Corrandes de l'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Caricies

He fet pastís de poma, l'he mossegat a estones,
He volgut ficar-me dins la rentadora,
He sortit al pati i he tornat a entrar,
He mirat enrere i cap endavant,
He demanat molt més, he dit no hi ha dret...
He canviat nostàlgia per coses a fer,
He cridat el bon temps i ha sorgit de cop
Una mena d'energia que em convida a ser millor.

I tu... què has fet,
que em vens a buscar?
I tu... vens de tan lluny... i tan puntual.

He fet veure que no quan era clar que sí,
Però m'he vestit de blau si el dia estava gris.
He sortit corrent i he tornat volant
I clavada al sostre no he volgut tornar.

I tu... què has fet,
que em vens a buscar?
I tu... vens de tan lluny... i tan puntual.

I he passat de tot, perquè tot és molt,
I m'he cagat en tot, perquè tot és por...

I tu... què has fet,
que em vens a buscar?
I tu... vens de tan lluny...
I tu... què has fet,
que em vens a buscar?
I tu... vens de tan lluny... i tan puntual.

La perla

sap anar amb esclops i no calla
cou mentre el cabell es raspalla
tots els platets li remenen
el seu pèl roig estavella
quan el seu sol t'il·lumina, rius!
el més curiós serà màgic!
el supercòsmic t'espanta
però ella sap com atrapar-te'n
els seus nusos son galàctics
és tan brillant que enlluerna
quan està absent, et despista
no sabràs com apartar-te'n
balla el seu vals i no et queixis
que afortunats de tenir-la
creus que ets capaç de triar bé
però ni tan sols veus passar-ne.

Una estranya situació

És una estranya situació,
M'he acostumat a la teva olor.
No marxis ara, no veus que em trobat
La forma de parlar i no fer-nos mal?

Les apostes van cinc a vint
En contra de que continuarem junts.
Enviem-los a la merda, què sabran?
Envejosos tots ells, què diran?
I si és veritat que no tenim futur...
Més motiu per aprofitar ara que estem junts!

És una estranya situació,
Ara he entès que ets única al mon.
I si desprès del meu gran descobriment
Encara em preguntes com i per què
M'exposo cada mati al teu davant
Disposat a que em trenquis com un mirall.

20 minuts d'espera

Vint minuts d'espera
el meu tren ja arriba,
per què tu no estàs aquí?
El meu temps s'acaba,
necessito veure't,
necessito dir-te adéu.

Vint minuts d'espera...
és tard però sona cru.

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
dir-te tot allò que sento per tu.

L'estació està buida,
només quedo jo esperant
fins l'últim instant.
Última calada, em toca partir,
però desitjo tan sols veure't aquí.

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
dir-te tot allò que sento per tu.
I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
perquè jo de tu només tindré un record,
perquè jo de tu només tindré un record.

Vint minuts d'espera
el meu tren ja arriba,
per què tu no estàs aquí?
El meu temps s'acaba,
necessito veure't,
necessito dir-te adéu.

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
dir-te tot allò que sento per tu.
I acaronar-te i abraçar-te per últim cop,
i mirar-te i fer-te un últim petó,
perquè jo de tu només tindré un record,
perquè jo de tu només tindré un record.

La porta del cel

El Pla de Corona desperta cobert per la boira
les cases esquitxen els camps d'ametlla i garrova
Les cales amb roques esquerpes i peixos al fons
el motor d'un llaüt que rondina tornant cap al port

La Porta del cel, on neixen les estrelles
i els somnis valents forjats per mil tempestes

La llum dels estius que semblaven allargar-se per sempre
la tímida espelma que balla amb la brisa del vespre
L'olor de la fusta de pi i la sal a la pell
l'escuma del mar enredant-se entre els teus cabells

La porta del cel, on neixen les estrelles
i els somnis valents forjats per mil tempestes

Fotos de calaix

Dolç infant que ara tens son, procura relaxar-te.
Demà no cal anar a l'escola a estudiar, que ja et vindran a veure.

I és que tan bé t'has portat que la mare i el pare s'esforcen per
calmar a tantíssima gent que ve a felicitar-te.

I avui encara ets el que un dia vas ser. I la teva vida és eterna.
I et coneixerem amb fotos de calaix aquells que no et vam poder veure.

