Hasta que lo miras

Aquest matí he sortit a estirar les cames i fotia un fred de mil dimonis
El Marc tot just tornava del poble amb pa i cafè per esmorzar
Hauria d'escriure un altre tema i averiguar què li passa al Vega
Fa quatre dies que estem sota zero
Surts de l'estudi i només veus camps, un gos que borda la boira
algunes ovelles i un sol incompetent que intenta escalfar
Sembla que cada centímetre de França tingui propietari
i cada mala herba la seva D.O.
M'agradaria fer una cançó com aquella dels Nits sobre les muntanyes d'Holanda
Jo la podria fer sobre els molins de Montjuïc
els llobarros de Navarra, les olives d'Irlanda
o els barcelonins del Passeig de Gràcia. Etcètera
O una cançó sobre els bojos que parlen sols
-“Hasta que lo miras”, deia el Fede- aquell tenor del metro
o la veïna del Bernat que sempre discuteix amb algú que no hi és…
Fins que aquest algú comences a ser tu
Però llavors me n'adono que jo mateix em passo el dia així
Parlant sol, donant voltes a les coses,
com si mantingués una conversa amb qui cony sap qui
Dic que componc cançons… Potser és una excusa
Canto per dins, com qui parla sol
enmig dels gèlids camps de França
Canto per dins, com si estigués boig
fins que algú es decideixi a escoltar-me

A foc lent

A foc lent, paint cada decisió
a foc lent, com avui
a foc lent, paint cada decisió
a foc lent, com avui.

Girem la clau, despullem els peus,
per un moment salvem el temps,
tenyim de groc, els espais comuns
i un toc vermell que porti passió.

Tres copes de vi converses de nit,
juntes cuinant un futur que es cou,

A foc lent, paint cada decisió
a foc lent, com avui
a foc lent, paint cada decisió
a foc lent, com avui.

L'eternitat no és del món els vius,
però construirem un món fet de veritat
tres copes de vi, converses de nit,
juntes cuinant un futur que es cou.

A foc lent, paint cada decisió
a foc lent, com avui,

trenquem els esquemes, obrim la mirada,
girem el nostre destí.

A foc lent, com avui

A foc lent, paint cada decisió
a foc lent, com avui
a foc lent, paint cada decisió
a foc lent, com avui...

El meu lament

I si encara respires travessarem els marges
I quan tu ja no aguantis més, doncs que respirin els altres
I que descansi el rei difunt i el meu lament
Silenci tan profund
Tu mataries un home per la vida d'un altre?
Es tan pura la sang d'un nen que li tremolen les galtes
I que descansi el rei difunt i el meu lament
Silenci tan profund
Que descansi el rei difunt i el meu lament
Silenci tan profund
I si encara respires travessarem els marges
I quan tu ja no aguantis, més doncs que respirin els altres

Art de trair

Un cop la passió pot més que la por,
la por infinita d'abraçar el teu cos.
D'una manera estranya i prenyada d'avís
el cor desvetlla en mi la més gran injustícia.
Jo, que no tinc paraules perquè tu puguis sentir-me,
no sé com desfer-me d'aquesta agonia
un cop deixats enrere els vils anys de desig,
desitjos acomplerts de manera astuta.
M'adono que fer-te mal seria ferir-me,
que hi ha un abans i un després de tenir-te.

Torrent

Travessant sense pressa
els carrers de Torrent,
amb la guitarra a l'esquena
i cantant entre dents
melodies precàries
i versos incipients
que em transporten
de sobte al meu primer concert:

tenia els nervis de punta
i em suaven les mans,
però pugí a l'escenari
i comencí a interpretar
molts d'aquells primers temes
que jo vaig composar
quan encara no havia fet els divuit anys.

Amb el cor a la gola
encara vaig cantar
una última cançó de comiat.
I les llums s'encengueren
i La Rata es buidà
i el silenci es tornà a apoderar
de la meua ciutat.

Els viatges en metro
fins al centre del món,
un racó en l'Hort de Trènor
que només em sé jo,
els colors de la torre
amb la posta de sol
i unes granotes de pedra
custodiant una font.

El palauet dels Cortina
que segueix palplantat,
una avinguda infinita
que ja no es diu com abans,
el mercat dels divendres
i tots els pins d'El Vedat
conformen el mapamundi
d'aquells dies llunyans.

