Tubs de ventilació

Quan tinc la certesa de saber què ve després.
Quan m'esgoto d'encertar-ho dia a dia, mes a mes.
Quan l'espectre del futur, el del present i el del passat
em visiten desprenent un tuf clar d'unanimitat.
Jo no em preocupo gaire, jo no truco a un infermer,
ja sé què necessito, ja és ben clar què he de fer!

Quan topo amb les parets massisses dels meus pensaments.
Quan no m'encerten la pastilla i vaig massa content.
Quan em fa por que em mati jove un càncer fulminant.
Quan veig que alguns assumptes no els arreglaré cantant.
Ja sé què necessito, ja és ben clar què he de fer,
em planxo una camisa, me'n vaig cap al carrer...

I busco en tubs de ventilació,
en accessos foscos a parcs,
en violes desafinades en oficis de funerals,
en col·liris que em ceguen els ulls,
en arengues de capitans,
en uns peus que esquitxen massa en piscines municipals.

Busco en tubs de ventilació,
en accessos foscos a parcs,
en violes desafinades en oficis de funerals,
en col·liris que em ceguen els ulls,
en arengues de capitans,
i busco en llocs on, per ’nar bé, no hauria de buscar...
I busco en llocs on, per ’nar bé, no hauria de buscar!

No et fas el llit

Diu que ja no et fas el llit
I que plores a les nits
I quan surts amb les amigues
Diuen que menges amb els dits

Diu que truques a tothom
Fins i tot a antics companys
Però jo sé que el que tu busques
Només ho trobaràs amb mi

Diu que et van veure amb el Joan
Un dissabte allà al canòdrom
Quan tothom sap que és un imbècil
I que li suen molt les mans

Diuen que reies massa fort
I que apostàveu pels més lents
En sortir et va fer un petó i després….
En fi, després no ho vull saber

També has tornat a treballar
I ara et lleves més aviat
I el cafè amb llet que jo et servia
Te'l posa el noi de l'altre torn

Diu que no et va tan malament
Però a mi em sembla que em menteixen
Perquè jo sé que el que et fa falta
Només ho trobaràs amb mi

L'escletxa

De tot el que vam aprendre intentem sempre treure el millor.
De tot el que vam perdre no només va quedar el dolor.
Ara tot concentrat i processat, ja sentim el calor
de la gent que s'acosta amb respecte i mostra el seu suport.

Ara que entre mans tenim un monstre del que poc se'n parla.
Si no fas la cantada de la setmana,
si no crides l'atenció de la mainada
o piques portes, ningú en parla.
És trista la vida des de l'altra banda.
però t'acostumes a estar a lloc fosc
i un s'adapta a l'entorn, doncs mira, com es pot.
Aquest món està podrit a tots els llocs, però
queda una escletxa sempre per on surt foc.

Escolte el crit del tren que marxa fora,
fum i locomotora,
Si el rap porta a l'exili alhora farem escola.
La teva veu penjant-me en via telefònica
i jo escrivint el hit de l'any amb Homes Llúdriga.
Tinc un viatge al fons de la memòria viva,
pague un peatge al cor d'aquella que m'estima.
Amor i odi no fan química,
me'n vaig a vore món
perquè si no vaig a tornar-me boig sense una eixida.
Tot lo que som, tot lo que varem fer,
per cert, el mar de la distància està embrutant-se.
Charly, dona-li mil voltes,
caminaràs en cercles. Al final, el home i l'speed et diran qui eres.
Vull un futur a soles, desobeint les lleis,
els versos d'Ausiàs March, la veu de Morrissey.
Vull endur-me com Viedma la vida per davant,
tindre principis nets, que paguen els covards.

Amb la calma que provoca tancar algunes coses.
Veient-les venir, al marge del circ.
Hi ha algunes conductes contagioses
que no volem adquirir ni afavorir
perquè ja sabem on et duen.
Suem cada play però els plays ens la suen.
Continuem per on s'adeqüi però ens porta cua.
Et diran que el teu producte es devalua.
Enamorado de mi pena como Rosalía de Castro;
mirando los astros día tras día,
entre trastos, en busca d'una melodia.
Rapejo inclús quan dormo, és una bogeria.
Demà se m'acaba el subsidi
però sempre hi ha una escletxa per on surt llum.
Demano als meus que em cuidin.
Volia ser John Legend, però Ohio és molt lluny.

Habitar los márgenes,
salirse del mapa,
cartografiar el corazón en busca de una senda a casa,
hacerle menos caso a la razón como instrumento.
abrirse a la emoción y bostezar lamentos.
¿problemas burgueses? o príncipes desheredados.
A mi generación se le vendió que el monte iba a ser orégano.
Mientras levantábamos puertas al campo
y míranos, ahogándonos en la pantalla del ordenador como Narciso.
A cuestas con los títulos y las ilusiones como Sísifos.
¿O no? No pienses y actúa.
Ve donde te lleven tus sueños mientras consumas.
Yo me olvido de mi yo y soy más yo que nunca
si hago cosas por amor, no por los frutos que uno siempre busca.
Te han contado que el destino es cosa tuya
y es mentira, es cosa nuestra,
nada logras si no es con ayuda.
Que nadie va a vivir por ti la vida
pero cuida a quien te cuida y a quien no,
esa es la revolución.
La resistencia es abrir el corazón cuando todos gritan ‘guerra’.

