Flor de tardor

Avui que marxa el sol, cansat de tant estiu.
Avui que torna a casa aquella olor de brasa i foc.
Avui que el dia plora, a poc a poc, és fa més curt.
I amb els colors els arbres de la mort en fan virtut.
Avui que ja has nascut m’he convençut...
M’encantaria passar la nit i el dia amb tú.

Canta i plora, riu molt, vola,
i compta amb mi si mai et sents sola.
Lluita i explora, enamora't.
Pintarem el món si es desflora i estima’l molt.
Que la tardor, t’estima com t’estimo jo.

Avui que la gebrada s’ha enamorat del bosc,
volant com una fada sobre el gran regne dels fongs.
Avui que l’alba és fresca, la boira abraça els turons
i amb aquest ulls de gresca et menjaria a petons.
Avui no ho dubtaria ni uns segons.
Espantaré els teus malsons, els teus malsons.

Canta i plora, riu molt, vola,
i compta amb mi si mai et sents sola.
Lluita i explora, enamora't.
Pintarem el món si es desflora i estima’l molt.
Que la tardor, t’estima com t’estimo jo.

Avui hi ha un cant d’ocells que emigra cap al sud
i els capgrossos amb potes busquen un terreny eixut.
Avui que les marmotes han vist hivernar l’ós bru,
tan sols una rialla i ja m’he enamorat de tú.
Avui que ja has nascut,
m’he convençut que el vincle és infinit,
que la mare és terra i que tot comença aquí,
al ventre i al seu pit, en un vincle infinit.
Que la terra és mare i que tot comença aquí.
Tot comença aquí.

Canta i plora, riu molt, vola,
i compta amb mi si mai et sents sola.
Lluita i explora, enamora't.
Pintarem el món si es desflora i estima’l molt.
Que la tardor, t’estima com t’estimo jo.

Cançó de n'Aroa

Ja sé que m'he cremat
Ja sé que m'he cremat, i no sent foc
I tu ets s'espurna I ni calor no sents
Ja sé que m'he enyorat
Ja sé que m'he enyorat i no tenc lloc
Tu ets es temps, es vent; tu ets els moments
Els moments que jo vull I que tu tens

Te puc veure sense els ulls,
que no et miren per orgull
I així i tot hi veig que estic perdut
Tu ets sa imatge tu ets sa meva llum,
I jo crem entre por i fum
Ni ses llàgrimes li donen punt.

Tu ets s'oronella que ve amb s'estació
i se'n va amb ella
Però deixes es niu en es terrat,
i se't recorda quan te n'has anat

Ja veig que no puc fer
Ja veig que no puc fer res més que res
Ni m'he donat a entendre ni t'he entès
De sa teva dolçor d'una nina major has anat fent
Sa presó de sa meva il·lusió, il·lusió,
just d'això som pecador

Massa feina i dius que no, i desenterres sa llavor
Que si fos que si ara seria un jardí
De roses que han emmusteït, i han tornat un espinall
Que és es teu reflex i es meu mirall

Promeses trencades

Sóc les pàgines en blanc que no recorde haver escrit
No et puc contar avui tots els somnis de la nit
Cercar un paradís, d'universos paral·lels
Sabors daurats per acabar aïllat
Promeses trencades, somrius a vegades
Promeses trencades, somrius d'amagades
Sotmès al teu desig, esclau d'inconformitat
M'hipnotitza el moment, m'atrapes per un instant
Trencant espills al mateix temps tractant-ho de justificar
Trencant espills al mateix temps

M'envolte en metàfores de gots mig buits i portes per tancar
Volten precipicis de somnis per somniar, per somniar

Promeses trencades, somrius a vegades
Promeses trencades, somrius d'amagades
Sotmès al teu desig, esclau d'inconformitat
M'hipnotitza el moment, m'atrapes per un instant

Trencant espills al mateix temps tractant-ho de justificar
Trencant espills al mateix temps
Oblida'm