Que no es desdibuixen
les marques del temps
ni s'esborren de la meua ment
ni els paisatges amables
ni els amors persistents
ni la suma de tots els moments
que m'eriçaren la pell.

Escenes quotidianes vol. IV

Comença el dia, 5 de la nit: "garba" i cistella
gorra de llana, el gos, carretilla i corbella
té grietes a la palma de la mà,
es riu quan veu aquella colla parlant de guanyar-se el pa.

I és pobre en una terra rica.
No eixirà el sol de bon matí,
la pluja mata el vi
mama natura mana i no ha fet el que toca,
entenc que ja no pot fer més,
tot té el seu procés.
Rata urbanita, no acostes eixes mans açí.
Ni saps com sap una tomaca ni el nom del veí
Molta riseta parodiant l'accent del poble
molta riseta fins que vinguis i teu cobren.
Hivern estrany. Ni fruita, pesca, ni parany
la coope paga, la terra traga, el riu és seca
canta el poeta
i jo li pregue a Déu per les cireres
que porten llum, abrils i primaveres

Que tiren "ett's" i intermediaris
Que s'òmpliga el pantà, que pugin els salaris
Que els especuladors que caiguin morts, abonen els horts
Que al cole se'ns ensenye amor i territori.
Que menys liberalisme i més proximitat
més qualitat que competència:
de l'arbre al plat
Més comunió amb l'entorn, més patejar el camp,
més escoltar als Nostres iaios: més terra i llibertat.
Més repensar i més xixeta en cançonetes.
Prou d'impostar i al Treballar: el teu a mestre el respectés.
Alçar un marge és la teràpia pal "fluixet".
Escenes quotidianes IV. Besets.

La santa espina

Palpo la pedra
i sé que he arribat
És temps de cirera
i n'agafo un grapat
No hi ha cap tempesta
que no m'hagi enxampat
Però no sabré que dir-te
si em preguntes on he estat.

Mars i muntanyes
castanyers i pins.
Postes rosades
nits de bon matí.
No hi ha cap deessa
que no m'hagi estafat.
No sabré què dir-te
si em preguntes què ha passat.

Treu-te l'espina
tot s'il·lumina.

Aquesta vida és un regal.
Tracta-la bé,
l'hauràs de tornar.

Treu-te l'espina
tot s'il·lumina.

La Història al revés

M'han dit que la terra és rodona,
que unes quantes estrelles li fan de corona
m'han dit que no és broma, ningú no es va menjar la poma
i que entre Adam i Eva ella era la més bona.

I amb una sola llança i un cavall blanc que no es cansa
Sant Jordi no va perdre mai l'esperança
i que l'enginy d'un heroi va guanyar la guerra de Troia
i que el petit príncep es va fer un home.

I per molt que passés, la vida avui segueix
i per molt que passés, no t'ho miris del revés
que la història no es cansa, es cansa el que parla massa
quan la memòria falla, si s'escriu és una farsa.

Canvia la història i reprèn la memòria
que no tots els mites són certs alhora
converteix les mentides en records no en la vida
transformant les idees del que sempre s'ho mira.

I si hem de comprar la sort, prefereixo fer-me un hort
amb aquesta brúixola mai perdo el nord
regant la petita llavor i tallant el que mai no calla
matant el silencis, despullant paraules.

I per molt que passés, la vida avui segueix
i per molt que passés, no t'ho miris del revés
que la història no es cansa, es cansa el que parla massa
quan la memòria falla, si s'escriu és una farsa.

Fem la història al revés...

Amor i lluita

Al bloc de davant no hi ha llum a la finestra,
A baix al carrer fa temps que ningú surt a jugar.
La moto del carter ja no s'atura a deixar res a la bústia,
Sa mare no surt a regar les flors del terrat.

El foc que respiro encén els silencis,
Aire que crema els somnis estripats.
I el verd de la samarreta que em poso
la força que crida que tot ho podem.

Amb coixins de mentides
dormen tranquils al seu món.
Okupem els seus somnis,
serem el seu malson!

Avui hem trobat la carta de l'amenaça.
Amb llàgrimes i plors, hem promès que no ens faran fora d'aquí.
Han arribat mil veus que defensen fort davant la nostra porta,
Ressonen els cants, casa meva és casa vostra dia i nit.

