14 de gener 2015

Crònica d'una mort anunciada



No torna qui marxa amb pensament de llunyania,
no es dibuixen somriures entre llàgrimes,
no es reben carícies dolces a kilòmetres.
No torna qui marxa amb pensament de llunyania.

No és dolç el gust d'aquell últim cafè,
no calfen les mans les tasses de te,
no tenen prou sucre els petits saquets.
No és dolç el gust d'aquell últim cafè.

Crònica d'una mort anunciada,
la de l'amant, l'amada.
Crònica d'una mort anunciada,
d'una llum apagada.

No tinc gens de pressa per arribar, ningú m'espera;
no vull més viatges entre prestatges plens de pàgines;
no hi ha més papers que ofeguen les meues cabòries.
No tinc gens de pressa per arribar, ningú m'espera.

No és dolç el gust d'aquell últim cafè,
no calfen les mans les tasses de te,
no tenen prou sucre els petits saquets.
No és dolç el gust d'aquell últim cafè.

Crònica d'una mort anunciada,
la de l'amant, l'amada.
Crònica d'una mort anunciada,
d'una llum apagada.

Els fets de l'ahir que hui no deixen que hi haja un demà.
El "no sé"que primer és un "no" i acaba sent "sí",
que no és de ningú, ni de tu ni tampoc de mi,
que està en espera, no ha començat i mai acabarà.

Els fets de l'ahir que hui no deixen que hi haja un demà.
El "no sé"que primer és un "no" i acaba sent "sí",
que no és de ningú, ni de tu ni tampoc de mi,
que no és de ningú, ni de tu ni tampoc de mi,
que no és de ningú, ni de tu ni tampoc de mi,
que no és de ningú, ni de tu ni tampoc de mi.