Es mou la terra amb més d'una llàgrima
Es mou la terra
Sempre ens queda la llum
Sempre ens queda la llum enmig d'una nit obscura
Sotmès al teu desig, esclau d'inconformitat
M'hipnotitza el moment, m'atrapes per un instant
Trencant espills al mateix temps tractant-ho de justificar
Trencant espills al mateix temps

Pescador

Avui s'oratge està calmat,
ses ones diuen
endavant pots sortir

au, idò,
comença un nou dia a la mar

som un pescador mallorquí
d'aquells que ja no n'hi ha per aquí
som una espècie en perill d'extinció
sa meva barca ho sap bé això

som un pescador mallorquí...

a les 5 des matí
al port de Cala Bona estic
per ses xarxes anar a tirar
aquest és el meu pa
de cada dia

i quan surt sa llum des sol
fins que se'n va
sa blavor em vol envoltar

i aquest és el meu pa
de cada dia
sa meva barca ho sap bé...

En els dies que la mar
està calmada
solc cantar aquella tonada
d'aquell mariner
que sa tramuntana se'n dugué
no tenc por que se me'n dugui a jo també

des Cap Vermell a Canyamel cap amunt
el sol es posa
és un teló
des meu llaüt
sa lluminari des port
em dóna conhort
veig que casa poc a poc
se'm fa a prop.

ca meva és la mar
i jo tenc salades ses mans
i els vents són els meus germans

de Migjorn, Llebeig, Garbí o Mestral
a tots m'estim per igual

pescador mallorquí...

Deixem la ciutat

Deixem la ciutat,
aquesta ens queda gran,
no veig el cel, no veig estels.
Deixem la ciutat,
escapa, vine amb mi,
fora d'ací, d'aquest trist niu.

I no caurem sense tu
i no creurem sense tu...
sense tu.

Matins nuvolats,
disfresses de l'hivern,
paren el temps per descansar.

Ja no ens queda inspiració.
Per què no n'aprenem?
Per què no deixem de suportar el temps?
Tristes melodies impregnant
tot allò que passa al teu voltant,
El respirar tan sols és...
és la recompensa.

Deixem la ciutat...
Deixem la ciutat...
Escapa, vine amb mi...
Escapa, vine amb mi.
Escapa, vine am mi!

Em sent com el prota
d'algun llibre de Kafka,
com la gota que colma el got;
fora del meu lloc,
fora de l'atmosfera,
com si juntares gel i foc

Brolle el clavegueram
com si fos un geiser
el gris d'aquesta ciutat
no em deixa créixer.
Do re mi fa sol
per damunt de l'asfalt
ritmes pel carrer
i música per créixer

Ja no ens queda inspiració.
Per què no n'aprenem?
Per què no deixem de suportar el temps?
Tristes melodies impregnant
tot allò que passa al teu voltant,
El respirar tan sols és...
és la recompensa.

El color obscur de la ciutat
deixa un olor amarg,
carruatges de metall...
Equilibri dins la teva ment
determina l'actuar,
les paraules ja no ens valen...

I així t'ho dic,
ho intentarem,
aquesta nit escaparem.

Avui que fas anys

Avui ens hem reunit aquí,
arribats de tots els vents,
per celebrar junts el camí
Que anem guanyant la guerra al temps!
Que seguim vius, al joc imprevisible.
Que en tenim prou,
quan coincidim,
enmig del laberint
d'aquest món impossible.

I amb el cor a celobert
de rialles i records
qüestionar tots els poders,
celebrar els antics amors.
Vells somiadors vivint a la deriva.
Quan fa mal temps,
si ens plora el cor,
solem cantar cançons
com si ens hi anés la vida.

Seguim aquí.
Seguim sumant històries, seguim vius.
Salvant a poc a poc tots els paranys.
Seguim a prop avui que fas anys.

Seguim aquí
malgrat tota la boira del camí.
Pels laberints de la paraula junts
anem a poc a poc perquè anem lluny.