Un barco sin rumbo zarpó el mar de sus mejillas,
Cuando vio que la vida era lo que había entre soga y silla,
Las pérdidas le han obligado a no aceptar migajas,
Al fin y al cabo, to' se pasa superando bajas,
Encajando, asumiendo que toca sufrir,
Cuando lo bueno es que lo malo toque ya su fin,
Tan diferente a como solía verle al irse,
Tan orgulloso de construirse por deconstruirse,
Uroboros rodeando la manzana,
Impío escupiendo al altar de mi fe pagana,
Contradictorio como cualquier genio,
Humilde en la victoria, y arrogante si otro acaricia el premio.

De tot el que vam aprendre intentem sempre treure el millor.
De tot el que vam perdre no només va quedar el dolor.
Ara tot concentrat i processat, ja sentim el calor
de la gent que s'acosta amb respecte i mostra el seu suport.

Benvingut enemic

Se me'n fot aquest martiri que tant dius que estàs passant,
no m'importa que no tinguis ja la vida de fa uns anys,
si tan sols el teu discurs de merda toqués la realitat,
veuries que hi ha vida fa molt temps des d'aquí avall.

No em pots mirar, els discursos d'empresari benestant,
el teu puny sobre la taula condemnant a l'immigrant,
et vas sembrar la merda i si la sort et dóna l'esquena és perquè nosaltres no hem lluitat.

Benvingut enemic, benvingut al fracàs,
un gust per mi, patir al teu costat.
Benvingut enemic a la realitat,
un gust per mi, sentir un monstre plorar.

Què se sent quan les factures s'acumulen al calaix ?
on hi guardes aparences de gomina i cotxes cars,
et veig fent malabarismes per sortir d'aquest forat
el que et cava l'avarícia, el que hi caben subnormals.

No em pots mirar
i a la dreta hi tens valors equivocats
ja no et pesen les butxaques
potser ets tu aquell immigrant
buscaràs entre la merda i escalaràs les barreres
que fa un temps vas aixecar.

Benvingut enemic, benvingut al fracàs
un gust per mi, patir al teu costat.
Benvingut enemic a la realitat
un gust per mi sentir un monstre plorar.

Tots aquells cops a l'esquena acomiaden del passat
el mateix cop a l'esquena que fa temps que em vas donar.

És amor

Miràvem junts pel finestral
plovia i tot estava moll,
la pluja ens feia estar aprop, tan aprop...
Mai hauríem vist aquell final.

Ara la pluja s'ha acabat
la teva absència em deixa sol,
segurament el cel no em vol
la pluja no et farà tornar.

És amor, el que tinc al cor...

El meu cor està plorant,
t'enyora tant o més que jo
està ferit malalt d'amor, sí d'amor,
quan et somia li fas mal.

És amor el que tinc al cor...

Suècia

Encara no saps com t'ho ha dit
Abraça l'aire de l'hivern
Que aquí no et pots quedar
Crec que ara hauràs de marxar.

Ara vagues pel carrer
Sol, traït i abandonat
Com t'ho ha pogut fer?
Si llarga vida et va jurar...

T'espanta la fragilitat
Què ràpid tot es pot trencar...
Confiança i fe
Que t'han costat tant de trobar

T'enfades i no pots pensar
La falsa seguretat
Que ella et va donar
I ara et diu que has de marxar

Mestres de la guerra

Mestres de la guerra
Els qui feu els fusells
Els mortífers avions
I les bombes gegants
Amagats rera els mur
Amagats al despatx
Jo puc veure qui sou fins i tot disfressats
Res mai no heu fet
Tan sols destruir
Jugueu amb el món
Com si ell vostre fos
Em poseu un arma a les mans
I torneu al forat
Com les rates s'esmunyen quan arriba el combat
Heu sembrat la por
Més terrible que hi ha
És la por a portar
Fills a aquest món
Amenaçant al meu fill
Que no és nat ni té nom
No mereixeu la sang que us corre pel cos
Inexpert com jo sóc
Per parlar lliurement
Direu que sóc boig
I que sóc ignorant
Però jo sí que sé
Tot i sent boig
Que mai no tindreu ni pau ni perdó
Com Judes d'orient
Mentiu i enganyeu
Em voleu fer pensar
Que una guerra es pot guanyar
Però jo sé com viviu
I també com penseu
Com veig l'aigua del riu morir al clavegueram
Fabriqueu l'armament
Que altres dispararan
I us asseieu a mirar
La gran llista de morts
Amagats en mansions
I la sang del jovent
S'esmuny del seu cos i s'enfonsa en el fang
Ara tinc un dubte
Tan bo és el diner?
Us preteneu redimir
Comprant el perdó
I llavors quan la mort
Us prengui la carn
Sabreu que els diners no us serviran de res
Jo us veuré morir
Molt, molt aviat
Jo us seguiré
En el vespre funest
I quiet miraré
Com us baixen al sot
I no marxaré fins saber que sou morts.

