La buidor del poeta

Vell i cansat d'anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar.

Que anys han passat! Lo riu ni la ribera
ja no coneixen a son vell cantor.

Totes les ones de la mar
m'han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.

Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
los cops de mar d'un a un,
van rodolant, van rodolant,
sobre ma testa.

“Rebuig del temple sant!”
“Mal sacerdot!”
“Dolent poeta!”
“Mal sacerdot!”
“A la presó!”

Qui et fa companyia?

“A la presó!”
“Rebuig del temple sant!”
Verdaguer!
“Quan te veurem pres en cadena?”
“Colgat set canes sota terra!”
“Dolent poeta!”
“A la presó!”

Qui et fa companyia?

“A la presó!”
“Rebuig del temple sant!”
Verdaguer!

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d'arena!

Em volien fer passar per boig, i els bojos eren ells: uns presoners massa fets a ses cadenes... i jo em pensava que la poesia era un port, el final d'alguna cosa. I ara, no res... per què cantar? Per què escriure més?

Però ja has escrit... no ho pots desfer. Has viscut per escriure. Tots els teus versos, tots, són una casa, una casa enorme que ens fa aixopluc, una casa més blanca que la que volíem.

I més falsa! Va, prou, ja n'hi ha prou! Que no ho veus? Has escrit i has viscut com si tinguessis ales, i només tenies ganes de volar! Et volies guanyar el cel amb paraules?, amb cançons?... Però, què et pensaves? Mos dits s'han envellit sobre les cordes de l'arpa. Jo, ja he acabat.

Tu, acabat? És ara que ets savi! Mira! Escolta!

No és pas això, la vida. Això no és res... Ja ho entendràs.

No és res? Tot el que has fet i tot el que has escrit, això és una vida.

Adéu-siau, cançons de primavera!,
ja no emmelareu mos llavis altra vegada,
ja no fareu batre les ales del meu cor.

Deixau-me ben a racó,
ben a racó i a mà esquerra
com un moble ja romput,
com un vell que palanqueja;
deixau-me al fons de la vall.

Algun dia m'alçaré
des de la vall a la serra ,
de la serra al núvol blanc,
del núvol blanc a l'estrella,
de l'estrella a l'infinit
que mon esperit sedeja.

Oh! Blanques cimes del món,
jo petjaré vostra testa.

Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Oh boires que us enfilau,
jo us tinc de deixar enrere,
tot volant amunt, amunt,
crisàlide que s'encela,
oblidada de que ahir
era un cuc sobre la terra.

Los rosers perden la fulla,
les roses perden l'olor.

Lo cor de l'home és una mar.

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d'arena.