Núvol

Tens un núvol dintre l'ull
que vol escapar de tu
que intenta tornar al cel

No el pots pas ignorar,
tard o d'hora volarà
necessites plorar...

Mai hauria pensat
que pogués ser real
com continuar, si em falta una part

Vull ara el meu núvol, i el vull aquí..!!
semblo un nen petit, que no sap escollir..

Tens un núvol dintre l'ull
que vol escapar de tu
que intenta tornar al cel

No el pots pas ignorar
tard o d'hora volarà
necessites plorar...

Solament plou des-de ahir,
el sol tornarà a sortir
si emprens el camí

Necessites respostes, la resposta esta aquí:
has d'acceptar que la vida es aixi

Tens un núvol dintre l'ull
que vol escapar de tu
que intenta tornar al cel

No el pots pas ignorar
tard o d'hora volarà
necessites plorar...

No pots evitar,
el que et fa tant de mal,
has de deixar-lo volar, plorar, volar..

Tens un núvol dintre l'ull
que vol escapar de tu
que intenta tornar al cel

No el pots pas ignorar
tard o d'hora volarà
necessites plorar...

El bandoler

Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.

Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.

Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor
“pietat, pietat!”

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l'últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.

L'endemà
davant la Verge del Carme
hi ha un home que està pregant
de dos ciris encén la flama.

I així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l'últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I altra cop
la Verge té una pregaria
i per l'ànima d'un mort
dos ciris ja tenen flama.

Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l'han agafat
i ara resta entre barrots.

I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit
es la última plegaria.

- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i maneu a posar a la fossa

que algú resi una pregaria
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú ho va fer.

Cartes de ramiro

I un home sense doblers onsevulla fa nosa...
pescador que jugues a cartes amb ses teves manotes...
mires cap a la mar i dius, encara hi ha rissaga...
cassalla i purot, escacses dos jocs de ramiro...
mires la mar i dius, ara en ve una de morta...
un home sense doblers onsevulla fa nosa...

Digues que faràs

Quan ningú t'escolti
digues què faràs
Quan ningú et suporti
de què et disfressaràs
Quan la penya s'empani de quin pal vas
on t'amagaràs? on t'amagaràs?

Escolta,
cuida la gent que realment t'importa
i tanca la porta a qui no es comporta.
Si vas del pal,
però t'és igual
ara per ara ni la família no et suporta.

Escolta,
canvia d'actitud
i dóna-li la volta,
canviem per dins
i després fem la revolta!
Xapa la boca,
calla i escolta!

Quan ningú t'escolti
digues què faràs
Quan ningú et suporti
de què et disfressaràs
Quan la penya s'empani de quin pal vas
on t'amagaràs? on t'amagaràs?

Quan no siguis ningú
quan ja no pintis res
quan ningú ja no et pari més pel carrer
les teves paraules no vulguin dir res
el teu missatge ha perdut tot alè
les teves passes ja no saps perquè
no et porten enlloc,
has perdut el catxet.

Si totes les mentides
se'n van per la totxa!
I ets incapaç de reconèixer
que t'equivoques.
Si totes les mentides se't mengen per dintre!
al final tothom estarà cansat de tu,
i del teu joc brut!

Quan ningú t'escolti
digues què faràs
Quan ningú et suporti
de què et disfressaràs
Quan la penya s'empani de quin pal vas
on t'amagaràs? on t'amagaràs?

Me moles

Podrien ser els teus ulls però no
Los tens grossos i marrons com qualsevol fill de veí
Podria ser el teu cul però no
Lo tens pla com s'aixeca el mar de matí

Podria ser el que dius i com ho dius
però ens passem lo dia dient tonteries
Podria ser el teu monyo, podria ser el teu cor
la vergonya que et carrega de manies

Diuen que l'amor és cec
Sintonia de mirades, veus i olors
Però el que jo realment crec
És que no hi ha res que l'explique
l'has d'encaixar tal com és

Me moles que te cagues, me moles perquè sí
Però per quina raó no t'ho sabria dir
Me moles que te cagues me moles perquè sí
Per sort l'amor enca no té sentit

Me moles que te cagues, me moles perquè sí
Però per quina raó no t'ho sabria dir

Podria ser lo teu alè
però quan fumes també tens gust de cendrer
podria ser el teu to de veu
però tu no parles, xilles com un mercader