Les restes

Durant la construcció d'un pàrquing
sota la Plaça del Mercat
han aparegut les restes d'un sarcòfag.

Es desconeix el seu origen,
no han transcendit gaires detalls,
però l'Ajuntament informa
que el jaciment podria incloure
peces de gran valor cultural.

Tot i així, un testimoni que es manté en l'anonimat
està posant en dubte la versió oficial...

A última hora de la tarda només quedaven dos treballadors,
el cap d'obra ha fet un crit perquè apaguessin el motor
quan ha vist un objecte que brillava en el subsòl
i s'ha apropat per agafar-lo, ignorant els protocols.

Li ha volgut treure la terra i l'ha fregat amb les mans
i l'objecte que brillava ha començat a tremolar.
I de dins n'ha sortit un geni enorme, i s'ha agenollat,
i li ha dit “amo, el que desitgis jo puc fer-ho realitat”.

I el cap d'obra, en silenci,
després de pensar una estona...
finalment s'ha pronunciat:

Sempre he volgut tenir un superpoder.
Sempre he volgut tenir un superpoder.

I si pogués tenir un superpoder
seria el de provocar a qui jo volgués
que li comenci a regalimar pel front
oli de sobrassada com si fos suor.

Cibernauta Joan III

En Martí és un astronauta
a qui li agrada viatjar
a Sevilla, a ses Canàries
o a sa Lluna, li és igual.
Va conèixer un astronauta
que li deien en Joan,
no sabia fumar porros,
en Martí n'hi va ensenyar.

Fan vacances a un satèl·lit,
per a mi és un tal Meteosat,
posen sa benzina a mitges
a sa nau espacial.
Han anat a agafar mostres
amb poals ultramoderns,
són pedretes de sa Lluna
i en Martí ha perdut un pern.

Per una òrbita perduda,
Via Làctia a un tassó,
tenen una baticao,
se remena tot lo món.
Duen noves des satèl·lit
que a Mercuri no plourà
i que la mar s'ha marejada,
bufa un vent que és africà.

Ja han acabat ses proteïnes
però no volen tornar,
tenen tres botelles d'aire,
s'alimenten d'alenar.
Són poetes d'ultratomba,
d'ultravida i d'ultramar,
argonautes, cataplasmes,
mai no queden a sopar.

I volam, i suram,
quin bon rotllo sideral.
-No me sents, és normal,
deu ser es vestit hermètic,
que total!
-Ai, Martí, quina fam,
no sigui tan astronauta
que es sopar espera a sa nau.
-Ai, Joan! no te sent,
agafa més partícules
per fer s'experiment.

I d'aquí se veu sa Terra
tan totala i dibuixant
l'harmonia dels planetes,
la remor lenta d'un vals.
Sincronies infinites
no se torben a mostrar
lletres, numerologies,
metciències de sa pau.

I d'aquí se veu ca teva
i ca meva i can Macià,
tots un ben devora s'altre
i ses fadrines berenant.
Una samba encén un misto,
fuma salsa i pensa un rap.
Hem hagut d'anar a sa Lluna per saber que som germans.

I volam, i suram,
quin bon rotllo sideral.
-No me sents, és normal,
deu ser es vestit hermètic,
que total!
-Ai, Martí, quina fam,
no sigui tan astronauta
que es sopar espera a sa nau.
-Ai, Joan! no te sent,
agafa més partícules
per fer s'experiment.

Esquelets

Fixa't en el comediant:
Quant de cabell, se'l veu molt més jove
i només fa cinc anys.

Mentre t'ho dic t'he trobat un cabell blanc.
Somric quan m'adono que m'atreus més si passen els anys.

Perquè no admetem que som esquelets?
Guarnits eventualment, però només som esquelets.

Me'n ric de qui riu quan un es fa vell;
són una pila d'ossos igual que tu,
igual que tothom.

La plaça és plena de gent que fa safareig,
desfilen companyes d'escola i antics amants.

-Fixa't aquell que arrugat, i aquell que calb!
-Aquell ja no és tan guapo, no s'ha cuidat.

Si no vols que ningú es burli de tu
gasta el teu salari en elixirs.

Si en compres prou obtindràs l'eterna joventut.
Podràs assenyalar els altres com feien amb tu.

Me'n ric de qui riu quan un es fa vell;
són una pila d'ossos igual que tu,
igual que tothom.

Perquè no admetem que som esquelets?
Guarnits eventualment, però només som esquelets.