Com poder imaginar l'orgull inesgotable. Aquell que ve amb la sang.
Podem amb desconeixement. Fins i tot estimar-te.

I avui encara ets el que un dia vas ser. La teva vida és eterna.
I et coneixerem amb fotos de calaix aquells que no et vam poder veure.

La nit de sant Joan

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de "verbena" ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Sembreu-me la llibertat

L'avi Antoni sap bé
que tots els somnis es fan a mà.
I, a la masia, sense la Pilar,
tot és difícil, també somiar.

Cada migdia, després de dinar,
baixa al taller i recorda com era abans.
Separa les eines, ordena el calaix;
tota una vida se li'n va de les mans.

Damunt del prestatge, prop del mirall,
una foto gastada de quan es van casar.
I, a la finestra, tot el que pot mirar
són els arbres com cauen, màquines de combat.

Lladres de somnis, venedors del fum i la por.
A tots els germans de la utopia;
preneu la terra i sembreu-me a la llibertat.

A la porxada, s'asseu,
augura un final, però vol tenir els ulls oberts.
I, a la distància, ressona el soroll;
monstres que avancen, ho omplen tot amb la pols.

Les excavadores han entrat a matar;
són a menys de cent somnis que ja no es poden somiar.
"No em preneu la vida, arrenqueu-me les mans!
Vull morir al mateix llit on va morir la Pilar"

Lladres de somnis, venedors del fum i la por
Si arranquen una vida,
ompliran amb formigó tots els abismes.

Lladres de somnis, venedors del fum i la por.
A tots els germans de la utopia;
preneu la terra i sembreu-me a la llibertat.

Noi coix

Nans de fil té el noi coix
Dos crosses de fusta l'aguanten de peu
El noi coix fa un passeig
i la gent se'l mira,
caminar tan lent.
El noi coix fa una passeig i
la gent en fa safareig.
Diuen que és fill del mossèn
que va patir un greu accident,
fatal.

Res semblant a res

Vam fer-nos pas a pas on no hi havia cap camí,
ens vam deixar portar per les cames del destí.
No volíem ser dèbils ni forts, ni valents ni covards,
només érem com el vent fugaç, no veníem a lluitar.

Com la pluja cau sobre el matí, sota el vent de mestral.

Vam veure com la nit ens omplia de dolor
d'estrelles sota un cel que es mirava en la tardor.
I les hores que passaven ens deixaven per escrit
un comiat, uns versos, uns records i el silenci per amic.

No volíem res semblant a res, portats llunys per el destí.

No hi havia un lloc on parar, ni on viure del passat.
No hi ha res a esperar, només pots seguir endavant.
Només seguir endavant.

Vam aprendre a oblidar i a resistir-ho tot,
viure la inseguretat i a ser feliç amb poc.
A parlar sense paraules i no haver d´entendre-ho tot,
a assemblar-nos l'un a l'altre i no voler arribar enlloc.

Ens vam deixar portar per el destí.No volíem arribar.

Volaré per tornar a caure

Sota la llum de la nit
no he parat ni un sol moment,
he seguit entre uns acords
tanta màgia, tants records,

esperant tenir l'oportunitat
de reviure almenys un cop
tot el viatge per tants llocs.

Com el somni d'una nit,
mai sabré si tot és cert.
Em desperto cada cop
amb més ganes de saber

si podré venir, si podré fugir,
si mai tornaré a sentir
com sona el cel.

Vull tocar més sovint tots els instants,
vull sentir la veu que em porta més enllà.
Somio més quan sota la pell trobo tantes sensacions.
Volaré per tornar a caure.

La distància perd sentit
si el meu cap ho sent a prop.
No hi ha mur que pugui ser
insalvable pel meu cor.

Però mai sabré del cert si podré venir,
si mai tornaré a sentir
com sona el cel.

Baobab

Com costa decidir quin és el camí a triar en aquest desert.
Com costa acceptar i aprendre a oblidar, que fàcil que és regnar en aquest desert.
Comptarem estrelles, renegarem del temps passat, jurarem en va, ens deixarem de saludar.
I veurem per a oblidar, parlarem per no callar...
Que fàcil és fingir i aprendre a dir que sí, en aquest món tan cruel.
Com costa acceptar i aprendre a oblidar, que fàcil que és regnar en aquest desert.
Comptarem estrelles, renegarem del temps passat, jurarem en va, ens deixarem de saludar.
I veurem per a oblidar, parlarem per no callar.
Jo t'esperaré sota l'ombra d'un baobab, jo t'esperaré mentre vosaltres us feu grans...