La sort dels principians

L'estiu mulla la ciutat,
L'estiu mulla la ciutat,
el cel és blau, tot es veu clar
i el temps de la nostra part,
ens sentim vius, ens sentim grans...grans!
ens sentim vius, ens sentim grans...grans!

I a la festa de tots els teus sentits
jo sóc l'heroi de cada instant
I estic fet per estimar-te
Jo estic fet per somiar amb tu

Protagonistes i principiants
Protagonistes a cada instant

Quan ens despertem el primer que veig
són els teus ulls mirant profund
i els llençols et fan de vestit,
tenim la sort dels principiants

la sort dels principiants
la sort dels principiants
la sort dels principiants
tenim la sort dels principiants

I estic fet per estimar-te
més enllà del primer cop

Protagonistes i principiants
protagonistes a cada instant
Som protagonistes i principiants
Som protagonistes a la ciutat
a la ciutat

Encara

Encara guardo el vent
i fustes d'una barca,
un glop d'aigua de mar
i pols de l'equipatge.

Fanals intermitents,
distàncies dibuixades,
maneres d'estimar
i un llibre per si encara em sobra temps.

Les coses que he desat al fons
del meu sarró
com el nòmada respira l'horitzó.
Encara queden llocs on anar,
i hores de llum.
No em despertis fins que haurem anat ben lluny,
ben lluny.

Encara guardo el so
que es va gronxant als arbres,
el pot de les cançons,
l'ampolla dels missatges.

Un tros del meu timó,
les peces del paisatge,
estrofes d'un record,
camins de ronda amb vistes als teus ulls.

Les coses que he desat al fons
del meu sarró,
com el nòmada respira l'horitzó.
Encara queden llocs on anar
i hores de llum.
No em despertis fins que haurem anat ben lluny,
ben lluny.

La guerra de Cuba

om es pot fer amb tanta calor, la guerra de Cuba
Si quatre esclaus jugant al parxís, pateixen tortura
Són espanyols, de plata els vaixells, obliden la ruta
Negres ballant al so del tam-tam de l'Àfrica obscura

Rius amb caimans, petits colibrís, enormes tortugues
Cocos calents, palmeres al vent, miralls a la lluna
Els missioners, amb un cop de creu netegen la jungla
i el mar tacat de rom i cafè i canya de sucre

Indianos de la costa del llevant
Salsa havanera. Sabor tropical
Perfum colonial

Com es pot fer amb tanta calor, la guerra de Cuba
Si l'huracà el sostre s'endú, és una aventura
Els mariners del vell continent, inventen la rumba
Americans ataquen el port: Ensalada russa

Hores d'amor, natives de foc a Barrapatuca
Oh, bananá! Un mono eixerit remena la cua
Per l'horitzó desapareix l'or, immensa fortuna
I els soldadets masteguen tabac i pelen la fruita.

Indianos de la costa del llevant
Salsa havanera. Sabor tropical
Perfum colonial

Adéu

Adéu

Són quatre dies solies dir
Quatre dies i mal contats
Més val que et riguis de tot això
Sempre pensa el millor

Viure al màxim sense dilació
No hi ha marge d'error
Avui potser, demà no crec i acabes
Entonant un trist tan de bo

Adéu
Guarda'm un bon lloc
Seguirem fent breument les nostres vides
I brindarem per temps millors

Són quatre dies solies dir
Tres són palla i un gra
No et reprimeixis, no té sentit
No acabis sent un amargat

Jugar a la vida, jugar a ser jo
Ser el millor jugador del món
Anar a per tot, sentir que jugues
Abans que s'acabi el joc

Ha arribat d'hora i fora tot m'és igual
No hi ha demora, el joc s'ha acabat
L'atronadora hora de la veritat
L'hora dura de dir-te adéu

Encara queden dies

No sé si sortiràs del lloc on estaves pres,
d'una història que va deixar-te cap i el cos del revés.
La teva fe, la meva por, el teu cap verd i l'univers.
Una vida de plors fins que va canviar tot.

De les cendres en va sorgir una mirada sense temor,
que la clau de la vida la vaig trobar i la tinc no sé on.
El teu cap buit, el meu orgull, el teu parer, i no sé què.

Una vida de pors, fins que va canviar tot.
Oh! Encara queden dies per viure.
Oh! El món és on cridant serem lliures.
Oh! Encara queden dies per viure.