I quan la mort ens porti flors,
quan la vida ens porti lluny,
quan visquem en els records,
quan el temps ens tanqui els ulls,
tingues clar que tot és un miratge.
Potser al final
ja haurem entès
que no som gaire més
del que donem als altres.

Seguim aquí.
Seguim sumant històries, seguim vius.
Salvant a poc a poc tots els paranys.
Seguim a prop avui que fas anys.

Seguim aquí
malgrat tota la boira del camí.
Pels laberints de la paraula junts
anem a poc a poc perquè anem lluny.

Seguim aquí!
Seguim vius, seguim a prop.

Bufa fort el teu desig!

Culminació

Em preocupa el meu cul,
senyores i senyors,
i us en demane excuses,
però m'és molt penós.

Em preocupa el meu cul.
D'un temps ençà és negat.
Se m'ha tornat gandul,
se'n diu alliberat.

Demana un vàter nou,
ha dit adéu als pets,
se’m riu dels calçotets.
Es plau en reunions
en les que parlen culs
tibats i plens d'orgull.

Em preocupa el meu cul!

Certs papers no els admet
i més si són de lletres,
I somnia en secret
honors i grans festetes.

Em preocupa el meu cul.
Em vol treure la feina,
la meua vida escull,
em trau de la mà l'eina.

Em fa seure d’esquena
i encara us diré més:
dormir a l’inrevés
Arreu em fa l’esmena
fent-me fa ajupir el cap:
que jo soc un cagat.

Em preocupa el meu cul!

Em preocupa el meu cul!
Em preocupa el meu cul!

Em tuteja i se'm riu
quan em parla del cap,
I al meu cervell li diu:
De defecar, en saps!

I és que el meu cul,
a còpia de matar la cultura,
s'ha cregut ser la pròpia,
–i sense cap mesura– diu que ell és el cultura.

Em preocupa el meu cul!

Em preocupa el meu cul!
Em preocupa el meu cul!

En els moments precisos,
concrets, que no puc dir,
em fa cantar concisos
passatges, sense respir.

De cançons i poemes
que més val no esmentar,
mentre va filant trenes
que després van a mar.

I com que la tragèdia
demostra que cultura
amb prou feines és cul;
I com que la cultura,
amb prou feines és cul,
em preocupa el meu cul.

Em preocupa el meu cul!

Em preocupa el meu cul!
Em preocupa el meu cul!

Em preocupa el meu cul,
senyores i senyors,
i us en demane excuses,
però m'és molt penós.

En nom del vent

Tan bonic i abruptes el cel
Travessen els núvols l'hivern
Somnis d'argent suren a l'aire espès
Intencions sobtades frustrades sense fi
I es que l'oblit no es pot entendre

Tan profunds i clars els ull
Mirades fredes de rebuig
Intervenen en aquesta situació
Transmetent l'angoixa
que no pogueres triar
I es que l'oblit no es pot entendre

Sembla difícil estar ací
Si no veus la llum
Espera't
Sempre que ix el sol
Tu somrius de nou
Per saber qui ets i on vas
Saber qui ets i on vas

Vam buscar la veu del so, que hi ha no hi era
Cridarem en nom del vent


Enfilarem el destí, a una altra espera
Convençuts per començar

Busque la pau en la ment
El conflicte tanmateix
Lligasses de la glòria d'un temps passat
Esperant respostes que et diguen la solució
D'aquest laberint sense sortida

Sembla difícil estar ací
Si no veus la llum
Espera't
Sempre que ix el sol
Tu somrius de nou
Per saber qui ets i on vas
Saber qui ets i on vas

Vam buscar la veu del so, que hi ha no hi era
Cridarem en nom del vent

Enfilarem el destí, a una altra espera
Convençuts per començar

Sembla difícil estar ací
Si no veus la llum
Espera't
Sempre que ix el sol
Tu somrius de nou
Per saber qui ets i on vas
Saber qui ets i on vas