Podria ser la teua joventut
Podrien ser los teus canuts
Podria ser la força que em transmets
La vidilla que me dones quan te veig

Diuen que l'amor és cec
Sintonia de mirades, veus i olors
Però el que jo realment crec
És que no hi ha res que l'explique
l'has d'encaixar tal com és

Diuen que l'amor és cec
Sintonia de mirades, veus i olors
Però el que jo realment crec
és que no hi han explicacions
que justifiquen les passions

Me moles que te cagues, me moles perquè sí
Però per quina raó no t'ho sabria dir
Me moles que te cagues me moles perquè sí
Per sort l'amor enca no té sentit

Me moles que te cagues, me moles perquè sí
Però per quina raó no t'ho sabria dir,
Però no en sé la raó l'amor no té sentit

Podrien ser les teues dents
però estan més tortes que los nucs d'un macramé
Podrien ser els teus pits, la teua pell
però si surts se't fot tota plena d'acné

Podria ser la teua boca
però com a tots moltes vegades s'equivoca
podria ser la aura que desprens
però de vegades s'endurix com una roca

Utòpics, idealistes, ingenus

D'acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s'afona sota els nostres peus.

D'acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D'acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l'acció.

D'acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l'esperança i seguim avançant.

Murals

Hi ha mirades
que s'enyoren de la mar
ancorades en les dunes
on les van abandonar
un mur gris entre oliveres
als matins de llum taronja
de promeses i soldats

Hi ha teulades
que s'ofeguen de calor
un mosaic de roba estesa
minarets entre llençols
els crits del xiquets que juguen
mil somriures de pell bruna
el secret del teu amor

Hi ha poemes
que s'escriuen amb records
als carrers de pell daurada
quan arriba la tardor
taxis buits a la vesprada
la claror d'unes espelmes
núvols prims a l'horitzó

Hi ha silencis
que no es poden explicar
nàufrags d'una antiga guerra
que mai van deixar acabar
un llaüt que plora notes
resos i forats de bales
a les portes de Damasc

Hi ha un amor a la deriva
laberints de carrerons
murals de pols
Hi ha coloms a les finestres
flames i torres de fum
a l'horitzó
Hi ha petjades als paisatges
arbres i turons pelats
llunes de dol
Hi ha colors a les banderes
llàgrimes que omplen els ulls
dels somiadors

Tinc una bèstia a dintre meu

Quan la xurma em ve a buscar
amb teies, forques i garrots,
vaig al bosc i sóc boscà
i a les viles sóc vilà
però sóc sempre perillós.

Tinc una bèstia a dintre meu
i jo la deixo anar a passeig
a cavall, en cotxe o a peu
prop del Pirineu
mirant de fer mal.
Tinc una bèstia a dintre meu
que malda i lluita per sortir;
tinc una bèstia a dintre meu
i ho juro per Déu:
no hi ha lleis per a mi.

Lladres i serenos, peus de porc;
tristes serenates vora el foc.
L'ànima em fa figa i vinc boig,
fugen les pubilles i jo, a l'aplec, faig el boc.

Si hi ha un conflicte i vols guanyar,
l'altre bàndol has de destruir;
noi, no siguis cagamiques
que has de ser menys pacifista
que no ho és ton enemic.

Tinc una bèstia a dintre meu,
les venes plenes de verí;
m'escriu les lletres i els acords
i és tan sols per això
que sóc cantautor.
Tinc una bèstia a dintre meu
que malda i lluita per sortir;
tinc una bèstia a dintre meu
i ho juro per Déu:
no hi ha lleis per a mi.

Fugir de matinada

És la nit de Sant Joan,
refugi pels amants
que no volen tornar a casa.
És el somni apassionat
dels que no volen fer-se grans
ballant fins la matinada.

La Joana diu que no pot més,
que ja en té trenta-set
i no vol quedar-se enrere.

Ell se li apropa valent.
Atractiu, cara de neu.
Diu "quina dona més maca".
És just en aquell moment
quan la Joana veu un gest
i comença a atabalar-se.

Pensa, en un segon, el que ha de fer;
o es queda o marxa corrents.
No sap com no equivocar-se.
Decideix deixar-se anar,
que les coses són presents
i el futur no es por preveure.