Oh! El món és on cridant serem lliures.
Eh, oh! És la vida que vindrà.
Eh, eh, oh! El que ens fa tirar endavant.
Eh, oh! És la vida que vindrà.

Sí, sí, sí, sí, sí, sí, eh!
Necessito més hores per poder viure el dia que vull,
que em descompto si penso en quantes estones fan un minut.
El teu camí, el meu destí, sona tan bonic...

Una vida d'errors, però ho tenim més a prop.
Si m'enfado recordo totes les coses que no he perdut,
i en les tardes a l'ombra quan em somrient em deies "tossut".

La teva sort em fa més fort, i un dia gris, trobar-te al llit.
Una vida d'amor, fins que va canviar tot.
Oh! Encara queden dies per viure.
Oh! El món és on cridant serem lliures.

Oh! Encara queden dies per viure.
Oh! El món és on cridant serem lliures.
Eh, oh! És la vida que vindrà.
Eh, eh, oh! El que ens fa tirar endavant.

Eh, oh! És la vida que vindrà.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, eh!
Eh, oh! És la vida que vindrà.
Eh, eh, oh! El que ens fa tirar endavant.

Eh, oh! És la vida que vindrà.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, eh!

Escenes quotidianes Vol. III

Comença el dia,
Salam alaikum,
sense notícies de Déu per ací baix
compleix amb l'ablució i l'oració, però
no espera que l'espere cap Verge allà dalt .. ni cal
Nova jornada, replega el material
carrega la motxilla, un aigüeta al bar, i a rodar
ei per tota la puta ciutat. Si fa fred, fred; si fa calor, doncs "socarrat"
Calcetins, 7 misteres a 1 euro
busca el "guiri", fuig del madero. Recorda
quan l'intentaren deportar, un cast
de la gentilesa policial.

Intrús a l'Europa fortificada,
el fill de la misèria penjant de la plusvàlua pensa:
"Pitjor seria estar al CIE".
La contradicció de l'esclau sentint-se lliure.
I a la tele del bar
Mediterrani: fossa comuna d'africans,
cementeri, Mare Mortum.
Qui parlarà d'aquest holocaust?
Continua la ruta per Orriols
i veu un repartiment de menjar només per a espanyols i aaarrrghhh
li s'unfla la jugular ... "No em duràveu ni dos dies al Senegal, patans"

Rap sobri,
contra el racisme que queda als nostres carrers,
colpejant amb el vers,
Escenes quotidianes, Zoo, vol. III.

Aire

El primer trenc d'alba
Sempre deixa un desert a dins meu
quan la llum fon els somnis i els batecs
d'un món de fa temps

El teu record és l'alè
els teus dies són la calma
del neguit d'un present
que va sempre a destemps
ja no pinto el que veig
tan sols el que voldria veure
i llegeixo en paraules
la veu dels nostres secrets

Aire, suspès en l'aire
entra el record
i ressona en l'ànima
Aire, suspès en l'aire
entra de nou
i m'obre els ulls

El cel no és prou distancia
i seguim compartint un present
jo et busco en la llum
tu em trobes potser en pols d'astres
com sempre a cavall
dels somnis i els pensaments

Aire, suspès en l'aire
entra el record
i ressona en l'ànima
Aire, suspès en l'aire
entra de nou
i m'obre els ulls

Terra endins

Porto amb mi
el color de la terra,
un poble humil
que em va ensenyar a caminar.
Porto el crit salvatge
com la tempesta.
Terra endins
on comencen els mars.

Et dono el color ple de records i somnis.
Et dono el meu present humil, el meu ara llarg.
Em dono jo perquè em riguis i em ploris.
Perquè si vols que volem, volis.
Agafa'm amb les mans.

Vinc de lluny
on la terra dibuixa
un poble humil
fill del bosc i les valls.
Porto amb mi
els secrets de les bruixes.
Terra endins
on comencen els mars.

Salpa amb l'hivern de les valls.
Guarda la llum d'aquesta terra
fins allà on se t'emportin els anys.
Nota l'aire pel teu cos
com t'abraça i com tremola.
Guarda dins teu el fred i el foc
i quan la sentis trista no la deixis sola.

