Mare foca

Arribo fins al cim i m'agenollo a terra
després de dies i de cels i grans tempestes.
Les pedres fins i tot avui em semblen guapes,
l'herbeta seca em mira i diu: "fas bona cara".

Potser sóc jo, o potser aquesta neu blanca,
però avui la solitud em sembla molt més maca.
I junts anem caminant, avui som animals,
que fàcil és la vida quan la veus des d'aquí dalt.

Avui cap mare foca em dirà on he d'anar.
Avui cap mare foca em dirà a on mirar.

Camino de costat mirant cap a l'albada
i m'ensopego amb algun dubte, i caic de cara.
Als que s'en riuen els estimo, són tan fràgils...
Ningú no els ha ensenyat que tot pot ser molt fàcil.

Potser sóc jo, o potser aquesta neu blanca,
però d'un sol salt m'enlairo unes mil polzades.
No paren de cridar quan no poden guanyar,
els que diuen "impossible" no saben volar.

Avui cap mare foca em dirà on he d'anar.
Avui cap mare foca em dirà a on mirar.
Avui cap mare foca em dirà on he d'anar.
Avui cap mare foca em dirà a on mirar.

Quan m'hi acostumo crec que ja ho tinc a tocar.
Tinc quatre dies i mil nits per recordar
tots aquells dies on encara us feia cas, però
tinc la mania de mirar cap endavant.

No sé si sóc jo, o serà aquesta neu blanca,
però d'un sol salt m'enlairo unes mil polzades.
No paren de cridar quan no poden guanyar,
els que diuen "impossible" no saben volar.

Avui cap mare foca em dirà on he d'anar.
Avui cap mare foca em dirà a on mirar.
Avui cap mare foca em dirà on he d'anar.
Avui cap mare foca em dirà a on mirar.