És la nit de Sant Joan,
ja comença a clarejar
i és hora de tornar a casa.
I deixar per l'endemà
la por d'haver disfrutat
de les coses tal com ragen.

He aconseguit el teu íntim record.
Després diràs que ja en tens prou.

Que algú marqui un gol

Un home sol
es va adormint mentre espera
que algú marqui un gol.
Jeu la sofà
té els dits inflats i una gata
que li fa el sopar.
Té un somni trist, imagina
que un senyor gris
li recomana que per viure
millor comprar un pis.
Va arribant gent, tothom crida,
tothom té permís:
"Jo sé que la teva vida
no és el paradís"
Nedant... entre braços alçats.
Suant... com un desesperat.
Voldria... no fer-se gran.
De cop un crit l'ha despertat:
un gol bonic, de cap.
El menjador canvia de color.
Hi ha un jugador nedant
entre braços alçats.
Suant... com un desesperat
Voldria... Ser un dels grans,
tocar el cel amb les mans,
tenir el seu club de fans.

S'alegria des conill

Arpes, saltamontes, cinta aïllant, fil de ferro, es Dymo i es Blue tack,
un boli Bic per estrenar, una màquina d'escriure, barrobins i samarretes,
dur un paraigües, mandarines, doblenxufes, dibuixar,
anar a córrer, mirar fotos, i es mobles auxiliars.
Tot això són ses coses que tenc dins es cap,
jo que pas tot sol ses hores, som tan mal d'aguantar.
Tot això són ses coses que me fan feliç,
jo que tenc un mal caràcter i que m'han fuit es amics.

Bombolles de sabó

Vaig badant, recullo les flors de cada instant,
de cada moment, de cada detall.
Veig passar la roda girant pel meu davant,
pregunta per mi, jo la vull seguir esquivant.

Tants pardals que diuen que hi tinc aquí atrapats,
no volen sortir es queden al meu terrat.
Vull somiar més truites que ahir, menys que demà,
sentir que la pell se'm torna a esborronar.

Som bombolles de sabó,
petjades a la sorra, si avui té pressa el món.
Pareu aquest rellotge que aquí m'aturo jo
a fer dibuixos a la sorra, bombolles de sabó.

Capturar l'essència del temps per conservar
l'instant més petit, poder-hi jugar demà.
Cada pas desfila el vestit, va despullant
el dia i la nit, que passen sense esperar.

Som bombolles de sabó,
petjades a la sorra, si avui té pressa el món.
Pareu aquest rellotge que aquí m'aturo jo
a fer dibuixos a la sorra, bombolles de sabó.

Som bombolles de sabó,
petjades a la sorra, si avui té pressa el món.
Pareu aquest rellotge que aquí m'aturo jo
a fer dibuixos a la sorra, bombolles de sabó.

Dins la balena

Hi ha una veu que em duu a un lloc
Directament a dins del cor
On no hi ha mai ni un soroll
Només un nom, un tros de sol.

Sé que et tinc tant lluny
I no ho puc canviar.
Sento que se'm fa un nus
però no ho vull parar.

Hi ha una veu que em duu a un lloc
on hi ha un nen que juga al sol
i mira al mar, a l'horitzó,
i riu content, i no té por.

Un dimecres qualsevol

Pel matí quan et lleves maleint la pudor
i tanques la finestra tot patint la calor.
Realment et preocupa, aquest aire és verí
l'altre dia ho parlaves amb els teus amics.

Mentrestant,
vas tirant,sense fer absolutament res,
esperant que l'aire es torni net.

Al fer la migdiada a la tele amorrat
has vist ulls que et miraven amb cara de fam,
t'has sentit deprimit i has canviat el canal,
vet aquí aquesta gent t'han donat mal dinar.

Mentrestant,
vas tirant sense fer absolutament res,
esperant que el món es posi bé.

A la tarda has anat a fer un volt per la Rambla
aquell bar ja no hi és, els veïns es queixaven.
Ara estan discutint què en faran de la casa,
potser un hipermercat o un banc, que sempre en falten.

Mentrestant,
vas tirant, sense fer absolutament res,
esperant que canviïn els temps.

La nit plena de llums, trobo la teva cara,
tantes bronques plegats, ja et conec la mirada;
jo voldré dormir, tu diràs que n'estàs farta,
la mateixa comèdia de fa tantes setmanes.