Creu-me

Creu-me que aquest sol
brilla igual per a tothom,
brilla igual per a tothom.
Creu-me que no ets sol,
que brilla igual per a tothom,
brilla igual per a tothom.

Quan de nit ets sol davant la teva ment
totes les certeses tremolen.
Ets igual que tots, igual que l'altra gent,
ets un cor que busca resposta;
milions d'altres éssers
que tu representes, tu representes.

Creu-me que aquest sol
que brilla sense control,
brilla igual per a tothom.
Creu-me que no ets sol,
que brilla igual per a tothom,
que brilla igual per a tothom.

Només tu,
creu-me que tu pots.
Si l'amor és la resposta
no em preguntis cap qüestió,
i no en dubtis mai més.

Creu-me que aquest sol
brilla igual per a tothom,
brilla igual per a tothom.
Creu-me que no ets sol,
que brilla sense control,
brilla igual per a tothom.

Dia a dia a dia

Dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia
Aixeca't i dutxa't, esmorza i puja al cotxe, arriba, aparca, camina i
Fitxa i puja l'escala, saluda i tenca la porta i mira la taula.
La feina prevista, un dia a la vista,
Fes una llista, truca a la gent, al matí és un bon moment.
Correu, missatges, post-its i cartes, notes disperses, trucades previstes
Un dia que arrenca, reunió immediata. Tensió a la sala, tensió a l'esquena.
De nou esmorzar, avui de formatge, cafè, diari, conversa dispersa
Tornem a pujar, una trucada, ets tu...
Dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia
I passen les hores i et passen trucades, reunions, badalles, tens son prò
Treballes. Visita, reunió, trucada pendent, un altra reunió i un informe urgent!
Hora de dinar, menú, nou euros, postres de músic, un altre cafè, una altra conversa dispersa una altra vegada tots a treballar.
I ja són les cinc, i arriba la nyonya,
La son s'apodera, s'apodera de mi...
Hora de plegar, me'n vaig cap casa, sopar, sofà, demà serà un dia més clar i hauré de lluitar per mi...
Aixeca't i dutxa't, esmorza i vinga va!

Paisatge núm. 8

Open Up your eyes...
Open up your eyes...
And don't feel anything...
Open Up your eyes...

La tristesa fa olor d'herba,
la distància és un mirall.
Un cometa cau a l'Índia.
Tatuatges a les mans.
Com les gotes a la dutxa
S'evaporen i s'en van.

Open Up your eyes...
Open up your eyes...
And don't feel anything...
Open Up your eyes...

El carrer dels jocs florals

Sota de les vies
hi ha el passeig de l'alegria
on el temps mor i brosta la vida

I, en aquest passatge,
hi viu mig àngel mig diable
i el meu cor

On tot ve de nou
i estan per estrenar les claus del món
i la son passa de llarg
i mai s'apaguen els fanals
quan es fa tard

Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer brillar els dies al carrer dels jocs florals

Resseguint la riba
va arribar el mes de Maria
i les flors que han guarnit els dies

I ajuntant els cossos
per clavar-nos tots els ossos
vaig trobar…

…un lloc que fa olor de mel
i llençols blancs i menjar bo
I, a poc a poc, jugant jugant
va fer-se l'heura als finestrals
del carrer dels jocs florals

Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer florir els dies al carrer dels jocs florals

De matinada

Música de verbena de borratxera
d'Assemblea Jove i de festa major
per plantar la foguera amb lluna plena
i botar-los foc a tots els postres malsons
Dóna-li a un amic qualsevol cosa que estimes
si és igual que tu no haureu de patir per res.
La vida et dóna coses i tu les vas rebent,
no oblides mai qui eres i tot anirà bé
Per donar dolçor a la nostra amargor
I la nostra ràbia pintar-la de colors

De matinada
fins els nostres mals sons

Donant allò que es pot donar,
açò no és el ball final,
no és el ball final
Buscant un nou accés
als vells camins
que ningú a xafat,
que ningú a xafat.