Buscarem la sort

Obriré totes les fronteres
Caminaré lliure pel món
Aniré buscant la sort

Sobre els núvols no hi ha banderes
No deixaré espai per la por
Aniré buscant la sort

Volaré sempre més amunt
Ningú em podrà aturar
Per poder ser aquell qui vull
I sempre he amagat

Buscarem la sort
La sort de sol a sol
A prop de l'horitzó
No ens pararà la por

Buscarem la sort
La sort de sol a sol
A prop de l'horitzó
No ens pararà la por

Som deliri, som pau, som guerra
Som tot el que vulgui la sort
Anirem voltant pel món

Sort de tu, sort de jo
Sort tenim de la sort
Aniré buscant el nord

Volaré sempre més amunt
Ningú em podrà aturar
Per poder ser aquell qui vull
I sempre he amagat

Buscarem la sort
La sort de sol a sol
A prop de l'horitzó
No ens pararà la por

Buscarem la sort
La sort de sol a sol
A prop de l'horitzó
No ens pararà la por

Buscarem la sort
La sort de sol a sol
A prop de l'horitzó
No ens pararà la por

Buscarem la sort
La sort de sol a sol
A prop de l'horitzó
No ens pararà la por

A prop de l'horitzó
No ens pararà la por

Escriurem

Un nou dia ha començat
Em llevo al teu costat
Respires, lentament.

Un nou dia t'ha abraçat
Et lleves i no ho saps,
Que enyorarem aquest moment.

Les casualitats,
Son les que ens han portat
A viure aquest present
Que jo no en sóc conscient
Si m'esperes, allà a fora, cantaré.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem amb els dies regalats
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem caminant per les estrelles
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

I ara que tot ha acabat
Que no et tinc al meu costat
Et sento, diferent.

Amago en un calaix
Les mirades d'amagat,
Les cançons que em vas cantar
Són les que vull cridar.
Si m'esperes, allà a fora, cantaré.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem amb els dies regalats
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem caminant per les estrelles
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

T'escriuré que si que va ser fàcil,
T'estic cantant la nostra història en un paper,
Marxaré recordant tots aquells dies
I amb el somriure que tu sols sabies fer.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem amb els dies regalats
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem caminant per les estrelles
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem amb els dies regalats
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem caminant per les estrelles i amb el somriure que tu sols sabies fer.

Un nou dia ha començat
Em llevo al teu costat
Respires, lentament.

Un nou dia t'ha abraçat
Et lleves i no ho saps,
Que enyorarem aquest moment.

Les casualitats,
Son les que ens han portat
A viure aquest present
Que jo no en sóc conscient
Si m'esperes, allà a fora, cantaré.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem amb els dies regalats
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem caminant per les estrelles
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Ta orain dena amaitu dela
Ez zaude hemen nikerin oso ezberdin zaude
Kajoi baten gorde dibut zuk abesten zenizkidan nota txiki hoiek
Zure ahots eder horrekin zuretzat kantatuko dut beti

Ta idatzi dena ez zela izan erreza
Gure bizitza kantatu orri baten
Oraindik baditut egunak zuretzat
Jantzita iraganako irrifarrez

Ta idatzi dena ez zela izan erreza
Gure bizitza kantatu orri baten
Lo hartuko dugu izarrak kontatzen
Atzo joan ziren horiek oroitzen

T'escriuré que sí que va ser fàcil
T'estic cantant la nostra història en un paper
Marxaré recordant tots aquells dies
Nola zaindu ninduzun ahaztu gabe

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem amb els dies regalats
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem caminant per les estrelles
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

T'escriuré que si que va ser fàcil,
T'estic cantant la nostra història en un paper,
Marxaré recordant tots aquells dies
I amb el somriure que tu sols sabies fer.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem amb els dies regalats
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem caminant per les estrelles
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem amb els dies regalats
I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil,
Cantarem la nostra vida en un paper,
Marxarem caminant per les estrelles
Nola zaindu ninduzun ahaztu gabe

Avui fa bon dia

No ho sé
no sé com començar amb aquest full en blanc
i un món tant negre

No ho sé, perquè collons vas demanar-me que escrigués un vers alegre, no vull fer una cançó trista, però no et mentiré,
amb poemes per nens.
Ja no sé on clavar la vista
ni les fulles de les
plantes miren cap al cel

No ho sé, com parlar-te d'un futur quan el present és la gran merda
potser la balada que buscaves t'apunyala per l'esquena
no vull fer una cançó trista
però no et mentiré amb poemes per nens
les petjades de la vida
van en cercles com el sucre morint dins del cafè .

I avui fa bon dia
i canten els ocells
cançons d'alegria
que et fan volar la ment
i avui fa bon dia
és tot el que escriuré
en aquest paper sense tinta
cançons de mentida
que esquerden el present
i de mentres t'han follat la vida .