Difícil
Sembla estar ací
Lluitant contra l'oblit

Difícil
Difícil somrius
I ara tu em somrius

Raig de lluna

Aquesta nit, he sortit a passejar
Per devora de la mar
A ordenar els meus pensaments,
Sentiments, a la fi
A trobar-me amb jo mateix

Assegut, a s'arena i fent castells
Que ses ones se'n duran
I cercant una claror, una llum de consol
Que m'allunyi sa foscor
Que me torni sa il·lusió

Però un raig de lluna il·lumina es meu camí
Me duu a sa memòria tot lo bo que vaig sentir
Mirar cap enrere ja no és sa solució
Aixecar sa mirada i esperar que arribi es sol
Recordant tot es temps que ja no hi és
mirant fotos a sa nit
Són imatges d'un passat que he deixat
Ja molt lluny
I amb nostàlgia tenc present

Si un dia, la vida em dona un desig
Jo sé què demanaré
I serà fer es camí envoltat dels amics
I que hi siguis tu al destí
On jo ja seré feliç

Tot comença aquí

La vida és massa, és terra i sang
una amalgama que es modela com el fang.
I fuig com l’aire, entre les mans.
La vida és el que passa mentre fem plans.
La vida és dansa, és dia i nit,
una obra mestre en un teatre infinit.
La vida és tela i tu el pintor,
la vida és canvi i es gira com un mitjó.
És un adéu a l’horitzó,
la vida és viure no demanis perdó.
La vida és teva i de ningú,
la vida és meva i la meva vida ets tu.

La vida és així, sempre encara.
No és un adéu és un fins ara, compta amb mi.
Tot comença aquí, sempre encara.
És una roda que no para,
que tot comença aquí.

La vida és l’hòstia i deu n’hi do,
és una prestadora que exigeix devolució.
És explosiva i heterogènia
com una cèl·lula a la sopa primigènia.
La vida és pura sort,
la vida és mare i germana de la mort.
La vida és devota de Sant tornem-hi,
sigues feliç que la vida és el teu premi,
que és un moment, és un instant
i en un sospir com un ocell passa volant.
És un camí que ningú sap cap a on va
però la vida és mestre i t’ensenya a caminar.
La vida és la pera i tu el perer,
la meva vida és teva i la meva veu també.

La vida és així, sempre encara.
No és un adéu és un fins ara, compta amb mi.
Tot comença aquí, sempre encara.
És una roda que no para,
que tot comença aquí.

Un minut estroboscòpica

Vas pegant botets
gires es volant
en es ritme de sa música
i sa llum mos envaeix

Baix un sostre verd
sa claror des sol
un minut estroboscòpica
tanc es ulls
flaxos vermells

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Vas pegant glopets
fas ballar es tassó
en es ritme de sa música
i sa platja resplendeix

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Aixec la mar
com un llençol
de veles blanques nuclears
i veig un cosmos arreglat
de plantes i animals

Vas pegant botets
gires es volant
en es ritme de sa música
i sa llum mos envaeix

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Aixec la mar
com un llençol
de veles blanques nuclears
i veig un cosmos arreglat
de plantes i animals

Granotes

Hi ha un estudi que posen
Granotes en una olla
I neden amb aigua que es va escalfant
Subtilment poc a poc fins que l'aigua crema
I acaben morint no saben reaccionar

No entenc que els hi aporta tot això als científics
No entenc que millora a la humanitat,
Per el que si que se
El que si que sento
Es que amb l'experiment m'hi he identificat
Des de que et vaig conèixer que som com granotes
Que molt lentament s'han acostumat
A la pell de l'altre a quedar-se a casa
A menjar crispetes i anar-se engreixant

Un sofà llarg ample,
Una pantalla de plasma molt gran
I a dalt fotos de tu i jo abraçant-nos
Fent un somriure estendaritzat.