Per donar dolçor a la nostra amargor
I la nostra ràbia pintar-la de colors

Música de verbena de borratxera
d'Assemblea Jove i de festa major
per plantar la foguera amb lluna plena
i botar-los foc a tots els postres malsons

Per donar dolçor a la nostra amargor
I la nostra ràbia pintar-la de colors

Música de verbena de borratxera
d'Assemblea Jove i de festa major
per plantar la foguera amb lluna plena
i botar-los foc a tots els postres malsons

Música per estimar,
per desfer-nos dels bossals
mossega, mossega!
Ningú no podrà parar tota aquesta voluntat
d'evadir la pena
Música per estimar,
per desfer-nos dels bossals
mossega, mossega!
Ningú no podrà parar tota aquesta voluntat
Trencarem la gàbia.

Dóna-li a un amic
qualsevol cosa que estimes
si és igual que tu
no haureu de patit per res
La vida et dóna coses
i tu les vas rebent
No oblidis mai qui eres
i tot anirà bé
Dóna-li a un amic
qualsevol cosa que estimes
si és igual que tu
no haureu de patit per res
Dóna-li a un amic
qualsevol cosa que estimes
qualsevol cosa que estimes...

De matinada
fins els nostres mals sons

La bufetada d'un mandril

Enfilat a l'esquena d'un banc singular, rastrejà la veu de l'ironia
i contemplant el cotonós cel blau,
reflexionà si el que passava era desitjable o desitjat.

Sota el seus peus brotà la desesperació, i va acabar balancejant-lo,
cap una banda i cap a l'altra, cap una banda i cap a l'altra.

En el perill imminent de perdre el equilibri,
va agafar fort el seu paraigua, provocant la irremeiable precipitació,
del seu cos cap un no res, d'un cos cap un no res!

En la caiguda va saber resoldre amb si mateix el dilema de l'oblit,
i arrabassà del No Res la seva essència, la bufetada d'un mandril...
La bufetada d'un mandril!

Estabornit per la castanya del seu descubriment
va obrir els ulls embadalit!
I contemplant el cotonós cel blau, va decidir que el fet en si...
Havia estat indesitjat! Havia estat indesitjat! Havia estat indesitjat!

I si demà no tornara

La por em desvetlla
a les nits sense dormir
i sent el vell revòlver
que descansa sobre el pit
en aquest bosc humit
els silenci és l'enemic
a trenc d'alba partim
seguint les llums del matí

Travessem l'aurora
entre els cingles del massís
en aquestes muntanyes
sobreviure és resistir
hem canviat mil cops de nom
però tots sabem qui som
guerrillers supervivents
combatents de l'últim front

Unes flames roges
cremem el nostre horitzó
la casa on dormirem
és un esquelet de foc
han matat el masover
ens solia refugiar
anit em va somriure
quan ens vam acomiadar

La lluna ens recorda
que som com estels errants
ombres d'una guerra
perduda en sendes de fang
i quan la foscor em venç
acaricie en soledat
un record en blanc i negre
el motiu del meu combat

I si demà no tornara
al lloc on et vaig deixar
vull que recordes que un dia
joves com nosaltres vam marxar a lluitar
armats d'amor i coratge
i un clavell roig amagat
combatrem fins l'últim dia
sota bandera de la llibertat

Natura morta

Es desperta tossint com cada matí
I s'activa el sensor d'un canari de plàstic
Que canta melodies italianes del setanta
Ulls vermells, bec automàtic
De peu, per esmorzar, un trist tros de pa
Recorda aquells dies quan berenava gintònics
Però res desapareix, només canvia d'aparença
Ara compra animals pel seu zoològic

Cocodrils d'espuma
Crustacis de goma
Insectes de plàstic
Paquiderms de broma

Cada mes consumeix amb celeritat
El subsidi de l'estat
Comprant espècies de mirada inexpressiva
En un basar xinès al costat de casa seva
I, quan cau el sol, s'adorm al sofà
Com un nadó
Les rates corren lliures per la cuina
I es busquen la vida com tu i com jo

Cocodrils d'espuma
Crustacis de goma
Insectes de plàstic
Paquiderms de broma

Com la sal al mar

Una platja diminuta,
però era tot el nostre afany.
Plens de sorra blanca ens hi estimàvem
fins que el dia es feia clar.

Quan el sol ja despuntava,
ens separava tot el mar,
i entre les onades hi dansava
la meva Sirena.