La meva veu neix de la pols dels vells camins.
Porto dins meu l'aigua del cel, el torb ferotge,
el vent i el riu.
Duc la distància que ens separa i ens apropa
sempre aquí.
Terra endins on comencen els mars.

Cosen que passen

Una tia calentona
vaig trobar enmig del camí
s'estava fregant la xona
amb un brot de romaní

Vaig dir-li :"què feu mestressa?
Gairebé m'heu dat un sust!"
i em contesta: "no feu fressa
que em comença a venir el gust!"

Atent vaig seguir la broma,
esperant el resultat,
i veient que feia estona
i que a mi se'm feia tard

Em vaig treure la cigala
i vaig dir-li dolçament:
"Agafa aquesta bengala
i no tinguis tan turment".

Són coses que passen,
coses que passen aquí
són coses que passen,
coses que em passen a mi.

Va mirar-la amb alegria
com aquell que veu visions
i amb un gest de simpatia
em va tocar pixa i collons.

Es va treure les mamelles
es va posar de panxa amunt,
tancant les dues parpelles
com si es tractés d'un difunt.

Mentre li descordo una lliga
ella s'entreté amb el dit,
després li passo la mà per la figa
i al mateix temps li mamo un pit.

I amb un sospir de calenta
que mi em va fer estremir,
va dir-me amb la veu ardenta:
"apa boig, fica això aquí!"

Són coses que passen,
coses que passen aquí
són coses que passen,
coses que em passen a mi.

Jo que em trec l'americana,
pantalons i calçotets avall.
i complint tal com Déu mana
li entro ben dins del tall.

I amb la fava arremangada,
vermella de tan trempar,
li vaig fotre una cardada
que els àngels s'hi van cagar.

I després sense galvana
vaig seguir el meu camí,
posant-me a l'americana
un brotet de romaní.

Són coses que passen,
coses que passen aquí
són coses que passen,
coses que em passen a mi.

Muntanyes màgiques

m'ha agradat menjar aquests pinyons
és tan dolç aquest meló
magranes àcides, les figues plàcides
m'ha agradat tant
estar amb aquests moixons
és tan dolç somiar en els teus turons
muntanyes màgiques
són parts de tu
ets mel que regala el món
ets verda i de mil colors
ets suau, cua d'esquirol
ets pardal quan aixeca el vol

Bombolla de sabó

Una bombolla de sabó
una bombolla de sabó
Una bombolla de sabó
una bombolla de sabó

Que s'escapa de la fira, o d'un miratge en un desert.
I s'adona que hi ha una dona en un oasi en un desert.

Una bombolla de sabó
una bombolla de sabó
Una bombolla de sabó
una bombolla de sabó

El tobogan

Hi ha un tobogan secret
i jo m'hi he estat llençant tota la vida
Tot i tothom em vol barrar el pas
però jo sempre l'acabo retrobant
Si no me l'amaguessin tant
potser no m'interessaria
Com dins els somnis
no sóc l'amo ni el senyor del meu destí
Hi ha un tobogan secret
i jo m'hi he estat llençant tota la vida
Tot i tothom em vol barrar el pas
però jo sempre l'acabo retrobant
Ben bé mai decideixo res
Però en el fons sé que una mica sí
L'enyorable frec sensual
l'encontre a l'alba, l'encontre a l'alba
Hi ha un tobogan secret
i jo m'hi he estat llençant tota la vida
Res no m'hi obliga. Ningú m'hi porta
Però jo me'l trobo sempre al bell mig del camí

Som amor

Som amor, som amor
Som amor.
Som amor, som amor
Som amor.

Som amor, som amor
Som amor.
Som amor, som amor
Som amor.

No t’ho voldràs creure,
però et trobe a faltar uo-oh-oh!
Anit no et pensava,
et vaig haver d’imaginar ie-eh-eh!

Em venia a boca
però em feia por deixar-me anar.
Deixar-me!

Eres el vent omplint les veles,
eres la lluna que encén estreles;
eres la llum que em fa reviure,
amb esperança, cada somriure.

Parlar-nos sense filtres,
buscant la sensualitat uo-oh-oh!
Sentir-nos nas amb nas,
hi ha tantes possibilitats! Ie-eh-eh!

Ens ensenyem les cartes,
descobrim el món i arribem a connectar.
A connectar!