Fa anys que els nostres cossos no saben sorprendre'ns
Però es necessiten, no saben estar sols
Les mans fan carícies a la pell de l'altre
I neix un badall amb un soroll inclòs,
El temps va passant i els hàbits no canvien,
Segueixo dormint al costat dret,
Quan vas cap al bany no tanques la porta,
Abans em queixava però ara més igual.

No entenc l'interès de fer bullir amfibis,
No entenc que millora a la humanitat,
Però si seguim junts amb aquesta inèrcia
Acabarem verds cridant croac croac croac.

Un sofà llarg ample,
Una pantalla de plasma molt gran
I a dalt fotos de tu i jo abraçant-nos
Fent un somriure estendaritzat.

I un sofà llarg ample,
Una pantalla de plasma molt gran
I a dalt fotos de tu i jo abraçant-nos
Fent un somriure estendaritzat.

Hi ha un estudi que posen
Granotes en una olla
I neden amb aigua que es va escalfant
Subtilment poc a poc fins que l'aigua crema
I acaben morint no saben reaccionar.

L'illa

Mire al fons del mar,
més enllà l'horitzó,
cansat d'aquest trist món,
somnies i esclau.

Potser altres trens partiran
i junt amb ells noves terres,
preguem tan sols
que el viatge siga llarg.

Faig del desig un plaer
i en un paper el món,
sense saber gairebé on som.

No faces amb pressa el teu camí,
fes que hi dure un llarg temps!,
cercant els núvols blancs,
jugant amb el vent.

No ho faces amb pressa
i busca el teu sender,
no importa a l'arribar
si véns amb mi.

Tal volta perc el temps
o el temps és qui em perd,
sols pense en retrobar
sortides al voltant.

Fes que no acabe mai la història,
eterna i llarga història
d'aquell viatger
que del port va marxar.

Faig del desig un plaer
i en un paper el món,
estúpid que es creu els errors.

No faces amb pressa el teu camí,
fes que hi dure un llarg temps!,
cercant els núvols blancs,
jugant amb el vent.

No ho faces amb pressa
i busca el teu sender,
fes que ell [el sender] dure un llarg temps
si véns amb mi.

Jugant amb el vent,

No faces amb pressa el teu camí,
fes que hi dure un llarg temps!,
cercant els núvols blancs,
jugant amb el vent.

No ho faces amb pressa
i busca el teu sender,
no importa a l'arribar
si véns amb mi.

I si em trobes sol
t'esperaré a l'arribar,
oh!, t'esperaré.

Senyor pirotècnic

Què vos passa? què vos passa valencians?
paella amb ceba, moros i cristians.
Què vos passa valencianes?
femelles falleres parlant castellà.

La llengua, xafada, arrasada, venuda ,
paraula a paraula amagada,
sospir a sospir defensada com si fora un tros
de la nostra vida, sentida
com si fora un tros de la nostra vida.
València batalla que es viu dia a dia
PSOE sense PV, policia, burgesia,
Partit Popular i tercera via.
Combaten units contra l'esperança,
combaten units contra l'alegria,
combaten units contra l'esperança
valencians de postal
dominant la partida.

Senyor pirotècnic pot començar la mascletà
València aborigen en lluita contra l'ocupant.

Qui t'ha parit que t'entenga
Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Països Catalans problema
per als estómacs agraïts del sistema.
Polítics amb escorta
amb els nassos plens de farlopa.
Molta corbata i molt poca vergonya,
i molta corbata.
La Geperudeta bonica xiqueta
pel mig de la plaça vestia de blau,
darrere la fusta la beata i la puta
el centre i la dreta que es volen salvar.
València bilingüe orxata i fartons
de vida llarga tocant els collons,
València roja fartons, orxata i canya
cassalla contra Espanya.

Senyor pirotècnic pot començar la mascletà
València aborigen en lluita contra l'ocupant.

Senyor pirotècnic pot començar la mascletà
València aborigen en lluita contra l'ocupant.