Tan bonic i tan difícil d'oblidar,
ni el temps ni la distància
podran parar el ball.
Com un estiu enmig l'hivern,
viatjant per somnis passatgers,
sonant acords que ja no són efímers.
I tant difícil d'oblidar
que ho vam escriure, ho vam cantar
perquè volíem fer-ho gran.
Que sols amb tu podíem escapar.
Pintar de roig el cel,
seguir volant.
Cada vegada que pense en vos
vull recordar la melodia del teu cos
ets la dolçor que li falta al mar,
l'endemà, la llum del far.
Cada vegada que pense en vos
vull entonar la melodia del teu cos
ets la calor, quan no escalfa el sol
com una escala cap a dalt del cel, puja amb mi.
Si tu vols,
sols si tu vols,
jugarem a alçar el vol.
Tan bonic, tan sincer i tan real
que va acabar la història
i no va parar el ball.
Com un refugi al cim més alt
altre cop vas esbrinar
que em feies falta per cantar.
Cada vegada que pense en vos
torna el somriure que dibuixen les cançons
ets el soroll que em feia vibrar
aquella música que ens va fer levitar, puja amb mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada