Circ

Visc en un circ,
espectacle ple d'ocasions on fer-se ric.
Trist és aquest circ,
dins la caixa hi ha un narrador gens divertit.

Il·lusionisme sense fre,
quan en tinc dos, me'n gasto tres.

Així és aquest circ,
ple de jocs de mans, trapezistes sense amics.
Aquí seguim dormint,
un bon decorat ens anul·la els cinc sentits.

Malabaristes insolents
són domadors de sentiments.

Oh! quin gran circ, quina festa major,
quan la vaca és grassa i tothom es creu millor.
Oh! quin gran circ, s'ha escapat el lleó.
La llei de la selva fa que em senti sol.

Flors de colors
i trucs d'escapisme per quan vinguin temps pitjors.
Sol, ballo sol
entre grans gegants i pallassos sense nom.

Maquillatge i cants al vent
entre grans aplaudiments.

Oh! quin gran circ, quina festa major,
quan la vaca és grassa i tothom es creu millor.
Oh! quin gran circ, s'ha escapat el lleó.
La llei de la selva fa que em senti sol.

Oh! quin gran circ, quina festa major,
quan la vaca és grassa i tothom es creu millor.
Oh! quin gran circ, s'ha escapat el lleó.
La llei de la selva fa que em senti sol.

Oh! quin gran circ, quina festa major,
quan la vaca és grassa i tothom es creu millor.
Oh! quin gran circ, s'ha escapat el lleó.
Tanta selva fa que em senti sol.

Benviguts

Sento l'olor de la terra,
de vinya i de mar
i un soroll llunyà.
Acabo de deixar el Prat

Després de tan llarg viatge
he vist un tros de món,
és meravellós,
però aquí està el meu passat
i aquesta és la meva sang.

Tornes a casa, benvingut.

Per fi, cansada de tanta farsa,
va fer el cor fort i marxà
per sempre més,
per poder tornar a sentir.

Però, en molt poc temps,
va tornar el turment,
va adonar-se que el tenia dins la pell;
presonera d'ell, però lliure de decidir.

Sempre som a temps
de fer un pas enrere.
Les oportunitats mai s'acaben,
tothom vol perdonar antics obstacles,
ningú vol evitar que

tornem a casa, benvinguts.

El meu radar

Portem massa temps a casa tancats,
L'hivern era fred i s'ha fet molt llarg.
Estén els malsons, deixa'ls assecar
Que m'han dit que aquest Sol tot ho pot curar,
Tant se val que t'hagin fet molt de mal.

No em sembla una idea gaire brillant
Quedar-se dins d'aquest pou empotrat.
Aixeca't que sense tu estic perdut.
Tu ets el meu radar que detecta
quan hi ha persones dolentes al voltant.

Deixa que el món sigui un lloc més clar,
Deixa que tothom et vegi brillant.
Fes que el meu món sigui molt més clar,
Deixa que et pugui tornar a mirar.

Deixa que el món sigui un lloc més clar,
Deixa que tothom et vegi brillant.
Fes que el meu món sigui molt més clar,
Deixa que et pugui tornar a mirar.

No n’hi ha prou amb estimar-se molt

Des de l'estanc,
on estava comprant
un paquet de quitrà i nicotina,

vaig sentir en sec
una veu que conec
i al girar-me et vaig veure tan lluny.

Hagués pogut
saludar-te tossut
i saber si et faig mal quan em mires.

No vaig fer res, amb el temps he après
que no n'hi ha prou amb estimar-se molt,
no n'hi ha prou amb estimar-se molt.

Encara dorms
al portal, mentre jo
he aparcat el cotxe en doble fila.

Avui fas anys
i he volgut regalar-te
aquell disc que escoltàvem tots dos.

Te l'he deixat
al costat d'aquest sac
que ara et tapa el fred que fa aquests dies.

I, en dir-te adéu, t'he cantat ben fluixet
que no n'hi ha prou amb estimar-se molt
no n'hi ha prou amb estimar-se molt.

