quan tot comença.
I por i sol i molta son,
perquè es dorm poc quan tot comença.

Un sol glop

Els torrats estem tan xops
de tant veure pel forat
de la porta que portà
al teu sostre soterrat...

I quan miris cap amunt
et trobaràs el meu terrat.
I quan t'arribi aquell perfum
de les flors que no has tallat,

Pensaràs... per què pensar?
Tindràs ganes de bufar
més espelmes, més llavors,
ara ets arbre d'un gran bosc.

No tornaràs al meu terrat,
no tornaré a beure el teu vi,
però amb un sol glop del teu record
m'emborratxaré.

Trinxarem tota trinxera,
xiularem totes les penes
netejant a cada pam
una taca de vi negre.

I després de tot sabré
que les flors no hi són per res,
que floreixen i es panseixen
pel gust de no saber què fer.

No tornaràs al meu terrat,
no tornaré a beure el teu vi,
però amb un sol glop del teu record
m'emborratxaré.

Si tu encara hi ets

Un camí en l'aire, una escala de cristall, que ara em resulten tan llunyans...
Dos nuvolets d'aigua al mig d'un cel tan clar i ras, pluges de pronòstic reservat.
Van passar les llunes mares de juliol i agost, i al juny va començar ja la tardor.
A la matinada d'un dissabte qualsevol, vaig perdre el teu rumb i tu el meu nom.

Si em dius adéu, que siga fins demà, no vull estar perdut dins l'atzucac
I si ten vas, vine'm a buscar, que aquí els estius sovint són massa llargs.

Dos fars que destil·len llums d'etèria claredat, dos ulls verds, que ja no puc mirar.
Vaig deixar les portes obertes amb pany i clau, i ara s'han tancat de bat a bat.
No sé si seran els whiskys que no em proven bé, o és la por de que arribe el febrer.
Quatre del matí d'algun dissabte qualsevol, confessions borroses per l'alcohol.

Si em dius adéu, que siga fins demà, no vull pensar que puga ser més tard
I si ten vas, no oblides recordar, que aquí la brisa sovint és vendaval.

A les dotze el món es para i ja no roda més, i em pregunte si tu encara hi ets.

Un tall de síndria

D'acord que costa que els núvols escampin la boira,
i vas a córrer i et cans es però et s al mat eix lloc,
i que, amb l'excusa d'aquesta crisi f eta a mida,
els de sempre se't pixen i diuen que plou.

Ja sé que d'un temps ençà tothom t'aboca malalties,
que al socio-sanitari hi fas més hores que al tren,
que hi ha matins espesos que et xuclen l'energia
i vas al llit rebentat però al llit no hi dorm ni Déu.

Però no rondines,
saps que també hi ha dies
lluents com galtes untades de pa amb oli i sal.

D'acord que te l'estimes però sovint et desespera,

I, tot i així, quan no hi és, et fa falta i ho saps.
Que t'han pujat el lloguer però no t'arreglen la caldera,
i dius "com va?" per ser amable i t'inflen el cap .

Però no rondines,
saps que també hi ha dies
lluents com boies cofoies tacant l'escuma de groc llampant.
I no rondines,
saps que també hi ha dies
lluents com els lla vis d'ella just quan t'acaba de morrejar.

Per això no rondines,
saps que també hi ha dies
rodons com un tall de síndria regalimant.

Lliure

Vaig néixer en un indret
Amb aires del mediterrani
Laietans, Cartaginesos i grecs
Oblidats per l'art romànic.

Pobles bàrbars a l'ull del foraster
Terra de pins, alzina i llorer
Qui camina sobre aquestes pedres
Descobreix una cultura que creix
i emergeix passiva amb el pas dels anys
Es troba captiva en els esborranys
De la lluna que guaita i decideix
Quan el sol es pon o quan neix

Dins ses muralles l'home rau
Es defensa quan s'escau
No tenen por de somiar
Els que dormen a palau
No tenen por de plorar
Els que viuen com un esclau
Sumant llàgrimes per la pau

I ara som els hereus
de ferides mal tancades
que contagien ja l'anhel
de començar a afinar les nostres veus
i així alçar aquest crit al cel

Perquè jo vull ser lliure, lliure de tota mentida
Viure una vida podrida que no ens deixa ser com som
Potser ja és el moment, d'abandonar aquest vaixell
I anar cap unes aigües, siguin netes
Siguin clares, aigües tèrboles res més
Cultura viva en expansió
Ni les trampes, ni les pors faran que sonin els canons
De la rendició...