No ho sé, com t'ho fas per suportar tanta arrogància sense escletxes
potser, vas deixar de contemplar les realitats que ens fa ser febles
no vull fer una cançó trista
però no et mentiré
ja han morts masses nens
el que tu entens per justícia
va una mica més enllà de tapar-se quan fa fred

I avui fa bon dia
i canten els ocells
cançons d'alegria
que et fan volar la ment
i avui fa bon dia
és tot el que escriuré
en aquest paper sense tinta
cançons de mentida
que esquerden el present
i de mentres t'han follat la vida

L'orient és malvat i vas néixer a les estrelles
i les armes dels soldats surten sota les pedres
dius que ets ciutadà del món però estimes les fronteres
no hi ha hòsties a miralls que et facin veure .
que avui només plou cendra

I avui fa bon dia
i canten els ocells
cançons d'alegria
que et fan volar la ment
i avui fa bon dia
és tot el que escriuré
en aquest paper sense tinta
cançons de mentida
que esquerden el present
i de mentres t'han follat la vida

Amb un ram de clamídies

Quan al club ja tancaven
el senyor seguia atent,
amb un ram de clamídies
la mirava entre la gent.

Quan va anar a recollir-lo
amb el cotxe a l'aeroport
amb un ram de clamídies
ell la va abraçar molt fort.

I el matí del casori
la germana, quin consol,
quan el ram de clamídies
va poder enxampar al vol!

Tot el que em queda per dir des de Ràdio Capvespre
és que avui tinc més fred que ahir: tanca la finestra...

I que dolços els dies
quan als ulls no els calen mots
i un perfum de clamídia
sembla embriagar-ho tot...

Però que amarga la tarda
i que intensa la pudor
d'aquell ram de clamídies
d'ella demanant perdó!

Ara tota una vida
resta en un traster llogat
on els rams de clamídies
es panseixen, oblidats.

Tot el que em queda per dir des de Ràdio Capvespre
és que avui tinc més fred que ahir: tanca la finestra...

Diu que ell és per la zona,
que els dies de sol camina
fins que els peus fan mal o fins que
un ja no sent el món com gira.
I que, guardant certa aparença
d'ordre dins el caos, s'entrega
a una feina que queda molt bé dir que tens a les festes.

Diu que fa un parell de dies
el rumor es confirmava
i ella va tornar a ser vista,
 digna, travessant la plaça.
Que l'alcalde va esverar-se,
donya Elvira persignar-se,
i nens i nenes la seguien amagant-se rere els arbres.

Tot el que em queda per dir des de Ràdio Capvespre
és que avui tinc més fred que ahir: tanca la finestra...

Nens i nenes la seguien amagant-se rere els arbres.

El moment que no surt mai a les cançons

Ella et parla d'amor quan tens son,
diu que ets tu que la poses així
però tu no t'ho creus,
ni t'ho vols creure.
Et toca amb els peus freds sota el llençol
i et fa carícies que convoquen sospirs
però avui no vols ni pensar-hi,
avui millor que ni et toqui.

Ara venen les misèries de l'amor,
el moment que no surt mai a les cançons..
Dóna'm una mica més,
dóna'm una mica més,
dóna'm una mica més..

Ja ho sé,
que és pitjor fer-ho per diners.
Ja ho sé,
que demà serà un altre dia
però demà encara no ha arribat.

I ara venen les misèries de l'amor,
el moment que no surt mai a les cançons..
Dóna'm una mica més,
dóna'm una mica més,
dóna'm una mica més..
Ara venen les misèries de l'amor,
el moment que no surt mai a les cançons,
les cançons d'amor.

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Crema la nit

Crema la nit dins els teus ulls
Encens la flama de la terra dels teus esculls
De matinada tu fas veure que no em veus
Que soc a casa a la vora dels teus peus
Estem a Falles la nit està sempre encesa
Em trobaràs entre colors rojos i negres
Crema la plaça a la vora dels teus peus
Que casa és gran encara no preparis els adéus
Que aquest matí no és més valent que ahir
Vam veure com el sol sortia de nit
Vaig estimar-te unes hores i em sap greu
Farregós viatge en el dels "holes" i els "adéus"
Barri del Carmè amagant-nos de la gent
Un somriure una mirada confident
Se'n va el sol i enviem cançons al vent
Entre pólvora i pluja i l'espectacle de la gent
I l'espectacle de la gent
I l'espectacle de la gent
I l'espectacle de la gent
Que aquest matí no és més valent que ahir
Vam veure com el sol sortia de nit
Vaig estimar-te unes hores i em sap greu
Ferragós viatge el dels "holes" i els "adéus"
Que aquest matí no és més valent que ahir
Vam veure com el sortia de nit
Vaig estimar-te unes hores i em sap greu
Farragòs viatge els dels "holes" i els "adéus"
Farragòs viatge els dels "holes" i els "adéus"
Farragòs viatge els dels "holes" i els "adéus"

Vestit de melmelada

Cada matí sembla una nit,

Sento que el temps passa i tu no ets amb mi.