I algú que ens coneix de fa temps
va pintant amb tinta invisible
llocs i paraules
que només tu i jo podem detectar.

Just al davant
del caixer d'aquell banc
que em fot mà amb el millor dels somriures,

pago distret
l'integral de fuet
a un cambrer que té la dona lluny.

Del fons del bar
una veu benestant
diu “menys moros i més policia”,

i, al mateix temps, un avió escriu al cel
que no n'hi ha prou amb estimar-se molt,
no n'hi ha prou amb estimar-se molt.

El meu gos s'en va

El meu estimat gos i jo
anem al jardí a prendre el sol,
almenys ens tenim a prop quan tot va malament.

Ell em fa de protector,
espanta els monstres quan tinc por,
qui bordarà per mi quan no siguis aquí?

Ell no sap que existeix
ni que és un gos, ell no sap res,
però sé que es recordarà de mi per sempre.

Ja ho veus, estaré aquí,
cuidaré del nostre jardí,
tu saps que em costa explicar coses als altres.

Museu d'Història Natural

Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure.
Els ossos d'un gegant.
Furiós, desafiant, entoma els flaixos.
I més al fons, per ordre cronològic,
Els dos neandertals
Encara esparverats mirant la flama,
No s'han mogut ni un pam.

Els esquimals que fa molts anys que treuen
El peix del llac glaçat.
Un altaveu tronat fa brisa en bucle.
Penjant d'un fil de cuca, l'oreneta;
Migrant permanentment, l'alosa, el fumarell...
El text de sota encara és el mateix.

Melinda! T'atures en un racó.
El vigilant se t'acosta
Per saber si et trobes bé o no.
Però tu ni aixeques el cap.
A dintre d'aquell museu...
Oh, gran veritat!
Tu sí que has canviat.

Melinda, Melinda, Melinda,
Tu sí que has canviat.

El museu convoca els operaris
Per treballar de nit.
Demà és dia d'obrir la nova sala.
Una hora abans les cues són immenses.
Grans intel·lectuals,
Turistes orientals, curiosos, crítics...
Ja es pot começar a entrar.

Melinda, que ets tu la gran atracció!
Se't veu tan guapa de jove
Que la gent fa un crit d'admiració.
Per sempre en aquell instant
Que estaves plena de vida
I ho tenies tot per endavant.

Melinda, allà ets l'essència de tot.
Pels crítics, els paradigmes
I els cànons pels que es regien
Estan obsolets de cop.
Que amb l'aura que tu desprens
S'imposa, de forma urgent,
Fer una revisió dels clàssics.
Que ets jove entrament, Melinda.

Melinda, però a fora passa el temps.
Melinda, tu ara ests diferent.
Melinda, però això no és pas dolent.

On seràs demà?

Atureu la bellesa un instant;
la tinc a les mans.
Memoritzo el color del cristall
per trobar-lo demà.

El gest més petit és capaç
de fer-me dubtar.
Segresto els segons que se'n van.
Pressento el final.

I sé que algú girarà
de nou el tub circular.
On seràs demà?
On seràs demà?
On seràs demà?
Les cendres cobreixen el parc.

Conservo els anells de metall
que em vau regalar.
Intento tocar-te les mans
però no en sóc capaç.

I sé que algú girarà
de nou el tub circular.
On seràs demà?
On seràs demà?
On seràs quan tot comenci a girar
i el teu propi cos
et porti a algun lloc
on no has estat mai?
Que a idiotes com jo
ens fa perdre el cap
i els dies s'escapen.
Les cendres cobreixen el parc.

On seràs demà?
On seràs demà?
On seràs quan tot comenci a girar
i el teu propi cos
et porti a algun lloc
on no has estat mai?
Que a idiotes com jo
ens fa perdre el cap
i els dies s'escapen.

Quan tot comença a girar
i el teu propi cos
et porta a algun lloc
on no has estat mai?
Que a idiotes com jo
ens fa perdre el cap
i els dies s'escapen.
Les cendres cobreixen el parc.

Digue'm que ets per mi

Si tu em desitges
parla'm una mica
i si no ho vols
deixa d'enganyar-me
però si em necessites
digue'm que m'estimes
perquè quan estic trist
et vull amb mi
només hi ha una cosa
que em pot fer feliç...

Doncs dóna'm un senyal de pressa, oh nena!
Digue'm que ets per mi, oh sί!

Si tu em desitges
parla'm una mica
i si no ho vols
deixa d'enganyar-me
però si em necessites
diguem que m'estimes
perquè quan estic trist
et vull amb mi
només hi ha una cosa
que pots fer per mi...

Doncs dóna'm un senyal de pressa, oh nena!
Digue'm que ets per mi, oh sí!

Protocols

Jo no tinc por del camí.
Marxes ben lluny del vell far.
A l'aeroport ja t'enyoro.
No saps el mal que em faràs.

Jo només vull que m'entenguis.
T'estimes més el demà.
Vagis on vagis hi haurà el Sol.
Vas fer-me brillar en va.

Les vides no s'allunyen quan s'han de separar.
És amb el temps que passa, que tot es va esborrant.

Ningú m'espera

Ningú m'espera
avui ja no tinc por
fa tant temps que t'admiro
però es tan curta la cançó

Ningú m'espera
tu no saps qui sóc jo
he menjat poc i hi ha hagut pluja
només de sentir-te dir que no

Ningú m'espera
tu no saps qui sóc jo...

Ningú m'espera
però avui ja no tinc por
fa tan temps que t'admiro
però es tan curta la cançó

tan curta la cançó
tan curta la cançó
tan curta la cançó...

Compta amb mi

Compta amb mi en l'últim sospir de la nit
i en el primer alè del dia.
Als teus llavis, quan badallis,
compta amb mi.

Compta amb mi quan s'oxidin els dies
i si la boira entela els vidres
dels teus somnis, quan no els trobis,
compta amb mi.

I tu i jo, en una ciutat gelada
desfent la neu a dins dels teus llençols.
I tu i jo, fins que se't curin les ales
jo seré aquí espantant els teus malsons.

Compta amb mi en els dies de lluita
si l'esperança et descuida.
Als mals passos hi haurà uns braços,
compta amb mi.

I tu i jo, en una ciutat gelada
desfent la neu a dins dels teus llençols.
I tu i jo, fins que se't curin les ales
jo seré aquí espantant els teus malsons.

Mai més

Ocupat no fent res,
he hagut de trobar el temps
per poder perdre'l amb tu.
Avisa'm quan surtis de la feina!

Si t'he de dir la veritat,
fa estona que deambulo amunt i avall.
Com la resta de la gent,
és molt probable no vagi enlloc.
Però m'hi dirigeixo amb determinació.

Si t'he de dir la veritat,
fa estona que taral·lejo una cançó.
Tot el dia pel carrer
fent veure que sé on vaig,
fent veure que me la sé:
amor no em facis treballar,
amor no em facis treballar
mai més!

Treballar? Per qui i per què?
És terrible haver-se de llevar
i interrompre somnis amb despertars,
allargar reunions i escurçar dinars.
Amor no em facis treballar,
amor no em facis treballar,
amor no em facis treballar
mai més!

Imagina

Imagino que imagines contes dels d'abans
Agafaves un llençol, te'n podies anar volant
Imagino que pensaves en com han canviat els anys
Abans érem cul i merda, ara ho som de tant en tant

Marejàvem la curiositat
Intuíem mar i llibertat

Canta'm una rumbeta, que amb la rumba és evident que cantant la gent s entén
Canta'm una rumbeta, quan la treus a passejar ja ningú se'n vol anar

Imagino que imagines que podràs anar tirant
La memòria que ara ens falta l'anirem recuperant
Imagino que no et creies que aniries oblidant

Les històries a la platja, els diumenges delirant
Ara em mires i em trobes estrany
Para el temps i passa'm a buscar

Canta'm una rumbeta, que amb la rumba és evident que cantant la gent s entén
Canta'm una rumbeta, quan la treus a passejar ja ningú se'n vol anar

Flor de primavera

Flor de primavera
La més bella de tot l'any
Quan l'estiu arriba
Dolor i plany
Flor de primavera
La més bella de tot l'any
Quan l'estiu arriba
Dolor i plany
Ha esclatat la ginesta a Puig-graciós
Canta la flor i ensenya el seu tresor
Qui el pren sempre és presa del record
Guany i condemna del curiós
Ha esclatat el gessamí a cada cantonada
i ha fet forats en les fosses tan enterrades
La memòria del perfum és tan eterna
Que qui la dóna sempre és fugaç per tornar a terra
Flor de primavera
La més bella de tot l'any
Quan l'estiu arriba
Dolor i plany
Breu és l'olor de la pluja que esquitxa el terra
Curtes són les cançons de la infantesa
Breus els mil contes que jo recordo
Curtes i per sempre les dites que porto
Agafaré al vol el fil que pel jardí navega
I l'estiraré amb la canya des de coberta
Sóc pescador de muguet, iris i deliris
Una cançó, un tot, una flor quan t'ho miris...

L'accident

https://laiaia.bandcamp.com/track/laccident

Iaiaiaiaiaiaiaia...

El peu apreta el fre tan fort però derrapo, l'arbre es va acostant
com els teus llavis apropant-se a mi, és impossible escapar d'aquí.

Les mans intenten girar el volant, les ulleres volen endavant,
i falta tan poc per el petó que farà que xoquem tu i jo.

Primer es comença a doblar el capó i veus com l'airbag surt poc a poc,
ets com un àngel que em ve a salvar, les teves plomes no em faran mal.

Però el cel es trenca en cent mil trossets i l'impacte és tan brutal,
els teus llavis no fan tan mal, però mosseguen i també fan sang.

Iaiaiaiaiaiaiaia...

I veig la iaia al seu silló, ella escolta cançons que faig jo,
i els meus pares a punt per dinar, i el meu germà que em ve a buscar.

Tot és tan blanc, una llum clara, al meu davant,
per sort tot d'una és al final la mà d'un àngel que m'ha salvat.

Iaiaiaiaiaiaiaia...

Tornaràs

Si te'n vas no sabràs el que és
Si te'n vas no sabràs el que és
Passar una estona aquí amb mi
Si te'n vas no sabràs el que és
Passar una estona aquí amb mi
Si te'n vas no sabràs el que és
Passar una estona aquí amb mi
Aquí amb mi
Dius que te'n vas i que no tornaràs
Però on vas? Tornaràs
Dius que te'n vas però que has estat prou bé
I llavors, per què te'n vas?
Dius que molt lluny i que no et trobaré
Què faràs, on aniràs?
Ho dius però no ho veus que enlloc estaràs més bé que aquí...
Si te'n vas no sabràs el que és
Passar una estona aquí amb mi.

Enmig de la mar

Hores llargues d'espera,
entretingut en pensaments.
Tot són camins plens d'herbes fresques,
arena i onades caient...

Anys que no hem pogut brindar.
Es sol calenta de valent.
Sa teva figura no s´esborra,
encara que passi el temps.

Vinjolites que dibuixen,
més enllà de l´horitzó.
Elles no tenen respostes,
només m´emplenen sa buidor.

Es silenci és una pista.
Des d'aquí es veu millor.
Tota plena de racons,
plena de raons

enmig de la mar,
com tu enmig de la mar...

Aquesta vida és un llarg viatge
que sé que tenc que travessar;
si fos amb tu al meu costat,
seria un somni sense acabar.

No tenguis en compte ses febleses
que un dia em van fer oblidar;
que tu eres sa meva princesa.
Ara per a tu es meu cor bategarà.

Sense tenir massa pressa,
jo t'agafaré sa mà.
Caminarem fent drecera,
només somnis trobaran.

Ses fragàncies de la vida
mos vindran a fer costat.
Fugirem a la fi del món,
amb ses nostres raons

enmig de la mar,
com tu enmig de la mar...

Enmig de la mar,
perdut enmig de la mar...

Els bons fotògrafs

Vindreu, parents llunyans,
quan us talli el son un telèfon esverat?
Vindreu, amics d'abans,
si enmig del diari el cor us fot un salt?
Vindreu, petits infants?
Mudats, dins d'un cotxe, direu: "On estem anant?"
Vindreu, avui germans?
Si esteu per allà al mig, per mi no serà tard.
Vindràs, antiga amant, estranya entremig d'estranys?
Sabràs, com sempre, viure-ho des d'un discret segon pla?
Vindreu, xiprers altius?
Va! Feu llargues ombres que viatgin lluny.
Vindreu, records bonics?
Va! Arrenqueu somriures al moment més cru.
Vindrà el bon temps, la calma, el Sol com va declinant?
La llum perfecta que els bons fotògrafs passen la vida buscant.

Taiwan

No hi havia davantera més copiosa en tot taiwán
la nit que te vaig conèixer al bar internacional
ballant los dos damunt la barra
vam nar dixant que mos pugés lo xampany
i com l’scarlett i murray perduts dins la traducció mos vam trobar.

Tu erets una parisina visitant al seu papà
jo currava d’informàtic pa una multinacional
i tu tenies tot lo temps del mon jo bon feix de bitllets pa malgastar
i vam fingir un petit somni entre budes, cors de serp, dracs i ventalls

Tot i no pegar ni en cola vam quallar
mos vam saber adaptar a lo que hi ha
que viatjar t’obri les mires
i les ganes d’estimar
bec bec, quan veig una font bec.

Quan va arribar lo setembre
cada ovella al seu corral
jo’t trucava a totes hores
tu no’m feies molt de cas
per lo teu to podia deduir
que m’amagaves un petit detall
i’m vaig plantar a parís
per sorpresa “ei sóc jo estic a baix…”

i la place de l’italy
en un cafè i un pastís
me vas dir que tenies nòvio
i que hi comparties pis
que lo nostre domés havia estat un rollete d’estiu un més de tants
i’m vas dixar allí tirat ofegant les meues penes en ricard

I just a n'aquella barra
vaig conèixer a la Julie
una dolça camarera
que'm  va fer un lloc al seu llit
i perduts dins los seus llençols
vam dixar-mos portar per l'instint del desig
una setmana de lujo
per la ciutat de les llums en mon cheri.

Tot i no pegar ni en cola vam quallar
mos vam saber adaptar a lo que hi ha
que viatjar t'obri les mires
i les ganes d’estimar
bec bec, quan veig una font bec.

Cante

Cante i cante trist
i al color despert del teu somrís
Cante a la incertesa
que em desperta a mig matí
Cante a aquelles nits
que no esborren els oblits
Cante a la tendresa del teu cor
i a l'amor que es canta amb tres acords
Cante i no m'espante que cantant no se patir
cante a l´esperança de veure't créixer amb mi

I ara jo et cante aquesta cançó
i te la cante amb el cor encès
perquè estic fart de mirar al món
de mirar al món i no entendre res.

Cante i cante trist
i al color despert del teu encís
Cante a les paraules
dels versos que mai t'he dit
cante al raig de sol
que ja no troba al teu llit
Cante a les tempestes del teu món
i als camins que han pres els teus timons
Cante a les fronteres que s'esborren amb els dits
cante a els banderes que hem cremat aquesta nit

I ara jo et cante aquesta cançó
i te la cante amb el cor encès
perquè estic fart de mirar al món
de mirar al món i no entendre res

Quan soni la tendresa

Si me'n vaig abans que ho facis tu, no feu gaire dol
i prepareu-vos un sopar espectacular com si fos Cap d'Any.

Si me'n vaig abans que ho facis tu, no feu gaire dol
i prepareu-vos un sopar espectacular com si fos Cap d'Any.

I que soni aquella cançó
que ens feia sentir, malgrat tot,
tan forts com quan els dos en aquell pont
comptàvem tres segons
i deixàvem caure el cos,
tan forts com l'abraçada a l'aeroport
després de perdre-ho tot.

Si me'n vaig abans que ho facis tu, no feu gaire dol
i no patiu que algú m'ha dit que es viu molt bé sense el pes del cor.

Si me'n vaig abans que ho facis tu, no feu gaire dol
i dediqueu aquells instants de no dir res, de les nits d'agost.

I tingues la certesa
que, tossut, els faré veure
que potser s'han descomptat,
que és massa aviat, que he de tornar.

Sempre que soni aquella cançó
que ens feia sentir, malgrat tot,
tan forts com quan els dos en aquell pont
comptàvem tres segons
i deixàvem caure el cos,
tan forts com l'abraçada a l'aeroport
després de perdre-ho tot.

L'arbre que vol ser humà

Sóc l'arbre que vol ser humà, però braços i mans són branques
i voldria caminar, per seguir les teves passes.
Que les fulles fossin cabells, que em tapessin la cara.
Que els ocells fossin estels, que fan llum a la nostra casa, casa.
Casa, casa, casa, casa

Sóc l'arbre que vol ser humà, però el meu cor és un armari
ple de papallones que volen fer niu als teus llavis
Dintre meu és tot teu, però ningú sap com entrar-hi,
només elles són a dins, perquè esperen els teus llavis, llavis.
Llavis, llavis, llavis, llavis

Sóc l'arbre que vol ser humà, les arrels són el que sento,
i és tan clau el desenllaç, i ningú sap com desfer-ho.
No penso moure'm d'aquí, i si cauen gotes d'aigua
tornen a entrar-me pels ulls, i a travessar-me la cara.
En mirar tot l'univers, braços i mans són branques
i els ocells són com estels que fan llum a la nostra casa, casa
casa, casa, casa, casa

Batega

Batega el mar amb cada ona que ve i va.
La ressaca esborra el camí aventurer de cada ona que ja no hi és.
Batega el cel amb tempesta permanent, ja ho veus.
I trontollen les estrelles tenen por de capbussar-se en la foscor.

Recordo quan, mirant estrelles al port, pensàvem que podia ser
que algú a l'altre costat del món les estigués mirant també.

Batega el circ en cada somriure petit.
S'encén la màgia i crema el desig, s'estén el somni a l'infinit.
Batega el cor quan s'emplena d'il·lusió i no dorm.
Avui és demà i l'ahir sempre se'n va però encara sento la teva mà.

Recordo quan, mirant estrelles al port, pensàvem que podia ser
que algú a l'altre costat del món les estigués mirant també.
Com un mirall i el seu reflex...

Imagina que gira el món sencer
i a la ciutat dels adormits la son fuig per sempre, ve i va,
una veu rebel que la guitarra farem lliure per sempre,
roba estesa i arrels,
una cançó ressona a Barcelona encara i per sempre, ve i va.

Quan es fa de dia a la ciutat dels adormits,
tothom persegueix les hores.
Mai no s'adormen els despertadors.
Mai no es desperten les persones.
I en algun racó d'aquest desastre
el matí és un sastre que amb el sol i la persiana
embasta un vestit de llum sobre el teu cos.
Tu i jo seguirem dormint
i allargarem el somni de la nit
com un borratxo que balla mentre desmunten l'orquestra.
Que a fora s'ensorri el món.
Que caiguin mil tempestes.
Desfarem amb els peus, a poc a poc, les onades de la pressa.
Que s'ensorri el món.

Comissió de festes

Pes carrer baixen al·lotes, pes carrer al·lotes cantant,
i pes altre van es “pinxos”, a sa plaça es trobaràn.
A la nit hi ha xacota, avui de nit l'anam a sonar,
sons i ritmes que treboquen, molt de vi, carn i pa torrat.

Quanta gent hi ha a tot es poble! D'es més jove a n'es més iai,
i l'ambient és d'alegria, banderoles i engalanats.

Tu i jo, especialment varem tocar el cel que desitjàvem,
tots els mals del món ja se n'han anat, no hi ha més trampa ni cartró,
només un llaç que ens entrellaça.