I l'endemà hi tornàvem,
jugàvem a creure-ho tot nou.
Somreies quan et cantava
un cop més amb el teu nom:

Sirena, Sirena, Sirena.
Quan et feia una carícia,
res podia fer-nos mal.
El temps s'aturava per nosaltres
i ja ens abrigava el mar.

Nit rere nit tornava
i nit rere nit somiava.
Somreies quan et cantava
un cop més amb el teu nom.

Una platja diminuta,
però era tot el nostre afany.
Plens de sorra blanca ens hi estimàvem
fins que el dia es feia clar.

Quan el sol ja despuntava,
ens separava tot el mar,
i entre les onades hi dansava
la meva Sirena.

Ara escolto les onades,
ja no em parlen més de tu.
Com un dolç cristall de sucre blanc
vas fondre't com la sal al mar
–com la sal al mar.

Tocant el cel amb la mà

Sortint de casa a mig matí,
pantalons blancs i camisa,
amb la faixa sota el braç,
i a la cara un somriure.

Arribo al mig de la plaça,
l'emoció aquella m'abraça,
i m'hi busco el meu color,
tothom s'enfaixa,
s'està muntant la pinya,
em poso al meu lloc.

I un dels més petits,
és el més alt del món.
I toca el cel amb la mà.
Finets i pel mig,
tornaràn a baixar.

I toca el cel amb la mà
amb pit i collons,
el farem descarregar.

Som amics de la terra,
de les gralles i les festes populars
ningú ens n'arrancarà si fem pinya
fem folres, manilles,
abraçats ens trobaràs.

El pom puja de pressa,
va bé, està ben quadrat,
es col·loquen dosos,
la canalla arriba a dalt.

L'acotxador s'ajup,
tres passes de l'enxaneta, s'encavalca
"Tenim aleta"

I ara bé el millor, on es nota l'assaig
on la colla es fa gran,
això es replega enmig de suor,
castell descarregat!

I un dels més petits,
és el més alt del món.
I toca el cel amb la mà.
Finets i pel mig,
tornaràn a baixar.

I toca el cel amb la mà.
Amb pit i collons,
ja l'hem descarregat.

Som amics de la terra,
de les gralles i les festes populars
ningú ens n'arrancarà si fem pinya
fem folres, manilles,
abraçats ens trobaràs.

"Els castells són força,
equilibri, valor i seny.

Els castells són rauxa,
quan els descarreguem

Els castells són força,
equilibri, valor i seny."

"PATRIMONI DE LA HUMANITAT!"

Quan tot s'enlaira

Saltimbaquis...
Somiadors...
Arlequins...
Clowns...
Somiatruites...
Equilibristes...
Trapezistes...
Mims, mags...
Viatgers...
Il·lusionistes...

Vaig estar temptant la sort,
mesurant les paraules,
vaig flotant entremig dels records.

I flotant buscant el paradís,
retallant les distàncies que
em transporten a un món indecís.

Però jo mai seré feliç com ho he estat aquesta nit.

Quan tot s'enlaira
toco els somnis de puntetes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.

Vaig flirtejant amb la por,
navegant entre dubtes
vaig somiant amb la teva escalfor.

I somiant que tu remes amb mi
fins que aquella incertesa
es fon quan se'ns creuen els camins.

Però jo mai seré feliç com ho he estat aquesta nit.

Quan tot s'enlaira
toco els somnis de puntetes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.

De Bosc II / Tots son molt millors

I anar-se curtint
i veure-les passar
i veure-les venir
i viure més lent
i disfrutar la gent

I viure més lluny
i viure més fort
i viure més bé
i viure tranquil
i acabar sent de bosc.

I viure més lluny
i viure més fort
i viure més lent
i viure tranquil
i acabar sent de bosc

Adéu, adéu, adéu siau.

Tot
va
molt
millor
si estem
contents.

Tots
estem
contents
si ens va
millor.

Tots
som
molt
millors
estant
contents.

Curiós

Vist que la terra és plana,
que hi ha mugrons que no són rodons,
que les escales només pugen i
que els llençols només s'abaixen,
encara que també s'enganxen.
Cal fer front a la conjuntura
anant a missa o a costura,
que tot això s'està perdent.
Igual que la democràcia
que s'ha quedat sense clients.

És curiós sentir
com enredem el camí.
Vull una nana per dormir
que curi els mals sota el llit.