Cansat de jugar, tot sol amb la mà,

Malgastant vides que tu no voldràs.

No em vas triar, te'n vas voler anar,

Em vas deixar sol amb la nit al costat

I ara somicant davant del mirall

M'has trencat el cor i te'n vas.

Tenies els teus llavis morts,

I jo no hi podia fer res.

Qui sap si jo et puc donar sort

Treiem-nos de sobre aquest fred.

Potser demà, tot camviarà,

Despertaràs del teu somni daurat.

Potser demà, l'estel fugaç

Et dirà que has de fer amb el passat.

No t'embrutis el vestit de melmelada

No t'embrutis el vestit, nena embruixada.

I si et canto

Carioques i molta música africana, veiem tots dos des d'un racó de la ciutat
La calor apreta i les flors surten de nou, tornen volant les il·lusions
Amb la guitarra entre les mans, balles mirant-me als ulls al ritme del vent
Avui se segur el que em semblava ahir, que tu ets la noia que jo vull per mi

I quan canto no et dic res que tu no saps, ni t'explico res que no t'hagi explicat
i si et canto és per dir-te un cop més, que m'encantes de manera diferent!

Tots dos plegats veiem passar, la gent contenta passejant
I els nois joves que amb un piti a la boca, només pensen canviar el món
Jo mentrestant sóc molt afortunat, amb tu sento el silenci parlar
Tot i sovint fer-te plorar, vull que sàpigues (que et miro als ulls i ara et dic)

Que quan canto no et dic res que tu no saps, ni t'explico res que no t'hagi explicat
i si et canto és per dir-te un cop més, que m'encantes de manera...
I jo vull que això nostre no s'acabi mai, veure amb mi com surt el sol abraçats
Sobre una duna en un desert perdut, on és el lloc més petit insospitat
I notar i sentir la veritat, es es que tu fas que jo sigui més feliç al teu costat
Cada nit pujo al cel a veure la lluna, i que m'expliqui què és això d'estimar tant

I quan canto no et dic res que tu no saps, ni t'explico res que no t'hagi explicat
i si et canto és per dir-te un cop més, que m'encantes de manera diferent! diferent!

I notar i sentir la veritat, i es es que tu fas que jo sigui més feliç al teu costat
I notar i sentir la veritat, i es es que tu fas que jo sigui més feliç al teu costat
I notar i sentir la veritat, i es es que tu fas que jo sigui més feliç al teu costat
I notar i sentir la veritat, i es es que tu fas que jo sigui més feliç al teu costat

I quan canto no et dic res que tu no saps, ni t'explico res que no t'hagi explicat
i si et canto és per dir-te un cop més, que m'encantes de manera diferent!
I quan canto no et dic res que tu no saps, ni t'explico res que no t'hagi explicat
i si et canto és per dir-te un cop més, que m'encantes de manera diferent!

Espurna de llum

Tu i jo ens enlairarem
I serem miracle que obre les aigües
Vivint i morint
Agafant-nos fort a un clau roent
Sense res viurem
I ens aixecarem per sobre dels homes
I l'ull assassí d'un tauró
Ens portarà al regne del sol

I esperant, esperant estripat una petita espurna de llum
On no hi ha esperança
Allibereu-me, allibereu-me d'aquesta presó
Que són les paraules

Petita de mans d'argent
Deixa'm omplir-te el cos de flors
D'antics càntics ancestrals.
D'aquells guerrers caiguts lluitant

Esperant, esperant estripat una petita espurna de llum
On no hi ha esperança
Allibereu-me, allibereu-me d'aquesta presó
Que són les paraules.

Els entusiasmats

Aquí volem viure entusiasmats,
aquí prenem focs que ens incendiïn la sensibilitat.
Aquí triem viure entusiasmats,
aquí prenem focs que ens incendiïn la sensibilitat.

Algunes nits el Parc de l'Escorxador s'omplia d'ombres, hi havia guerra
contra els tristos del Putxet i els sarcàstics de Badal, contra els vençuts de La Creueta.
Jo era un cínic d'Horta amb rang, donava ordres a la rereguarda
quan un cotxe va frenar i aquells desconeguts van rodejar-me.

Em van emmordassar i el que manava més va dir, portem unes paraules,
no són uns manaments, ni els articles de cap llei; les sents per dins, no les acates.
Les hem vist convèncer les persones més a lloc i les més espatllades
però tranquil, aquí no et jutjarem, no temis cap pregunta inadequada.

Si alguna cosa volem la meva gent i jo
no és servir d'exemple, no és tenir raó.
Si alguna cosa anhelem és la vibració,
l'esclat de bogeria en els ulls de l'inventor.

Aquí volem viure entusiasmats.

Vaig despertar-me hores després, vaig trobar al puny tancat monedes pel trajecte.
La nota deia, si un bon dia decideixes contactar, deixa una espelma a la finestra.
Estem organitzats, vivim en societat, topem amb tu a les cantonades,
anem al súper, a la pelu, busquem plans pel cap de setmana.

