Serrallonga

Joan Sala Viladrau
és el nom que en tenia,
també em deien Serrallonga,
casat n’era amb la pubilla.

Teníem dos heretats
i amb la pau tots vivíem;
les criades i els criats
de dia i de nit ens servien.

El dia de Sant Joan
la fortuna en va ser mia;
tinguérem quatre raons
amb un hereu de la vila.

De renyines a raons,
De raons a més renyines;
de renyines a raons,
jo li vaig quitar la vida.

Quan jo me’n veigué perdut,
me’n vaig dar a mala vida:
vaig pujar a Roca Guinau,
me’n vaig fer cap de quadrilla.

Una nit a l’Hostal de l’Avenc,
vàrem robar set-centes lliures.
Què me n’és passat del cap?
Tornar-hi sol algun dia.

-Mestressa, què teniu per menjar?
Mestressa, què teniu per beure?
-En tenim capons amb llardet
i alguna perdiu rostida.

-Senyora, no sé si ho sabeu,
Que corren gent de mala vida.
-Per mi bé n’han corregut:
m’han robat tant com tenia.

Aquell lladre d’en Serrallonga,
mal llamp li partís la vida.
Aquell lladre d’en Serrallonga,
mal llamp li partís la vida!

-Mestressa, compteu, compteu:
que pagar el gasto jo en voldria.
-Vostro gasto val deu rals,
més o menos una lliura.

-Poseu-la al llibre dels perduts,
aquesta i les set-centes de l’altre dia,
que jo sóc en Serrallonga,
aquell que tant maleíeu.

N’entraren quatre minyons:
ells em miren i jo els miro.
No n’hi hagué cap de tots ells
que en volgués perdre la vida.

De canons i de punyals
sobre meu prou n’hi havien
i a les mans el meu grenyal,
aquell que no em fa mai figa.