Sempre han dit que els nens petits
s'estranyen de veure's els dits.
I després quan ens fem grans
necessitem fer estranyes les mans.
Déu n'hi do quin embolic.
Quan el que ens queda és un pessic
d'aquell brètol inconscient
que érem abans de ser decents.
Cosa tampoc del tot dolenta.
si ens salvéssim de la renta.
I és que el boig és qui veurà,
un món nou i de veritat

És curiós sentir
com enredem el camí.
Vull una nana per dormir
que curi els mals sota el llit

La noia del país del nord

Si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna'n records a una noia d'allà
ja fa temps l'havia estimat.

Si és quan hi ha tempestes de neu
quan el riu gela i l'estiu se'n va
mira si té un jersei prou calent
a l'abric dels crits que fa el vent.

Mira si els seus cabells són tan llargs
si fan rius juganers sobre els pits
mira si els seus cabells són tan llargs
si els duu com sempre els he recordat.

No sé si encara em guarda record
jo per ella he pregat molt sovint
tan de nit en la meva foscor
com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna'n records a una noia d'allà
ja fa temps l'havia estimat.

A tot color

m'he topat amb els teus ulls
que em miraven des de lluny
on es troba el què em falta i el què vull

i oblidant-nos del present
hem tornat a ser com nens
abraçant amb valentia aquest moment

l'eufòria ens aixeca per sobre la gent
la vida és més bella i el món menys dolent

quan un matí obris els ulls veuràs
que tot és més senzill quan sumem dos
i sortiràs amb un cafè al terrat
que avui s'encén el dia a tot color

tantes nits comptant estels
entre riures, plans i anhels
però tu segueixes buscant el que ja tens

és massa temps fent-nos els sords
ignorant la veu del cor
en una cursa interminable cap a enlloc

Teresa Rampell

El gos devia bordar quan has sortit, Teresa Rampell.
No ho admetràs, però et veus en el mirall de l'ascensor i et trobes guapa.
Uns amics fan sonar el clàxon des de l'altra banda del carrer.
Mmmm, so d'un motor accelerant sobre el Pont de Vallcarca.
Que soni un rock'n'roll, que baixin les persianes tots els comerciants,
que hi hagi una conversa tonta sota una lluna clara.
El barri dorm tranquil aliè a que hagi arribat el dia gran.
Mmmm, la cara de la Teresa s'il·lumina quan un cotxe ve de cara.
Uns macarres us saluden al semàfor i somrius
i, mentre arrenquen, el més xulo, abans que se'l mengi la nit,
et mira als ulls i juraries que diu que ve l'Amor, que ve l'Amor,
que ve l'Amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L'Amor ja es va propagant com un incendi forestal!
Teresa Rampell, avui l'Amor, per fi, retorna a la ciutat!

Camina decidida entre billars, Teresa Rampell,
detecta els forasters mentre t'apropes a la vostra taula.
Desplaça tot el teu talent, conscient de cadascun dels moviments.
Mmmm, és el ball del teus malucs, el balanceig de les arracades.
I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet
i passa un enemic i feu les paus amb un brindis de cubates
i, mentre et cantem, milers d'homes al món amb gavardina, de passeig,
mmmm, somien en trobar una dona amb la teva cara.
A les teles interrompen uns minuts els videoclips
i ara hi surt un periodista estressat pels teletips
i no hi ha volum, però juraries que diu que ve l'Amor, que ve l'Amor,
que ve l'Amor ressonant com un incendi de timbals!
L'Amor ja es va propagant com un virus tropical!
Teresa Rampell, avui l'Amor, per fi, retorna a la ciutat!

L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar,
és a les mans de la gent, és als joves quan ballen.
I reconeixes una força antiga i sense discussió t'hi entregaràs
i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s'hi amaga.
L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada.

El dubte

El dia s'apaga i les flors es tanquen dins el teu jardí
He pensat dir-te moltes coses però ara ja no les vull dir
Demà
Potser
No ho sé
Tot és confús

El que avui sembla senzill, l'endemà es torna complicat
El desig posa el peu a la porta perquè l'amor pugui entrar
I quan
És dins
Sovint
Et sents perdut
Submergit en el dubte

La vida premia als que busquen un camí sense marcar
Però el dubte mossega a l'hora de triar el moment que has de parar
I aquest
Moment
Concret
No arriba mai
Submergit en el dubte etern