Si alguna cosa volem la meva gent i jo
no és servir d'exemple, no és tenir raó.
Si alguna cosa anhelem és la vibració,
és contemplar el gran show de les sinapsis en acció.

L'enemic és molt llest i ens supera en recursos i en nombre,
sap què vol i ho aconsegueix.
L'enemic estiueja a primera línia de costa
i no està fent presoners.

Aquí volem viure entusiasmats,
aquí prenem focs que ens incendiïn la sensibilitat.
Aquí triem viure entusiasmats,
aquí volem una bona història abans que la veritat.   

Amb luxe de detalls, amb luxe de detalls.

Sa vida passa

No vull prendre pus aspirines
per endevinar que somnies, no.
Tu no hi sents de fa quatre dies,
jo fa quatre dies que he tornat sord.

Si te'n vols anar, vida mia,
me pareix que no te diré que no.
Si demà te'n vas, vida mia,
no ens veurem a sa pròxima cançó.

Me pareix que ja acaba
sa pila es despertador.
Ja has sortit de sa dutxa
i me dius que no hi ha sabó.

Per sa finestra
i sa vida passa,
però no massa
per ca meva.

Sa vida passa
però no massa
si no devalles
a sa berbena.

No vull prendre pus aspirines
per endevinar que somnies, no.
Tu no hi sents de fa quatre dies,
jo fa quatre dies que he tornat sord.

Si te'n vols anar, vida mia,
me pareix que no te diré que no.
Si demà te'n vas, vida mia,
no ens veurem a sa pròxima cançó.

Me pareix que ja acaba
sa pila es despertador.
Ja has sortit de sa dutxa
i me dius que no hi ha sabó.

Per sa finestra
i sa vida passa,
però no massa
per ca meva.

Sa vida passa
però no massa
si no devalles
a sa berbena.

Sa vida passa
però no massa
per ca meva.

Sa vida passa
però no massa
si no devalles
a sa berbena.

Me pareix que ja acaba
sa pila es despertador.
Ja has sortit de sa dutxa
i me dius que no hi ha sabó.

Per sa finestra
i sa vida passa,
però no massa
per ca meva.

Sa vida passa
però no massa
si no devalles
a sa berbena.

Sa vida passa
però no massa
per ca meva.

Sa vida passa
però no massa
si no devalles
a sa berbena.

Sa vida passa
però no massa
per ca meva.

Sa vida passa
però no massa
si no devalles
a sa berbena...

La llei de la plaga

Procrea. Fes perdurar l'espècie.
Comunica als demés que has complert.
Engendra, digues-ho a la família.
Trasllada el cognom als teus fills.

I tu què?, vosaltres què?, No us animeu a fer-ho?
Doncs no podem, o no volem,
de fet al món hi ha gent de sobres.

Busca i troba una parella que agradi prou als teus amics.
Vigila, et segueix un punt de mira:
Hauràs d'acomplir els terminis marcats.

Aparellat, heterosexual i amb descendència llesta.
Així has de ser fins que no demostris el contrari.
I som un plaga.

Vaixells de paper

Tota la vida amb els colzes esmolats
i la cadira s'ha unit a la pell
passant per crives que separen els humans entre els que dicten i els intel·ligents
que diguin tant se val
els obedients
els més covards
colors i fulls en blanc
i menys motxilles i files i nens amb els braços lligats

Vull tornar als vaixells de paper
que s'emportin l'avorriment
d'uns esclaus que juguen a ser déus

I tots aquells que van fer créixer al teu costat  .
corren per viure per sobre els demés
al cementiri tots ens podrirem igual
almenys que diguin per fi ja estàs quiet .

El que diguin tant se val
ser diferent
és ser especial
d'imbècils sempre n'hi ha
lluitant per viure a la cima i pixar contra un vent congelat

Vull tornar als vaixells de paper
que s'emportin l'avorriment
vull tornar als vaixells de paper
que s'emportin l'avorriment
d'uns esclaus,
que juguen a ser déus

Quan es pon el sol

Quan les primeres estrelles de la nit criden a la lluna
i fan fora el Sol.
Quan els darrers raigs planers acaricien tots els carrers
aixequen el vol l'esperança i la il·lusió.

I l'últim fred d'ahir ens ajudarà a lluitar pels nostres somnis invencibles.

Abraça'm, segresta'm la raó i fes que es fongui el temps,
que aquest avui no tornarà demà.
Abraça'm, segresta'm la raó, que quan es pon el Sol
i estem tu i jo, jo ja ho tinc tot.

Com les fulles de tardor m'han caigut totes les paraules,
m'he quedat mut, glaçat, com la neu a les muntanyes
al notar com se m'eriça la pell
al sentir-te respirar.

I l'últim fred d'ahir ens ajudarà a lluitar pels nostres somnis invencibles.