Eres el vent omplint les veles,
eres la lluna que encén estreles;
eres la llum que em fa reviure,
amb esperança, cada somriure.

Som amor, som amor
Som amor
Som amor, som amor
Som amor

Som amor, som amor
Som amor
Som amor, som amor
Som amor

No passa res

Què tal? Com em va? Em demanes novetats.
Doncs plou i fa sol, bufa el vent, i el món es mou.

I la gent als carrers es belluga i fa el que vol.
Però també hi ha qui no sap estar-se dins la pell.

I jo bé, tot bé, vaig fent feina de lo meu.
Ja veus, vaig currant, i sortint de tant en tant.

Molt cansat, dius que em sents, però no deixo de buscar
un forat en el gel per on poder treure el cap.

(Però) Mai passa res, no passa res.

Doncs sí, és així, no és que em vulgui lamentar.
Igual que va dir el Leonard Cohen ahir,

només vull expressar la derrota d'uns quants,
amb un pèl, si és que en sé, de bellesa i dignitat.

(Però) No passa res, no passa res.

Darrera les muntanyes

Darrera les muntanyes
amb la tristesa que em llaura els camps,
faig cançons d'enyorança
per no oblidar-me del vostre cant.
Qui m'ha fet tan llunyana
si puc sentir-vos tan a prop?
Ai de tu, la més malaurada, ai de tu...

Darrera les muntanyes
encara canta el rossinyol.
Veu que els fills han d'anar a França
i, així, el seu arbre es desfulla en plor.
Si m'han fet pobre els lladres
també sóc pobre del vostre amor.
Ai de tu, la mes malaurada, ai de tu.

Darrera les muntanyes
visc la incertesa del meu destí,
però el camí que jo faci
enllà dels vespres us trobarà.
Adéu terres germanes,
canteu-me fort, que us vull sentir.

Marcians

Hem aparcat la nau a la zona blava de la Diagonal,
venim de molt lluny i els anys llum els portem fatal.
Estem de viatge oficial d'una galàxia de prendre pel cul,
i tinc un ull gandul que quan es fa fosc no em deixa guipar.

Això és el que els explicava,
en qualsevol control de nit,
quan els guàrdies civils el trobaven, badaven com nens, escoltant-lo mentir.

El meu company no pot pilotar, té un tic nerviós que el despista,
i no pot veure la pista cada cop que li agafa un atac.
És per això que estic al volant, la situació és d'emergència,
no tinc carnet ni llicència, però tampoc és tan important.

Això és el que els explicava
en qualsevol control de nit,
quan els guàrdies civils el trobaven, badaven com nens, escoltant-lo mentir.

El color de pell és molt cridaner és un verd clar Kriptonita,
fliparia tota la vida si veiés com soc de veritat.
És per això que vaig camuflat sota un vestit de persona,
però no puc perdre més estona així que si us plau deixi'm marxar...

I a vegades la policia li permetia,
enfilava l'horitzó ningú sap on vivia.
El company mai no deia ni mu del bolet que portava,
o potser era l'extraterrestre del que parlava.

Escoltant-lo mentir.

Escenes quotidianes Vol. II

I estan xarrant
en un banquet del parc mirant les obres.
Li riuen a la vida
amb marques a les mans.
Pensions i un extra de merda per les taronges;
li ploren a la verge, els fa bullir la sang.
Creuen que amb un "garrot" girarien les tornes,
el retor amenaça: que a l'infern aniran ....
però l'infern ja el viuen amb lo poc que cobren,
van néixer amb la guerra i de la guerra van ....
Xarren ....
i uns diuen que ara tots és fàcil,
tot un camí per conquerir, quines coses
tota una lluita que guanyar, tranquil·lament ....
tot un passeig en llanxa,
tot un camí de roses
omplim d'amor les places,
fem que s'ho passen bé,
fiquem-o fàcil. Sense memòria no som res
La dignitat d'un poble
no es compta ni en xalets ni en guita
històries de presons i lluita. Aprén ...
tot el que vulguis, que aquí nosaltres no tornem,
la vida és un viatge d'anada, tot el que tens
és molta roba, un cotxe, un pis i una boda
un look d'última moda
un "fardo" de bitllets.
Va criar 20 xiquets i encara camina ferma
té el pensament dispers l'àvia de la tenda
que juga amb els xiquets, que té la veu tan tendra
que mor i sempre viu al barri: eterna ....
ells són joventut, no desgast;
ells són narradors al teatre
purs i observadors
constructors del món
tot contra l'oblit i el desastre.