Aquesta nit no tindrem DJ, ahir de tarda el vàrem penjar,
tanta història, tant de mite, avui es músics podràn tocar.
Ara ve es “verro” des poble, no és es més guapo, sí es més “xavat”,
porta sa millor modada, fantasiosa i molt elegant.

Hores i hores, molt d'”al·lero”, gresca i giro, tots hem guanyat
uns una bona ressaca, es altres sous per a continuar.
Ja clareja, és un nou dia, la fresca prompte ja se n'anirà,
en taxi, a peu, o en bicicleta, tots se'n van, que el sol va “tatant”.

Tu i jo, especialment varem tocar el cel que desitjàvem,
tots els mals del món ja se n'han anat, no hi ha més trampa ni cartró,
només un llaç que ens entrellaça.

Tu, Jeunet i els trens que no hem perdut

Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull
veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull.
Són muntanyes de sucre el que em queda en el record;

espero que siguis feliç, que et vagi bé, que ho tinguis tot.

Baixant per Santa Clara he trobat a faltar els teus ulls,
i tot el que m'explicaven de la vida, de reüll.
Però no canvio de trinxera, és més, viure per mil quimeres,
com un final de Jeunet; vull ser la mà dels qui t'esperen.

Jo també cremo la meva nau,
avui no marxo;
aquí em quedo, aquí em planto.

I quan desarmis la derrota, sedueix, Rosa de Foc,
encomana'm l'abraçada, banderes negres i a l'amor!
I quan les ics del calendari arribin també al trenta-u,
ja saps que a prop de l'Onyar hi haurà muralles, però no murs.

Jo també cremo la meva nau,
avui no marxo;
aquí em quedo, aquí em planto.

Abismes

Vull fugir d'aquesta ciutat,
el fum del plàstic m'ofega.
No tinc forces per a oblidar
i l'horitzó s'esdevé complicat
sense tu al meu costat.

No he alçat el cap, no puc mirar
què m'espera darrere del mar,
no suporte veure el final.
Viure sols el pas que, no més enllà.
On està la llum que il·lumine algun far
per a continuar?

Camí de l'abisme i et trobe, vull alçar el cap.
Veient la caiguda no estic tremolant. Qui sap,
tinc sensacions de poder volar.
Em sent victoriós a les portes del fracàs.

Surt de City plàstic, fàstic a un món patètic.
Consciències pre-dissenyades al seu món sintètic
I dius que és dur parlar del futur,
doncs derribem un altre mur. Si estic amb tu em sent segur.
I ara explota la meua ràbia en forma de cançó.

Ràbia eterna si la impotència no ens cura el mal,
ràbia eterna si en la mirada s'atura el temps.
Crisi de la crisi individual si l'individu,
crisi quan el cicle ens escolta el cor.
Crisi de la crisi individual si l'individu.
És una guerra eterna.

Camí de l'abisme i et trobe, vull alçar el cap.
Veient la caiguda no estic tremolant. Qui sap,
tinc sensacions de poder volar.
Em sent victoriós a les portes del fracàs.

Hui per fi ha arribat el dia de somriure-li a la vida.
Hui et trobe en el camí i es el nou punt de partida.
Rebentem amb alegria, disfrutem de la fugida.
Seguirem buscant la llum del far de la rebel·lia.

El broquil

No dic que tots els dies siguin de sol
Tampoc dic que tots els divendres siguin de festa
No t'exigeixo que tornis rogant-me perdó
Si plores amb llàgrimes seques parlant-me d'ella
Ai Ramon, quin mal em fas noi, quin mal em fa noi
Que tornessis sense dir-me on "naves"
Ai Ramon, que se t'ha acabat el, el bròquil

Jo sé que no sóc Sant Pere, però podríem parlar-ne, amor
Que no només de pa viu l'home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n'aprèn i jo sé que tu m'estimes a mi
Millor que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser...
Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser...