Pacte amb Peter Pan

On són els pirates de playmòbil i el vaixell, i les illes de melons d'Alger?
Bucaners de plàstic que malgrat que eren dolents sempre estaven somrient...
Què ha sigut de Barbie? No sé que deu estar fent amb sa vida rosa de plaer.
Potser ha trobat un príncep blau que no és el Ken, i sa casat i ja te nens...

Hem trencat el pacte que vam fer amb Peter Pan i em crescut i ara ja som grans.
Hem deixat els contes de pirates apartats, i ens hem canviat al bàndol del costat.

On és l'escalextric "copa turbo" original, amb els cotxes electrificats?
Què hem fet amb els bòlids que corrien a l'asfalt del circuit de ca la iaia?
On són les cabanyes, on són els amagatalls, que en secret teníem pels bancals?
On són les boletes, airgameboys i madelmans, i les cuines per jugar?

Hem trencat el pacte que vam fer amb Peter Pan i em crescut i ara ja som grans.
Hem deixat els contes de pirates apartats, i ens hem canviat al bàndol del costat.

El signe dels temps

El sol entra en les cases
i les muntanyes s'obrin el cor.
Mentres les nostres vides passen
i no separen el riure del plor.

La gent està sola, trista i avorrida.
Pobra la gent, és el Signe dels Temps.

El món encara pega voltes
i no s'assusta de lo que som
quan les cançons ja no ens somouen
i ens fan vergonya les emocions.

La gent està sola, trista i avorrida.
Pobra la gent, és el Signe dels Temps

I si no estàs sol, estàs amb qui no vols.
Què pobres som, que sempre ho volem tot

La gent està sola, trista i avorrida.
Pobra la gent, és el Signe dels Temps.

La geografia, és el Signe dels Temps.
La soledat, és el Signe dels Temps.
La publicitat, és el Signe dels Temps.
[afegir els signes dels temps particulars de cadascuna i cadascun].

Jo no sé la gent quan ho entendrà:
tots som immigrants.

Arbre amb plomes

Un arbre amb plomes
El niu d'un gran pi
Ocells que tremolen
Que no tenen abric, que no saben volar
Ni viatjar per l'univers de més enllà

Sandàlies de poma
Per poder passejar
Per sobre del claustre
De la catedral, del cor del Raval
Per poder trepitjar el fetge de la ciutat.

Pel forat del pany veig llum
Encara que sigui molt tèbia
Som uns quants els que hem perdut
La llavor de la tristesa

Un arbre amb plomes
Cremant de costat
Un ocell de foc
que vola sense adonar-se del què fa
Ni saber molt bé on és i cap on va

Nimfes tocant la sirena
No trobo el dial al ràdiodespertador
Les tropes canten i saquegen
Em sacsegen els llençols

Pel forat del pany veig llum
Encara que sigui molt tèbia
Som uns quants els que hem perdut
La llavor de la tristesa

Fuig amb mi

Quan te'n cansis,
quan te n'hagis ben emprenyat
aquí ens trobaràs que t'estem esperant.
Ens falta només
la força del teu braç
per blegar la reixa i poder escapar.
Ja n'hi ha prou que ens empresonin la imaginació,
a fora hi ha d'haver alguna cosa i ho volem conèixer tant si com no.

Ei, si, fuig amb mi
fa massa temps que som aquí dins
capgirarem totes les coses
farem baixar l'imperi dels cretins

D'es d'un tros enllà
girarem els ulls
i ens farem creus d'haver saltat el mur.
Jurarem tornar
carregats de quelcom
per fotre a baix la porta i que fugi tothom
Ja n'hi ha prou que ens empresonin la imaginació,
a fora hi ha d'haver alguna cosa i ho volem conèixer tant si com no.

A la nova casa que farem
hi cabrà tothom:
blancs, negres...
Com més coloraines molt millor.
No hi haurà habitació per a ningú,
a la nova casa dormirem tots junts.

A la nova casa que farem
no hi haurà panys, ni claus,
ni reixes, ni candaus,
ni gossos guardians.
A fora un cartell dirà:
"Entreu sense trucar".