Abraça'm, segresta'm la raó i fes que es fongui el temps
que aquest avui no tornarà demà.
Abraça'm, segresta'm la raó que quan es pon el Sol
i estem tu i jo, jo ja ho tinc tot.

Quan es pon el Sol

No passa res

No passa res, però jo marxaré.
I m'he cansat de jugar a un joc que mai he entès
Què s'hi val?

Si em retiro abans, salvaré la dignitat
No us preocupeu, tant se val!
Estaré bé, ja veuràs que al final
tots acabarem igual.

No passa res, no passa res.
I m'he cansat de jugar a un joc que mai he entès
No us preocupeu, tant se val!
Estaré bé, ja veuràs que al final
tots acabarem igual.

L'Adela i el marge

“Per com els agrada respondre jo sé que menteixen, o prescindeixen de la veritat.
L'absència de risc als seus ulls prova que repeteixen discursos memoritzats.”

M'ho va dir l'Adela avançant cap al marge que delimitava el món habitat.
Cridava al paisatge: “Darrere dels marges sempre hi ha un sender amb ombra
per caminar!”.

Va ser un privilegi poder-me esperar allà amb l'Adela que anés caient la nit.
Quan vam abraçar-nos va xiuxiuejar-me “ets idiota, t'hauries divertit”.

I vaig contemplar-la avançant cap al que fos que el marge tenia per oferir.
En l'últim moment va girar-se, va fer-se un petó a la mà oberta i, ffff,
va bufar cap a mi.

I des de l'altra banda em va semblar sentir...
I des de l'altra banda encara em va semblar sentir...

No tens per què estar aquí!
Aquest és un honor del que pots prescindir!
No tens per què estar aquí!

L'estrany

I deixa créixer l'estrany
dins seu
vas a vas fins que et troba
una altra veu

Ebri ofega l'antiga
ple de rancor i menyspreu
A la cort els mesquins
a veure el que ningú veu

deixa créixer l'estrany
dins teu
mira'l cara a cara
deixa que parli
la idiota franquesa
d'un germà gran

deixa créixer l'estrany
deixa créixer l'estrany

I reconeix a l'estrany
dins seu
on ningú veu en l'altre
i ell es veu en tothom
i se li planta al davant

deixa créixer l'estrany
dins teu
mira'l cara a cara
deixa que parli
la idiota franquesa
d'un germà gran

deixa créixer l'estrany
deixa créixer l'estrany
deixa créixer l'estrany
el qui cada vegada
et parla
tu el sents
com per dintre et desborda
ara et mira
i et veus des de fora
fins que entens que ets tu
qui tens al davant
et tens al davant
et tens al davant

deixa créixer l'estrany

El silenci tens

És com el silenci tens
d'un gerro caient
És com el silenci tens
d'un plor a punt d'esclatar
És com el silenci tens
d'una agulla a punt de punxir
Com un silenci tens

És com el silenci tens
d'un ventre prenyat
És com el silenci tens
d'un goll a punt de cridar
És com el silenci tens
d'una gota que no caurà mai
Com un silenci tens

És com el silenci tens
de la flor que ara jau
arrancada de rel
Com un silenci tens
marcint-se'm als dits

És com el silenci tens
dels ossos creixent
És com el silenci tens
d'una cara envellint
És com el silenci tens
d'un arbre que cau i no sents
Com un silenci tens

És com el silenci tens
d'un fruit caigut
És com el silenci tens
quan toquen els quarts
És com el silenci tens
que acompanya la mort
Com un silenci tens

És com el silenci tens
de la flor que ara jau

Una nova guerra

Ara te'n vas a dormir i el silenci t'acotxa subtil
Els morts que t'han precedit
són la pols que hi ha sota el teu llit.

Avui no cau cap bomba a la ciutat
ni cap familiar mor al front.

Els telèfons vigilen mentre dormim,
fan llum i ens sentim protegits.

Demà començarà una nova guerra civil
i tots tan tranquils.

Després s'enllaçarà amb una nova guerra mundial
i així sempre igual.

Avui ningú no creua el Pirineu
per salvar els mobles i els fills.

Tothom fa cua a la Universitat
per comprar bons d'estatus social.

Demà començarà una nova guerra civil
i tots tan tranquils.

Després s'enllaçarà amb una nova guerra mundial
i així sempre igual.

Ara et lleves de nit,
veus el cel com s'inunda de llum.

Deuen ser focs artificials?
O potser...

La Isabel

No tens massa clar dona, d'allà on vens,
tampoc tens més sorpreses, que un duro a l'inrevés.
Cada matí vas al mercat, a comprar el peix,
i el teu marit a taula, res no t'agraeix.

I és que tu voldries ser, com aquella, "la Isabel"
però no tens un marit "torero", ni un amant al Parlament
que et faci sortir a la tele, al programa del Puyal,
als anuncis de rajoles, per guanyar un dineral.

Ser famosa, per tot el món
sortir a la tele, revistes del cor.

I es que tu voldries ser...