Mentrestant,
vas tirant sense fer absolutament res,
esperant que el temps ens faci vells.

Cada nit

Remenant entre els papers m'he trobat amb memòries des
primer estiu que passàrem.
Ses imatges diuen que no ho tenguérem malament.
Que per tot arreu allà on anava te cercava entre sa gent.
Per on ets? Ombra, captiva de sa melancolia.

I cada nit és sa millor mentre te cant una cançó.
Que no arribi es sol!
I amb sa força d'un temporal
memòries il·luminen
cançons per a una nina.

Tu diràs que encara som un sentimental.
Mos creuarem pes carrer i "hola! Què tal?"
"Anar fent" te diré jo,
refugiat rere un disfràs que amb paciència vaig cosint
quan se fa de nit.
Amb ses cordes de sa guitarra...per on ets? Ombra! Vine!
Que això no camina....

I cada nit és sa millor mentre te cant una cançó.
Que no arribi es sol!
I amb sa força d'un temporal
memòries il·luminen
cançons per a una nina.

I cada nit te trob pes terrat d'una cançó,
amb sa guitarra i jo.

Cada nit que passa és sa millor,
mentre te cant una cançó.
I amb sa força d'un gran temporal,
memòries t'il·luminen.

I cada nit és sa millor mentre te cant una cançó.
Que no arribi es sol!
I amb sa força d'un temporal
memòries il·luminen
cançons per a una nina.

I cada nit és sa millor mentre te cant una cançó.
Que no arribi es sol!
I amb sa força d'un temporal
memòries il·luminen
cançons per a una nina.

I cada nit te trob pes terrat d'una cançó,
amb sa guitarra i jo.

Obre els ulls

Obre els ulls, els sentits,
i veuràs aquesta terra nostra.
Aquest cel, aquest mar,
el riu clar i aquesta arbreda fosca.
I poblets i ciutats,
i els camins curulls de llum i d'ombra.

Pots comptar amb la nostra gent,
que t'ajudarà un cop més.

Mira com la tarda daura les planes.
Mira com la nit besa el matí.
Canten ocells a dalt dels arbres
i esclaten als ceps dolços raïms:
és la terra on vivim.

Aquest far, aquest port,
una costa amb pedra i blanca sorra.
I les fonts, i els turons,
i muntanyes, boscos, valls i coves...

És la casa on viu el cor:
més ençà de l'horitzó.

Mira com la tarda daura les planes.
Mira com la nit besa el matí.
Canten ocells a dalt dels arbres
i esclaten als ceps dolços raïms:
és la terra on vivim.

Som llum, som foc,
per ajudar qui ens envolta, dóna i res no perdràs.
I nit, foscor,
quan hi somiem a la vora, vine i dóna'm la mà.
Obre els ulls!

Les meves ex i tu

Deixa'm pensar
com t'ho puc dir
deixa'm pensar,
deixa'm pensar.

Hem de parlar
fem un cafè
que hem de parlar
t'he d'explicar

Que un estudiant
mai ha pogut constatar
que l'amor només dura un temps

I pel amants de l'estadística
diu que tota aquesta mística
s'acaba evaporant un 100%

Les meves ex i tu
teniu tant en comú
que he pensat fredament
en res sou diferents
que he pensat fredament
potser us entendríeu bé,
a mi totes em provoqueu el mateix

No ploris pas
no n'hi ha per tant
no ploris pas
no ploris pas

Ho faig per tu
que quedi clar
ho faig per tu
sempre per tu

Ara estaré molt fotut
vénen dies dolents
però bé, ja em recuperaré

Tu busca'n un de comprensiu
jo en buscaré una comprensible
i segur que no ens pot anar tan malament

Les meves ex i tu
teniu tant en comú
que pensat fredament
en res sou diferents
que pensat fredament
potser us entendríeu bé,
a mi totes em provoqueu el mateix.

Tu vius al planeta piruleta
Tu vius al planeta piruleta
Tu vius al planeta piruleta
Tu vius al planeta piruleta
Tu!

Les meves ex i tu
potser us entendríeu bé,
súper bé!

Soroll

Criden fort,
com si tot aquest volum de veu els donés la raó.
Preparats
per marcar-nos les tendències noves que es porten enguany.