Ei, si, fuig amb mi
fa massa temps que som aquí dins
capgirarem totes les coses
farem baixar l'imperi dels cretins

Batega la ciutat

Som com un bomba que no falla
El micro en "on"
Tots preparats per la batalla
No cal perdre ni un segon
Hem de lluitar pel nostre món

Poesies clandestines m'acompanyen quan no estàs al meu llit
Paraules subratllades que hem porten a l'infinit
I m'obrin avingudes soterrades sense fi
Batega la ciutat dins de mi
Artèries taponades per semàfors d'una vida artificial
Que impregna tot l'oxigen de diners contaminats
Sirenes que s'apropen, sentinelles vigilant
La tristesa ofega als barris i no els deixa caminar
L'horitzó està segrestat per reformes laborals
Naixen amb els peus nugats, filles del patriarcat
El present està aturat, a la plaça del mercat, ja!
La flama pren la metxa ja!

Som com un bomba que no falla
El micro en "on"
Tots preparats per la batalla
No cal perdre ni un segon
Hem de lluitar pel nostre món

Una paraula plena de esperança en cada vers
Un missatge que ressona per tot l'univers
Un desig en cada estel, fem pujar els decibels
Cridarem fins que fem tremolar el cel
No es tracta d'atacar, sinó de defendre'ns
De recórrer amb el pas ferm totes les sendes
Començar a volar
Haurem de demostrar
Ser els herois dels nostres contes i llegendes
Per estos boscos de ciment som indígenes
Les nostres arrels han estat regades amb llàgrimes
Ànimes, i el futur escrit en unes làmines
Escriurem les nostres pròpies pàgines

Som com un bomba que no falla
El micro en "on"
Tots preparats per la batalla
No cal perdre ni un segon
Hem de lluitar pel nostre món

Hotel Van Belle

Estic en el teu llit,
fet un cabdell, sota els llençols,
procurant no posar-me histèric,
tractant de no perdre el control
de la situació,
que ara mateix em ve molt gran,
que se me n'ha anat de les mans.
No puc pensar amb claredat.

Em vénen records,
imatges del teu cos immòbil,
com una pedra entre els meus braços,
igual que una nina de drap
estesa al meu costat.
No arriba l'aire als teus pulmons,
no escolte el ritme del teu cor,
se'm fa tot negre en un segon.

El dia més llarg
de tota la meua existencia
dura unes 48 hores,
amb la incertesa a flor de pell
i un mal pressentiment,
fins que per fi el doctor Silance
ens diu que ja t'has despertat
amb la vida per estrenar…

Perquè vull

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

Els ametllers

23 de gener:
Avui, per la primera i dolça volta,
m'ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l'hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.

6 de febrer:
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

Dimanche aux goudes

On va passer un dimanche aux Goudes
En famille, entre amis, que l'on soit riche ou non
C'est un plaisir que personne ne boude
Le rêve marseillais, un soir d'été au cabanon.

Anem el diumenge a la platja
No hi fa res si som rics o si estem escurats
Amb la família i els amics com en agrada
Passar un dia d'estiu tots junts a la bora del mar

Du lundi au samedi, travailleurs et chômeurs
Tous ceux qui étudient, les honnêtes, les fraudeurs
Les papis, les mamies, les policiers, les voleurs
Veulent tous recevoir le fruit de leur dur labeur

Voldríem conservar alguns valors
Valors als que la penya sempre ha fet els honors
La convivència, el calor i bon humor
El ritme dels rumberos sempre està ple de calor

À l'automne on va passer quelques belles soirées dehors
L'hiver il faut patienter, là-dessus on est tous d'accord
Si le printemps le permet, on se promène sur le port
Mais quand arrive l'été, l'appel des Goudes est le plus fort.

Cada dia més, mals rollos en excés
Ressonen pels carrers i jo ja no puc més
La gent ja no riu, no té cap raó
Passa tots els dies, et pots esperar el pitjor

Pas le temps de souffler c'est toujours le chantier,
Pas le temps de souffler, le monde est sans pitié,
Certains sont prêts à tout pour finir les premiers,
Dans le ciel les vautours se comptent par milliers

Laissons là tous ces fous et partons voir ailleurs
Je connais un endroit où tout paraît meilleur,
Un endroit au soleil sans oiseaux de malheur,
Là-bas dans la calanque tu verras, c'est le cœur.

Davant la mar,
Dessús la grava,
Lo ciele es blu e lo soleu valent.
Davant la mar,
Dessús la grava,
Per calinhar segur qu'es lo bòn moment.
Davant la mar,
Dessús la grava,
Ambé per tot vestit lo lume dei rais.
Davant la mar,
Dessús la grava,
Siás polida que non sai!