Tres milions cinc-centes quaranta mil cent vint-i-quatre

Dec haver ajudat a creuar el carrer
a tres milions cinc-centes quaranta mil cent vint-i-quatre iaies
en altra vida o en altre món
perquè si no no m'explique la sort que tinc
de compartir amb tu l'oxigen d'aquesta habitació.

Però no sóc gens devot d'aquesta mena de supersticions,
no crec en el karma ni tampoc en Déu, ni en ciències ocultes
ni esperits: la meua religió és cada gota de sang que corre per les teues venes.

Tracte de memoritzar les blasfèmies que ens hem proferit
amb veu de sucre i mirada febril, no aptes per a diabètics:
es moren d'enveja els àngels del cel i Nostre Senyor vol castigar-nos
perquè s'ha posat gelós del nostre amor.

Magenta

Quan els teus ulls es claven en mi
entenc l'origen del somni
Quan els teus ulls es claven en mi
sento la veu del dimoni
Quan els teus ulls es claven en mi
la meva veritat rebenta
Quan els teus ulls es claven en mi
veig un món que comença
Quan els teus ulls es claven en mi
llegeixo la pau i la menta
Quan els teus ulls es claven en mi
viatjo a travès decla inèrcia
Quan els teus ulls es claven en mi
sé que tot és una còpia
Quan els teus ulls es claven en mi
sé que només som antenes
Quan els teus ulls es claven en mi
sé que no sento cap pena
Quan els teus ulls es claven en mi
percebo algun to magenta
Quan els teus ulls es claven en mi
comprenc que això és la guerra
Quan els teus ulls es claven en mi
sabem que els valors són al terra
Quan els teus ulls es claven en mi
m'enfronto contra una serra
Quan els teus ulls es claven en mi
sé que l'ànima és fèrria
Quan els teus ulls es claven en mi
tota la boira s'escampa
Quan els teus ulls es claven en mi
tota la por s'espanta
Quan els teus ulls es claven en mi
em sento com una rata
Quan els teus ulls es claven en mi
sé que o creixo o em mates
Els teus ulls
els teus ulls...

Arribarà

Amb llàgrimes als llavis miro la línia que vull creuar,
és la porta de l'ofec i els crits trencats.
amb les armes sobre el cap em fan girar
quan la mare espera dins de l'hospital

I la terra promesa que van confiar-nos, digueu-me on és.
On és la felicitat del paradís,
si els camps i les tortures són l'únic que rebem?
Controlats, humiliats, avançant, exigim la llibertat.

I arribarà el dia del combat
quan les nostres forces s'uniran
i l'amenaça s'haurà esborrat
i podrem somiar

Pedres al puny i empenta són les nostres armes al carrer
contra tancs, governs i lobbies que defensen el diner
i el qui pensi en injustícia de terrorista el tractaran
l'estratègia és no rendir-se i seguir sempre endavant.

Nits de llum i sirenes ens fan renéixer la ràbia al cos
esperant veure la mà que trenqui el mur
convivim amb les mentides, nascudes del rencor.
Controlats, humiliats, avançant, exigim la llibertat.

Assimilar

Prenc nota de tot el que se'ls escapa,
tenim un gran calaix de sastre amb idees opinions i accions
que ens poden dur fins al desastre
d'aquests complexos mecanismes que ens ofeguen fins el fons.
Un nom per cridar moltes lletres per cantar
i les eines necessàries per fer miques el seu as de piques.
La nostra creu és el poder, la resposta
donant notes canta fort i empren el vol. 

I assimilar 
que els que resen no fan miracles,
tant sols volen dominar
les barreres que fan d'obstacle
en aquest llarg caminar.

No noten tanta mala sang en els seus enemics,
mica en mica els dits que van picar van ser més forts per vèncer.
I us volem dir que no, el nostre cos no és vostre.
No noten tanta bona sang vessada en el passat
el temple de mentides és la història que els contempla.
I us volem dir que no, el nostre cos no és vostre.

I assimilar 
que els que resen no fan miracles,
tant sols volen dominar
les barreres que fan d'obstacle
en aquest llarg caminar.