No puc demanar que l'hivern em perdoni un roser
No puc esperar que una alzina em doni peres
No puc demanar eternitat a un ridícul mortal
Ni anar alimentant a les truges amb faves tendres
Ai Dolors no sé què et passa, no sé què et passa,
que ja no rius les meves gràcies.
Ai Ramon, ara ja no estàs per, per hòsties

Jo sé que no sóc Sant Pere, i és que no estic fet pas de cartró
Que no només de pa viu l'home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n'aprèn i jo sé que avui el teu cor és meu
Millor que et guardis tot això
per aquesta fresca malcarada que t'embruta amb carmí

No te'n vagis, no te'n vagis,
mira nena, no t'espantis,
de dilluns a divendres tens el meu amor
deixa'm dissabte per anar a fer el pendó.

Au vinga nena, no em castiguis més
i obre la porta que aquí fa molt de fred
jo només sóc un home penedit
au vinga nena deixa'm tornar al teu llit.

Jo sé que no sóc Sant Pere, però ara ho podríem parlar-ne, amor
Que no només de pa viu l'home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n'aprèn i jo sé que a tu m'estimes a mi
Millor que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

Jo sé que no sóc Sant Pere, però ara ho podríem parlar-ne, amor
Que no només de pa viu l'home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n'aprèn i jo sé que a tu m'estimes a mi
Millor que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

El que diuen els arbres

Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent!

Nit i boira

La història jutjarà els assassins dels meus companys,
que han mort per defensar obertament uns ideals.
Com podríem retre'ls homenatge a cadascun dels lluitadors
que van perdre la vida construint un món millor,
un món millor?

És inútil preguntar-nos si les seues morts van ser en va,
perquè no n'hi ha marxa enrere, no és possible rescriure el passat.
Com podríem mantenir viu el record de tots aquells herois
que van posar-se mans a l'obra, perseguint nous horitzons,
nous horitzons?

Em ve al cap només una manera i és fer nostre el seu combat,
apropiar-nos de la lluita, reivindicar el seu llegat:
esborrem l'empremta del feixisme, plantem cara als opressors,
arranquem d'arrel les injustícies, brindem en el seu honor.

Com podríem mantenir viu el record de tots aquells herois
que van posar-se mans a l'obra, perseguint nous horitzons,
nous horitzons?

Alegre i encantada

He buscat mil i un tresors de plaça en plaça,
he negociat amb el rellotge a cada passa.
He vessat llàgrimes dolces quasi per tot arreu
i he ballat amb cada lluna i he vist pondre's la veu.

El record sota la pell ha fet trinxera
i el teu cos ara té forma de cançó.
I quan dormo el meu somni és presó i tu ets presonera.
I quan bufa l'aire cau la maledicció.

Assalta'm com la nit a les teulades,
arrencam el desig a mossegades.
Vine a dormir amb mi alegre i encantada
assalta'm com la nit a les teulades.

He vist com pateix la vida i com s'ensorra.
He vist com entre els teus dits el tems s'escorre.
A cada passa que es camina una petjada s'endevina,
rere una altra que s'esborra, com un dibuix la sorra.

Ets tan efímera, jo tan esquerp,
que ha fugit la primavera en un sol dia
i ara enyoro aquella nit que em passejava pel teu cos
quan érem dos en un sol crit de rebel·lia.

I no descansa.
Caminant del neguit n'he fet matança.
El teu cos ara és cançó i el vent és dansa.
Se l'emporta ben lluny per buscar-te
on cada viatge renova l'esperança.
Santa vida que mai no descansa.
Es disfressa el record d'enyorança.
El teu cos ara és cançó i el vent és dansa, és dansa.

Assalta'm com la nit a les teulades,
arrenca'm el desig a mossegades.
Vine a dormir amb mi, alegre i encantada,
assalta'm com la nit a les teulades.

Torna amb mi,
torna amb mi,
torna.
Vine a dormir amb mi alegre i encantada
assalta'm com la nit a les teulades.

El teu cos serà record
i el record enyorança.
l'enyorança serà cançó
i la cançó fugirà amb l'aire.

I creuarà els mars de mig món
i en una ciutat llunyana,
en un ball entre tothom,
traurà a ballar-te.