Jota coreana

Com m'agrada passejar!
Com m'agrada passejar
quan es fa de nit al poble
que comença a refrescar.
Tinc reservats els matins
i ocupaes les vespraes:
perseguisc les papallones
que m'ixen de les butxaques.
Que jo no m'assemble gens
als que manen per ací,
valencià mig coreano,
tan pobret, flac i fadrí
que es pregunten els agents
què celebre cada dia.
Conserve cada motiu
pel qual perdria la vida.

Quan tenia dèsset anys.
Quan tenia dèsset anys
vaig fer una cançoneta
parlant de la llibertat.
Era el cant d'un pardalet
que vivia en una gàbia
i ni tastava l'alpiste
que el seu amo li donava.
Són coses d'adolescent,
em van dir els oficials,
em varen tallar el monyo,
van posar-me a treballar.
Però de sobte una nit
va tornar la melodia
i amb ella tots el motius
pels quals perdria la vida.

Me n'he anat a treballar,
Me n'he anat a treballar
a un poble de Barcelona
i visc a un piset llogat.
Pague el gas, l'aigua i la llum
i amb tots el diners que guanye
perseguisc les papallones
que m'ixen de les butxaques.
Que jo no m'assemble gens
al que mana per ací:
ell s'ha fet una piscina;
jo al casero vaig fugint.
I camine molt lleuger,
només porte una motxilla,
i no pesen els motius
pels quals perdria la vida.

Me'n torne cap al Raspeig.
Me'n torne cap al Raspeig.
Que hui es casa el meu compare
i fem un almorsaret.
Coca a la pala d'Agost
i un poquet de pericana.
Millor que tastar l'alpiste
que el meu amo a mi em donava.
Són coses d'adolescents,
ens deien els oficials;
jo quan veig junta la colla
trobe que està tot igual.
Ens banyem quan hi ha banyà,
bevem fins la matinada
i tornem a casa orgullosos
com els campions de Secansa.
Jo no cante per la veu
ni tampoc per la seguida,
cante perquè tinc motius
pels quals jo perdria la vida.