Paga
i et donaran tot el que
mai has
necessitat.
Sempre
a preus ajustats.

Són per tot,
a les bústies, els vagons de metro i les sales d'estar,
als carrers
i a la gira de l'artista que ha empenyorat la moral.

Saben
els teus punts febles,
les vegades
que vas al banc.
Obres
l'ordinador i ja t'han caçat.

Sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre
i quan la sento és només soroll.

Sembla car
però el producte que t'imposen té un disseny especial,
anunciat
amb campanyes agressives fetes per professionals.

Roba,
presidenciables fent ganyotes,
plans de pensions,
mòbils
amb forma de consolador.

Sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre,
ara vol vendre'm
merda.

Sona la cançó
que em va ajudar a menjar-me el món,
però ara la sento
i quan la sento
és només soroll.

Tria bé la samarreta
Que t'has de posar demà.
Pot mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant.

Sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre
ara vol vendre'm
merda.

Sona la cançó
que em va ajudar a menjar-me el món,
però ara la sento
i quan la sento
és només soroll.

Holidays

Sunshine in yellow, vent saharaui,
tens es meari en es sol.
No me das miedo Carmen Consuelo,
es dromedari és a Liverpool.

Dàtils, piscines, te i pastes fines,
butterflies singing my song.
Quiero sangría, dame Maria,
ron, coca-cola y limón.

N'Ingrid és minimalista i té un discurs,
na Desiré és futurista i té un futur,
jo som pintor de marines i olivars,
jo vull ser da-dà.

Sunshine in yellow, vent saharaui,
tens es meari en es sol.
No me das miedo Carmen Consuelo,
es dromedari és a Liverpool.

Dàtils, piscines, te i pastes fines,
butterflies singing my song.
Quiero sangría, dame Maria,
ron, coca-cola y limón.

Na Margarette és divina fins a un punt,
n'Estefani és cocaïnina i va de cul,
jo vull ser cosmopolita i veure el món,
jo vull ser un Pink Floyd.

N'Ingrid és minimalista i té un discurs,
na Desiré és futurista i té un futur,
jo som pintor de marines i olivars,
jo vull ser papà.

Na Margarette és divina fins a un punt,
n'Estefani és cocaïnina i té un bon cul,
jo vull ser en Michael Douglas de Valldemossa,
jo vull ser un Pink Floyd.

Ryanair

Penses, cafeteries a zero pressing,
taxi, minibar i ryanair,
volen bragues blanques dins el cel de març,
dominen ses clorofil·les en es terrats,
salsa bolonyesa, espaguetis, ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis.

Algues loques a cinc perfums, viatgen cegues a pas nocturn,
no som com elles, no són com tu.
Flors vermelles i plantes mil, tenen flautes i bombardins,
canten per elles, canten per mi.

Astres, que se gasten, i no visc,
gira implacable es compact disc,
voguen barques blanques, mars de tulipans,
i tenen ses tulipes, es seus motius vegetals.
Mapes, benzineres, geleres de pepsis, ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis.

House, silenci, i res més.
Ni jo volia, ni tu volies que jo volgués.

Algues loques a cinc perfums, viatgen cegues a pas nocturn,
no som com elles, no són com tu.
Flors vermelles i plantes mil, tenen flautes i bombardins,
canten per elles, canten per mi.

Infinit

Han plorat les pedres i han marxat els sons.
Han rumiat les tasses i les cafès ja no són bons.
Han mort dinasties i han rigut els palaus.
S'han endut les ferides i encara ens queden els blaus.

Uaia, ja no hi ha fang sota el bassal, mai hi ha hagut terra sota l'asfalt.
Uaia, els borratxos del fanal, ja no reciten versos del mal.
Omplirem els carrers de flors i de llençols.
D'escrits a les parets que diguin que tots sols.
Omplirem els carrers de flors i de llençols.
Traurem els rasca-cels tan sols per prendre el sol.
Omplirem els carrers de flors i de llençols.
Només trossos de records per celebrar que no som morts.

Omplirem els carrers de flors i de llençols.
Traurem els rasca-cels tan sols per prendre el sol.
Omplirem els carrers de flors i de llençols.

Només tinta i paper per escriure com vam ser.

Han marxat les ombres i han volat els fars.
Han canviat les formes però els merders surten prou cars.
Han gastat saliva i han guanyat la partida.
Hem jugat amb foc i alguns els hi han pres la vida.

Uaia, ja no hi ha fang sota el bassal, mai hi ha hagut terra sota l'asfalt.
Uaia, els borratxos del fanal, ja no reciten versos del mal.
Omplirem els carrers de flors i de llençols.
D'escrits a les parets que diguin que tots sols.
Omplirem els carrers de flors i de llençols.
Traurem els rasca-cels tan sols per prendre el sol.

Omplirem els carrers de flors i de llençols.

Només tinta i paper per escriure com vam ser.

Giren els carrers, giren els carrers de flors i llençols.
Que no diguin que estem sols ara tot són papers,
no hi ha terra, és asfalt.
Tant de bo a tots plegats que se us cremin les mans.
Giren els carrers, giren els carrers de flors i llençols.
Que no diguin que estem sols ara tot són papers,
no hi ha terra, és asfalt.
Tant de bo a tots plegats que se us cremin les mans.

És quan miro les muralles
i els crits que s'hi han escoltat.
que veig com petjades
d'un camí sense relat.
Els carrers tan plens d'història
ràpid els han escombrat.
I és que aquí som gent tan neta
que hem esborrat tot el passat.

Missatge codificat

Se distància me fa perdre estabilitat,
com un nin sense regal,
com viure ple de ca s'engany,
i sa ciutat ja ha perdut es seu encant.
Perquè l'he de visitar?
Sense rebre notícies teves

Amb por de...

Quan tinguis un moment
envia'm una senyal
amb missatge codificat
on digui: «saps?
no he perdut gaire temps
pensant en altra gent
pensant en altra gent...»

Sa ansietat m'allunya de sa realitat
no puc donar una passa endavant
no reconec aquell que veig en es mirall
i sa plaça ha perdut es seu encant
perquè ja no hi ha infants jugant
almenys jo no em reconec a sa postal

Quan tinguis un moment
envia'm una senyal
amb missatge codificat
on digui: «saps?
no he perdut gaire temps
pensant en altra gent
pensant en altra gent...»

Amb por de...

Quan tinguis un moment
envia'm una senyal
amb missatge codificat
on digui: «saps?
no he perdut gaire temps
pensant en altra gent
pensant en altra gent...»

La Trinca

Au vinga, vinga, vinga !
Arriba la Trinca, Trinca, Trinca
per salvar la humanitat.
Hem inventat una medecina,
que qui la pren ja està curat.

Un enterramorts, endreçant esquelets
es va clavar un fèmur al dit.
Li van donar la medecina
i ara va tot eixerit.

Au vinga, vinga, vinga !
Arriba la Trinca, Trinca, Trinca
per salvar la humanitat.
Hem inventat una medecina,
que qui la pren ja està curat...

La Marieta no tenia requesta,
era més lletja que un pecat.
Li varen donar la medecina
i ara els porta a tots de cap.

Au vinga, vinga, vinga !
Arriba la Trinca, Trinca, Trinca
per salvar la humanitat.
Hem inventat una medecina,
que qui la pren ja està curat.

La tia Maria codonys collia.
Tota la vida en va collir.
No va voler prendre la medecina
i al final es va morir.

Ai, apreneu-vos ben bé la lliçó !
No fareu res de profit
si no voleu prendre la medecina,
del més gran al més petit.

Au vinga, vinga, vinga !
Arriba la Trinca, Trinca, Trinca
per salvar la humanitat.
Hem inventat una medecina,
que qui la pren ja està curat.

Estrella d'una nit

Tanca la porta
i deix enrere aquesta història,
en el silenci de la distància
compartirem els records;
en el silenci del dia a dia
m'apunyala la resignació.

Tanca la porta
i oblida allò que ens hem confessat,
que si pogués ser veritat
no escriuria el teu nom en cap altre cos,
que si pogués ser veritat
per tu ho donaria tot.

La tendresa dels sospirs,
dels teus dits,
del batec del teu pit.
La bogeria i el neguit
de fugir amb tu fins l'infinit.

Oh, estrella d'una nit.
Oh, quedat avui amb mi.
Oh, estrella d'una nit.
Oh, quedat avui amb mi.

Tanca la porta
i escampa ben lluny aquest desig,
del foc de tantes nits
on el límit mai ha existit,
De les cendres de tants matins
on el sol m'ha segrestat del teu llit.

I una espera ens lligarà
pendents d'una altra oportunitat,
disfressant la realitat
amb el món que ahir ens vam inventar.

Oh, estrella d'una nit.
Oh, quedat avui amb mi.
Oh, estrella d'una nit.
Oh, quedat avui amb mi.

I una força ens obliga a separar-nos,
compte enrere demà lluitarem per oblidar-nos...

Oh, estrella d'una nit.
Oh, quedat avui amb mi.
Oh, estrella d'una nit.
Oh, quedat avui amb mi.

La tieta

La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carres s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu... "Ha mort la senyoreta... ...
descansi en pau. AMÉN"... I oblidarem la tieta.

Cau

Cau el dia, cau la nit
cau i és l'hora de dormir
cau i cau i tu no estàs amb mi

Cau la boira a la ciutat
els carrers ja s'han buidat
ara tinc el cap clar per pensar

Que ens perdem per l'infinit
d'un cel que ningú no ha vist
i no ens agafem al que tenim

Cau, tot el que puja, cau
absurda gravetat que cau
no ens deixa ni un sospir per escapar
tot, tard o d'hora, cau
ningú no ho pot evitar i cau
potser és millor que pensis

Que no importa
que tinguis més o menys
això no importa per res
Que no importa
ni tu ni jo no serem tan transcendents
fes teu cada moment
no dura eternament

Cau i és l'hora de pensar
en tot el que va passant
cau i cau i ja no tornarà
Cau i és l'hora de sentir
fer intens tot el que vius
perdre el control del teu destí

Cau, tot el que puja, cau
absurda gravetat que cau
no ens deixa ni un sospir per escapar
tot, tard o d'hora, cau
ningú no ho pot evitar i cau
potser és millor que pensis

Aquest

Sempre dividia es espais, i quan s'avorria, jocs on line.
Anava amb sa mare a comprar, així l'ajudava.
Però un dia no se va encendre...
Escoltant a cascos, s'autobús, sa carpeta "varios".
No té res aquest, va dir es metge...

Titellaires

Una vegada hi havia una titella
que en la merda es solia arrossegar.
Sempre ho va veure tot des de terra
i els va ser fàcil de capturar.

Somnis, colors i promeses,
i dos dies després tornaràs.
les mentides no duren per sempre
no t'adones que tot canviarà?

Què t'ha passat, titella?
Has caigut del cel?
Ja no tot fa olor de rosa
ni té tot gust de mel?

Tot s'ha trencat, titella,
t'havien enganyat;
els estels brillaven massa
i no et semblava estrany.

Va tornar a peu a casa,
tot això ja li havien dit;
no n'havia fet cas i ara
tot tornava a ser petit.

Mil orelles

Gotetes que neden dins l'aigua,
gotetes que cauen dins de la buidor.
Una cua de cotxes en ple estiu.
El meu cap és ple de sons,
miri on miro ho sento tot.
El món es fa gran,
jo tinc mil orelles,
no pretenc morir i fer les maletes.
El món es fa gran,
jo tinc mil orelles,
no pretenc morir...
Xinxetes repiquen contentes,
Les meves pestanyes que es tanquen de cop.
Una reunió de grills, elefants i Nuís.
El meu cap és ple de sons,
miri on miro ho sento tot
El món es fa gran,
jo tinc mil orelles,
no pretenc morir i fer les maletes.
El món es fa gran,
jo tinc mil orelles,
no pretenc morir.

Els nens del bosc

Ahir a la nit tres nens armats amb un martell
em miraven maliciosament.
Em varen dir: "què tems, de què tens tanta por,
no hem vingut a donar-te mort"

I em varen ensenyar homes devorats
per llops que no estaven ni afamats,
i nens podrits en mig d'un gran banquet
on tu i jo anàvem del bracet.

I discutint-ho amb ells em van demostrar
que no era culpa d'ells, cap obra de la seva mà.
I es van indignar que no veiés l'obvietat,
es van penedir de no haver-me matat.

Però jo vaig suplicar, com una meuca apallissada, que seria testimoni de la seva mirada
I així va ser com em van condemnar
a patir sobre la meva carn cada vessament de sang.